diumenge, 19 de novembre de 2017

Miguel Soler, el pioner del catch

[Tafaneries valencianes, 19/11/2017, html ací, pdf  ací o ací]


A principis d’octubre del 1911 se celebraren al Teatre Princesa de València, al carrer Rei En Jaume, alguns combats de lluita grecoromana, que s’alternaven amb «fotocinema» i «varietés». N’hi havia tant d’interés per part del públic que l’empresa hagué d’organitzar dues sessions, una a les sis de la vesprada i una altra a les nou i mitja de la nit. Hi participaren lluitadors com ara l’escocés Rankin, el belga Josep Van Dem o l’armeni Madrallih. A l’esdeveniment es va inscriure el valencià Miguel Soler Sánchez, que va lluitar el dimarts 3 d’octubre contra el francés Jean Bounes. Guanyà Soler en 8 minuts. La premsa va escriure: «El vencedor salió del teatro dispuesto á luchar con un ejército de atletas greco-romanos». L’endemà, Miguel, el «fortíssim» valencià, que havia dit que ningú no el podria véncer en deu minuts de temps, tornà a combatre amb l’austríac Michel Brenno, un adversari triat per sorteig.

Miguel havia nascut a La Costera, al poble de Llocnou d’en Fenollet. Amb 20 anys s’havia posat a viure a València i havia treballat de jornaler, encara que el 1911 ja era vaquer o lleter. Havia contret matrimoni amb María Monterde Pérez, nascuda a Xèrica. La parella havia tingut dos fills, Miguel i Carmen. La família vivia al carrer Convent de Jerusalem, 19, baix, acompanyada de Teresa Bernabeu Ferri, de Muro, que tal vegada era una serventa. Quan Miguel Soler participà en els combats del Teatre Princesa tenia uns 54 anys. El seu exemple esperonà Federico Díaz, de malnom «Melones», que era un treballador de l’escorxador i que el divendres 6 d’octubre s’afegí als combats. Les lluites es realitzaren sota la mirada d’un jurat, format per José Belenguer, Vicente Domingo, Enrique Arolas (un «sportman», que temps després regentà dues cases de lloguers d’automòbils als carrers Pintor Sorolla i Comèdies), i Amadeo Lloris Albert, del qual ja hem parlat en aquesta secció com a inventor d’una màquina per suposadament créixer 8 centímetres (vegeu el capítol 5é). Dies després, Soler lluità contra Orlando «el terrible serbi», mentre continuaven les projeccions de «fotocinemes», les varietés i actuava el mag Mr. Edmond. Les llotges costaven 4 pessetes; la butaca, 1 pesseta, i l’entrada general, 35 cèntims.

A l’estiu de l’any següent, la premsa informà d’una nova actuació de Soler, el lleter forçut. El dimecres, 21 d’agost del 1912, amb temperatures elevades pel ponent, se celebraren espectacles a la Plaça de Bous, al preu de 30 cèntims la cadira de pista i 15 l’entrada general. A més de «3.000 metres de pel·lícula» (curiosa manera d’anunciar les projeccions cinematogràfiques!), algunes atraccions i la Festa de la Jota, es programà un combat de Miguel contra el campió austríac Angelo Lirodá. Hi havia en joc una bossa de cinc-centes pessetes. La premsa no informà del resultat. I finalment arribà el «catch» el 1914.

El dimecres, 29 d’abril del 1914, al Teatre Princesa començà un campionat de lluita anomenat «Ciutat de València». Llevat que es trobe alguna notícia prèvia, s’hi realitzà el primer combat a la ciutat de «catch as catch can» (que vol dir: «agafa on pugues agafar») o «lluita lliure nova», per distingir-la de la greco-romana. Feia alguns anys que aquesta especialitat es conreava en altres països europeus, com ara França, on el «terrible» Zbysko, amb 52 cm de perímetre al braç, era molt popular. Aquells dies també hi hagueren exhibicions de lluita japonesa o «jiu-jitsu» i combats de boxa. L’empresa organitzadora aportà lluitadors de diversos països (o això volien fer creure), que es repartiren suposadament una bossa de 3.500 pessetes. En aquella jornada pionera, actuaren de jurat els esmentats Amadeo Lloris i Enrique Arolas, així com Vicente Gallach. Aquest s’havia format al gimnàs dels senyors Chust (al carrer Governador Vell, 3), en barres paral·leles i alçament de pes, fou aficionat també a les regates i arribà a formar part de la primera directiva del Club Nàutic.

El primer combat de catch es realitzà entre un lluitador danés, Niehlsen, de 96 quilos, i deixeble del lluitador Petersen, d’una escola «fuerte, pero sosegada» segons la premsa, i un altre polonés, Moschinsky (o Maschinsky), de 97 quilos. La lluita no tenia límit de temps. Guanyava qui aconseguira dues victòries. S’imposà Moschinsky, un «luchador brutal», en dos combats que duraren 12 i 8 minuts. Després, hi hagué combat de lluita grecoromana, on participaren l’italià Pagnini i el nord-americà Watson, guanyà el primer en dos assalts. A continuació, l’holandés Petit Jean, que havia estat entrenador dels Jocs Olímpics d’Atenes, va guanyar el seu combat amb l’alemany Roland, que era un lluitador molt jove, que havia quedat 3r en una competició celebrada a Berlín amb 57 lluitadors més. Després, l’arbitre, senyor Alexandre, preguntà al públic si alguna persona volia prendre part, i Miguel Soler, el vaquer, contestà afirmativament, inscrivint-se per als combats del dijous 30 d’abril. Aquell any, l’empresa Fietz-Méndez de Vigo també organitzà lluites a l’Apolo, on participaren Sullivan i els esmentats Niehlsen, Roland i Moschinsky.

El diumenge 11 d’octubre de 1914, Miguel Soler, que ja estaria acostant-se als 60, va mesurar novament les seues forces, però aquesta vegada amb un bou. Aquell dia, el gremi de soguers o el de vaquers (segons uns diaris o altres) va organitzar una «becerrada». S’hi torejarien sis jònecs i el campió de lluita romana, Miguel Soler, «luchará con un toro del Colmenar» (en referència a la ramaderia del bou). La premsa informava també que «se han cruzado apuestas por valor de 1.000 pesetas».

El dissabte 30 de juny de 1917, Miguel Soler va lluitar al Teatre Principal amb Jack Johnson, un home de color que havia estat campió del món del pes pesant (1908-1915). Johnson tenia comptes pendents amb la justícia nord-americana i entre el 1913 i el 1918, només feia combats i exhibicions fora del seu país. L’estiu de 1917 vingué a València i també va fer exhibicions a Madrid, Palma de Mallorca (on l’actuació hagué d’ajornar-se per la pluja), Sant Sebastià (on es programà un combat amb Sac Mac Vee) i Sevilla (amb molt poca assistència de gent) 

En aquella vetllada, com era habitual, hi hagueren també varietés i s’oferien 2.000 pessetes a la persona que aconseguira «romper el cordón», un repte que no sabem ben bé en què consistia. Johnson anava acompanyat de dos boxejadors més: Goers Rodes i Robert. L’espectacle tenia diverses parts: una exhibició de «pilota de colps» i «pilota-medicinal», tant per part de Johnson com dels altres boxejadors, un petit combat entre ells i finalment un combat de catch, on participà el vaquer valencià. Tampoc no en sabem el resultat.

EL dijous 27 d’octubre de 1921 es feren combats de boxa a la sala Ba-ta-clan, que abans s’anomenava Teatre Martí, i es trobava on ara són els cinemes Lys. Participaren púgils valencians com ara Manuel Torres, Archelós o Martí, «el tanque valenciano». L’endemà s’anunciaren «grandes luchas en las que tomará parte Miguel Soler, el vaquero». En aquella època, Miguel vivia al carrer En Sala, 11, porta 1, i tindria uns 65 anys.

Als anys 40 i 50 del segle passat arribaria una època daurada per als combats de catch a Valencià: Modesto Aledo, Rafael Blasco, Braulio, Antonio Montoro, Julián i Nino Pizarro, Valero, Valí, Salvador Vento, etc., pugnaren contra adversaris de noms tan amenaçants com Cabeza de Hierro, El Estrangulador, Míster X, La Sombra, El Terrible Demoledor o El Verdugo. El pioner, però, havia estat Miguel Soler, el vaquer de La Costera.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Mackie Navalla, entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 12/11/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]

El 1928, Bertolt Brecht i Kurt Weill composaren «Die Moritat von Mackie Messer», és a dir, «La balada de mort de Mackie Navalla», que l'any següent fou incorporada a «L'òpera dels tres rals». De la cançó de Mackie Navalla s'han fet moltíssimes versions: Frank Sinatra, José Guardiola, Miguel Ríos, Rubén Blades, Robbie Williams i altres. Fins i tot la cantà Kevin Spacey a la pel·lícula «Beyond the Sea», dirigida per ell mateix. Sense oblidar les versions en còmic: el «Makinavaja», del dibuixant Ramón Tosas «Ivà», que encarnaren a la pantalla Ferrán Rañé, Pepe Rubianes o Andrés Pajares.

El mateix any que Brecht i Weill crearen aquell personatge universal, a la nostra ciutat s'encadenaren dos assassinats que exemplificaren perfectament la tràgica història de Mackie. Aquesta és una història de dones menyspreades i homes violents; en definitiva, de persones que naufraguen en carrers on eren mercaderia per al plaer.

Al juny del 1928 hi havia una casa de prostitució al número 2 de l'antic carrer Ribot de València. Amb les remodelacions posteriors del carrer Sant Vicent i l'avinguda de l'Oest, aquest carrer desaparegué. Hi treballava Magdalena García Paredes, una jove de 25 anys que havia nascut a Mazarrón (Múrcia). Durant algun temps, Magdalena havia conviscut amb Antonio Gordó Iborra, de 35 anys, que viva al número 10 del mateix carrer. Ell era un home violent, que maltractava Magdalena. Temps enrere li havia causat ferides greus, la qual cosa havia determinat que obriren al maltractador una causa al jutjat de Sant Vicent, que a l'estiu del 1928 encara no estava resolta. Antonio es guanyava la vida amb el «Carrito de la porcelana». Aquest «carrito» fou un negoci molt popular en l'època, que recorria els barris venent quincalla, canviant porcellanes per roba vella i fins i tot, segons algunes cròniques, fent préstec de diners als més necessitats al marge dels circuits bancaris. De la seua popularitat dóna compte el fet que fou representat en la falla Pare d'Orfens-Blanqueries de l'any 1926, obra del faller Antonio Fontanelles.

Encara que Magdalena volia abandonar Antonio, el maltractador, que vivia pràcticament al costat del prostíbul, continuava assetjant-la. Aleshores la dona va recórrer al seu germà, que era un poc major que ella. Salvador García Paredes tenia 27 anys i no sabem si vivia a València o s'hi traslladà reclamat per la seua germana. Si Salvador arribà a parlar amb Antonio, les gestions no tingueren resultat. El dimarts 5 de juny, Antonio abordà Magdalena a l'escaleta de la casa on vivia i exercia el seu ofici. Pujaren a l'habitació que ocupava la dona i l'home, molt irat, li prohibí que isquera al carrer. Aquell mateix dia, amb la nit avançada, Salvador, visità la seua germana. En la seua habitació, Magdalena li contà la visita anterior del seu assetjador i les amenaces perquè no isquera al carrer. En un primer moment, Salvador aconsellà la dona que li fera cas, que no isquera de l'habitació per evitar incidents amb aquell home de caràcter violent. Tanmateix, com que la dona no havia sopat i li abellia xocolata, decidiren baixar al carrer per buscar, encara que ja era tard, algun establiment obert al carrer Gràcia. Dissortadament es trobaren amb Antonio. Aquest proferí noves amenaces. Salvador isqué en defensa de la seua germana i ell i l'assejador començaren a barallar-se. Magdalena cridà demanant auxili. Altres dones llançaren crits. Acudiren vianants i es presentà ràpidament una parella de les forces de seguretat, formada pels agents Juan Alapont i Nemesio Aranda, que separaren els homes enfrontats. Però hi arribaren tard. Antonio es desplomà amb ferides mortals. El portaren a l'hospital, on morí mentre el metge de guàrdia, Alfredo Ferrer Peris, li feia un reconeixement. Tenia dos ganivetades que, penetrant-li entre les costelles, afectaven la regió del cor, una altra més al pit i també en tenia altra a la regió abdonimal. Salvador fou immediatament detés, lliurà l'arma amb què havia ferit Antonio (una navalla amb tirabuixó, amb una fulla d'un centímetre d'ample) i ingressà en la presó per ordre del jutge Juan Espinosa. Fou jutjat el juny del 1929 i condemnat a 10 anys de presó i 5.000 pessetes d'indemnització a la família del mort.

Com si fóra una fatalitat, el lloc de treball d'Antonio Gordó en el «Carrito de la porcelana» fou ocupat per Mariano Hernández Manchón, que pocs dies després protagonitzaria un altre assassinat. Mariano havia nascut a Cartagena i tenia 25 anys. Vivia a la Carrera Sant Lluís de València. Freqüentava els carrers de mala fama, on era conegut pels agents de la policia, i el 1927 havia estat multat per escàndol. El dimecres 13 de juny del 1928, huit dies després de l'assassinat d'Antonio, cap a la una i mitja de la matinada, Mariano, acompanyat de Luis Fernández Torrente, entrà al bar «Triana», que estava al carrer Quevedo 17 de València. Molt a prop del carrer Ribot, esmentat adés. Sembla que no era el primer bar que havien visitat aquella nit. Luis Fernández tenia 41 anys i també era murcià. Feia molt poc de temps que havia mort la seua dona, que era propietària del bar «Montes», que estava junt al domicili familiar del carrer Padilla 3, 1r. De fet, una vegada la dona havia denunciat el robatori de 610 pessetes de casa seua quan havia pujat a buscar canvi per a un client i, potser, havia deixat la porta oberta.

Quan Mariano i Luis es trobaven dins del bar «Triana», sembla que se'ls acostà una de les cambreres, coneguda com Carmen la Gitana. Potser la dona va seure a la taula on estaven. Carmen havia treballat anteriorment al bar «Montes», el que havia estat propietat de Luis i la seua dona. Aleshores el més jove agafà unes flors que hi havia al mostrador i li les oferí o li les posà al pit de la dona. Aquest gest molestà Luis, que irat llançà les flors a terra, les xafà i li digué a Mariano que no tenia categoria per fer allò. Aquella expressió desencadenà una discussió, que anà pujant de to. Amb un gest desafiant, els dos homes isqueren al carrer. A curta distància, a la cantonada del carrer Quevedo amb el dedicat aleshores al gravador Selma, començaren a barallar-se, mentre un agent lliure de servei que passava per allà intentava pacificar la situació. Fou inútil. Mariano va traure una navalla gran i ferí Luis pel costat esquerre. La fulla havia penetrat entre les costelles i havia arribat al cor. El ferit caigué a plom, mentre manava molta sang del costat. Mariano llançà la navalla a terra i, aprofitant que hi havia molta gent pel carrer, fugí a la carrera. Sonaren ràpid els xiulits dels serenos, alertant les forces de seguretat, que arribaren i començaren a buscar l'assassí fugitiu. Mentrestant, un carreter anomenat Luciano Aznarconduí veloçment el cos del ferit a l'hospital. A poc d'ingressar, els metges certificaren la seua defunció. Es presentà el jutge de guàrdia, Evaristo Piquer, en el lloc dels fets. Finalment trobaren Mariano amagat sota un llit d'una altra casa de prostitució que hi havia al carrer Ribot número 16, ben pròxima a aquella altra on exercia Magdalena i de l'habitatge d'Antonio, mort uns dies abans també per les ferides d'una navalla. El juliol del 1929, Mariano fou condemnat a 12 anys de reclusió i al pagament d'una indemnització de 8.000 pessetes a l'hereu de Luis Fernández.

En definitiva, històries als marges de la història, que ja tenien la lletra de Brecht i la música de Weill per ser il·lustrades.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Aparicions i possessions diabòliques a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, 5/11/2017, html ací, pdf ací]

Cap al 1562 o abans, vivia una dona a Albaida que tenia un fillet. Un dia arribà a casa seua per demanar-li almoina un pelegrí que anava a Santiago de Compostel·la. L'home li digué que, si li donava el xiquet, se l'emportaria en la seua pelegrinació i el faria un gran senyor. Encara que a la mentalitat actual puga resultar sorprenent, la dona li digué al pelegrí que s'ho pensaria i que tornara l'endemà. En realitat, la mare volia consultar-ho amb el frare dominic Lluís Bertran, que aleshores era vicari de l'ermita de Santa Anna i temps després arribaria a sant (vegeu la Tafaneria del 4/6/2017). Aquest fet ens permet datar l'esdeveniment abans de 1562, quan Bertran marxà a Amèrica i, lògicament, abans de 1568, que és quan el datà Francisco Vidal Mico, biògraf del sant. Quan fou consultat, el frare dominic li digué a la dona que el pelegrí era el dimoni. L'endemà el pelegrí tornà a casa de la dona i aquesta, lògicament, no li deixà el fillet i li digué que ell era el dimoni. Aleshores el pelegrí, per demostrar el seu poder diabòlic, li assenyalà un cavaller que s'acostava a la casa muntat en un ase i pronosticà que, quan l'home arribara enfront de la casa, cauria mort. I així esdevingué. Després el diabòlic pelegrí marxà.

Aquest episodi es narra en l'ampli comentari al «Tractat de Vida Espiritual» de sant Vicent Ferrer, redactat pel frare Juan Gabastón, que fou publicat a València el 1614 per l'editor Crisóstomo Garriz, que tenia la seua tipografia junt al molí de Na Rovella, i també a la biografia de Sant Lluís Bertran escrita per l'esmentat Francisco Vidal Mico, publicada també a València per Joseph Thomàs Lucas el 1743 (pp. 98-99). Gabastón i Vidal foren frares dominics. En el llibre de Gabastón sobre Ferrer també s'arreplega un altre cas molt semblant, que l'autor ubica a València. En lloc d'un pelegrí o d'un romer apareix «un mozo de estraña belleza, cercado de luz, y que à cada passe le veìa por las calles, y plazas muy resplandeciente en un coche, y que le contava grandes cosas de la otra vida, descubriendole maravillosos secretos». Aquest jove és també un dimoni que, com en l'episodi d'Albaida, fa caure fulminat un jove «sano y robusto». Encara que, en aquesta versió, la dona, en principi, no donà crèdit al sant que li aconsellà, després, per la seua disposició, la misericòrdia divina i les oracions de Lluís Bertran, «conocio su engaño, y quedò escarmentada, y avisada» (p. 171).

Com és que el dimoni podia matar fulminantment una persona, però era incapaç de convéncer la dona que li donara el fillet? Hi hagué fins i tot un cert debat teològic a propòsit del cas d'Albaida. En un altre llibre titulat «Verdadera relación de la vida y muerte del padre fray Luys Bertran», publicat a València el 1581, amb el segell tipogràfic de la vídua de Pedro Huete, val a dir, de la importantíssima editora Jerònima Galés (que dóna nom a la Societat Bibliogràfica Valenciana), trobem una tesi sobre l'assumpte d'un altre dominic, el mestre fra Vicente Justiniano Antist, que es presentava com lector de teologia a la universitat que l'orde tenia a Llutxent (i que hauria estat la primera valenciana). Segons Antist, hauríem de donar per bona l'opinió d'un altre mestre dominic, fra Onofrio Climente, que havia estat vicari de l'ermita de Santa Anna abans que Bertran i que també impartiria classes a Llutxent: «Dixo, que aquel Peregrino, pues era Demonio, podia conocer naturalmente, que el hombre que venia tenia alguna disposicion en su cuerpo, por la qual avia de morir presto. Dixonos tambien, que por ventura, assi el Peregrino, como el Asno, y el que iva à cavallo, todos eran Demonios».

El llibre de Gabastón arreplega una altra possessió diabòlica, esdevinguda a la ciutat de València el 1588, quan Juan de Ribera era l'arquebisbe de la ciutat (vegeu la Tafaneria del 17/1/2016). Catalina era una dona negra, que havia estat durant anys esclava d'un forner de la ciutat. Quan la deixaren lliure «empeçò a manifestar visiones, y reuelaciones, y llegò el negocio a terminos que puso la Ciudad en vn pie, y al Arçobispo entre el arco, y la pared». Efectivament, la dona afirmava que li parlava un àngel i li feia revelacions. La gent anava a escoltar-les i bessar-li les mans, «y algun cauallero muy conocido, y principal que la yuan a subir el agua del poço, y se tenian por muy dichossos, porque ella no tomasse esse trabajo». La Inquisició intervingué i Catalina fou castigada. Com que reincidí en fer públiques les converses que, segons ella, havia tingut amb el dimoni, dues vegades més rebé noves penes del Sant Ofici.

Segons les cròniques, per la mateixa època que Catalina feia revelacions i era processada per la Inquisició, una altra dona fou objecte de possessió diabòlica. S'anomenava Vicenta Malpel, tenia 14 anys i era criada d'un boter, val a dir, d'un artesà que feia bótes de fusta o cuiro per al vi. També anava la gent a la casa que habitava a escoltar les seues revelacions. Vicenta els deia que si la negra Catalina les tenia, per què ella no podia tenir-ne? Els inquisidors encomanaren l'examen de la joveneta al mestre fra Vidal, ja esmentat. I el frare dominic descobrí, segons el llibre de Gabastón, el que no havien pogut trobar altres inquisidors: que la joveneta tenia tracte carnal amb el dimoni, val a dir, que aquell jove que se li apareixia era un íncube. Després del procés inquisitorial, la joveneta fou reclosa al convent de la Saidia. El testimoni de Gabastón conclou: «Todo ello he visto yo con mis ojos» (pp. 818-819).

A la València de la Contrareforma, aquestes aparicions i possessions diabòliques, que solien esdevenir a dones, foren matèria de debat teològic. Es tractava de determinar si el dimoni s'apareixia a qualsevol persona o a algunes en concret, per alguna raó. Així, el cas de la jove Vicenta fou adduït per un altre frare, el beat gallec Francisco de Possadas, en un tractat teològic contra Miguel de Molinos, un místic de Terol que també fou beneficiat a l'església de Sant Andreu de València (ara de Sant Joan de la Creu) i, abans de ser condemnat per la Inquisició, porta la causa a Roma en defensa de la beatificació del pare Simó, que finalment no aconseguí (vegeu Tafaneria del 27/11/2016). La teologia de Molinos destacava el paper de la gràcia divina (en sintonia amb els corrents protestants) front a l'actuació dels individus, la qual cosa portava a una certa impassiblitat. En oposició a Molinos, Francisco de Possadas defensà en el seu llibre, que tenia el significatiu títol «Triumphos de la castidad contra la luxuria diabolica de Molinos», la responsabilitat de la persona en allunyar la temptació: «Vea el Lector con que genero de personas hace el demonio estas cosas, y hallarà, que con aquellas que le dàn lugar, y consentimiento à sus operaciones, quando èl las tienta, no con las que castas, resisten á toda sugestion» (p. 496). D'aquesta manera, front a la proposta d'impassibilitat de Molinos, Possadas desplaçava la responsabilitat de la presència diabòlica a la víctima de la possessió, la qual cosa, lògicament, preparava el camí per a la màquina repressora del Sant Ofici. En resum: si se t'apareix el dimoni, és culpa teua i tal vegada acabaràs a la foguera.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

L’última brigadista a València

[Tafaneries valencianes, 29/10/2017, html ací, pdf ací]



El meu col·lega Miguel A. García Calavia em proposa escriure sobre l’estada a València de Lise London, una dona lluitadora amb una de les biografies més representatives de les tragèdies del segle XX. Lise estigué a València quan era la capital de la II República, per la seua implicació amb l’organització de les Brigades Internacionals. Però això fou només una part d’una existència molt difícil. 

El seu nom era Elisabet Ricol. Va nàixer a París el febrer de 1916, filla d’immigrants aragonesos. El seu pare fou miner, fins que la silicosi li ho impedí. Amb 15 anys, Lise ingressà en les Joventuts Comunistes. Com que era una militant amb domini del castellà i el francés, el 1934 marxà a Moscou, per formar part dels serveis de traducció de la Internacional Comunista. Hi va conéixer figures revolucionàries importantíssimes del segle XX, com ara Dolores Ibarruri, Ho Chi Minh, Palmiro Togliatti o André Marty. També hi havia a Moscou un comunista txec, un any major que ella, Artur London, conegut com «Gérard», amb qui formaria parella. El setembre del 1936, Lise tornà a París i treballà a les ordres d’André Marty en l’oficina d’afiliació de brigadistes internacionals. Quasi 60.000 joves arribaren a Espanya per combatre el feixisme. Artur ho va descriure així: la lluita dels brigadistes «és el compromís conscient i apassionat amb una causa justa de la qual depenen el futur immediat i el destí del món. A Madrid, el txecoslovac lluita per Praga; el francés, per París; l’austríac, per Viena... l’alemany lluita per alliberar el seu país de Hitler i l’italià per expulsar Mussolini...» 

A l’octubre del 1936, Lise rebé l’ordre de traslladar-se a Albacete, des d’on Marty dirigia les Brigades amb mà fèrria i, de vegades, cruel. S’hi retrobà amb Artur i quedà embarassada. Viatjà a Madrid, a València (on va perdre el fill) i a Barcelona. Novament embarassada, viatjà a París per donar a llum la seua filla Françoise. L’avanç de les tropes de Franco li impedí tornar a Espanya. A més, el setembre de 1938 s’ordenà la retirada de les Brigades Internacionals. Lise es retrobà amb Artur a França. Quan l’exèrcit nazi invadí aquest país, Lise i Artur s’uniren a la Resistència. El 1942 foren capturats. Ella ingressà a la pressó de Rennes, on donà a llum un segon fill. Posteriorment fou deportada al camp de concentració i extermini de Ravensbrück, un «Lager» on ingressaren sobretot dones, esclavitzades per a l’empresa Siemens o emprades com a objecte d’experiments cruels. Lise fou una de les dones que dirigiren l’organització comunista clandestina al camp. Artur també fou deportat el març del 1944 al terrible camp de Mauthausen (vegeu el capítol 46é). Els dos aconseguiren sobreviure. Es retrobaren i marxaren a viure a Txecoslovàquia. El 1949, Artur fou nomenat viceministre d’Afers Estrangers. Però el 1951 fou detingut en una depuració estalinista. Ell fou un dels catorze acusats al Procés de Praga del 1952, quan, sota tortures, admeteren haver conspirat contra l’Estat. Onze foren condemnats a mort i altres tres, entre ells Artur, a cadena perpètua. A la presó, Artur aconseguí passar petits paperets a Lise, escrits en francés, documentant els enganys del procés. El 1956, el nou cap de la Unió Soviètica, Nikita Khrusxov, encetà la «desestalinització» i Artur fou rehabilitat. El 1963, Lise i Artur s’instal·laren a París, on publicaran llibres per reivindicar les Brigades Internacionals i criticar l’estalinisme, com ara «Es van aixecar abans de l’alba. Memòries d’un combatent txec de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil» i «La confessió» (L’aveu), que el director Costa-Gavras dugué a la pantalla amb guió de Jorge Semprún i el mateix títol. Simone Signoret i Yves Montand, que en aquella època estaven casats, interpretaren a la parella. 

Lise i Artur conegueren el pitjor del feixisme i el pitjor de l’estalinisme. Montserrat Roig va escriure a les planes de Triunfo: «A pesar de todo ello, con Lise y Gerard [Artur] la esperanza sobrevive. En ellos la idea se convierte en algo tangible, en ellos la utopía toma forma humana». Artur morí el novembre de 1986. Deu anys després, Lise publicà un llibre de memòries en dos volums. En el primer, «La primavera dels camarades», contà la seua experiència a les Brigades Internacionals i parlà de la seua estada a València. 

Hi recordà com abandonà l’oficina d’Albacete de les Brigades quan el seu primer embaràs estava avançat. Volia tornar a França. Les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), dirigides per Santiago Carrillo, convidaren Lise a passar uns dies a València abans de dirigir-se a un aeròdrom d’Alacant. Però, poc abans del vol, va patir un avortament i fou ingressada a l’hospital. Va perdre molta sang. Recorda que, sedada, demanava taronges. En eixir de l’hospital, marxà a viure amb «Carmen» (probablement un nom fictici), una alemanya que era la delegada de la Internacional Comunista Juvenil i la dona del comandant Pedro Martínez Cartón, que hostigava les tropes de Franco a la rereguarda andalusa. A la casa (sembla que al carrer Ribera) es trobà també refugiada Fuencisla, que, com Lise, procedia d’Aragó i estava embarassada. El seu home, Dimitri, havia mort en la defensa de Madrid. Lise consolava Fuencisla i col·laborava amb l’oficina de les JSU. Allí li dien afectuosament «Mona Lisa», una ocurrència del pintor José Bardasano Baos, que va fundar el taller gràfic «La Gallofa». A València, Lise es retrobà amb Artur, que viatjava contínuament als fronts. La ciutat estava sota les bombes. Lise volia tornar a París, però la intervenció de «Luis» (Vittorio) Codovila, el delegat de la Internacional Comunista, la retingué a València, treballant per al partit. Una fotografia d’ella d’aquesta època està feta al carrer Ciscar 12 (segons la ubicació de l’especialista Ángel Martínez, coautor de la sèrie «La Valencia desaparecida»). Després, el partit la traslladà. La posaren a viure a la casa, rememorava ella, «d’una parella de petits burgesos, amos d’una fàbrica de sabates d’Elx». El nou habitatge es trobava al carrer Julio Antonio. Anys després recordava amb afecte la palmera que hi havia. La parella d’elxans de la casa on s’allotjà tenia un fill, també membre del Partit Comunista, que estava mobilitzat a les oficines de la Intendència com a comptable. Una vesprada anaren al cinema el pare, el fill i ella, a veure la pel·lícula soviètica, «Txapaïev», sobre un comandant bolxevic a la revolució russa (un batalló de les Brigades Internacionals prengué aquest nom). En les seues memòries recorda aquesta conversa. El fill digué: «Quina llàstima que hem nascut una generació més tard... Mai no coneixerem una època tan heroica i exaltant!». Lise, que no va poder contindre el riure, li replicà: «Però, ¿potser la nostra generació no viu, no escriu una pàgina d’història única? ¿No està Espanya a la primera línia de combat dels pobles contra el feixisme i per preservar la democràcia i la pau? ¿No succeïxen tots els dies, al front i a la reraguarda, actes heroics que res no tenen a envejar als dels revolucionaris russos?». Després de la seua estada a València, com hem dit, Lise arribà a París. Anys després retrobà en aquesta ciutat a Fuencisla, que s’havia casat amb un altre comunista, Pierre Rougier. Després de París, la presó, el camp de concentració i extermini, les depuracions estalinistes... 

Lise London morí a París el març del 2012. No deixà de considerar-se comunista i de criticar l’abandonament «imperdonable» que les democràcies occidentals feren de la II República Espanyola. Aquell mateix any morí també Adelina Abramson, coneguda també com a Adelina Kondratieva. Eren les dues últimes brigadistes internacionals vives. 

diumenge, 8 d’octubre de 2017

L’escenògraf que matà el comte de dos tirs

[Tafaneries valencianes, 8/10/2017, html ací i ací, pdf acíací]


A principis del 1917, Rosita Rodrigo era una vedet valenciana de 26 anys, molt atractiva i amb magnífiques dots per al cant, que actuava amb gran èxit al Romea de Madrid. Havia començat com a tiple al Teatre Apolo de València i feia poc que s'havia separat del seu home, Ángel Romero (vegeu la tafaneria del 26/6/2016), amb el qual havia tingut dos fills: una filla que cuidava la mare de l'artista al seu pis del carrer Jesús i un fill, del qual s'encarregava la família de l'home. Al febrer d'aquell any, Rosita viatjà a València i, com que s'acostava el carnestoltes, anà a l'estudi de Tadeo Villalba Monasterio, pintor i escenògraf, al carrer Alfredo Calderón (actual carrer Correus) per encarregar-li una màscara. Tadeo, que estava casat i tenia tres fills, li proposà que, si considerava que li havia fet una màscara original, l'acompanyaria al ball organitzat pel Cercle de Belles Arts. Ella acceptà. L'originalitat fou que l'artista pintà el rostre de Rosita en la màscara. Rosita complí el compromís. També anà a la festa de carnestoltes del Teatre Martí i a una festa organitzada per la Penya Valenciana, on concedí un ball al noble José Fernando Hernández de la Figuera Ferrer de Plegamans, únic fill mascle dels comtes de Villamar i Plegamans i quatre anys més jove que l'artista. 

El diumenge 25 de febrer se celebrà una correguda de bous (en realitat, sis jònecs de la ramaderia de Moreno) a València, a benefici del «Club Belmonte». Participaren Juan Belmonte, el seu germà Manolito, Silveti i Saleri. L'interés pel torero de Triana i el fet que l'acte inaugurava la temporada taurina, convertí la correguda en tot un esdeveniment social a València. Des de la vespra, no n'hi havia entrades. 

Fernando s'oferí a portar Rosita a la plaça de bous. En realitat havia acordat amb un «chauffeur», anomenat Gaspar Guillen, que en arreplegar la dona i encara que li donara una altra adreça, ell havia de portar-lo amb la cantant a un hotel d'El Vedat de Torrent. Quan el conductor isqué del carrer Jesús i girà per la ronda allunyant-se de la plaça de bous, Rosita se n'adonà de la jugada i amenaçà de tirar-se en marxa. El vehicle s'aturà i ella marxà a peu a la plaça. Malgrat això, durant la correguda de bous, Fernando anà a saludar Rosita a la seua llotja. També hi anà Tadeo, l'artista de la màscara, acompanyat d'uns amics portuguesos, ja que la cantant tenia previst actuar poc després a Lisboa. La dona fou amable amb els dos. 

Quan conclogué la correguda, hi hagué un altercat entre els dos joves. La gent formà un rotlle al carrer Xàtiva. Casualment hi passava amb el seu cotxe el governador civil, senyor Cortina. Es recuperava d'una malaltia i parlava amb el metge del Cos de Seguretat José Vila. El governador donà ordre al seu «chauffeur» d'acostar-s'hi. En arribar, Tadeo se li adreçà, denunciant-li una agressió de Fernando de paraula i obra (el noble l'havia bufetejat). El governador intentà calmar els ànims. Va fer pujar l'escenògraf al seu vehicle i, junt amb el metge Vila, s'adreçaren al Teatre Apolo, on el governador volia veure la representació. El teatre estava al carrer Sequiola (ara, Joan d'Àustria). Aquell dia s'interpretava «El Gato Montés», de Manuel Penella, amb una sessió teatral prèvia. El governador entrà al teatre i a Tadeo li donà temps de marxar al casino de la Societat d'Agricultura, on va escriure a dos amics explicant-los l'assumpte esdevingut a les portes de la plaça i demantant-los que plantejaren una qüestió d'honor, val a dir, que, en nom seu, retaren el fill dels comtes en duel. Després tornà al teatre. 

En arribar al vestíbul, Fernando estava dient-li al conductor del governador: «Ha vist vosté què dues bufetades li he donat a Villalba?». Allò ja fou massa per a Tadeo. Sonaren dos trets d'un revolver Smith & Wesson. La primera bala li penetrà a Fernando pel llavi superior; la segona, pel pols esquerre, produint-li pèrdua de massa cerebral. Encara que el xofer intentà agafar-lo, el jove caigué a plom i morí ràpidament per l'hemorràgia. Hi hagué gran confusió al vestíbul, on hi havia porters de la sala, revenedors i, fins i tot, un sacerdot, el pare Moreno. 

El governador ordenà tancar les portes del teatre, però Tadeo s'havia escapat per la porta posterior. El jutjat del Mercat es personà immediatament. El cadàver es traslladà al dipòsit judicial, mentre ordenaven la detenció del pintor i també, per prendre declaracions, la del xofer del governador i la de la mateixa Rosita. La policia escorcollà l'habitatge de la seua mare. 

Poc després de les nou de la nit, Tadeo s'entregà al governador, que el remeté al jutjat. Després fou empresonat. Quan li comunicaren els fets, la mare de Fernando, Teresa, que estava a la casa seua al carrer Comèdies 25, caigué malalta. El pare, Fernando, que estava a la casa pairal de Requena, no pogué tornar immediatament perquè s'havia produït un descarrilament del ferrocarril entre Xest i Xiva. Així que el cadàver de Fernando fou portat al Cementeri General, on fou vetllat pels criats dels comtes. Les autoritats invitaren la cantant a deixar la ciutat. La premsa de Madrid anuncià la tornada: «¡Ojo los empresarios, que la bella Rosa es un filón en estas circunstancias!». A Madrid estant, Rosita concedí entrevistes per netejar la seua imatge i, fins i tot, visità una escola regentada per unes monges per regalar llibres als orfes i orar. El periodista Mateo Santos publicà una obreta literària sobre els esdeveniments: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo» (1917). Santos era un periodista que va fer algunes novel·les curtes, que concebia com eines didàctiques. 

El 10 de desembre de 1917 començà la vista per escollir el jurat per al judici. Les sessions del judici es realitzaren entre la fi gener i febrer del 1918. Totes les Societats Obreres de València lliuraren una carta al comte, pare de la víctima, demanant-li s'abstinguera d'influir al jurat. Hi havia gran expectació i la població mostrava el seu suport a Tadeo. Hi hagué revenda dels llocs de l'Audiència. Finalment, el dia 2 de febrer es dictà sentència de inculpabilitat i Tadeo, que fou defensat per Juan Barral, quedà absolt. Un diari escrigué: «Fué la dignidad del pueblo, que se irguió una vez más frente a la aristocracia». 

Després de la mort de Fernando, els seus pares se separaren. En morir la mare, el pare tingué un fill, anomenat Santiago, amb una dona humil, Emilia Ferrer. El comte contragué matrimoni amb Victorina Amigó i es quedaren amb el xiquet. Cap al 17 d'agost de 1936, un grup de milicians tornà el xiquet a sa mare natural i executà el comte. En concloure la guerra, el xiquet passà novament a la vídua del comte. 

Com ja contàrem en la Tafaneria del 27/3/2016, el pintor i escenògraf Tadeo Villalba arribà a presidir la Casa de Llevant a Madrid i fou l'origen d'una nissaga important: el seu fill, Tadeo Villalba Ruiz, fou decorador, artista faller i productor (creà «Valencia Films»); el fill d'aquest, Tadeo Villalba Rodríguez «Tedy» fou escenògraf, i productor, així com fundador i membre de l'Acadèmia del Cinema, que el guardonà amb un Goya d'Honor el 2006. I un fill d'aquest, Tadeo Villalba Carmona, també és productor cinematogràfic. Ha produït, entre altres obres, «Vicky, Cristina, Barcelona» de Woody Allen o la minisèrie «La Bella Otero», sobre la cupletista Carolina Otero, a la qual la bella Rosita no tenia res a envejar. 


diumenge, 6 d’agost de 2017

El virrei bàvar de València

[Tafaneries valencianes, 6/8/2017, html ací, pdf ací altre pdf ací]

Joan (Johann) de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach (1493-1525) fou virrei de València durant els anys 1523-1525, pel seu matrimoni amb Germana ( Germaine) de Foix. Aquest governant efímer havia nascut a les 2 de la matinada del 9 de gener de 1493 al castell de Plassenburg, que domina la ciutat de Kulmbach, al nord de Baviera. Aquesta ciutat ara és coneguda també per la producció de cervesa i de «Bratwurst», aquella salsitxa que impròpiament anomenem «de Frankfurt», però que es menja torrada i no bollida com altres tipus de «Würste». Joan fou el fill de Frederic ( Friedrich) de Brandenburg-Ansbach i Bayreuth, anomenat el Vell, i de Sofia Jagiellonka de Polònia, filla del rei polonés Casimir IV. Frederic havia estat nomenat marcgraví de Brandenburg-Ansbach i també de Brandenburg-Kulmbach, i tenia al castell de Plassenburg la seua residència. Al context germànic, un marcgraví era un comte amb dominis fronteres, un marqués, en sentit literal. Frederic tingué set filles i deu fills, dels quals Joan fou el cinqué.

Quan només tenia 16 anys, Joan participà a la batalla d'Agnadello. A aquesta ciutat de la Llombardia, el 14 de maig de 1509, pugnaren les tropes de la Lliga de Cambrai contra les de la República de Venècia. La Lliga havia estat promoguda pel papa Juli II per minvar la influència dels venecians al nord d'Itàlia, i incloïa tropes de França, del Sacre Imperi Romanogermànic, de la Corona d'Aragó i del Ducat de Ferrara. La Lliga infligí una dura derrota als venecians i les tropes franceses ocuparen la Llombardia. Amb tot i això, cal dir que els pactes militars tingueren en aquells anys una geometria variable i, des del 1511, hi hagueren aliances en les quals França estigué enfrontada als regnes de Castella i Aragó.

En temps de la Lliga de Cambrai, la Corona d'Aragó estava encapçalada per Ferran el Catòlic, que, vidu d' Isabel de Castella, havia contret matrimoni el 1505 amb Germana de Foix, i amb la qual havia tingut un fill el 3 de maig de 1509, que va morir poc de temps després de nàixer.

El 1516 morí Ferran i Germana va sotmetre la seua autoritat al nou rei Carles I del Sacre Imperi Romanogermànic. Un any després, sembla que Germana donà a llum una xiqueta, que seria la primera filla de Carles. Aquesta filla, concebuda pel rei i la dona del seu avi, rebé el nom d' Isabel i fou tancada a un convent. A més, el «cèsar» Carles també va decidir sobre els futurs matrimonis de Germana (com també va fer amb els de Mencía de Mendoza, la marquesa del Sanet, vegeu la Tafaneria del 12/12/2016). Així fou Carles qui determinà que la vídua del rei Catòlic contraguera matrimoni amb Joan de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach. Aquell mateix any de 1516, Carles I va presidir a Brussel·les el XVIII capítol de l'Orde del Toisó d'Or que incorporà Joan entre els seus membres. Joan de Brandenburg, temps després, es va fer retratar per Lucas Cranach el Vell amb el collar característic de l'orde. El 1515 o potser abans ja havia estat pintat per Hans von Kulmbach (conegut com Hans Suess) en un dels vitralls de la finestra dels marcgravins de l'església del patró de Nuremberg, Sant Sinibald, on Joan apareix amb corona de llorer (per la victòria a Agnadello?), armadura i una llarga espasa.

El dijous 17 de juny de 1519, Joan i Germana (Germania, com es deia en el context alemany) contragueren matrimoni a Barcelona. Ell tenia 26 anys i ella entre tres i cinc més (molt menys que la diferència de més de 35 anys que hi havia entre ella i el seu primer marit, Ferran el Catòlic). El 1523, Joan i Germana es traslladaren a València perquè Carles I els hi nomemà virreis. L'11 de desembre de 1523, també dijous, la parella jurà el seu càrrec a la Catedral. Poc abans havien estat definitivament vençuts els agermanats. El març de 1522 moria executat Vicent Peris i el maig havia estat assassinat a Burjassot « l'Encobert», pels seus propis homes. Els nous virreis procediren a extingir els últims focus de resistència, realitzant sobretot confiscacions a les organitzacions gremials que havien donat suport a la revolta i ordenant possiblement alguna execució.

El 1524, Joan i Germana aportaren joies familiars i peces de vaixella d'or i plata per finançar les accions bèl·liques de Carles I, enfrontat ara amb els francesos pel control del nord d'Itàlia. Arran de la Batalla de Pavia (febrer de 1525), el rei Francesc I fou fet presoner per les tropes de Carles I i traslladat des de Nàpols a València, on arribà a la fi de juny del 1525, abans de continuar viatge cap a Madrid. L'humanista valencià Lluís Vives contemplà amb molta preocupació els fets i en deixà cartes i llibres sobre l'assumpte. Les pugnes entre els monarques cristians, quan hi havia la possibilitat d'una invasió turca, que de fet esdevingué poc temps després i arribà fins al setge de Viena, provocaren una gran preocupació entre erasmistes, com ara Vives. Així li ho expressà al seu amic Franciscus van Cranevelt: «¡Veus que l'Emperador [Carles] i Francesc [I, de França] no han pogut mantenir-se en regnes tan grans! Jo ara exclamaria més bé: amb què teniu prou, si Europa us és poca cosa?!» (18-25 de juliol de 1525).

El diumenge 5 de juliol del 1525, el virrei Joan morí. Tenia 37 anys. Quina en fou la causa? N'hi ha dues hipòtesis a l'estudi de Julius von Minutoli sobre la vida de Frederic, el marcgraví pare de Joan, publicat a Berlín el 1850 per l'editor Alexander Duncker (germà de Franz, el qual publicà en aquella època obres de Marx i Engels). En primer lloc, un possible enverinament, tal vegada promogut per la seua dona, Germana, ja que, com explica Minutoli basant-se en la documentació conservada al castell de Plassenburg, Joan tenia la intenció «d'enviar-la a Alemanya i sotmetre-la, durant algun temps, a una vigilància més estricta degut a la seua lleugeresa» (segona secció, p. 42). Lògicament, la «lleugeresa» no es referia al pes, sinó més bé a la moral. En segon lloc, Joan podia haver mort per una passada de pesta. Al llibre de Julius von Minutoli s'arreplega també un informe, amb data del 4 de juliol, signat per tres cavallers, Jorg von Wolhershausen, Joac von Thalheim i Barthasar Rabenstein, que pertanyien al marcgravinat de Brandenburg (ibid., 42-45). S'hi parla del viatge de Joan a Toledo (potser per acompanyar el seguici de Francesc I de França) i la seua tornada a València. Quan estava en una casa de posta, a tres jornadas de València, fou afectat d'unes «grans febres de pestilència». Per això, ordenà ràpidament el seu testament. L'emperador li oferí els seus metges. Però no pogueren salvar la vida del virrei de València. Fou soterrat al Convent de Jerusalem, que es trobava al raval de Sant Vicent. Per tant, en algun lloc entre el carrer del Convent de Jerusalem (abans dedicat a Luis Morote, vegeu la Tafaneria del 30/4/2017), el de Xàtiva i el de Sant Vicent, foren dipositades les restes del noble de Baviera. Seguint la voluntat de Carles I, Germana de Foix tornà a contraure matrimoni amb Ferran, el duc de Calàbria. Germana morí el 1538, després de fer testament i llegar un collar amb 133 perles a la seua filla Isabel.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Sagnies i sangoneres

[Tafaneries valencianes, 30/07/2017, html ací, pdf ací]

Els valencians i les valencianes hem tingut una certa afició per la sang, com ho demostra el gust per menjar botifarres o sang amb ceba, però també el recurs freqüent a practicar sagnies i emprar sangoneres, uns cucs xucla-sang molt populars. Recordeu el personatge de «Sangonera» de «Cañas y barro», que rebia aquest malnom per la seua capacitat d’absorbir alcohol i que Blasco Ibáñez fa morir, paradoxalment, d’una fartera de botifarres.

La «hirudoterapia», val a dir, la suposada curació amb sagnies i sangoneres, té una certa tradició en els llibres de medicina. A València, la célebre tipografia de Joan de Mey, publicà el 1559 un «Libro de la sangría artificial y cómo se ha de hazer, útil y provechoso a los Médicos y chirurgianos», obra d’Antonio Juan Villafranca, un metge i escriptor, que havia mort a València tres anys abans. Durant els segles XVIII i XIX, es reedità també a València el llibre «Doctrina moderna para los sangradores», escrit per Ricardo Lepreux, en el qual s’explicaven la «flebotomia», la «arteriotomia», l’ús de ventoses i sangoneres. La cinquena edició fou impresa per Ildefonso Mompié, el 1822. Per aquella mateixa època, François Broussais (1772-1838), un metge francés molt prestigiós en la primera meitat del segle XIX, proposà una concepció pseudomèdica, anomenada «antiflogística», segons la qual tota teràpia s’havia de reduir a dieta i sagnies. L’any 1819 va emprar cent mil sangoneres a la seua clínica. Les idees de Broussais tingueren molta difusió a França, on l’any 1824 s’arribaren a consumir més de 80 milions de sangoneres.

Potser al caliu d’aquest revifament francés, també a València proliferaren les teràpies sanguinolentes. El 1858 hi havia un gran comerç de venda de sangoneres al carrer de la Séquia Podrida (ara Maldonado). Es feia publicitat als diaris, anunciant que la botiga havia rebut sangoneres del llac de Bujalí, al desert africà (probablement es referia als salts de Bujalagi, a l’actual Uganda). En aquella època, cent sangoneres costaven entre 20 i 40 reals (és a dir, entre 5 i 10 pessetes). En definitiva, era una teràpia econòmica, perquè cada bestiola xucladora de sang no costava més que uns pocs cèntims. N’hi havia un altre comerç de sangoneres al carrer Sant Vicent, núm. 127, front al convent de Sant Gregori (que estava on ara és el teatre Olympia). Aquest establiment era propietat del metge José Chinesta i s’oferien sangoneres del Guadiana i africanes de les anomenades «octaculatas».

L’establiment disposava de practicants que les aplicaven gratuïtament. El doctor Chinesta també prestà serveis en la presó de Serrans, fins que, per alienació mental, abandonà la professió el 1882. També n’hi hagué un altre establiment al Tossal, que tingué diverses ubicacions front a la Bosseria. En aquella època negociaven amb sangoneres, a més dels establiments esmentats, Miguel Alabau, Tomás Giner i Ignacio Torrás, que també comerciava amb altres productes d’importació.

La sang estava relacionada amb moltes figures associades a la medicina. En «Una excursión médica a Valencia», redactada pel doctor Guitard el 1861, ell comenta que el diploma de sagnador és lliurat a tots els barbers i confia que prompte hi haja només una classe de mèdics.

El febrer de 1866, l’Hospital Provincial va traure a pública subhasta el subministrament de 13.500 sangoneres per a consum de la institució hospitalària. També les assegurances privades tenien servei de sagnadors i proveïdors de sangoneres. El 1880, el quadre mèdic de la Societat de Socors Mutus «El Taller», potser la més important de València en aquella època, comptava amb un metge sagnador, el doctor Juan Bautista Ots Portolés, que vivia al carrer de la Pelleria Vella (ara, dels Drets), número 6, baix. Fou fill de Juan Bautista Ots Cerdá (d’Albaida) i Leocriera Portolés González (de Sueca) i germà d’una altre doctor que ocupà plaça de metge 2n del Cos Municipal de Sanitat de València, anomenat José María. Un fill d’aquest, José María Ots Capdequí, arribà a catedràtic de dret de la Universitat de València. Juan Bautista, el sagnador, va desempenyar la seua responsabilitat més de vint anys, fins que va obtenir la plaça de metge titular de Benimodo. A aquest poble de la Ribera Alta, el doctor Ots animà també el Sindicat Agrícola «La Vidriola». El 1882, la plaça de sagnador de la Societat de Socors Mutus «El Taller» es va traure a concurs. Estava dotada amb una remuneració de 2.000 reals, és a dir, 500 pessetes a l’any. El juny del 1880, la premsa informava que Cayetano Martel havia estat nomenat «barber sagnador» de la Casa de la Beneficència, amb unes remuneracions de 456,5 pessetes anuals. El mateix any, el sagnador de Catarroja cobrava 255 pessetes anuals. El 1882, una plaça a Nules per atendre com a sagnador les famílies pobres tenia una remuneració de 100 pessetes anuals.

Les sangoneres per a la Societat de Socors Mutus esmentada les proporcionava Vicenta Oller, que vivia al carrer L’Estamenyeria Vella, 10, baix. Vicenta era vídua de Salvador Gay, també sagnador i comerciant del dipòsit de sangoneres que hi havia en aquella adreça, junt a la plaça de la Llotja, i on es podien comprar una varietat d’aquests cucs que xuclaven la sang: «Las hay africanas de todas clases, húngaras y del país. Se espenden desde medio real á real y medio, segun su clase y tamaño; debiendo advertir que las de á real y medio son muy superiores a las verdes de Bujali, siendo ya conocidas del público las pardas por su prontitud en prenderse y activas en chupar. El dueño del establecimiento pasa á domicilio de las personas que lo deseen, haciendo las aplicaciones gratis».

Les sangoneres s’empraven per a moltes malalties, fins i tot quan s’interrompia la menstruació o per curar hemorroides. De la popularitat de les pràctiques de sagnies i l’ús de sangoneres dóna raó també un fragment d’un article anònim, publicat en diversos periòdics espanyols el desembre del 1881, i on llegim: «También en España, y principalmente en ciertas comarcas, es una costumbre perfectamente arraigada el sangrarse por lo menos una vez al mes. En la huerta de Valencia, así lo hacen y muchas criadas al ajustarse para servir en una casa, ponen por condición, además de su salario, el importe de una sangría mensual».

Amb el canvi de segle, l’afició per sagnies i sangoneres va decaure. El doctor Juan López de Rego, un estudiós i divulgador de la història de la medicina, ho comenta ja com una cosa del passat en un article publicat el 1913: «Nuestros abuelos, que tenían especialísimas ideas sobre estos asuntos de la sangre, solían purgarse cuando llegaba la época de la poda. Tomaban durante el mes de febrero (primavera médica) cocimientos de sanguinaria y dulcamara, tintura de acónito, influsiones de saponarias, rabos de cerezas y otras pócimas, que gozaban, y aun gozan, de gran prestigio terapéutico para depurar y fluidificar la sangre. En algunos casos no vacilaban en aplicarse media docenita de sanguijuelas, y las personas con temperamento congestivo, como se decía entonces, hacíanse sangrar periódicamente en la última decena de marzo». Tanmateix, encara podem llegir en «La Correspondencia de Valencia» del 1928 que la Primera Guerra Mundial havia rehabilitat aquestes tècniques sanguinolentes. Referint-se a l’ús bèl·lic de gasos tòxics, l’article afirmava que «han sido muchos los casos de intoxicación por gases en que, gracias a ella [a la sagnia] se han salvado muchas vidas». No sabem la raó per la qual li podia anar bé perdre sang a un soldat amb els pulmons desfets pel gas clor.