diumenge, 10 de desembre de 2017

Els braços de Sant Vicent

[Tafaneries valencianes, 10/12/2017, html ací, pdf ací i ací]

«Totes i cadascuna de les relíquies són vertaderes, perfectes i indubitables», va a afirmar el papa valencià Calixt III en una butlla del 1457, sobre les donades per ell a la catedral valenciana. Però ara, cinc segles i mig després, moltes semblen fraus.

Segons la relació del canonge J. Sanchis Sivera, als armaris de la Seu de València es conservaven relíquies inversemblants, com ara palleta del pessebre de Betlem, mirra dels Reis Mags, una samarreteta i un bolquer del Jesuset, una capa de Sant Josep o un vel de Maria. També una pinta de la Mare de Déu amb pèls o llet dels seus pits, que bé mereixerien una anàlisi genètica. Com també un llenç amb sang de Jesús, que va donar la comtessa de l’Alcúdia el 1746.

Així mateix hi ha relíquies de Sant Jordi. D’aquest sant, que el papa Pau VI declarà «opcional», hi ha un fèmur, dues canyelles del braç, els ossos de tres dits i la pedra en la qual fou escapçat. També n’hi havia de Santa Bàrbara, que fou retirada del santoral per la seua dubtosa historicitat. Tanmateix, a la Seu valenciana conserven un os metatarsià i un altre més. I no cal oblidar una gran pedra d’un lloc on la santa havia fet manar aigua que es troba a l’església de Sant Joan de l’Hospital, baix del sepulcre de l’emperadriu Constança de Hohenstaufen, pedra que fou portada per ella des de terres turques. També es creu ara que les «onze mil verges» de Santa Úrsula, d’alguna de les quals també hi ha algun osset a la Seu, no existiren. Ja s’ho havia preguntat Enrique Jardiel Poncela en una novel·la.

Segons la relació del canonge, a la Seu hi havia un os, com una tíbia, de l’apòstol Sant Pere, un altre os de l’evangelista Sant Mateu i un fragment de tars i una vèrtebra dorsal de Sant Lluc. D’aquest evangelista hi hauria també el braç i la mà dreta amb la qual hauria escrit el tercer Evangeli i els Fets dels Apòstols (cal dir que n’hi ha dos braços més de l’evangelista a la Basílica de Pàdua).

Tampoc tot allò atribuït al diaca màrtir Sant Vicent d’Osca pot ser autèntic, per mera lògica. A la Capella de la Resurrecció hi ha el cèlebre braç esquerre momificat. Hom diu que un bisbe valencià, Teudovild, portà la relíquia a Bari cap al 1104 i que al 1794 era venerada a Venècia. Abans que el braç arribara a València el 1970, de San Vicent Màrtir ja tenien als armaris de la Catedral un tros de pell, un os llarg que sembla un cúbit, un altre os, probablement també d’un braç, i un osset embolicat. L’os que sembla un cúbit procedeix de l’església d’Atri, a la regió italiana dels Abruço, d’on fou tret el 1603 i lliurat al virrei de Nàpols, Juan Alonso Pimentel de Herrera, que abans havia estat virrei de València (vegeu el capítol 60é). També a l’Església del Corpus Christi es conserva una altra relíquia atribuïda al diaca Vicent, que fou una donació feta el 1600 per Juana de Velasco, duquessa de Gandia, al Patriarca Juan de Ribera. Deixant de banda la qüestió teològica de per què hi ha en un cas momificació (indici de santedat) i en altres no, la mera descripció cronològica porta a concloure que totes les relíquies no poden ser autèntiques.

El diaca Vicent patí martiri a València cap a l’any 304, per ordre del prefecte romà Publi Dacià. La descripció més antiga del martiri la tenim al poemari «Peristephanon», redactat per Aureli Climent Prudenci, quasi un segle després dels fets. Aquesta obra arreplega catorze llargs poemes, el quint dels quals, amb 288 versos alexandrins i 2.000 paraules justes, està dedicat a Sant Vicent Martir. Prudenci conta que al diaca d’Osca li desconjuntaren els ossos, li esgarraren l’esquena i l’estriparen, li reobriren les ferides i el posaren en un llit de foc amb ferros roents. Sense dubte, aquesta sèrie de turments excità la imaginació d’altres apologetes. En un dels seus sermons, el dominicà Sant Vicent Ferrer, seguint el seu estil didactista, afegia fins i tot onomatopeies al turment del foc: «Aprés prengueren unes forques de ferre e ab aquelles giraven-lo, ara a la hun costat, adés a l’altre, e axí com lo giraven chillave la carn “chii” “chii” e rajave lo greix, axí com la pell se trenquave». Després dels turments, segons Prudenci, el diaca Vicent fou deixat a una presó horrible i, posteriorment, el crucificaren de cara a la creu, li clavaren petxines a l’esquena i el llançaren novament al foc. A continuació deixaren les restes a un canyar, però els llops i els corbs les respectaren. Aleshores, Dacià ordenà que les posaren en un sac amb una pedra pesada com una roda de molí i les llançaren a la mar. Però les aigües retornaren el sac a la platja fins que mans piadoses guarden els beats «ossos», junt a una «ara baixa». A la fi del segle XIX, J. Martínez Aloy proposà, en polèmica amb Francisco Danvila, que aquesta «ara baixa» era un sepulcre que es trobava al Museu de Belles Arts. La hipòtesi que un braç es momificà pels ungüents que li aplicaren al màrtir no és versemblant, tot comptant que, segons el poemari de Prudenci, el diaca passà per ferros roents i després fou abocat al foc, i que es refereix a les restes com «ossos».

Sobre el destí posterior de les restes del màrtir tenim quatre relats distints, el que vol dir que vertader només pot ser-ne un o cap. El primer relat es basa en una crònica de l’historiador andalusí Ahmad ibn Muhammad al-Razi (887-955), segons el qual l’any 760, fugint d’Abd-ar-Rahman I, un grup de valencians s’havien traslladat amb el cos del màrtir al sud de Portugal, on establiren una comunitat. Al segle XII, malgrat que la comunitat havia desaparegut, el rei Alfons I de Portugal trobà les restes del diaca màrtir, que haurien estat traslladades a Lisboa. Després foren oblidades i el 1614 foren «retrobades». A l’actual Seu Metropolitana Patriarcal de la capital portuguesa hi ha un cofre amb una mà i un altre amb ossos. La segona hipòtesi és que les relíquies foren traslladades l’any 855 a l’abadia benedictina de Castres pel monjo Audald, segons deixà escrit Aimoni, un altre membre d’aquell cenobi. La hipòtesi tercera és que les restes foren traslladades a Càpua, prop de Nàpols, l’any 970. A més, n’hi hauria una quarta hipòtesi. Al «Duomo» de Bèrgam, a la part alta de la ciutat, diuen conservar la relíquia del cap del sant i un os més. El sant hi comparteix una capella amb la memòria de Joan XXIII. Hi ha moltres representacions antigues del sant per aquella part de la Llombardia.

A principis del segle XX, Roc Chabás, arxiver de la Catedral de València, no trobava versemblants aquests trasllats. Del relat d’Aimoni va dir que incloïa circumstàncies «extravagants i impossibles». Tampoc no acceptava el trasllat a la regió de Nàpols, malgrat la donació esmentada adés del virrei. De Bèrgam, no en parlà. El canonge Chabás formulà una cinquena hipòtesi: els ossos s’amagaren a València i desaparegueren amb el temps. Sembla raonable, perquè el 14 de maig de 1394, els Jurats de València li van escriure al papa Clement VII, demanant-li alguna relíquia de Sant Vicent de les que es conservarien a Castres, on és «extravagant» que estigueren. Aleshores, no n’hi havia cap a la Catedral de València. Cal afegir que el 1524, l’arquebisbe Juan Rodríguez de Fonseca va fer donació a la Catedral de Burgos d’un braç de Sant Vicent Màrtir encastat en plata i guarnit de pedres fines (Florez, «España Sagrada», XXVI, 427-8). A hores d’ara es troba al seu museu catedralici. Massa braços per a Sant Vicent.

dijous, 7 de desembre de 2017

Formació permanent

[Opinió, 7/12/2017, html ací, pdf ací]



L’accés a la formació permanent és un dret. Així es proclama en l’article 14.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, preceptiva al nostre país. Per a l’any 2020, la Unió Europea ha establert un objectiu sobre formació permanent: almenys un 15% dels adults amb edats entre 25 i 64 anys hauria de participar en activitats d’aprenentatge permanent. L’agència estadística europea, Eurostat, pren com a criteri el període de quatre setmanes anteriors a l’enquesta que es realitza per avaluar l’acompliment de l’objectiu. Les dades disponibles mostren que el nostre país s’allunya de l’objectiu europeu en formació permanent, que retrocedeix. Des de l’any 2005, el percentatge de persones que participen en activitats d’aprenentatge permanent ha baixat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,5 punts en el cas de les dones. Per contra, la mitjana de la Unió Europea ha pujat 1,2 punts en el cas dels homes i 1,4 punts en el cas de les dones, que ja estan a 3,3 punts de l’objectiu (les espanyoles estan a 4,8 punts i baixant).

Malgrat la proclamació del dret i l’establiment d’un objectiu de la UE sobre aprenentatge permanent, el ben cert és que, a hores d’ara, una part molt important de la població en edat laboral no hi participa i, a més, no disposa d’una certificació que acredite una cualificació professional. Al País Valencià hi ha més de 2 milions i mig de persones en edat laboral en aquesta situació. Resoldre aquest problema implica millorar l’accés a la formació permanent, desenvolupar la formació de persones adultes i els sistemes de certificació de les competències assolides per l’experiència laboral (art. 7é de la Llei del Qualificacions i la Formació Professional, 2002). Un fenomen relacionat amb aquesta manca de formació és, sense dubte, la cronificació de l’atur de llarga durada. L’any 2011, només un 22% dels desocupats que havien treballat abans portaven més de dos anys en l’atur; ara en són un 42%.

La participació en activitats d’aprenentatge permanent als països de la Unió Europea correlaciona amb la inversió educativa, que també té a veure amb el rendiment dels estudiants. A Espanya, però, la inversió educativa baixa. Se sol dir que els països avançats han d’invertir més del 5% del seu Producte Nacional Brut en educació. Ací s’arribà al 4,9% l’any 2009, amb el govern de Rodríguez Zapatero, i des d’aleshores el percentatge només ha fet que descendir. Ara estarem en un 4,3% i les previsions són que encara baixarem fins al 3,6% a l’any 2020 (segons l’Actualització del Programa d'Estabilitat del Regne d'Espanya 2017-2020, que fou enviat pel govern espanyol a Brussel·les).


Cal doncs, canviar la tendència pel que fa a la caiguda de la inversió educativa i de la formació permanent. És el nostre dret.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Llonganisses de burro

[Tafaneries valencianes, 3/12/2017, html ací, pdf ací ací]

L’exemplar de «La Vanguardia» del divendres 24 de novembre del 1930, a la seua pàgina 5, informava que la secció de Sanitat del Govern Civil de Barcelona havia imposat una multa de mil pessetes al propietari d’un local al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat per sacrificar burros i vendre la seua carn com si fóra vedella. Al Café Colón de València (posteriorment «Billares Colón», que estaven a l’actual Passeig de Russafa, 24), Miguel Tortosa Martínez, àlies el «Creïllero», Miguel Lluch Andrés, àlies el «Pardalo», i un germà d’aquest llegiren la notícia i comentaren que era realment una multa reduïda per a un negoci ben lucratiu, així que decidiren posar en marxa un escorxador clandestí. Només calia trobar un carnisser disposat a vendre el producte i un local on fer la matança dels animals. Així, establiren un acord amb Francisco Ferrando Fort, que no només era el propietari d’una carnisseria que hi havia al carrer Borrull, 21, cantó al carrer Botànic, sinó que també era el president de l’associació de carnissers de ramaderia bovina de la ciutat, la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno». El seu pare, anomenat també Francisco Ferrando, havia estat igualment carnisser al carrer Borrull. Quan aquest morí, el negoci estigué regentat per la seua vídua.

El Creïllero i el Pardalo compraven els animals a 4 o 5 duros, preparaven la carn, que li venien a Ferrando a 1,5 pessetes el quilo, i aquest la podia servir a la seua clientela a duro el quilo com si fóra de boví. Pel que fa al local on muntar un escorxador clandestí, arribaren a un acord amb Francisco Sanchis, el qual llogà un casalot a José Sancho Miralles, àlies «Pepe Ferro», que hi havia a la carrera de Sant Lluís, número 5, conegut pel veïnat com «Casa el Ferro». Per aquesta casa s’accedia a unes dependències ideals per muntar-hi un escorxador clandestí, que quedaven amagades entre la part posterior de les cases del camí de Trànsits i les vies del ferrocarril (quan es retiraren es formà un carrer que ara està dedicat a Pepita Samper). Tot els anava bé, fins que la perspicàcia i la constància d’un funcionari municipal desmantellà el negoci.

L’estiu del 1931, Antonio Martínez Zamorano era un dels caps del servei de taxes a espècies animals de l’Ajuntament de València. Era un home pèl-roig i eixut. Pocs mesos abans, el novembre del 1930, la corporació municipal havia decidit donar-li una gratificació de 3.000 pessetes per l’efectivitat que havia mostrat imposant multes com a delegat de l’alcaldia per a les taxes a espècies animals. El febrer del 1931 fou promogut a cap del servei. Per raó del seu càrrec, durant la Fira de Juliol d’aquell any, assistí a una correguda de bous, no sabem exactament a quina de les nou que se celebraren, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost. Martínez estava tafanejant pel pati de cavalls de la plaça quan escoltà un comentari sospitós. En aquella època, els cavalls dels picadors eren freqüentment ferits o morts pels bous, així que solien ser animals de poques condicions físiques, que els picadors escollien a la mateixa plaça. Precisament la República incorporà un plastró protector. Una persona al pati de cavalls comentà: «Si ens donaren aquest cavall per quinze duros». I una altra respongué: «Se li podria traure profit per a la carn». Un funcionari responsable com Martínez no podia deixar passar aquest indici, així que li ho comentà a l’altre cap del servei, Rafael Benedito Grajales, un home de tendències republicanes que anteriorment havia estat guàrdia municipal i en aquella època era cap de negociat de primera, i els dos organitzaren una investigació sobre negocis fraudulents de carn. Durant mesos, els vigilants de ronda Miguel Bolumar, Nicanor Fraga, Enrique Gramaje i José Pérez, controlaren camions de transport que podien portar animals a escorxadors clandestins, una llarga recerca que finalment donà fruits. Quan obtingueren una pista segura, Antonio Martínez i Rafael Benedito despatxaren amb Vicente Alfaro Moreno, l’alcalde interí durant els primes dies de la II República (i que encara no té carrer a la ciutat) perquè autoritzara l’operació per desmantellar els escorxadors. Després, aconseguiren una ordre judicial per poder accedir a les instal·lacions fraudulentes. Cap a la meitat de febrer del 1932 i després de tres dies de muntar guàrdia, el caporal Luis Mandor i l’agent Vicente Meseguer penetraren finalment a la Casa el Ferro. En una dependència hi havia una corriola, els estris i les ferramentes per esquarterar els animals i alguns barrils amb despulles i peüngles dels equins. En una altra dependència contigua hi havia uns quarters de burro penjats d’uns ganxos. A la porta de l’establiment hi havia clavada una rata morta, un ritual de protecció que no va servir de res. També entraren en l’escorxador Rafael Benedito i Antonio Martínez, així com l’inspector del districte Julio Ortiz. En accedir, Francisco Sanchis patí un atac d’apoplexia; va perdre el coneixement i hagué de ser atés pels guàrdies. Una vegada recuperat, ben prompte «cantà»: el Creïllero i el Pardalo portaven els animals a Casa el Ferro i ells mateixos els sacrificaven i esquarteraven, amb la col·laboració de Salvador Roig Almenar (o Alemany), que era un empleat del carnisser Ferrando. Tots ells foren detinguts, així com Lorenzo Duart (o Duarte) Sánchez, que era el carreter del carnisser del carrer Borrull. També fou detingut un altre carnisser, anomenat Borrás, que tenia un establiment a Burjassot, i que ja tenia antecedents, perquè un any abans havia estat detingut en relació amb un escorxador clandestí descobert a Godella. Un segon escorxador clandestí fou trobat al camí de Barcelona.

Una prova de com anaven de bé els negocis del grup és que, en un dels últims dies del Nadal del 1931, Borrás li havia venut un automòbil a Ferrando (matrícula V-2538), que a la seua vegada havia revenut al Creïllero per 2.500 pessetes, que aquest havia de pagar en part amb l’aportació de carn. Els investigadors constataren que li havia fet un lliurament de 250 quilos de carn, el que suposava reduir en 375 pessetes el deute per l’automòbil.

Els detinguts prestaren declaració davant de les autoritats municipals. L’alcalde els imposà una multa de 250 pessetes i els prohibí tota activitat de carnisseria.

El divendres 26 de febrer, en mig d’una gran commoció popular, la premsa informava que l’autoritat governativa havia posat els detinguts a disposició judicial. Un cronista advertia profèticament: «Insistimos en que la opinión se verá defraudada al conocer el epílogo de este suceso. Y si no, al tiempo».

El cas va recaure en el jutge José Arias Vila, del districte del Mercat, i en el fiscal José Castro Fernández. Fou instruït, però, pel jutge accidental Ramírez Magenti, el qual dictà pressó sense fiança. Els detinguts negaren les seues primeres declaracions inculpatòries i sol·licitaren la llibertat provisional, que no fou concedida. El jutge dictà ordre de processament, que al juliol fou apel·lada, en nom dels detinguts, pels lletrats Manuel Alonso i Atanasio Miquel. Temps després foren alliberats.

Quan es produïren les detencions, la «Sociedad de Tablajeros de Cerda» emeté un comunicat, en el qual defensaven la seua innocència i demanaven rigor a les autoritats. D’altra banda, la Junta de la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno» expulsà de la presidència a Ferrando, però mantingué en secret l’acord per no veure minvat el seu prestigi; fins i tot alguns dels seus membres demanaren esperar a conéixer la resolució judicial dels fets per prendre aquella decisió.

Els detinguts foren castigats només amb una sanció governativa, establida en l’article 65é del Reglament de Sanitat, de 500 pessetes (per imposar la qual hagueren de retirar la sanció municipal de 250 pessetes), però no foren imputats de delicte contra la salut pública, perquè no hi hagué coneixement que cap persona haguera patit alguna malaltia a causa de menjar la carn d’ase o de burro que fraudulentament havien comerciat. El pronòstic del periodista s’acomplí fil per randa. Alguna falla del 1932 va fer esment de l’episodi.

Al caliu de l’èxit en la seua tasca inspectora, Rafael Benedito va contraure matrimoni el juliol del 1932 amb Atilia Collado Giménez. En fou testimoni de les noces el seu company de servei, Antonio Martínez. Benedito morí el 1960 i el seu company, el funcionari constant i perspicaç que va descobrir el cas, el juny del 1972.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Lomax: del Mississipí a València

[Tafaneries valencianes, 26/11/2017, html ací, pdf ací]



El 1963, el grup de música que havien creat Mick Jagger i Keith Richards, gravà la seua primera maqueta, amb tres cançons de tres cantants negres de blues: Bo Diddley, Jimmy Red i Muddy Waters. Precisament una cançó d’aquest últim, anomenada «Rollin’ Stone» donaria nom al grup de Jagger i Richards. De jove, Muddy Waters, el nom autèntic del qual era McKinley MorganField, era un treballador d’una plantació de cotó del delta del riu Mississipí. El 1940, el musicòleg Alan Lomax enregistrà per primera vegada la seua veu. Els dos, Waters i Lomax, tenien uns 25 anys, ja que havien nascut el 1915. Aquella gravació fou el principi de la carrera musical de Muddy Waters, que es consolidà quan el cantant anà a viure a Chicago. La seua influència es projectà en els cantants de blues i en grups com Rollings Stones o Led Zeppelin. D’altra banda, Lomax no només va recórrer els camps de cotó del Mississipí buscant cantants i músiques populars; també viatjà per bona part del món, en un periple que passà per terres valencianes.

Alan Lomax fou fill de John Avery Lomax, qui també es dedicà a enregistrar la música popular des de les primeries dels anys 30. Des del 1942, Alan Lomax treballà per a l’arxiu de folk de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Ja als seus anys de formació universitària, s’acostà a l’ideari radical, a més d’estar en contacte amb grups afroamericans que se resistien a la segregació racial. Va contraure matrimoni amb Anne Lyttleton. El 1944 va nàixer la seua filla Anna Lomax, que continuà la tradició familiar com a antropòloga i folklorista. Dirigeix l’Associacion for Cultural Equity per conservar el llegat del seu pare.

Cap a la fi dels anys quaranta, amb l’ascens de l’anticomunisme als Estats Units, Lomax decidí marxar fora del país i arreplegar música popular arreu del món. Els anys 1952-1953 enregistrà cançons per tota la Península Ibèrica, acompanyat de Jeannette Bell (de malnom Pip), una assistent proporcionada per la British Broadcasting Corporation (BBC), corporació que tenia la intenció d’editar en discos les gravacions.

Lomax arribà a València l’estiu del 1952, procedent de Catalunya. Ací comptà amb el suport de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons El Magnànim, entitat que havia estat promoguda poc de temps abans per la Diputació Provincial. Al cap de l’Institut es trobava el mestre Manuel Palau Boix. Des de València, Lomax marxà a la casa de camp del seu amic Pablo Garrido, que es trobava prop de Tavernes de la Valldigna. Hi vivia també un jove Pedro, que, segons el records de Pip, era molt atractiu, tocava el violí i parlava anglés. Al poble de la Valldigna, Lomax comptà així mateix amb el suport d’Amadeu Magraner Grau, autoritat municipal en l’època que també participà com a cantant en els enregistraments. A la Biblioteca del Congrés dels Estats Units hi ha un quadern de camp, on es troben les cançons populars que Lomax arreplegà, interpretades per Antonio i María Escrihuela, Salvador Armengol i Dolores i María Vercher, la velleta Gertrudis Magraner, Rosario Enguix i Isabel Chover, entre altres. Les lletres eren transcrites al quadern per Amadeu Magraner, i traduïdes per Ricardo Gil Aparisi, que havia viscut 15 anys als Estats Units. A la pàgina 26 del quadern, el traductor entén que «A la vora del riu, mare», s’ha de transcriure com si es tractés del nom del riu o del seu caràcter de riu principal: «mother river», a la manera d’una «séquia mare» (recordeu que a València tenim un carrer de la Mare Vella, que es refereix precisament a una séquia). Al quadern de Lomax es troben albaes, cançons de batre, cançons de bressol (també anomenades non-non o nonetes), nadales, «aguinaldos», la tarara, etc. També gravà el pregó que cantava pels carrers el llanterner, Antonio Sánchez Arenas, anunciant que podia reparar cossins i llibrells metàl·lics, o la cançó amb la qual el sereno donava les hores. A més, Lomax realitzà nombroses fotografies que es poden veure al web de l’Associacion for Cultural Equity.

El 7 d’agost del 1952, Lomax va fer més enregistraments a Castelló de la Ribera. Hi participà la banda de música, dirigida per Valentín Ruiz. S’hi gravaren pasdobles (Lo cant del valencià) i peces populars. Després, Lomax tornà a València, on arreplegà les interpretacions del cantaor José Calaforra Romero «Xiquet de Benaguasil» i el guitarrista Juan Fenollosa Villanueva, conegut com Juanito Villanueva o «El Chufa», i que també interpretà per a l’etnomusicòleg uns solos de guitarra (buleries). Els acompanyaren Salvador Seguro Pérez (trompeta), José Puig Serra (clarinet) i Agustín Picano (instrument de vent de fusta) i un altre músic (guitarró). Calaforra interpretà música valenciana i la jota «Nadie quiere tener suegra». La conversa prèvia entre Lomax i Calaforra està enregistrada als arxius musicals del CSIC. El Xiquet de Benaguasil li diu que aprengué la riberenca d’un altre cantant, Pedro el de las vacas, un home d’Ènguera que participava com a versador a la fira de Xàtiva (Levante, 27/6/2016).

Després del seu viatge per Espanya, Lomax anà a Londres, on preparà l’edició dels discos amb les músiques arreplegades, que ara es poden trobar en: «World Library of ‘Folk’ And Primitive Music, V. 5: Spain» i «Alan Lomax Collection: The Spanish Recordings: Aragon and Valencia». Algunes peces es poden escoltar al web de Institució Milà i Fontanals de Barcelona.

L’estada de Lomax fou molt satisfactòria, a jutjar per una carta que li va remetre a Amadeo Magraner i on reconegué que en cap altre lloc havia trobat un ambient més agradable. El guitarrista Fenollosa, que vivia al carrer Ruaya de València, escrigué també a Lomax, demanant-li una compensació econòmica també en nom del cantaor de Benaguasil. El cert és que Lomax s’havia adreçat repetidament al mestre Palau per localitzar Calaforra, ja que li tornaven les cartes que li remetia. El problema fou que havia pres malament el seu nom: José Callaferro, en lloc de José Calaforra. I així, erròniament, fou publicat en els crèdits del disc de la «World Library of ‘Folk’».

Al maig d’enguany, el grup «Senior i el Cor Brutal» (Micalet Landete, Endika Martín, Juan Luis Tormo i Rafa Ferreiro) publicaren l’àlbum «Valenciana. Vol. I», fet, com diuen ells, sota la «síndrome Lomax», per la voluntat d’arreplegar vocalistes valencians. Encara es pot sentir el ressó del llanterner de Tavernes, el Xiquet de Benaguasil i els camps de cotó del Mississipí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Miguel Soler, el pioner del catch

[Tafaneries valencianes, 19/11/2017, html ací, pdf  ací o ací]


A principis d’octubre del 1911 se celebraren al Teatre Princesa de València, al carrer Rei En Jaume, alguns combats de lluita grecoromana, que s’alternaven amb «fotocinema» i «varietés». N’hi havia tant d’interés per part del públic que l’empresa hagué d’organitzar dues sessions, una a les sis de la vesprada i una altra a les nou i mitja de la nit. Hi participaren lluitadors com ara l’escocés Rankin, el belga Josep Van Dem o l’armeni Madrallih. A l’esdeveniment es va inscriure el valencià Miguel Soler Sánchez, que va lluitar el dimarts 3 d’octubre contra el francés Jean Bounes. Guanyà Soler en 8 minuts. La premsa va escriure: «El vencedor salió del teatro dispuesto á luchar con un ejército de atletas greco-romanos». L’endemà, Miguel, el «fortíssim» valencià, que havia dit que ningú no el podria véncer en deu minuts de temps, tornà a combatre amb l’austríac Michel Brenno, un adversari triat per sorteig.

Miguel havia nascut a La Costera, al poble de Llocnou d’en Fenollet. Amb 20 anys s’havia posat a viure a València i havia treballat de jornaler, encara que el 1911 ja era vaquer o lleter. Havia contret matrimoni amb María Monterde Pérez, nascuda a Xèrica. La parella havia tingut dos fills, Miguel i Carmen. La família vivia al carrer Convent de Jerusalem, 19, baix, acompanyada de Teresa Bernabeu Ferri, de Muro, que tal vegada era una serventa. Quan Miguel Soler participà en els combats del Teatre Princesa tenia uns 54 anys. El seu exemple esperonà Federico Díaz, de malnom «Melones», que era un treballador de l’escorxador i que el divendres 6 d’octubre s’afegí als combats. Les lluites es realitzaren sota la mirada d’un jurat, format per José Belenguer, Vicente Domingo, Enrique Arolas (un «sportman», que temps després regentà dues cases de lloguers d’automòbils als carrers Pintor Sorolla i Comèdies), i Amadeo Lloris Albert, del qual ja hem parlat en aquesta secció com a inventor d’una màquina per suposadament créixer 8 centímetres (vegeu el capítol 5é). Dies després, Soler lluità contra Orlando «el terrible serbi», mentre continuaven les projeccions de «fotocinemes», les varietés i actuava el mag Mr. Edmond. Les llotges costaven 4 pessetes; la butaca, 1 pesseta, i l’entrada general, 35 cèntims.

A l’estiu de l’any següent, la premsa informà d’una nova actuació de Soler, el lleter forçut. El dimecres, 21 d’agost del 1912, amb temperatures elevades pel ponent, se celebraren espectacles a la Plaça de Bous, al preu de 30 cèntims la cadira de pista i 15 l’entrada general. A més de «3.000 metres de pel·lícula» (curiosa manera d’anunciar les projeccions cinematogràfiques!), algunes atraccions i la Festa de la Jota, es programà un combat de Miguel contra el campió austríac Angelo Lirodá. Hi havia en joc una bossa de cinc-centes pessetes. La premsa no informà del resultat. I finalment arribà el «catch» el 1914.

El dimecres, 29 d’abril del 1914, al Teatre Princesa començà un campionat de lluita anomenat «Ciutat de València». Llevat que es trobe alguna notícia prèvia, s’hi realitzà el primer combat a la ciutat de «catch as catch can» (que vol dir: «agafa on pugues agafar») o «lluita lliure nova», per distingir-la de la greco-romana. Feia alguns anys que aquesta especialitat es conreava en altres països europeus, com ara França, on el «terrible» Zbysko, amb 52 cm de perímetre al braç, era molt popular. Aquells dies també hi hagueren exhibicions de lluita japonesa o «jiu-jitsu» i combats de boxa. L’empresa organitzadora aportà lluitadors de diversos països (o això volien fer creure), que es repartiren suposadament una bossa de 3.500 pessetes. En aquella jornada pionera, actuaren de jurat els esmentats Amadeo Lloris i Enrique Arolas, així com Vicente Gallach. Aquest s’havia format al gimnàs dels senyors Chust (al carrer Governador Vell, 3), en barres paral·leles i alçament de pes, fou aficionat també a les regates i arribà a formar part de la primera directiva del Club Nàutic.

El primer combat de catch es realitzà entre un lluitador danés, Niehlsen, de 96 quilos, i deixeble del lluitador Petersen, d’una escola «fuerte, pero sosegada» segons la premsa, i un altre polonés, Moschinsky (o Maschinsky), de 97 quilos. La lluita no tenia límit de temps. Guanyava qui aconseguira dues victòries. S’imposà Moschinsky, un «luchador brutal», en dos combats que duraren 12 i 8 minuts. Després, hi hagué combat de lluita grecoromana, on participaren l’italià Pagnini i el nord-americà Watson, guanyà el primer en dos assalts. A continuació, l’holandés Petit Jean, que havia estat entrenador dels Jocs Olímpics d’Atenes, va guanyar el seu combat amb l’alemany Roland, que era un lluitador molt jove, que havia quedat 3r en una competició celebrada a Berlín amb 57 lluitadors més. Després, l’arbitre, senyor Alexandre, preguntà al públic si alguna persona volia prendre part, i Miguel Soler, el vaquer, contestà afirmativament, inscrivint-se per als combats del dijous 30 d’abril. Aquell any, l’empresa Fietz-Méndez de Vigo també organitzà lluites a l’Apolo, on participaren Sullivan i els esmentats Niehlsen, Roland i Moschinsky.

El diumenge 11 d’octubre de 1914, Miguel Soler, que ja estaria acostant-se als 60, va mesurar novament les seues forces, però aquesta vegada amb un bou. Aquell dia, el gremi de soguers o el de vaquers (segons uns diaris o altres) va organitzar una «becerrada». S’hi torejarien sis jònecs i el campió de lluita romana, Miguel Soler, «luchará con un toro del Colmenar» (en referència a la ramaderia del bou). La premsa informava també que «se han cruzado apuestas por valor de 1.000 pesetas».

El dissabte 30 de juny de 1917, Miguel Soler va lluitar al Teatre Principal amb Jack Johnson, un home de color que havia estat campió del món del pes pesant (1908-1915). Johnson tenia comptes pendents amb la justícia nord-americana i entre el 1913 i el 1918, només feia combats i exhibicions fora del seu país. L’estiu de 1917 vingué a València i també va fer exhibicions a Madrid, Palma de Mallorca (on l’actuació hagué d’ajornar-se per la pluja), Sant Sebastià (on es programà un combat amb Sac Mac Vee) i Sevilla (amb molt poca assistència de gent) 

En aquella vetllada, com era habitual, hi hagueren també varietés i s’oferien 2.000 pessetes a la persona que aconseguira «romper el cordón», un repte que no sabem ben bé en què consistia. Johnson anava acompanyat de dos boxejadors més: Goers Rodes i Robert. L’espectacle tenia diverses parts: una exhibició de «pilota de colps» i «pilota-medicinal», tant per part de Johnson com dels altres boxejadors, un petit combat entre ells i finalment un combat de catch, on participà el vaquer valencià. Tampoc no en sabem el resultat.

EL dijous 27 d’octubre de 1921 es feren combats de boxa a la sala Ba-ta-clan, que abans s’anomenava Teatre Martí, i es trobava on ara són els cinemes Lys. Participaren púgils valencians com ara Manuel Torres, Archelós o Martí, «el tanque valenciano». L’endemà s’anunciaren «grandes luchas en las que tomará parte Miguel Soler, el vaquero». En aquella època, Miguel vivia al carrer En Sala, 11, porta 1, i tindria uns 65 anys.

Als anys 40 i 50 del segle passat arribaria una època daurada per als combats de catch a Valencià: Modesto Aledo, Rafael Blasco, Braulio, Antonio Montoro, Julián i Nino Pizarro, Valero, Valí, Salvador Vento, etc., pugnaren contra adversaris de noms tan amenaçants com Cabeza de Hierro, El Estrangulador, Míster X, La Sombra, El Terrible Demoledor o El Verdugo. El pioner, però, havia estat Miguel Soler, el vaquer de La Costera.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Mackie Navalla, entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 12/11/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]

El 1928, Bertolt Brecht i Kurt Weill composaren «Die Moritat von Mackie Messer», és a dir, «La balada de mort de Mackie Navalla», que l'any següent fou incorporada a «L'òpera dels tres rals». De la cançó de Mackie Navalla s'han fet moltíssimes versions: Frank Sinatra, José Guardiola, Miguel Ríos, Rubén Blades, Robbie Williams i altres. Fins i tot la cantà Kevin Spacey a la pel·lícula «Beyond the Sea», dirigida per ell mateix. Sense oblidar les versions en còmic: el «Makinavaja», del dibuixant Ramón Tosas «Ivà», que encarnaren a la pantalla Ferrán Rañé, Pepe Rubianes o Andrés Pajares.

El mateix any que Brecht i Weill crearen aquell personatge universal, a la nostra ciutat s'encadenaren dos assassinats que exemplificaren perfectament la tràgica història de Mackie. Aquesta és una història de dones menyspreades i homes violents; en definitiva, de persones que naufraguen en carrers on eren mercaderia per al plaer.

Al juny del 1928 hi havia una casa de prostitució al número 2 de l'antic carrer Ribot de València. Amb les remodelacions posteriors del carrer Sant Vicent i l'avinguda de l'Oest, aquest carrer desaparegué. Hi treballava Magdalena García Paredes, una jove de 25 anys que havia nascut a Mazarrón (Múrcia). Durant algun temps, Magdalena havia conviscut amb Antonio Gordó Iborra, de 35 anys, que viva al número 10 del mateix carrer. Ell era un home violent, que maltractava Magdalena. Temps enrere li havia causat ferides greus, la qual cosa havia determinat que obriren al maltractador una causa al jutjat de Sant Vicent, que a l'estiu del 1928 encara no estava resolta. Antonio es guanyava la vida amb el «Carrito de la porcelana». Aquest «carrito» fou un negoci molt popular en l'època, que recorria els barris venent quincalla, canviant porcellanes per roba vella i fins i tot, segons algunes cròniques, fent préstec de diners als més necessitats al marge dels circuits bancaris. De la seua popularitat dóna compte el fet que fou representat en la falla Pare d'Orfens-Blanqueries de l'any 1926, obra del faller Antonio Fontanelles.

Encara que Magdalena volia abandonar Antonio, el maltractador, que vivia pràcticament al costat del prostíbul, continuava assetjant-la. Aleshores la dona va recórrer al seu germà, que era un poc major que ella. Salvador García Paredes tenia 27 anys i no sabem si vivia a València o s'hi traslladà reclamat per la seua germana. Si Salvador arribà a parlar amb Antonio, les gestions no tingueren resultat. El dimarts 5 de juny, Antonio abordà Magdalena a l'escaleta de la casa on vivia i exercia el seu ofici. Pujaren a l'habitació que ocupava la dona i l'home, molt irat, li prohibí que isquera al carrer. Aquell mateix dia, amb la nit avançada, Salvador, visità la seua germana. En la seua habitació, Magdalena li contà la visita anterior del seu assetjador i les amenaces perquè no isquera al carrer. En un primer moment, Salvador aconsellà la dona que li fera cas, que no isquera de l'habitació per evitar incidents amb aquell home de caràcter violent. Tanmateix, com que la dona no havia sopat i li abellia xocolata, decidiren baixar al carrer per buscar, encara que ja era tard, algun establiment obert al carrer Gràcia. Dissortadament es trobaren amb Antonio. Aquest proferí noves amenaces. Salvador isqué en defensa de la seua germana i ell i l'assejador començaren a barallar-se. Magdalena cridà demanant auxili. Altres dones llançaren crits. Acudiren vianants i es presentà ràpidament una parella de les forces de seguretat, formada pels agents Juan Alapont i Nemesio Aranda, que separaren els homes enfrontats. Però hi arribaren tard. Antonio es desplomà amb ferides mortals. El portaren a l'hospital, on morí mentre el metge de guàrdia, Alfredo Ferrer Peris, li feia un reconeixement. Tenia dos ganivetades que, penetrant-li entre les costelles, afectaven la regió del cor, una altra més al pit i també en tenia altra a la regió abdonimal. Salvador fou immediatament detés, lliurà l'arma amb què havia ferit Antonio (una navalla amb tirabuixó, amb una fulla d'un centímetre d'ample) i ingressà en la presó per ordre del jutge Juan Espinosa. Fou jutjat el juny del 1929 i condemnat a 10 anys de presó i 5.000 pessetes d'indemnització a la família del mort.

Com si fóra una fatalitat, el lloc de treball d'Antonio Gordó en el «Carrito de la porcelana» fou ocupat per Mariano Hernández Manchón, que pocs dies després protagonitzaria un altre assassinat. Mariano havia nascut a Cartagena i tenia 25 anys. Vivia a la Carrera Sant Lluís de València. Freqüentava els carrers de mala fama, on era conegut pels agents de la policia, i el 1927 havia estat multat per escàndol. El dimecres 13 de juny del 1928, huit dies després de l'assassinat d'Antonio, cap a la una i mitja de la matinada, Mariano, acompanyat de Luis Fernández Torrente, entrà al bar «Triana», que estava al carrer Quevedo 17 de València. Molt a prop del carrer Ribot, esmentat adés. Sembla que no era el primer bar que havien visitat aquella nit. Luis Fernández tenia 41 anys i també era murcià. Feia molt poc de temps que havia mort la seua dona, que era propietària del bar «Montes», que estava junt al domicili familiar del carrer Padilla 3, 1r. De fet, una vegada la dona havia denunciat el robatori de 610 pessetes de casa seua quan havia pujat a buscar canvi per a un client i, potser, havia deixat la porta oberta.

Quan Mariano i Luis es trobaven dins del bar «Triana», sembla que se'ls acostà una de les cambreres, coneguda com Carmen la Gitana. Potser la dona va seure a la taula on estaven. Carmen havia treballat anteriorment al bar «Montes», el que havia estat propietat de Luis i la seua dona. Aleshores el més jove agafà unes flors que hi havia al mostrador i li les oferí o li les posà al pit de la dona. Aquest gest molestà Luis, que irat llançà les flors a terra, les xafà i li digué a Mariano que no tenia categoria per fer allò. Aquella expressió desencadenà una discussió, que anà pujant de to. Amb un gest desafiant, els dos homes isqueren al carrer. A curta distància, a la cantonada del carrer Quevedo amb el dedicat aleshores al gravador Selma, començaren a barallar-se, mentre un agent lliure de servei que passava per allà intentava pacificar la situació. Fou inútil. Mariano va traure una navalla gran i ferí Luis pel costat esquerre. La fulla havia penetrat entre les costelles i havia arribat al cor. El ferit caigué a plom, mentre manava molta sang del costat. Mariano llançà la navalla a terra i, aprofitant que hi havia molta gent pel carrer, fugí a la carrera. Sonaren ràpid els xiulits dels serenos, alertant les forces de seguretat, que arribaren i començaren a buscar l'assassí fugitiu. Mentrestant, un carreter anomenat Luciano Aznarconduí veloçment el cos del ferit a l'hospital. A poc d'ingressar, els metges certificaren la seua defunció. Es presentà el jutge de guàrdia, Evaristo Piquer, en el lloc dels fets. Finalment trobaren Mariano amagat sota un llit d'una altra casa de prostitució que hi havia al carrer Ribot número 16, ben pròxima a aquella altra on exercia Magdalena i de l'habitatge d'Antonio, mort uns dies abans també per les ferides d'una navalla. El juliol del 1929, Mariano fou condemnat a 12 anys de reclusió i al pagament d'una indemnització de 8.000 pessetes a l'hereu de Luis Fernández.

En definitiva, històries als marges de la història, que ja tenien la lletra de Brecht i la música de Weill per ser il·lustrades.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Aparicions i possessions diabòliques a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, 5/11/2017, html ací, pdf ací]

Cap al 1562 o abans, vivia una dona a Albaida que tenia un fillet. Un dia arribà a casa seua per demanar-li almoina un pelegrí que anava a Santiago de Compostel·la. L'home li digué que, si li donava el xiquet, se l'emportaria en la seua pelegrinació i el faria un gran senyor. Encara que a la mentalitat actual puga resultar sorprenent, la dona li digué al pelegrí que s'ho pensaria i que tornara l'endemà. En realitat, la mare volia consultar-ho amb el frare dominic Lluís Bertran, que aleshores era vicari de l'ermita de Santa Anna i temps després arribaria a sant (vegeu la Tafaneria del 4/6/2017). Aquest fet ens permet datar l'esdeveniment abans de 1562, quan Bertran marxà a Amèrica i, lògicament, abans de 1568, que és quan el datà Francisco Vidal Mico, biògraf del sant. Quan fou consultat, el frare dominic li digué a la dona que el pelegrí era el dimoni. L'endemà el pelegrí tornà a casa de la dona i aquesta, lògicament, no li deixà el fillet i li digué que ell era el dimoni. Aleshores el pelegrí, per demostrar el seu poder diabòlic, li assenyalà un cavaller que s'acostava a la casa muntat en un ase i pronosticà que, quan l'home arribara enfront de la casa, cauria mort. I així esdevingué. Després el diabòlic pelegrí marxà.

Aquest episodi es narra en l'ampli comentari al «Tractat de Vida Espiritual» de sant Vicent Ferrer, redactat pel frare Juan Gabastón, que fou publicat a València el 1614 per l'editor Crisóstomo Garriz, que tenia la seua tipografia junt al molí de Na Rovella, i també a la biografia de Sant Lluís Bertran escrita per l'esmentat Francisco Vidal Mico, publicada també a València per Joseph Thomàs Lucas el 1743 (pp. 98-99). Gabastón i Vidal foren frares dominics. En el llibre de Gabastón sobre Ferrer també s'arreplega un altre cas molt semblant, que l'autor ubica a València. En lloc d'un pelegrí o d'un romer apareix «un mozo de estraña belleza, cercado de luz, y que à cada passe le veìa por las calles, y plazas muy resplandeciente en un coche, y que le contava grandes cosas de la otra vida, descubriendole maravillosos secretos». Aquest jove és també un dimoni que, com en l'episodi d'Albaida, fa caure fulminat un jove «sano y robusto». Encara que, en aquesta versió, la dona, en principi, no donà crèdit al sant que li aconsellà, després, per la seua disposició, la misericòrdia divina i les oracions de Lluís Bertran, «conocio su engaño, y quedò escarmentada, y avisada» (p. 171).

Com és que el dimoni podia matar fulminantment una persona, però era incapaç de convéncer la dona que li donara el fillet? Hi hagué fins i tot un cert debat teològic a propòsit del cas d'Albaida. En un altre llibre titulat «Verdadera relación de la vida y muerte del padre fray Luys Bertran», publicat a València el 1581, amb el segell tipogràfic de la vídua de Pedro Huete, val a dir, de la importantíssima editora Jerònima Galés (que dóna nom a la Societat Bibliogràfica Valenciana), trobem una tesi sobre l'assumpte d'un altre dominic, el mestre fra Vicente Justiniano Antist, que es presentava com lector de teologia a la universitat que l'orde tenia a Llutxent (i que hauria estat la primera valenciana). Segons Antist, hauríem de donar per bona l'opinió d'un altre mestre dominic, fra Onofrio Climente, que havia estat vicari de l'ermita de Santa Anna abans que Bertran i que també impartiria classes a Llutxent: «Dixo, que aquel Peregrino, pues era Demonio, podia conocer naturalmente, que el hombre que venia tenia alguna disposicion en su cuerpo, por la qual avia de morir presto. Dixonos tambien, que por ventura, assi el Peregrino, como el Asno, y el que iva à cavallo, todos eran Demonios».

El llibre de Gabastón arreplega una altra possessió diabòlica, esdevinguda a la ciutat de València el 1588, quan Juan de Ribera era l'arquebisbe de la ciutat (vegeu la Tafaneria del 17/1/2016). Catalina era una dona negra, que havia estat durant anys esclava d'un forner de la ciutat. Quan la deixaren lliure «empeçò a manifestar visiones, y reuelaciones, y llegò el negocio a terminos que puso la Ciudad en vn pie, y al Arçobispo entre el arco, y la pared». Efectivament, la dona afirmava que li parlava un àngel i li feia revelacions. La gent anava a escoltar-les i bessar-li les mans, «y algun cauallero muy conocido, y principal que la yuan a subir el agua del poço, y se tenian por muy dichossos, porque ella no tomasse esse trabajo». La Inquisició intervingué i Catalina fou castigada. Com que reincidí en fer públiques les converses que, segons ella, havia tingut amb el dimoni, dues vegades més rebé noves penes del Sant Ofici.

Segons les cròniques, per la mateixa època que Catalina feia revelacions i era processada per la Inquisició, una altra dona fou objecte de possessió diabòlica. S'anomenava Vicenta Malpel, tenia 14 anys i era criada d'un boter, val a dir, d'un artesà que feia bótes de fusta o cuiro per al vi. També anava la gent a la casa que habitava a escoltar les seues revelacions. Vicenta els deia que si la negra Catalina les tenia, per què ella no podia tenir-ne? Els inquisidors encomanaren l'examen de la joveneta al mestre fra Vidal, ja esmentat. I el frare dominic descobrí, segons el llibre de Gabastón, el que no havien pogut trobar altres inquisidors: que la joveneta tenia tracte carnal amb el dimoni, val a dir, que aquell jove que se li apareixia era un íncube. Després del procés inquisitorial, la joveneta fou reclosa al convent de la Saidia. El testimoni de Gabastón conclou: «Todo ello he visto yo con mis ojos» (pp. 818-819).

A la València de la Contrareforma, aquestes aparicions i possessions diabòliques, que solien esdevenir a dones, foren matèria de debat teològic. Es tractava de determinar si el dimoni s'apareixia a qualsevol persona o a algunes en concret, per alguna raó. Així, el cas de la jove Vicenta fou adduït per un altre frare, el beat gallec Francisco de Possadas, en un tractat teològic contra Miguel de Molinos, un místic de Terol que també fou beneficiat a l'església de Sant Andreu de València (ara de Sant Joan de la Creu) i, abans de ser condemnat per la Inquisició, porta la causa a Roma en defensa de la beatificació del pare Simó, que finalment no aconseguí (vegeu Tafaneria del 27/11/2016). La teologia de Molinos destacava el paper de la gràcia divina (en sintonia amb els corrents protestants) front a l'actuació dels individus, la qual cosa portava a una certa impassiblitat. En oposició a Molinos, Francisco de Possadas defensà en el seu llibre, que tenia el significatiu títol «Triumphos de la castidad contra la luxuria diabolica de Molinos», la responsabilitat de la persona en allunyar la temptació: «Vea el Lector con que genero de personas hace el demonio estas cosas, y hallarà, que con aquellas que le dàn lugar, y consentimiento à sus operaciones, quando èl las tienta, no con las que castas, resisten á toda sugestion» (p. 496). D'aquesta manera, front a la proposta d'impassibilitat de Molinos, Possadas desplaçava la responsabilitat de la presència diabòlica a la víctima de la possessió, la qual cosa, lògicament, preparava el camí per a la màquina repressora del Sant Ofici. En resum: si se t'apareix el dimoni, és culpa teua i tal vegada acabaràs a la foguera.