dilluns, 29 de gener del 2024

El Messies en Patraix

 [Tafaneries valencianes, núm. 111,  29/1/2024, pdf ací, html ací]


«...Y un trono, que si el votaren / –bo siga el rei ó no hu siga– / ú per ú, vacha á saber / si en Madrid existiria». Així de republicà s’expressava el protagonista, el tio Formiguetes, de l’obra «El Messies en Patraix», un sainet sobre les eleccions, una sarsuela en un acte, amb lletra originàriament en valencià de l’escriptor Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897) i música del mestre Rigoberto Cortina Gallego (1840-1920), que fou estrenada el 1872.

Cal explicar el context polític per entendre el sentit d’aquesta obra. L’abril del 1871 s’havien realitzat les primeres eleccions generals després de la restauració de la monarquia amb Amadeu de Savoia. Hi va véncer una coalició de partits encapçalada per Francisco Serrano (Unió Liberal), però les disputes internes de la coalició provocaren una ràpida successió de presidents del gabinet: al juliol, Ruiz Zorrilla (Partit Progressista); a l’octubre, José Malcampo; i al desembre, Sagasta (aleshores també unionista). Algun comentarista digué que la Unió era radical quan estava en l’oposició i reaccionària quan governava. Era clar que la crisi portaria de nou a les urnes. I així, Sagasta convocà noves eleccions, que se celebraren a principi d’abril del 72. D’això tracta l’obra de Liern i Cortina, de com les reivindicacions populars, representades pel seny i la crítica d’un llaurador de Patraix, són arreplegades per les promeses dels polítics, però després aquests panxacontents se n’obliden.

«El Messies en Patraix» fou estrenada al Circ Espanyol de València, un gran auditori que es trobava a l’actual Parterre (aleshores, plaça de l’Aduana o del Príncep Alfons i ara d’Alfons el Magnànim), el dissabte 2 de febrer del 1872. L’obra, naturalment, guanyà el favor del públic. El personatge del tio Formiguetes s’acarava amb aquell que havia sigut nomenat governador de Sevilla i li etzibava una llarga crítica que finalitzava: ¿[...] sinse dar de llibertat / ni pá barato una lliura... / ¿no té vergoña de ser / governaor de provinsia?»

Allò fou massa per al governador de València, Federico Villalva (de vegades escrit: Villalba), que precisament el president Sagasta havia nomenat un mes abans i es veuria reflectit en l’etzibada del personatge del tio Formiguetes. Villalba era un periodista i escriptor, reconvertit en governador, càrrec que ocupà en diverses províncies. El nou governador reaccionà front al sainet de manera poc adient a la constitució de l’època, que garantia la llibertat d’expressió («todos los españoles tienen derecho a emitir sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito»). Així, Villalva ordenà a l’inspector i cap de la policia, Ramon Juaneda, que es presentara al Circ Espanyol i confiscara el llibret de l’obra. Sense llibret, la funció hagué de cancel·lar-se. Després, denuncià l’obra. La premsa va escriure: «Por el Sr. Gobernador de la provincia ha sido entregada á los tribunales la comedia valenciana del Sr. Lier [sic], El Mesies de [sic] Patraix, para que instruyan la correspondiente sumaria y procedan conforme haya lugar.» La reacció de Villalva resultà sorprenent també perquè el mateix periodista i polític havia redactat, anys enrere, una comedia en tres actes, anomenada «Secretos del alma», que havia sigut refusada per la censura l’any 1864. Aleshores, Villalva li remeté una carta al ministeri de la Governació per demanar-ne una reconsideració del dictamen. Tal vegada també Villalva era radical en l’oposició i reaccionari en el govern.

Poc després de la censura del sainet, els periòdics arreplegaren els rumors que el governador volia disoldre l’Ajuntament de València o que demanava que els alcaldes li informaren de qui havia votat en contra de les seues idees. També la premsa denuncià que el governador Villalva afavoria els alcaldes afins a Sagasta i conspirava perquè en les eleccions d’abril del 72 alguns candidats «cuneros» i «unionistes» aconseguiren escons en diverses circunscripcions valencianes. Per altra banda, l’eficàcia de l’inspector de policia Juaneda en aquest i altres assumptes fou recompensada poc després amb la promoció com a inspector a Madrid i la responsabilitat sobre el districte de La Latina.

També l’obra de Liern i Cortina, «El Messies en Patraix», poc després de la censura, viatjà a la capital, amb més fortuna que a València. El diumenge 3 de març del 1872, el sainet es representà al Teatro del Recreo, amb un nou títol «La venida del Mesías». Potser pensaren que Patraix era un topònim desconegut a la capital per mantindre’l al títol, encara que era ben descrit al principi de l’obra: «Sitio pintoresco en los alrededores de Valencia». Els personatges principals del sainet (Vicenta, Donya Pascuala i el tio Picores, que és com anomenaren al tio Formiguetes), segons Liern, havien de parlar «con acento valenciano muy pronunciado» a les representacions madrilenyes. Així faria el polifacètic José Banovio (o Banobio), que interpretà el tio Picores, una persona de geni curt, malgrat que especialitzat en «primer còmic». El teatre es trobava al principi del carrer Flor Baja. Anys després fou enderrocat per ampliar la Gran Via. A partir del 10 d’abril del 1872, l’obra fou representada en el Teatro Café de Capellanes, on es mantingué en cartell fins a l’agost. En aquell mateix any, l’obreta fou publicada per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles, el qual també l’edità a València, a la impremta de Juan Guix. Fins tot se’n va fer una segona edició. Com a curiositat, Liern n’afegí un segon final, per ser representat quan passaren les eleccions.

Quan es representà «El Messies en Patraix», el poeta Liern ja havia escrit més de trenta sainets i peces dramàtiques, tant en castellà com en valencià, algunes musicades pels mestres Joaquín Miró o F. A. Barbieri (vegeu la Tafaneria anterior). També Rigoberto Cortina havia fet moltes composicions. Col·laborà amb escriptors com ara Francisco de Alfonso, Joaquim Balader, Rafael Bolumar, José Campos i Constantí Llombart. Encara que també estigué lligat a Onda i Silla, morí a València, on està soterrat.

Estaria bé que en les pròximes festes populars del barri de Patraix es representara l’obra censurada i que, fins i tot, hi participara la «governadora» actual, Pilar Bernabé, que precisament té vincles amb el districte homònim.


dimecres, 10 de gener del 2024

Benvingudes i benvinguts

[Opinió, 10/01/2024, html ací, pdf ací]


Per primera vegada en la història, al País Valencià hi ha més d’un milió de persones nascudes a l’estranger. Ull viu!: Augmenta la població estrangera i minva l’atur. Caldrà recordar-ho quan revifen els discursos xenòfobs que vinculen aquests fenòmens, cosa que succeirà quan els indicadors macroeconòmics empitjoren. O millor dit, quan la nostra dreta política, que segueix fil per randa el manual del populisme (que ja explicaren Lowenthal i Guterman en «Profetes de l’engany», 1950), considere que la conjuntura econòmica li permet abandonar la matraca de la il·legitimitat de Sánchez. Però, per ara i deixant de banda la sostenibilitat, resulta que no només la economia marxa bé, sinó que, el que és més important encara, el govern de coalició d’esquerres ha aconseguit que els indicadors d’igualtat milloren. Tant el Coeficient de Gini (que calcula l’INE), com l’anomenat S80/S20 (d’Eurostat) proporcionen els resultats més favorables a la igualtat social des que els anys 2014 i 2015 s’arribà a màxims històrics de desigualtat amb el govern de Mariano Rajoy. Cal recordar-ho.

Aquesta presència de persones nascudes a l’estranger, però, no és més que una part d’un fenomen global: amb el desenvolupament del capitalisme, una gran part de la població es desplaça d’un lloc a un altre. Un exemple clar: de les persones majors de 20 anys al País Valencià, 2 de cada 3 habiten en un municipi distint d’aquell en què van nàixer. Quan es parla de migració s’ha de contemplar aquest fenomen global i no (com ja criticaren Javier de Lucas i el seu grup de recerca fa dècades) el repertori de normes per a «estrangeritzar» persones, com el nou paquet que es prepara a Brussel·les.

L’anàlisi de les dades de la població valenciana permet extraure’n més conclusions. La primera, ja coneguda, és la desproporció de la representació en les Corts Valencianes. La ràtio entre habitants de la circumscripció electoral i quantitat d’escons és de 25.170 persones per escó a la província de Castelló, però a Alacant és de 55.865 i a València de 66.421. Cal fer-ne urgentment una reforma. Amb un repartiment proporcional, s’haurien de reduir 7 escons de la província de Castelló i incrementar 2 els d’Alacant i 5 els de València.

En parlar de províncies, una segona conclusió té a veure amb l’ínfima mobilitat interprovincial a terres valencianes. De les persones majors de 20 anys, el 56% ha nascut a la mateixa província on viu (percentatge que arriba al 62% a la de València), mentre que només un 2% ho ha fet en les altres dues províncies. Tal vegada les reflexions sobre identitat, comarques centrals o diputacions haurien de contemplar aquest fet.

Si considerem les diferències del sexe o d’edat, la població valenciana segueix la pauta demogràfica habitual: naixen naturalment un 2% més de xiquets que de xiquetes, a partir d’una certa edat s’iguala la proporció i després la de dones és superior a la d’homes, amb una diferència que creix amb els anys. Aquestes oscil·lacions, però, quasi s’equilibren si considerem el conjunt de la població valenciana, on les dones són el 51%. Ara bé, l’anàlisi de les dades del 2023 permet extraure’n dues conclusions interessants més. En primer lloc, pel que fa a les persones nascudes a l’estranger, hi ha més homes, i la diferència s’accentua entre els 30 i els 45 anys, i sobretot entre els 35 i 39 anys, quan, en lloc de més dones com passa en general, la proporció d’homes és 4 punts superior. Darrere d’aquestes dades hi ha el patiment de les separacions familiars dels treballadors migrats, ben conegut en la nostra història recent. En segon lloc, mentre que les persones majors de 65 anys són el 36% del total, la proporció puja 10 punts si considerem el grup de les nascudes fora del País Valencià, una tercera part de les quals són estrangeres: això hauria de considerar-se en tractar políticament el problema social emergent i greu de la soledat de les persones majors.

Una darrera conclusió és que, tot considerant aquests desplaçaments demogràfics, cal que els poders valencians definisquen actuacions a fi d’atorgar «especial protecció i respecte a la recuperació del valencià», com estableix i reclama l’Estatut d’Autonomia. Ho fan?

diumenge, 17 de desembre del 2023

Dos colomins del Túria, una sarsuela en valencià a Madrid


[Tafaneries valencianes, 18 de desembre del 2023, link ací]



L'any 2023 s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Francisco de Asís Asenjo Barbieri (1823-1894), el compositor madrileny que donà les pautes del gènere de la sarsuela i l’elevà a espectacle popular. A més d’altres interpretacions, a Madrid s’ha programat «El barberillo de Lavapiés» (1874), considerada el cim de la sarsuela, i a Les Arts de València s’ha representat «Pan y toros» (1864). La nòmina de composicions de Barbieri és impressionant, amb quasi 60 sarsueles. També es preocupà perquè el gènere disposara de teatres populars. Després d’un viatge a París, on seria testimoni de l’èxit de Jacques Offenbach, que tant composava operetes com exercia d’empresari, Barbieri aconseguí inaugurar el Teatre de la Sarsuela, al carrer Jovellanos de Madrid. El mestre Barbieri influí decisivament en altres grans de la sarsuela, com ara Federico Chueca o el villenenc Ruperto Chapí.

Hi ha un acord en la crítica musical per entendre que l’evolució cap a «El barberillo de Lavapiés» s’anuncia ja en «Pan y Toros», una obra estrenada deu anys abans. Potser el punt d’inflexió del compositor es trobe en l’obra immediatament anterior, de tema valencià i pràcticament desconeguda: «Dos pichones del Turia», amb text del poeta valencià Rafael Maria Liern i Cerach (1832-1897). No fou l’única col·laboració entre el mestre Barbieri i el poeta Liern. El 1877 s’estrenà «Artistas para la Habana», amb llibret signat per Liern i el cubà Augusto E. Mandan y García. Dos anys després s’estrenà «La vuelta al mundo», on col·laborà l’oriolà José Rogel Soriano. Barbieri també posà música a un «Prech a la Verge: Salve valenciana», composat pel poeta Jacint Labaila, que fou estrenada el 1882.

El títol «Dos pichones del Turia» remet, en primer lloc, al costum de fer tir de colom al llit del riu; una pràctica que es realitzava, com va escriure Manuel Sanchis Guarner, «la vesprada dels diumenges, i una gentada de badocs es congregava a les baranes del riu, al llit del qual es feien les tirades als sectors de la Petxina i de Montolivet». Cal recordar que a València també es practicava el «tir a la gallina», afició no menys bàrbara que les tirades als coloms, en les quals les aus estaven lligades a una mena de creu i rebien el trets dels participants fins a morir. L’acció de la sarsuela de Barbieri i Liern transcorre al jardí d’una alqueria del Camí del Grau de València, un escenari que sis anys després de l’estrena fou retratat per Jules Ainaud, l’enviat de la casa de fotografia de Jean Laurent. En ambdós casos, el singular (camí), en lloc del plural més freqüent ara (camins), tal vegada indique que es tracta del camí més pròxim al riu, on encara es troba l’ermita de l’Ave Maria de Penya-roja que fotografià Ainaud i on també enregistrà dos vidres amb una parella de barraques i una família de llauradors. Però també es refereix a un altre sentit de la paraula colom o colomí: «Persona innocent, càndida o excessivament tendra» (DAVL) i, en aquest cas, una parella de nuvis o tendres colomins a la vora del riu.

«Dos pichones del Turia» és, com indica el subtítol, un «juguete lírico-bilingüe en un acto y en verso», que fou representant per primera vegada al Teatre de la Sarsuela de Madrid. Els personatges parlen generalment en valencià. L’acció comença a unes escales de la casa que dona a un jardí, quan Donya Columba, Yrene, Luisa, Fernando i Federico, estan posant per a un retrat que els fa Don Genaro, i Colau i Miguel contemplen un llibre de retrats, el que era una innovació en l’època. No feia ni una dècada que la fotografia havia arribat al Cap i Casal. Mentrestant, el cor canta: «No se rigau, / no es menecheu, / quetos y en pau / baixa la veu. / Si pegueu bots / als retratats, / eixirau tots / emborronats.»

Amb el pretext d’un retrat de la jove, l’acció anirà avançant en la relació entre «Roseta i Colau», com també s’anomenà un altre manuscrit de l’obra conservat a la Biblioteca Nacional, on també es conserva un altre manuscrit com «La flor del Camí del Grau».

L’obra començà a assajar-se al Teatre de la Sarsuela de Madrid cap al dimecres 18 de novembre i s’estrenà deu dies després (hem conservat la partitura amb la signatura de Barbieri), el dissabte 28 de novembre del 1863. El llibret fou publicat amb data del mateix any 1863 per la Imprenta de José Rodríguez, del carrer Calvario de Madrid, en la col·lecció «El teatro contemporáneo» de José María Moles. En l’estrena, l’obra fou interpretada per Teresa Rivas en el paper de Roseta i Ramon Cubero en el de Colau. Precisament l’any següent, Cubero també interpretà «Una paella en Valencia», també amb lletra del poeta Liern i música de Balart.

La premsa ja havia advertit: «Tenemos entendido que, á pesar de estar escrito en el dialecto de aquel país, es comprensible su diálogo, hasta para los oidos mas madrileños». Poc després passaren les representacions al Teatre Jovellanos, on arreplegà «un éxito lisonjero. El público aplaudió en repetidas ocasiones al finalizar la representación». La sarsuela es mantingué en cartell fins al 1864. Doncs bé, sembla que «Dos pichones del Turia» no ha sigut enregistrada discogràficament mai. Fer-ho hauria sigut un bon homenatge al mestre Barbieri en el seu bicentenari i al nostre poeta Liern.

Walter Benjamin se suïcidà abans concloure l’«Obra dels Passatges», l’ambiciós llibre en el qual presentava París com la capital del segle XIX, amb el fil conductor dels passatges, de les galeries comercials que marcaven el nou temps. Quatre anys abans que prenguera el cianur a Port-Bou, un altre col·laborador de l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt, Siegfried Kracauer, havia publicat un llibre que ja realitzava la pretensió de Benjamin, però que trobava en l’opereta la clau del XIX: «Jacques Offenbach i el París de la seua època». Kracauer, que temps després oferiria la pauta de l’anàlisi social mitjançant el cinema, presentà en aquest llibre l’opereta com el fenomen que millor podia descriure el Segon Imperi francés. Cal que algun Kracauer nostre ens explique les claus que la sarsuela dona de la nostra societat i també que s’hi reconega la participació de valencians com ara Liern, Chapí, Rogel o Rigoberto Cortina, del qual es parlarà en la següent Tafaneria.

dimecres, 13 de desembre del 2023

PISA no és Eurovisió

 [Opinió, 13/12/2023, enllaç ací]

S'escolten i es lligen moltes opinions de les proves PISA com si es tractara del concurs d’Eurovisió. I no és això. Els resultats de PISA només es refereixen a un dels objectius educatius de la Unió Europea (UE): la mesura del rendiment de l’estudiantat en tres matèries: matemàtiques, ciències naturals i competència lectora. De tots els objectius educatius de la UE, aquest és l’únic en el qual les autoritats comunitàries han mantingut per a 2030 al mateix nivell que establiren per al 2020: que el baix rendiment siga inferior al 15 % de l’estudiantat, potser conscients que en la sèrie històrica no es registren davallades significatives. Sobre aquest objectiu, les dades per a Espanya són: matemàtiques: 27,3 %; ciències naturals: 21,3 % i competència lectora: 24,4 %. Recordeu que aquests són percentatges de baix rendiment que haurien de ser inferiors al 15 %. Pot semblar elevats, però no ho són per dues raons. La primera és que l’estudiantat que té baix rendiment en les tres matèries conjuntament és només d’un 12,9 % (un 16,4 % de mitjana a l’OCDE). La segona és que, en tot cas, els nostres percentatges estan molt per baix de la mitjana de l’OCDE: 31,1 %, 24,5 % i 26,3 %, respectivament. No s’han fet públiques encara les dades desagregades del País Valencià, però si fem una estimació a partir de les puntuacions mitjanes de l’Estat, podríem suposar que no se n’aniran molt. Al País Valencià, les puntuacions generals són de 473, 483 i 482 punts, i a Espanya de 473, 485 i 474 punts, respectivament.

Ara bé, cal parar esment a les diferències en el baix rendiment en les matèries i en els distints grups socials. Si parlem de la diferència entre homes i dones, a matemàtiques i ciències naturals, les distàncies entre homes i dones són mínimes (en aquestes matèries, respectivament un 1,6 % més de baix rendiment en les dones i 0,6 % en els homes, en tot cas uns percentatges per baix de l’error mostral), però pel que fa a la competència lectora, el baix rendiment dels homes és sensiblement més elevat que el de les dones, amb un diferencial d’un 9,2 %. Ja veurem quins són els resultats valencians i quina interpretació hem de donar a aquest decalatge.

On les diferències esdevenen desigualtats és quan relacionem el baix rendiment amb les classes socials. Els quartils (quarta part de la mostra ordenada) d’indicador socioeconòmic presenten diferències molt notables en els percentatges de baix rendiment: mentre que l’estudiantat de classe superior presenta percentatges de baix rendiment de 10,6 %, és a dir que ja han assolit amb escreix els objectius de la UE, els de classe inferior veuen com aquest baix rendiment s’eleva al 44,0 %. Un resultat que es repeteix en totes les tandes de PISA i en les tres matèries amb una constància esgarrifant. Què hi podem fer? Proposem aplicar la regla de les quatre D.

1) Destinar els recursos a la igualtat, no a la distinció. L’economista Thomas Piketty proposà recentment calcular els diners públics que rep un estudiant al llarg de la seua formació, segons les classes socials. Ell i el seu equip ho han fet per al cas francés. Els nostres càlculs per al cas espanyol arriben a la mateixa conclusió: en reben més les classes superiors. Més concretament: els quintils socials (quinta part de la mostra ordenada) que reben més diners públics són el 4t i el 3r; per davant del 5é (el superior), encara que aquest és el que obté un millor aprofitament. Altrament dit, podríem dir que els diners de tots beneficien més a les classes mitjanes altes, a les mitjanes i a les altes. Són números. Es podria pensar que el sistema educatiu funciona com un gran impost regressiu: s’arrepleguen diners de tot i es beneficien als rics. Per tant, no només es tracta de demanar que la inversió pública ultrapasse el llindar simbòlic del 5 % del PNB o la gratuïtat de determinades ofertes educatives, sinó també que la seua distribució afavorisca l’equitat i no a l’inrevés, com està passant ara.

2) Desdramatitzar. Reduir el baix rendiment en les tres matèries assenyalades és un dels objectius educatius de la UE on, com hem vist, les dades generals no són molt preocupants. Però naturalment hi ha d’altres matèries i sabers necessaris en el món actual i també hi ha altres objectius educatius de la UE, alguns que Espanya acompleix i d’altres que no. En el primer cas, podem fer esment dels percentatges d’escolarització en educació infantil (un 96 % dels 3-6 anys per al 2030) o d’educació terciària (un 45 % en la cohort 30-34 anys). Però els acomplim al preu d’una excessiva privatització, en el primer cas, i d’una inflació universitària, en el segon. Per tant, no dramatitzem els rendiments de matemàtiques o ciències. Més preocupants són aquells objectius que estem lluny d’acomplir, com ara l’abandonament educatiu (val a dir, el percentatge de persones que no continuen estudiant nivells d’educació secundària postobligatòria), que s’ha de situar per baix del 9 % el 2030, i estem en el doble, o l’objectiu d’aprenentatge permanent, que és la concreció del dret a la formació professional i permanent.

3) Dimensionar els problemes. Per exemple, hem vist que hi ha un 6,3 % de baix rendiment en competència lectora per dalt de l’objectiu per al 2030. És cert. Però portem 40 anys de Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià i, encara que estableix normativament la plena competència en valencià en concloure l’educació secundària obligatòria, la darrera Enquesta de Coneixement i Ús del Valencià (2021) estima que tenim un 42,6 % de la població analfabeta en valencià. Se’n parla molt d’unes coses i poc d’unes altres.

4) I per últim: dades, dades i dades. L’educació és l’àmbit on projectem aspiracions socials, sense verificar moltes vegades si les demandes són factibles a la llum de les dades disponibles. Per exemple, volem que l’estudiantat dispose de major competència lectora i, al mateix temps, que gaudisca amb la lectura. Però les dades (en aquest cas, les dades de tots els països de PISA 2018, tanda centrada en la competència lectora –on precisament Espanya fou descartada per problemes de mostreig–), ens diuen que la correlació entre la puntuació general dels països i el seu índex de gaudiment és inversa! (concretament, un índex de correlació de Pearson de -0,4: que és considerable!) És a dir, que aquells països on augmenta la puntuació de competència lectora, minva la capacitat de l’estudiantat de gaudir amb la lectura i a l’inrevés. Hem de pensar què volem per al nostre estudiantat. Per tant, no només hem de ser estrictes en mesurar i calcular, sinó també reflexius en saber què volem mesurar i per a què fer-ho.

dilluns, 20 de novembre del 2023

Valencians decapitats

 [Tafaneries valencianes, 20/11/1023 html ací]


Quan escric aquestes ratlles, la societat està estremida per la barbàrie que s’ha desencadenat a Palestina i Israel, i han circulat notícies, no sabem si certes, sobre decapitacions d’infants. No hem de contemplar aquesta forma d’homicidi com una pràctica aliena. Més bé, s’ha dut a terme amb una certa freqüència a casa nostra i, com veurem, reapareix inadvertidament en la nostra iconografia més pròxima. Com a exemple de la seua pràctica, podem llegir, en les cròniques copiades per Carreres relatives als temps posteriors a les Germanies el passatge següent: «En el año 1529, en 29 de enero, sentenciaron a un castellano, que se llamaba Alonso Vitoria, porque quería levantarse Rey de Valencia, le atenazaron, le dieron garrote y le quemaron junto a la horca, y pusieron la cabeza en el Portal de San Vicente.»

Els decapitats, dissortadament, s’incorporaren a l’heràldica. Potser per ignorància o per un excés religiós, el rei Pere II (III, per al còmput d’Aragó), nascut a València i fill de Jaume I, començà a emprar un motiu heràldic conegut com la Creu d’Alcoraç, format per la creu de Sant Jordi (la mateixa que trobem a l’escut d’Alcoi o al de Barcelona), però ornada als seus quarters amb quatre caps de moros decapitats. La paradoxa rau en què aquells pobres degollats eren habitants de les actuals terres aragoneses o, fins i tot, valencianes. La cosa no tindria més importància si no fora perquè un distintiu tan truculent va fer fortuna i encara, inadvertidament, apareix en senyeres i escuts actuals, com explicarem.

La batalla d’Alcoraç, que segons la tradició inspirà la Creu esmentada, esdevingué en unes planures prop d’Osca, el dissabte 16 de novembre del 1096. S’hi enfrontaren, d’una banda, les tropes d’aquell que ha passat a la història com a Pere I d’Aragó (no confondre amb l’anterior) i, d’una altra banda, les d’Àhmad al-Mustaín, emir de Saragossa. Però ni el topònim “Aragó”, ni “Saragossa” tenien els límits que ara els atribuïm. Els dominis de Pere I eren més bé valls pirenaiques i els de l’emir arribaven fins a la Mediterrània, encara que hem de tenir en compte que hi havia moltes incursions i que les fronteres eren summament mòbils; més encara perquè s’havia produït l’entrada a la península dels almoràvits, que havien unificat les taifes àrabs. A més cal assenyalar que les hosts de Rodrigo Díaz i els seus hereus, amb aliances variables, dominaren la ciutat de València, abans integrada a la taifa de Saragossa. En resum, aquells que perderen la batalla a les planures d’Alcoraç segurament havien nascut a les terres ara aragoneses o valencianes.

Els caps tallats eren, en definitiva, els dels nostres avantpassats, que es representen amb la pell morena i una coroneta (per representar els cabdills àrabs) que a poc a poc esdevingué un mocador o cinta. No ens ha d’estranyar, doncs, que, després de l’expansió dels dominis ordenada per Jaume I, el seu fill, Pere, emprara aquella truculenta iconografia.

Des d’aleshores, aquells caps de moro van proliferar en l’heràldica. Passaren d’una moneda del 1282 (amb un revers amb “quatuor capita hominum figurata”) a la senyera del Regne d’Aragó, a la de l’antic Regne de Sardenya (on els moros duen una arracada) i a escuts nobiliaris, entre els quals es pot esmentar el de Jeroni de Pinós. També el Benacantil, a l’escut d’Alacant, rememora un cap de moro.

En el cas de l’illa de Sardenya, el nacionalisme ha emprat precisament la bandera tradicional, amb la creu de Sant Jordi i els quatre caps, en la seua pugna contra l’Estat italià. Encara més: a Còrsega, el pare del nacionalisme, Pasquale di Paoli, adoptà el 1755 aquest element, el cap de moro, i el convertí en la seua bandera front al domini francés. D’altra banda, a Sicília és freqüent la ceràmica tradicional anomenada “testa di moro”, coneguda internacionalment a partir de la sèrie The White Lotus (3a temporada).

També incorporaren el cap de moro els escuts d’algunes nissagues alemanyes, com ara els von Schedel de Núremberg, i d’algunes ciutats, com és el cas de Coburg, també a Baviera, si bé amb el tall del cap una mica dissimulat. En aquest cas, durant el període nazi el cap negre fou substituït per una espasa: coses del racisme ètnic. Per la relació de Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI, amb la seua Baviera natal adoptà el cap de moro en el seu escut. Ratzinger fou bisbe de la diòcesi de Freising que també té aquest motiu en l’escut. També el seu predecessor Pius VII (1800-1823) posà tres caps de moros en el seu escut. Cal dir que la simbologia d’àrabs decapitats fou ben acollida per l’integrisme catòlic. Per exemple, al segle XIX s’imprimí un periòdic ultracatòlic anomenat «La Bandera de Alcoraz: Dios, Patria, Rey».

No han sigut escoltades les peticions per canviar la bandera oficial de la Comunitat Autònoma d’Aragó, que incorpora el motiu de la creu d’Alcoraç. Certament, l’Estatut d’Autonomia aragonés manté una certa ambigüitat que permetria el canvi.

Mentre que la bandera és la senyera tradicional, amb les barres horitzontals, de l’escut s’hi diu: «El escudo de Aragón es el tradicional de los cuatro cuarteles, rematado por la corona correspondiente, que figurará en el centro de la bandera.» La Llei 2/1984, de 16 d’abril, sobre ús de la bandera i l’escut d’Aragó, n’és més explícita: «el Escudo de Aragón es, estructuralmente, un escudo español, cuartelado en cruz, e integrado de los siguientes elementos: [...] [Cuartel], tercero, sobre campo de plata, una cruz de San Jorge, de gules, cantonada de cuatro cabezas de moro, de sable y encintadas de plata.»

No deixa de sorprendre que, quan els presidents de la Generalitat Valenciana visiten els seus col·legues d’Aragó, es facen fotografiar davant la bandera i l’escut d’aquella comunitat autònoma, potser sense adonar-se’n que aquells caps tallats són possiblement els dels seus remots avantpassats.










dimarts, 31 d’octubre del 2023

Manual de castellà

 [Opinió, 30 d'octubre del 2023 html ací]


Després de la bona acollida dels nous criteris per al llenguatge administratiu en valencià, preparats pel govern PP-Vox, i gràcies a l’impuls del president de la Generalitat, el conseller d’Educació, senyor Rovira, ha lliurat al prestigiós catedràtic Dr. Pérez Saldaña, membre corresponent de la Real Academia Española, un repertori de criteris que farà servir l’Administració en els seus oficis en castellà que, pel que sembla, seran la majoria a partir d’ara. El trascendental esdeveniment de la presentació d’aquest Manual de castellà es realitzà al marc incomparable del pati del Palau de la Generalitat, on abans hi havia l’escultura d’Alfaro, amb una gran presència de mitjans de comunicació. En l’inici de l’acte, el conseller d’Educació declarà que la pretensió era acostar el castellà a la llengua que es parla al carrer, sense eixir-se del Diccionario de la Real Academia. «¡Ya está bien de salamanquizar!», ha exclamat amb vehemència el conseller que, segons va dir, «dessalamanquizando» l’espanyol vol defensar la identitat valenciana. Preguntat per les novetats d’aquest Manual, elaborat per una comissió d’especialistes (on no faltaren els filòlegs de la «tercera via» i els experts en tauromàquia, proposats pel conseller de Cultura), el senyor Rovira ha confirmat, que, entre altres innovacions, es contempla la caiguda de la «d» intervocàlica final: «A partir de ahora será posible escribir ‘aceptao’, ‘denegao’, ‘imputao’ y expresiones semejantes en documentos oficiales, igual que se dice en la calle». No menor importància té la relaxació en les formes de subjunctiu, ja acceptades per la Real Academia Española (com «haiga») o el substantiu «murciégalo» amb el qual es podrà designar el nostre «Rat Penat». A continuació, la portaveu del Consell, senyora Merino, ha afegit que, atesa la dificultat d’algunes persones per pronunciar la doble ela final o la lletra «g», està en estudi acceptar les formes «Consel», com ella mateixa diu habitualment, o «Cheneralitat». «A mi, las consonantes fricativas me cuestan mucho», ha declarat la portaveu, que ha començat a rebre lliçons d’oratòria i prosòdia del seu antic company de partit, Toni Cantó. La que, sense dubte, és la revelació més important del nou «Manual de Castellano» se l’ha reservada el mateix president de la Generalitat (o Cheneralitat), Molt Honorable senyor Mazón, que ha afirmat, recordant la seua època de cantant melòdic, que a partir d’ara, l’administració valenciana incorporarà expressions habituals de les canços, preferiblement de les obres premiades als Grammy Latinos. Així, per exemple, s’acceptarà el verb «tirar» com a sinònim de «hacer». «Si Bad Banny dice: vamo’ a tirarno’ un selfie, no entiendo por qué los salamanquistas se niegan a admitir: vamo’ a tirarno’ un contencioso», declarà el presidente amb la seua contundència habitual. Com a símbol de la proximitat a la ciutadania que ha de guiar l’acció del govern, també s’acceptarà que excepcionalment s’usen «okay» o «fuck», que apareixen en el disc Motomami, va afirmar la portaveu, senyora Merino. Preguntat el conseller d’Educació sobre si s’havia acceptat la introducció de l’erra geminada final, el senyor Rovira, després de consultar el nou Manual, va dir que efectivament s’acceptava, però que no podia llegir la norma. En realitat va dir «No puedorrr», arreplegant els aplaudiments de l’ampla representació de membres del govern presents per la seua enginyosa resposta. Per últim, el president Mazón tornà a elogiar el Manual, que espera que siga modèlic per a altres comunitats autònomes. «Los presidentes de Andalucía y Murcia me han llamao ya para pedirnos el Manual». L’acte, que es realitzà amb gran cordialitat, finalitzà amb les fotografies habituals al Palau, on els filòlegs presents posaren amb el genoll a terra.

dijous, 28 de setembre del 2023

Poca broma, Javier


Opinió, 28 de setembre del 2023 , enllaç ací


Javier Cámara i Carmen Machi ens repeteixen que cal cuidar el cor en un anunci d’un producte lacti. Coses de la vellesa. També ens hauríem de preocupar del cor de la central de Cofrents, el nucli del reactor, que no marxa massa bé. El 20 de setembre tornà a fallar. Cal explicar en què fallà. Per la part inferior del nucli del reactor ha d’entrar contínuament un corrent d’aigua, que acompleix dues funcions: en primer lloc, modera el flux neutrònic de l’urani, és a dir, la seua reacció en cadena; en segon lloc, en convertir-se en vapor, refrigera el combustible. Si es descontrola la reacció o no es refrigera el combustible ja sabem el que passa. El reactor ha patit problemes amb el líquid per avaries amb les bombes i amb les vàlvules que controlen l’entrada de l’aigua. Alguns de ben importants, com el trencament d’una vàlvula que llançà fragments a l’interior del nucli (desembre/gener 2018). A més, pel descens imprevist del nivell de l’aigua per unes faenes de reparació, es parà la nuclear de manera no programada (setembre 2021) i es manté el problema estructural de les pèrdues d’aigua per les penetracions inferiors del nucli, per on cau líquid, un problema que ja es va detectar el 2005 i que provocà recentment una parada (abril 2022). Per tot això, resulta particularment preocupant la parada no programada del 20 de setembre passat. De nou, s’hi produí un descontrol en el nivell del líquid del reactor («el fallo de una tarjeta electrónica del sistema de control de caudal de agua»), però aquesta vegada en la seua part superior, on estan els separadors de l’aigua líquida i el vapor («alto nivel en el drenaje de los separadores de humedad»). Massa patologies...

De tota manera, vosté confia que, com en l’anunci del producte lacti, si Javier Cámara no es porta bé i castiga el seu cor amb el colesterol, arribarà Carmen Machi a fer-li un advertiment. Però això tampoc funciona bé en la nuclear. Què passa quan les alarmes donen senyals errònies? Recentment, els inspectors del Consell de Seguretat Nuclear preguntaren per les alarmes falses o espúries dels monitors de radioactivitat del nucli de Cofrents. Al seu informe van escriure: «Los representantes de la Central comentaron que son alarmas espurias que ocurren ocasionalmente [...] el titular [de la central nuclear] manifestó que estos sucesos se habían producido en los ultimos años con cierta regularidad: se produjo 1 alarma en 2013 y otra en 2014, 18 alarmas en 2017 y 8 alarmas en 2021». I atenció: «La Inspecció reiteró su preocupación poniendo como ejemplo el suceso de alarma de 7 [monitors] que ocurrió el 17 de junio de 2021». I després encara hi hagué una altra alarma espúria el 20 de gener del 2022.

No hi ha producte lacti que cure el cor d’una central nuclear. Només hi haurà seguretat quan deixe de funcionar.