diumenge, 18 de juny de 2017

Un fulletó a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, hmtl ací, jpg ací, pdf ací]


A la València dels cinc-cents hi hagué un pleit sobre la baronia de Riba-roja que donaria per a un llarg fulletó televisiu. És la història de l'àvia Beatriu, les seues filles (de pares distints) Joana i Hipòlita i les filles d'aquestes, Beatriu i Estefania, respectivament. I dels conflictes que hi hagué entre elles. Hem d'anar a pams, perquè la història, com passa en els bons fulletons, és una mica embolicada.

Beatriu de Montcada i Vilaragut (que anomenarem l'àvia Beatriu) va contraure matrimoni amb Bernat de Requesens i Montcada, virrei de Sicília. Tingueren una filla, Joana Mateua de Requesens i de Montcada (abreviarem: Joana). En morir Bernat, l'àvia Beatriu es va tornar a casar amb Joan Roís de Liori, a la família del qual pertanyia la baronia de Riba-roja. L'àvia Beatriu emprà l'herència que la seua filla Joana havia rebut del seu pare Bernat en les capitulacions del seu segon matrimoni, per comprar la baronia als Roís de Liori. La baronia passà així dels Roís de Liori a Beatriu l'àvia. Com aquesta, però, havia emprat l'herència de la filla Joana, amb la qual no mantingué bones relacions, temps després aquesta i el seu primer home, Galceran de Requesens, pugnaren amb l'àvia Beatriu i aconseguiren que els venguera la baronia de Riba-roja. En morir Galceran, Joana va contraure matrimoni amb Lluís Margarit de Requesens. Així doncs, la baronia passà a Joana (la filla de l'avia Beatriu) i el seu segon home, Lluís. Aquests tingueren una filla, Beatriu Margarit de Requesens (abreviarem: Beatriu la jove).

L'octubre de 1520, Joana va fer testament a València. Hi establí una clàusula peculiar. Si la seua filla Beatriu (la jove) tenia fills legítims, aleshores heretaria les seues propietats; si no en tenia, els seus béns haurien de ser repartits equitativament entre un nebot, anomenat també Bernat, i la seua germanastra Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (abreviarem: Hipòlita).

Ara parlarem de l'altra branca. Aquesta Hipòlita era filla de Beatriu l'àvia i del seu segon marit ja esmentat, Joan Roís de Liori, el de la família Roís de Liori que posseïen tradicionalment la baronia de Riba-roja. El 1501, Hipòlita va contraure matrimoni amb Lluís de Requesens Joan de Soler, governador general de Catalunya. Tingué un fill que morí prompte, Gaspar, i una filla, Estefania de Requesens. Hipòlita quedà vídua per segona vegada el 1509, i es dedicà a administrar les seues propietats des del seu comtat de Palamós. La filla, Estefania, va contraure matrimoni amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, camarlenc i capità de la guàrdia del rei Carles i preceptor del seu fill Felip, amb el temps Felip II, del qual esdevingué el 1539 majordom major. Aquest Juan de Zúñiga era cosí germà de Mencía de Mendoza, la virreina de València de la qual ja hem parlat ací (vegeu Tafaneria de l'11/12/2016), la qual, en morir sense fills, deixà hereus els seus descendents, és a dir, Estefania i els seus fills. Així doncs, mare i filla, Hipòlita i Estefania, ocuparen llocs molt notables gràcies als seus matrimonis. També mantingueren una abundant correspondència. N'hem conservat 870 cartes, que el 2003 foren editades per Laia de Ahumada i publicades per la Universitat de València ( Max Cahner n'havia publicat algunes el 1978). En resum, tenim cinc dones: l'àvia Beatriu, les seues filles, de pares distints, Joana i Hipòlita, i les filles d'aquestes, Beatriu la jove i Estefania, respectivament, disputant-se la baronia de Riba-roja.

A més d'establir la peculiar clàusula testamentària, Joana també ordenà que la seua filla Beatriu (la jove) havia d'estar reclosa, fins que contraguera matrimoni, al convent dominic de Santa Caterina de Siena a València. Aquest cenobi havia estat fundat el 1491 i es trobava on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla (també aparegué en la tafaneria de fa un parell de setmanes a propòsit de sant Lluís Bertran). Joana li tenia molta devoció al convent. Allà havia estat soterrada l'àvia Beatriu i allà volia ser soterrada ella mateixa. Seguint les ordres de la seua mare, Beatriu ingressà al convent el divendres 5 d'agost de 1521. Aleshores, Hipòlita i la seua filla trobaren una oportunitat d'enriquiment en què Beatriu no deixara el convent. I ho intentaren, com acredita la correspondència entre elles. Si Beatriu professava de monja dominica, la baronia passava a Hipòlita i al nebot Bernat de Requesens (que estava a Sicília). Potser coaccionada per les religioses, Beatriu decidí fer-se monja. Fins i tot, també les dominiques tenien pretensions sobre la baronia de Riba-roja, en considerar-la una dot per l'ingrés de Beatriu en l'orde dels predicadors. Temps després, però, Beatriu es penedí i volgué abandonar l'orde, la qual cosa llançava a perdre les pretensions d'Hipòlita i de les monges. Mentre Beatriu intentava que la dispensaren dels vots i mantenia un comportament poc devot, les monges la retenien i Hipòlita reclamava que la traslladaren a un altre convent d'observança més estricta perquè, al de Santa Caterina, Beatriu gaudia de privilegis com anar amb els seus vestits o disposar d'una serventa.

Hipòlita, que es feia dir «la trista comtessa de Palamós», es traslladà a València el 1534 i prengué possessió de la baronia de Riba-roja. A la ciutat estigué fins el 1538, quan tornà a les seues propietats catalanes, encara que mantingué cura del pleit. Mentrestant, Estefania movia fils a la cort per mitjà del seu home. Per exemple, el 2/1/1535, li escriu a sa mare que l'emperador Carles li ha dit al seu marit Juan: «Ved qué puedo yo hazer, y si son menester más cartas para el duque [de Calàbria, virrei a València], o inquisidor [general]; hazedlas hacer que yo las firmaré». De tota manera, Beatriu també tenia suports entre importants famílies valencianes, com ara els Mascó i els Cardona. I els frares, adverteix Estefania en l'epístola de 31/1/1535, «es giren a tots vents». El que Estefania desitjava, en definitiva, és que Beatriu es comportés com «pròpia filla» d'Hipòlita, i així, «en aquest compte la tendrem tots» (15/1/1535). Però no ho va fer.

Beatriu demanà dispensa dels vots per casar-se precisament amb un membre de la família Cardona: Joan de Cardona, fill d' Alfons de Cardona, almirall d'Aragó i baró de Guadalest. Tant l'almirall com el lloctinent, el duc de Calàbria, donaven suport a Beatriu. Per això, per canviar el seu parer, havia de remetre-li cartes l'emperador, com hem vist.

L'estiu de 1534, Llàtzer de Margarit escalà la tàpia del convent de Santa Caterina per endur-se Beatriu, però no ho aconseguí. Per embolicar-ho més, Llàtzer era cosí germà de Beatriu, per part de pare, però també cosí germà d'Estefania, per part de mare. Per la qual cosa no sabem ben bé si volia alliberar-la, com sembla, o segrestar-la. El virrei no prengué mesures contra Llàtzer, però potser Beatriu sí que fou traslladada a un cenobi més rigorós. Finalment, Beatriu pogué deixar el convent i contraure matrimoni amb Gabriel de Rojas, emparentat amb els marquesos de Dénia. Aleshores encetà un procés per recuperar no només la baronia de Riba-roja, sinó també les rendes que s'havien produït mentre estava en possessió d'Hipòlita. Guanyà el pleit, el que significà una pèrdua de patrimoni de la família d'Estefania.

Després de l'estada a València, Hipòlita tornà a Catalunya, on portà cura de les seues propietats, continuà amb el pleit i posà en marxa un enginy per cardar les fibres tèxtils, que va fer construir a un mestre de Segòvia i que provaren a Barcelona i Martorell. Als últims anys de la seua vida anà a viure a Madrid, amb la seua filla Estefania, que va quedar vídua el 1545. Un any després morí Hipòlita i Estefania el 1549. Beatriu encara visqué uns anys més. L'últim document que porta la seua signatura està datat el 1552. Tot un fulletó.

divendres, 16 de juny de 2017

Formació de Persones Adultes

[Opinió, 16/06/2017, html ací, pdf ací]


L’article 10.2 de la Constitució Espanyola estableix que els drets fonamentals s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 26.1 d’aquesta Declaració proclama, entre altres coses, que «la instrucció elemental serà obligatòria». La legislació espanyola identifica la instrucció elemental amb l’Educació Secundària Obligatòria, que té, per això, aquest caràcter preceptiu. Una persona adulta que no dispose d’aquesta instrucció senzillament té vulnerat un dret fonamental.

¿Quantes persones no tenen aquesta instrucció elemental entre nosaltres i, per tant, tenen vulnerat el seu dret a l’educació? Al País Valencià, segons l’última Enquesta de Població Activa, 185.000 dones i 116.000 homes majors de 16 anys no disposen de l’equivalent de la instrucció elemental, que és la certificació de l’Educació Secundària Obligatòria. En total, poc més de 300.000 persones. No hi ha cap altre problema educatiu que afecte més persones al nostre país de manera més significativa. Malgrat això, la inversió pública que es destina a formació de persones adultes no arriba a l’1% del pressupost educatiu, un bandejament que és habitual en totes les comunitats autònomes i en els pressuposts ministerials. Però a més, hi ha evidència estadística que els països europeus que invertixen més en aprenentatge al llarg de tota la vida també obtenen millors rendiments educatius, pel que fa als ensenyaments reglats (tal i com es mesuren, per exemple, en les proves PISA).

Al principi d’aquest curs, més de 500 persones es matricularen a l’Escola de Formació de Persones Adultes Vicent Ventura però no han pogut rebre els ensenyaments no només desitjats sinó als quals tenien dret. L’Escola Vicent Ventura és una entitat promoguda pel sindicat Comissions Obreres, que durant més de vint anys ha realitzat una tasca formativa paradigmàtica, ha afavorit la integració de persones immigrants o en situacions desafavorides i ha oferit una orientació personal i laboral.

Els successius governs del Partit Popular no havien resol certs desajusts normatius del funcionament de l’escola, requisits merament formals. A principi de curs, aquesta inacció obligà les noves autoritats de l’Avinguda de Campanar a no actualitzar el seu conveni de funcionament fins resoldre els desajusts. Encara que ara el curs ja està pròxim a la seua conclusió, caldria resoldre la situació el més prompte possible. Accelerar els tràmits escaients permetrà disposar d’una eina més (i no precisament d’eficàcia menor) en la lluita contra aquella vulneració de drets que afecta més de 300 mil persones al País Valencià. També en la formació de persones adultes, tota pedra fa paret; millor dit, satisfà un dret vulnerat.


diumenge, 11 de juny de 2017

La terrible Brigada Político-Social a València

[Tafaneries valencianes, 11/06/2017, html ací, jpg ací,  pdf ací]



Durant els últims anys de la Dictadura, l’anomenada «Brigada Político-Social» (BPS) de la policia es caracteritzà per la seua violència i per la practicà de tortures, entre molts altres, a Antonio Palomares, que resistí uns maltractaments que li causaren lesions cròniques, o a un nombrós grup d’estudiants universitaris detinguts el maig del 1971. Malgrat això, els membres de la BPS foren freqüentment ascendits. Les actuacions de la BPS han estat estudiades per Benito Sanz i Lucas Martín, dels quals prenem algunes informacions.
Durant molts anys, la BPS valenciana fou dirigida per Antonio Cano González, un policia que començà la seua carrera abans de la Guerra Civil. Fou guardonat per la seua participació en la repressió dels moviments vaguístics del 1934 i també per la seua actuació a Barcelona, des d’on s’incorporà a València el 1956. Vivia molt a prop de la comissaria central. Als anys 60-70, quan la BPS fou molt activa en reprimir els moviments democratitzadors, en formava part també Florencio Rubio Aguilar, que morí el 1971, i Manuel Mancebo Conde, que arribà a la nostra ciutat a principis dels anys cinquanta, procedent de Madrid, encara que d’origen segovià. Durant els estius, Mancebo formava part de la guàrdia personal de Franco en les seues vacances a Sant Sebastià. Visqué a Benicalap. Tingué una família molt nombrosa i morí el 1986. També formà part de la BPS valenciana José de Oleza Zaforteza. El 1960 rebé la medalla al mèrit policial en un acte presidit per la dona de Franco. I això, encara que sembla que el seu germà fou executat durant la guerra pels franquistes. Mancebo i Oleza foren denunciats com a pressumptes torturadors, com també ho fou Jacinto López Acosta, que, temps després, fou promogut a president de les corregudes de bous de la Plaça de València fins abril de 1989.

L’afició als bous era compartida per bona part dels membres de la BPS. Aquest fou el cas de, per exemple, Félix Crespo Castillo, procedent de Conca i d’origen humil. Crespo va desenvolupar bona part de la seua trajectòria policial a València. Era un habitual del «burladero» del delegat governatiu de les places de València i Benidorm. Morí el juliol del 2007 i al seu soterrament assistí l’alcaldessa de València, Rita Barberá, per la rellevància política del seu fill. Era molt amic d’altres membres de la BPS, també assenyalats com a pressumptes torturadors, com ara Gerardo Almenar Rojo, Julián Lucas García o l’esmentat Jacinto López.

El pas per la BPS valenciana permeté a alguns membres particularment cruels ascendir en l’escalafó. Aquest fou el cas de Manuel Ballesteros García i Benjamín Solsona Cortés, que passaren pel País Basc en els temps de la «guerra bruta» contra el terrorisme. Ballesteros era conegut per la brutalitat que aplicava als detinguts del moviment sindical o estudiantil, com ara als meus col·legues Pere Beneyto i José Luis Monzón, actualment professors de la Universitat de València. Després del seu pas per la BPS de València, que encapçalà a partir del 1973, Ballesteros fou promogut a comissari en cap de Sant Sebastià (1974-76), Bilbao (1977-79) i, posteriorment, fou designat director de la Comissaria General d’Informació. Va dimitir quan un jutge decretà presó preventiva a cinc policies que havien torturat fins la mort al jove Joseba Arregi Izagirre, el febrer de 1981. Ballesteros també fou condemnat per afavorir tres terroristes de l’anomenat Batallón Vasco Español (l’antecedent dels GAL), encara que el Suprem l’absolgué. Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat amb el primer govern socialista, li donà responsabilitats en la lluita antiterrorista. Vera també fou posteriorment condemnat a presó en relació als GAL. Ballesteros morí el 2008.

A Benjamín Solsona també el pas per la BPS valenciana li serví per ascendir en la seua carrera. Fou comissari en cap a Màlaga i, després de passar per Sant Sebastià, cap superior de la policia a Bilbao (1980-82) i a les Illes Balears (fins el 1988). Sobre ell fou dictada una ordre internacional de detenció pels seus antecedents com a torturador. Segons algunes fonts (que no hem pogut confirmar), a les seues ordres estigué a la policia valenciana Antonio Moreno Piquer, que actuaria d’infiltrat en el moviment universitari i que fou cèlebre per referir-se públicament als estudiants de secundària com «l’enemic» en les jornades de la Primavera Valenciana. Poc temps després d’aquells dies d’excesos policials, Moreno també fou ascendit a comissari principal pel ministre Jorge Fernández Díaz.

També fou membre de la BPS Pedro Roncales Pérez, el qual, quan formava part del grup adscrit a l’Audiència Territorial de València, fou objecte d’un expedient per participar il·legalment en el negoci de les màquines de monedes. L’octubre de 1986, un jutge valencià descobrí casualment que hi havia un grup de policies implicats en l’explotació de màquines escurabutxaques. El propietari d’un club de cambreres tancat per ordre judicial demanà autorització al jutge per retirar del seu local unes màquines d’aquest tipus. El jutge tingué curiositat per averiguar quines persones eren els socis del propietari del local en l’explotació de les màquines i descobrí que eren el subcomissari Pedro Roncales, i els inspectors Manuel Amadeo Abonjo Blanco i Ángel Ventimilla. Així mateix aparegué relacionat amb les investigacions el subcomissari Miguel Herrero, també adscrit a l’Audiència valenciana, que fou investigat pel delicte de suborn. L’esmentat Amadeo Abonjo, que havia estat destinat abans al País Basc, fou condemnat el març del 1984 a 10 mesos de presó, amb la pena accessòria de 10 anys d’inhabilitació per l’Audiència Provincial de Bilbao, per considerar-lo partícep de les tortures comeses contra el dirigent sindical Xabier Onaindía Ribera, sentència que fou ratificada pel Tribunal Suprem el 1985. Temps després, la premsa denuncià que, malgrat la ratificació, la inhabilitació no s’acomplí ni en el cas d’Abonjo, destinat a València, ni en el de l’altre policia condemnat, Miguel Ángel Gabino Balbuena. En novembre del 1986 hi hagué una pregunta parlamentària sobre el tema i el ministre José Barrionuevo Peña argumentà certs tecnicismes per l’incompliment de la inhabilitació. Barrionuevo també fou condemnat pel Suprem per un cas relacionat amb els GAL i indultat pel govern. Abonjo es relacionà posteriorment amb empreses de seguretat privada.

Els problemes de l’antic membre de la BPS Pedro Roncales amb la justícia no finalitzaren amb el cas de les màquines escurabutxaques. També fou condemnat per l’Audiència Provincial de València, en abril del 1992, a sis anys i un dia de presó major per un delicte de fallida fraudulenta, amb les penes accessòries de suspensió de càrrec públic i del dret de sufragi. Afortunadament per a ell, el consell de ministres del 23 de desembre de 1994 deliberà atorgar-li un indult, a proposta del ministre de Justícia, Juan Alberto Belloch Julbe, i el mateix dia el signà el rei. Cal recordar que en aquella època Belloch era un superministre, ja que ostentava també la cartera d’Interior, i que estava negociant amb Luis Roldan la seua entrega a la policia espanyola, que esdevingué dos mesos després.

També passaren per la BPS de València i foren assenyalats en la premsa clandestina per cometre pressumptament delictes de tortura: Adolfo Alonso Ariza, Luis Ávila Barbero, Emilio Barranquero de la Salud, Ángel Castellanos Domínguez, que morí el 1997, Arturo Lacave Sandua, Francisco Revelles (o Rivelles) Martín, Mariano Sánchez Martínez i Alfredo Torres Vielba. També Manuel Berenguer Cid (que ja fou comentada en la Tafaneria del 24/4/2016), perquè era net d’un bibliòfil valencianista i fill del metge que descobrí Pilar Prades, l’enverinadora de València.


(El text en negreta no aparegué en l'edició del dia 11, sinó en una nota de correcció del dia 18)

diumenge, 4 de juny de 2017

Lluís Bertran, el sant que també tenia deutes

[Tafaneries valencianes, 04/06/2017, html ací, pdf ací]



Hem conservat una carta, escrita en valencià, de Sant Lluís Bertran a sa mare, on li demana que li pague un deute seu de vint lliures. Aquest text fou copiat per un frare dominic, estudiós de la història de l'orde dels predicadors, Nicolau Figueres, al final d'un manuscrit d'un altre frare, Jaume Falcó (1565-1641), en el qual composà una història del convent de predicadors de València. Figueres també va portar cura de l'edició d'obres d'altre dominic valencià ben conegut: Sant Vicent Ferrer. L'epístola esmentada de Lluís Bertran fou editada el 1961 per Lluís B. Lluch i reeditada el 1978 per Max Cahner.

Lluís Bertran fou el fill major del notari Joan Lluís Bertran i de Joana Àngela Eixarc, que tingueren altres huit fills i filles. Lluís fou el major. Va nàixer a València, el 1526, a la casa que encara es conserva a la plaça que du el nom del sant. El 1544 ingressà en el convent de l'orde dominica de l'actual plaça de Tetuan, quan hi era prior Joan Micó. L'anterior prior, Amador Espí, nascut a Llutxent, i el provincial de l'orde dels predicadors Domingo de Cordova de Montemayor, havien mort deu anys abans, quan tornaven de visitar el convent femení de Santa Caterina de Siena (on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla), ganivetats per dos frares exclaustrats per la reforma que aquests havien promogut.

El 1547, Bertran fou ordenat sacerdot i nomenat mestre de novicis en el mateix convent, una responsabilitat important perquè s'hi formaven els frares de la província d'Aragó de l'orde dels predicadors. Amb tot, Bertran volgué fer estudis a Salamanca per esdevenir mestre d'estudiants, però es conta que, en arribar a Villaescusa de Haro (Conca), un altre frare el dissuadí, i retornà a València.

El 1557 fou nomenat vicari del convent de Santa Anna, prop d'Albaida. Se li atribueix un miracle quan un comte d'Albaida, enfurismat pels seus sermons, li disparà un tret; el frare convertí l'arma en un crucifix. Potser per aquest enfrontament seu amb la noblesa local, es diu que llançà una maledicció als marquesos d'Albaida, pronosticant que morien sense descendència. I encara que el marquesat es creà el 1605, després de la mort de Bertran, sí que és cert que la majoria dels seus posseïdors no reberen el títol nobiliari dels seus pares sinó que l'heretaren d'altres familiars i freqüentment després de pleits.

De nou a València com mestre de novicis, Bertran creuà correspondència amb Santa Teresa de Jesús sobre la reforma que la religiosa es proposava de l'orde carmelita. El 1562, Lluís Bertran partí des de Sevilla cap a Amèrica. En el viatge al Nou Món patí un colp a la cama, que li deixà una coixesa permanent i nafres a les cames. S'instal·là al convent dominicà de Cartagena de les Índies (Colòmbia). Conten que penetrava a la selva per evangelitzar les comunitats indígenes i que era més entés quan, en lloc de portar un traductor, predicava en valencià.

En aquest període se li atribueixen altres prodigis, com ara una nova conversió miraculosa de l'arma amb la qual era atacat o quan, a l'illa de Sant Vicent estant i davant d'un cacic local, feu emergir l'empremta de la creu d'un arbre. Bertran estigué en contacte amb Bartolomé de las Casas, també membre de l'orde dels predicadors i bisbe de Chiapas, que denunciava els abusos de «conquistadores y encomenderos».

Finalment, Bertran tornà a València el 1569. Cinc anys després fou nomenat predicador general de la província d'Aragó de l'orde dels dominics i el 1575 arribà a prior. En aquest període estigué relacionat amb altres religiosos notables, com el franciscà Pere Nicolau Factor, que seria promogut a beat, o el patriarca Joan de Ribera, que arribaria a sant. Bertran assessorà Ribera sobre els moriscos. Es conserva a la Biblioteca Nacional (signatura mss/10388) una volum que es composa de moltes obres enquadernades juntes que tracten de com s'ha de garantir la fe dels àrabs convertits, els moriscos. Hi trobem un resum manuscrit de 122 pàgines, fet per Lluís Bertran, del llibre d'un altre dominic, Jaume Bleda, sobre els moriscos (n'hi ha una edició de la Universitat de Huelva, 2009). Com se sap, finalment Felip III decretà l'expulsió dels moriscos (1609), la qual cosa tingué conseqüències molt negatives per al poblament i l'economia de la Corona d'Aragó en general i la valenciana en particular.

Doncs bé, l'epístola de Bertran a la seua mare és d'aquest període en el qual el sant tenia resposabilitats com a prior i estava relacionat amb altres religiosos. Després d'una llarga i afectuosa introducció, explica la raó per la qual li demana diners. Bertran, que, recordem-ho, patia coixesa des del viatge a Amèrica, havia de fer un viatge, probablement una visita pastoral a algun convent de l'orde, i, com que no podia anar a peu, necessitava diners per al transport. Però no els demanà a sa mare: «per no donar fatiga a la vostra mercé», li escriu. Així que li'ls demanà a un «comerciant», anomenat Esteve Moreno, «que està entre la carnisseria de Roteros i el Carme», escriu Bertran. Trobem aquest Esteve Moreno citat en un protocol del notari Joan Baptista Ferrer del 1568, pel qual es constituí a València una companyia de llibreters («omnes bibliofile sive librerii presentis civitatis Valencie habitatores...»), en la qual també estava l'impressor i lletraferit Joan Timoneda (que composà «Só qui só» i «Bella, de vós só enamorós», que cantà Raimon). Vicente Justiniano Antist, en la seua biografia del sant, escriu que «no hay religioso que tantos libros haya leído de cabo a rabo».

Podem deduir, per tant, que Bertran tingué bones relacions amb els llibreters locals i que és raonable que un d'ells, Esteve Moreno, li deixara els diners per al seu viatge. Aquest comerciant, com escriu Bertran en l'epístola a la seua mare: «m'ha deixat quant he volgut, que són vint lliures». I el sant li demana a Joana Àngela Eixarc que salde el deute. Paga la pena llegir l'argumentació literal: «I confiant jo de vostra mercé que em descarregarà d'aquesta obligació, les hi he emprades [les vint lliures], perquè d'altra manera més estimaria anar-me'n a peu i aceptant que restar en dingun càrrec. Així li suplique que lo més prest que puga li vulla satisfer la bona obra que m'ha feta; perquè li he promés de satisfer-lo dins un mes que em los deixà, i ell m'ho donà lo segon dia de Pasqua; i així li pregue que com fins ací nunca m'ha faltat, que ara no em falte, perquè redundaria en ma deshonra si no complia en ma paraula, i seria de dany i pena en lo que m'ha fet bona obra». Quina mare podria negar-se'n?.

Anys després, empitjorà la salut de Lluís Bertran. Va fer una estada a la casa arquebisbal que el patriarca Joan de Ribera tenia a Godella, atapeïda de quadres religiosos. Segons els biògrafs el mateix patriarca li feia el llit, li donava el menjar quan estava postrat i li posava draps a les nafres de les cames. Encara obrà Bertran alguns prodigis, segons els seus biògrafs, com ara la recuperació d'Isabel, la filla de Joan Boïl d'Arenós, que tingué un part amb complicacions. La relació d'aquest noble i Bertran és comprensible perquè el palau dels Escrivà i Boïl estava junt a la casa pairal de Bertran.

Es conta que Lluís Bertran va predir la data del seu propi falliment, que es produí el 9 d'octubre de 1581, el dia de Sant Dionis. El papa Pau V el beatificà el 1608 i Clement X el declarà sant el 1671.

diumenge, 28 de maig de 2017

Šakić, un criminal de guerra entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 28/05/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]




El 4 de juliol del 1944, un jove estudiant anomenat Ivan Volner, nascut a Zàgreb, escapà del camp d’extermini de Jasenovac, conegut com «l’Auschwitz dels Balcans». El fugitiu fou capturat i executat. Aleshores Dinko Šakić, el cap del camp, ordenà que unes 25 persones foren executades com a escarment. Hi moriren, entre altres, el professor Samlajić i el seu germà, Jakob Danon de Sarajevo, el doctor Slavko Goldšmith i Albert Altarac de Sarajevo. El mateix cap del camp matà amb les seues mans dos joves, de 16 i 17 anys. Al setembre d’aquell any, Šakić autoritzà l’ús de la flama d’un bufador com a mitjà de tortura. Per estalviar munició, des del principi es practicaven execucions amb colps de martell o degollant amb ganivets o serres. Šakić matà més de dues mil persones: serbis, jueus i gitanos.


Ljubomir (o Vjobomir) Bilanović (alias «Dinko») Šakić va nàixer el 8 de setembre del 1921 a Studenci (Bòsnia-Herzegovina). Cursà estudis superiors d’economia. Assolí responsabilitats a l’ústaixa, el partit feixista de l’Estat Independent de Croàcia. Amb 21 anys, arribà a Jasenovac, que formava part d’un conglomerat de camps de concentració i extermini de quasi quatre-cents quilòmetres quadrats. L’abril del 1944 fou nomenat cap del camp. L’últim dia d’aquell any va contraure matrimoni amb la joveneta Nada Luburić, nascuda l’agost del 1926 i germana de l’anterior cap del camp, el general Vjekoslav («Maks») Luburić. La dona havia estat ocupada al camp des dels 16 anys. El 1945, Šakić i la seua dona, com molts altres membres de l’ústaixa, abandonaren Jasenovac abans de l’arribada de les milícies de Josip Broz «Tito». Fugiren per Àustria i Itàlia fins arribar a Roma, on gaudiren de la protecció del secretari d’Estat del Vaticà Giovanni Montini (que el 1963 fou elegit papa, amb el nom de Pau VI). Com altres criminals de guerra (Erich Priebke, Erich Müller, Josef Mengele, Adolf Eichmann, Klaus Barbie o Gerhard Bohne), aconseguí un salconduit del Comité de la Creu Roja Internacional de Roma, datat el 8 de gener de 1947, per viatjar a l’estranger; però a diferència d’altres nazis, als documents trobem el seu nom autèntic.

Fent servir el salconduit, salpà del port de Gènova i arribà el 22 de desembre de 1947 a l’Argentina. S’instal·là a Rosario. Sembla que treballà de cambrer al café «El Platal» del barri Pichincha i, posteriorment, exercí de petit empresari tèxtil. A l’Argentina, la seua dona canvià el seu nom pel d’Esperanza. El 1956, Dinko Šakić aconseguí passaport argentí i un certificat de bona conducta que li permitien viatjar per Canadà i Espanya. Arribà a València per col·laborar amb la Ressistència Nacional Croata, fundada un any abans pel seu cunyat, Vjekoslav Luburić. Aquest vivia a Carcaixent amb el nom de Vicente Pérez García, una identitat falsa proporcionada pel règim franquista, i regentava una imprempta al carrer Santa Anna.

El 1959, el consolat argentí a Barcelona ordenà la repatriació de Šakić. S’instal·la a San Justo, una ciutat que forma part del Gran Buenos Aires. Des del 1960 fins el 1972, fou un dels portaveus de la comunitat croata a l’Argentina, formada per unes 10.000 persones, i viatjà freqüentment a Paraguai, on regentà una mena de residència per a antics membres de l’ústaixa. Segons el Washington Post, mantingué relacions amb el dictador Alfredo Stroessner i conegué Juan Domingo Perón, gràcies al seu guardaespatles i també membre de l’ ústaixa Mile Ravlić (que es feia dir Milo Gobetich), i que també va fugir amb papers de la Creu Rotja.

El 1965 renovà el passaport a l’Argentina per poder viatjar a Espanya i Canadà; també ho va fer el 1969, per poder visitar els Estats Units; el 1971, novament a Espanya, i el 1972 als Estats Units. Cal remarcar que Šakić elaborà plans per tornar a Espanya, encara que el 20 d’abril del 1969, el seu cunyat Vjekoslav Luburić havia estat mort a la seua casa de Carcaixent per Ilija Stanić, treballador de la impremta i, presumptament, agent iugoslau (un crim estudiat per Francesc Bayarri al seu llibre «Cita a Sarajevo»). Stanić també estigué relacionat amb Željko Bebek, que en aquell temps visqué a l’avinguda Cardenal Benlloch, 89, de València. El 1971, els dos socis de Luburić en la impremta protagonitzaren un conflicte: Logarić Celtic Slavko apunyalà Stephan Ferniski (segons el nom que apareix a la premsa; més bé seria Stjepan, Štef, Crnički, 1903-2006). Slavko fou empresonat i Ferniski o Crnički es recuperà i continuà a València amb un negoci d’impremta. Malgrat la mort de Luburić i l’enfrontament dels seus socis, hagué d’existir un nucli relacionat amb l’antiga ústaixa ací, com es demostraria no només pel retorn de Šakić, esdevingut anys més tard, sinó també per un altre esdeveniment. Al setembre del 1972, un grup format per nou croats segrestà l’avió «Gunder Viking», un DC-9, que era el vol 130 de la companyia sueca SAS. Entre els segrestadors estaven Miro Barešić i Jelco Brajkovic, condemnats a cadena perpètua per l’assassinat l’any anterior de l’ambaixador iugoslau a Suècia. L’agència Europa Press comunicà que els segrestadors, que demanaren refugi a Espanya, tenien previst viatjar a Carcaixent, on hi havia una colònia croata, i això, malgrat que ja no s’hi trobaven Luburić, Slavko o Crnički. Els pirates aeris reberen una condemna molt lleu, d’un any, després de la qual marxaren al Paraguai. Alguns, com Barešić, tornaren a Croàcia durant els conflictes bèl·lics relacionats amb la independència.

El 2 de setembre del 1976, hi hagué una requisitòria contra Šakić del Banco Provincia de Buenos Aires. Dues setmanes després, el 14 de setembre, ja estava novament a València. Amb aquesta data renovà el seu passaport davant de les autoritats consolars argentines. Es presentà com a comerciant i establí la seua residència a València.

El diumenge 7 de novembre de 1976, la «Hermandad de la División Azul» realitzà una sèrie d’actes a València per commemorar el 35é aniversari del bateig de foc de la Divisió Blava. S’hi va fer una misa a l’església de Sant Doménec, presidida pel capità general, Antonio Taix Planas, i el president de la «Hermandad», Juan José Enriques; es posà una corona de llorer a la Creu dels Caiguts (Porta de la Mar), es va fer una assemblea de la «Hermandad» al saló de plens de l’Ajuntament i al migdia hi hagué una conferència a la Llotja del falangista Roberto Reyes. La premsa parla de l’assistència del general croat Dinko Šakić. En finalitzar, els assistents cantaren el «Cara al Sol». Després, feren un dinar de germanor als Vivers, on participà també el general José Luis Aramburu de la Guàrdia civil.

Šakić es mogué amb plena llibertat. El 1982 estava a l’Argentina, on denuncià la pèrdua del passaport. El setembre del 1985 el renovà, amb la pretensió d’anar a Espanya. La mort del líder iugoslau Tito (1980) i, sobretot, l’inici de la «perestroika» de Mikhaïl Gorbatxov (1985), animaren les aspiracions dels antics membres de la l’ústaixa, que volien rearmar el moviment croat. Šakić hi estigué implicat. En aquella època apareix vinculat amb processos per estafes econòmiques. El 31 de març del 1986 fou detingut a l’aeroport de Barajas, amb passatges cap a Iran, amb Juan Luis Pelikan, també investigat per estafes i falsificació de moneda. A principis dels 90, Šakić estigué novament a Espanya. La policia controlà la seua presència a Marbella. De tornada a l’Argentina, fixà la seua residència a Santa Teresita, una ciutat costanera a poc més de 300 km al sud de Buenos Aires.

El febrer de 1990, Interpol d’Ottawa informà que l’Oficina de Crims de Guerra estava investigant Šakić per crims durant la II Guerra Mundial. Durant 1990 i 1991 es va produir el procés d’independència de Croàcia, a la qual seguí un període de confrontació bèl·lica fins el 1995. En tot aquest temps, no només no s’investigà Šakić pel seu passat, sinó que fins i tot el criminal de guerra s’entrevistà amb el president croat Franjo Tuđman quan visità l’Argentina el 1994. Pocs anys després, però, Croàcia demanà l’extradició de Šakić. El poder judicial argentí obri una investigació el 14 d’abril i, finalment, el 30 d’abril s’ordenà la seua detenció. Acceptada l’extradició, el juny del 1998 fou traslladat a Zagreb. Any i mig després fou condemnat per crims de guerra i crims contra la humanitat a vint anys de reclusió, que havia de complir a la presó de Lepoglava. Morí a un hospital de Zagreb el 20 de juliol de 2008.

diumenge, 21 de maig de 2017

La mestra del cànem

[Tafeneries valencianes, 21/05/2017, html ací, jpg ací i  ací (fragment), pdf ací]



Fa uns anys, a les terres valencianes es conreava el cànem, una herba (cannabis sativa), les fibres de la qual podien ser teixides, com també ho eren les del lli o les de l'espart. Aquesta fou una activitat practicada des del neolític i que, pel que fa a les nostres terres, ja fou esmentada pels antics historiadors romans. Amb el cànem (que al renaixement també es deia popularment «cànyem») es feien espardenyes (paraula que deriva precisament d'espart), cordes i cordills, sacs, nanses de pesca, etc. Com expliquen Alcover i Moll, el cànem se sembrava a la fi de març o primeries d'abril. Hi havia la dita: «Cànem gentil: sembrat en març i eixit en abril». La collita es feia cap a Sant Jaume. Després d'un procés d'elaboració en el qual destacaven els llauradors valencians (com reconeix el llibre «Arte de cultivar el cáñamo, lino y algodón», 1844), es classificaven les fibres segons la seua qualitat: la millor era el «bri» o «canal», després hi havia el «clarell» i per últim el més grosser rebia el nom d'«estopa». Com que les fibres es mesuraven al pes, el més fi era, lògicament, el que costava més temps de filar. De teixir les fibres del cànem s'encarregaven generalment les dones.

A la fi del segle XVIII, una mestra de la ciutat de València, María Ynés Pomares (encara que en alguns documents és esmentada com Isabel María Pomares) perfeccionà el mètode per filar el cànem. El 1791 adreçà una carta amb una caligrafia acurada a la Societat Econòmica d'Amics del País de València, entitat que estava disposada a finançar millores productives com la que proposà la mestra. María Ynés estava casada amb Francisco Molina, que era fabricant de calces de seda. Els dos ocupaven una cambra en una casa que hi havia a l'actual plaça del Comte de Carlet, en la demarcació de la parròquia de Sant Salvador. En la seua epístola a la Societat per demanar el seu suport, María Ynés explicava que, amb el seu procediment, no calia filosa, ni humidificar les fibres amb saliva o aigua. Afirmava a més no només ser capaç de multiplicar per quatre el que podia filar qualsevol altra dona, sinó que també les filadores que empraren el seu mètode aprendrien paulatinament a filar més ràpid.

La Societat es mostrà interessada en la innovació proposada per María Ynés i nomenaren una comissió que entrà en contacte amb la dona, formada pels membres Bernabé de Muzquiz, Vicente Oliag i Manuel de Velasco. Anaren a casa seua, proveïts de rellotge i fibres de cànem de diversa grossària i de lli per avaluar amb rigor la innovació. Durant algunes jornades, la dona es posà a filar. Amb tres hores convertí en fil mitja lliura de fibra del cànem més gruixut. Després tardà quatre hores i mitja en filar tres onzes de cànem fi i cinc hores i tres quarts per elaborar la mateixa quantitat de lli, encara que, segons ella, mai havia practicat amb aquesta fibra. La comissió es mostrà satisfeta i defensà davant la Societat que el mètode proposat per María Ynés tenia moltes utilitats. En lloc de posar el cànem a la filosa, la dona se l'embolicava a la cintura, com feien els soguers, és a dir, els fabricants de cordes i sogues. D'aquesta manera, tenia les dos mans lliures i així podia distribuir el filat al torn, amb la qual cosa aquest podia mantenir un moviment constant. Les fibres havien estat prèviament humides, però no als extrems, la qual cosa afavoria també la producció del fil. L'informe favorable de la comissió de la Societat Econòmica d'Amics del País de València proposava que es blanquejara el fil, a fi de comprovar la seua durada, i incloïa el compromís d'afavorir l'ensenyament del nou mètode. I així fou fet. Al març del 1792, la Societat finançà la construcció de sis torns. S'havien de triar sis jovenetes: tres de la ciutat (intramurs) i sis dels ravals, que havien de ser instruïdes per María Ynés. Si aprenien el nou mètode de manera profitosa, la Societat els donaria premis i una compensació econòmica a les jovenetes i a la mestra. La Societat també es feia càrrec de comprar les fibres. L'agost ja havien estat formades les sis jovenetes i novament una comissió procedí a avaluar el seus aprenentatges. El dia de sant Llorenç, a les quatre i trenta-huit minuts, començà la prova, a la que foren sotmeses: Rosa Vicent, Manuela Segura, Pasquala Falcó, Raymunda Blanch, Rosa Montalt i Tomasa Salvador. A Rosa Montalt li atorgaren un primer premi de 60 reals i a Raymunda Blanch un segon premi de 40 reals (finalment, reconsideraren el dictamen i li donaren el primer premi a Pasquala Falcó i el segon a Rosa Montalt). Les setanta quatre lliures de fibra que havien filat foren donades, com s'havia acordat, a María Ynés, que també rebé pel seu mestratge una remuneració de sis-cents reals de billó. Com que de les sis xiques hi havien dos de la Casa de la Misericòrdia, la Societat es plantejà fer donació de més torns a aquesta institució, a fi que les internes aprengueren el nou mètode de les jovenetes que ja havien estat formades. També se li atorgà una gratificació de 20 o 30 reals a María Capilla, una xiqueta de nou anys que María Ynés tenia com a deixebla. La comissió avaluadora proposà continuar amb el suport a la mestra innovadora i finançar estades seues, a fi d'ensenyar el seu mètode, a escoles d'Alzira, Castelló, Torrent o Xàtiva (Sant Felip, en aquella època).

L'octubre de 1792, la Societat decidí que María Ynés oferira els seus ensenyaments a Castelló. Amb els sis torns, la dona formà dotze jovenetes, en grups de matí i vesprada. La Societat pagà els viatges de la mestra i un sou diari de 10 reals. Hagué d'estar més de dos mesos a Castelló, perquè li abonaren, per mitjà de Vicente Oliag, 654 reals i tres maravedís de billó. Així mateix, la Societat comunicà la innovació a la Junta de Comerç de Barcelona. També, segons informava el tresorer, Manuel de Velasco, s'havien pagat unes quantitats per l'ensenyament del mètode a Torrent, on María Ynés formà altres dotze jovenetes, com acredità en una altra carta el rector Vicente Ximeno. No s'ha de confondre aquest prevere amb l'històriador i bibliògraf valencià homònim. Aquest rector va prendre possessió de la seua plaça a Torrent (que portava associades unes rendes considerables) l'agost de 1791, vint-i-set anys després de la mort de l'historiador. Per a les jovenetes filadores de Torrent també s'havien comprat set torns i una arroba de cànem, i també se'ls concediren dos premis. Així mateix, es compraren sis torns per a la «Real Casa de Arrepentidas de San Gregorio», que es trobava al carrer Sant Vicent de València i a altres institucions benèfiques. El 1794, la Societat finançà formació en el nou mètode a Alaquàs, Alboraia i Aldaia. També hi ha un altre document de la Societat (que es pot consultar al repositori digital de la UPV) que acredita que una jove, anomenada Mariana Ferrer Ferrando que vivia a Aldaia, encara que havia aprés el mètode a Alaquàs, tenia gran aprofitament en filar el cànem. I el mateix any, la Societat tornà a anunciar diversos premis per a la persona que, en aprendre el nou mètode, filara millor una madeixa de lli o cànem, per la qual cosa rebria cent cinquanta reals de billó.

L'impuls de la Societat Econòmica d'Amics del País de València no decaigué. El 1796 comunicaren la innovació a les autoritats de Múrcia i el 1799 convocaren un premi de 300 reals al poble que, segons certificació de la Justicia i del rector, hi haguera més torns que aplicaren el mètode de María Ynés Pomares, premi que s'havia de repartir entre les filadores.

Amb el començament del segle XIX desapareix el rastre de la mestra innovadora.

diumenge, 7 de maig de 2017

El notari que preferia la gramàtica i els melons

[Tafaneries valencianes, 7/5/2017, html ací; jpg ací; pdf ací]


Al segle XVIII, el procés de castellanització lingüística estava molt avançat a les nostres terres. Un curiós personatge s’hi oposà, amb la consciència de ser «el único mantenedor del materno idioma» (com va escriure en la carta dedicatòria de la seua obra «Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana», 1752). Fou Carles Ros Hebrera, un home de tarannà peculiar, que anava d’ací cap allà escrivint llibres i, sobretot, obretes menors sobre les classes populars. Vicent Pitarch les qualificà de «literatura de misèria» i té raó si entenem que misèria es refereix a la situació molt precària en la qual es trobava el valencià. El caràcter i l’activitat de Ros estan ben descrits al judici d’un contemporani seu, José Orga, que afirmà: «Era lo aire personificat i viu com ell».

Carles Ros va nàixer a València, el 4 de novembre de 1703. Un dia després fou batejat en l’església de Sant Nicolau. Fou fill de Manuela Hebrera i Vicent Ros, que vivien al carrer Calatrava. El pare era «notari apostòlic» des del 1699 i escrivent reial des del 1707, professions que també havia exercit el seu avi matern, Joan Hebrera. Carles Ros estudià a la Universitat de València, on fou deixeble de Tomàs Ródenas, eclesiàstic d’Aiora que potser li encomanà l’afició per les lletres. Segons Francisco Martí Grajales, amb tretze anys ja col·laborava Ros amb el seu pare. Com aquest, també exerci de notari el nostre peculiar defensor de la llengua. L’agost de 1733 fou promogut a notari apostòlic i el setembre de 1740 fou nomenat escrivent reial. Amb tot, sembla que autoritzà pocs documents al Cap i Casal, i sí ho va fer a Albal, Alaquàs, Benimodo, Catadau, Polinyà i Xiva. Potser fou, com va escriure Sanchis Guarner, un notari «d'escassa clientela».

Encara que és difícil determinar amb precisió l’abast de la seua obra, podem considerar que publicà llibres durant més de cinquanta anys. L’estudi bibliogràfic del rector Eduard Genovés (ja esmentat a les Tafaneries de 15/5/2016 i 8/1/2017) només arreplega dos llibrets en valencià en els vint anys posteriors a la desfeta d’Almansa i el Decret de Nova Planta: precisament dos col·loquis de Carles Ros. Podem donar una ullada a la seua producció literària, tot distingint quatre grups d’obres.

En primer lloc va fer obres gramaticals. El 1732 ja publicà una «Práctica de Ortographia, para los dos idiomas Castellano y Valenciano», que encetà una important sèrie de llibres per dignificar les llengües i, sobretot, el valencià. Publicà textos d’ortografia a la manera de les novenes dels sants («nonnes», 1735 i 1737); diccionaris valencià-castellà (1739 i 1764); l’obra «Qualidades y blasones de la Lengua Valenciana» (1752), que es clou amb un parell de romanços en monosíl·labs, que mostren el seu domini lèxic: «No pot dir al lo que yò, / puix he vist lo que huì es vèu...»; «Corrección de vozes, y phrases, etc.» (1771) i altres obres perdudes, com ara unes «Beceroles valencianes»; també va fer una «Norma breu» d’ortografia castellana, unes «Regles de retòrica» i un «Tratat de adages, y refranys valencians», molt modern didàcticament, perquè volia «fer cosa gustosa, que fàcilment se queda en la memòria». També reedità el «Llibre de les dones» de Jaume Roig.

L’esmentat José Orga, membre d’una família d’impressors, escrigué una anècdota que li havia contat el seu pare sobre aquesta preocupació de Carles Ros per editar llibres en valencià. Sembla que Ros va escrire també un «Diccionari general de la llengua», l’edició de la qual (probablement en la mateixa tipografia dels Orga) havia de ser finançada per l’ajuntament. Quan els originals estaven en imprempta, l’editor reclamà diners a la corporació municipal «per a comprar les lletres que no existien ni llurs accents, aguts, greus i circumflexos». Però l’ajuntament no aportà la quantitat necessària per fer les adquisicions tipogràfiques escaients i Ros, segons el relat d’Orga, arreplegà enfurismat els seus papers i en «feu una falla de Sant Josep».

Un segon grup d’obres de Carles Ros són les jurídiques, generalment instruccions per a notaris o escrivans. Precisament el pare i l’oncle de José Orga, que signaven Joseph i Thomas, publicaren uns «Formularios de escrituras públicas» de Ros.

En tercer grup d’obres inclou aquelles que composà Ros sobre esdeveniments coetanis: «Relación de la grande avenida del rio Turia en 16 de Setiembre de 1731», l’aparició d’un cometa al cel el 1744, la proclamació de Ferran VI el 1746, l’execució d’una dona de 22 anys el mateix any o la consagració del bisbe Ascensio Sales Moreno a la catedral de Sogorb.

El quart grup d’obres, sens dubte les més nombroses, foren col·loquis de llauradors, fets amb la pretensió, ja esmentada, de difondre el valencià d’una manera entretinguda. Els títols solen començar «Col·loqui graciós» o «Romanç entretingut» i parlen de les peripècies dels llauradors, que tenen pèrdues per no haver «avivat la llavor dels cucs de seda» o baralles «que solen passar entre les sogres i les nores». També de colombaires o de pescadors de canya. En aquests llibrets de vegades Ros feia servir pseudònims (com «la Musa Lapera») o els deixava anònims. Martí Grajales escriu: «También se le atribuyen gran número de romances de valientes, de enamorados, de milagros, de hechos de armas, coplas para profesiones de monjas y diversas fiestas que durante su vida se celebraron en Valencia y que circulan sin nombre de autor». Encara que aquestes obretes pretenien difondre i depurar la nostra llengua, tingueren també l’efecte de reforçar el tòpic de l’home de poble (valencianoparlant), enfrontat als habitants de la capital (castellanoparlants), un recurs humorístic explotat posteriorment per una abundant literatura i cinematografia de baixa qualitat. Amb tot i això, les obres de Ros permeten també conéixer la societat valenciana del segle XVIII, amb textos amb un rerefons crític, com ara: «Romans nou, hon se reciten los treballs de la gent pobra, per lo cares que shan posat en Valencia totes les coses, y en especial lo menjatiu, de modo que hui costa el viure mes afanys» (1772).

Una altra anècdota sobre el tarannà de Carles Ros ens ha pervingut pel testimoni de l’esmentat Orga. Un dia que Ros estava a la tipografia de Joseph i Thomas Orga, corregint proves d’impremta, va veure un parell de melons: «Bons melons, amic Orga! Són de Foios? –Sí, senyor; li respongué aquell, i anem a tastar-los. I dient i fent, en partiren u damunt lo taulell del magatzem de comèdies. Ros, fent l’elogi dels melons, se’n menjà dues corbes tallades com la mitja lluna, i el suc li xorrava per les mans. –Rosa, cridà l’impressor, davalla la toballola per a eixugar-se Don Carlos. Bah! Res d’això –digué aquest–, ja està. De la grava del carrer, n’agafà un pessic de pols, i al seu vestit de negre, tal vegada d’ofici, ho refregà, i allò fou l’eixugamans, i seguí corregint proves».

Carles Ros morí el 6 d’abril de 1773. La mort el sorprengué corregint les proves d’impremta dels «Formularios de escrituras públicas». El seu cos fou soterrat junt a l’església del Carme.