divendres, 19 de setembre de 2008

Hitler i les taronges valencianes

[Opinió. Publicat el 19/09/2008. Web ací. Jpg ací]

Al darrer llibre de Hans Magnus Enzensberger, Hammerstein o l'obstinació, hi ha una interessant referència a les taronges valencianes i el nazisme (pp. 65, 224 i 225). El llibre reconstrueix la vida de la família del general Kurt von Hammerstein-Erquod (1848-1943), cap de l'alt comandament de l'exèrcit alemany en arribar Hitler al poder. Von Hammerstein fou un militar tradicional, que afavorí infructuosament l'aliança entre Alemanya i la Unió Soviètica i mantingué bones relacions amb generals de l'exèrcit roig (tots ells havien combatut contra el tsar). Al generalat alemany li plaïa el rearmament, però recelava de les doctrines hitlerianes i de la proliferació de cossos paramilitars nazis. Per això, l'espionatge alemany no només estava atent als assumptes externs, sinó també a la possibilitat d'un pronunciament militar o d'un atemptat, com aquell que efectivament patí Hitler el juliol de 1944.
La segona de les filles del general von Hammerstein, Maria Therese (1909-2000), treballà durant els anys 30 en una oficina d'importació de taronges, que hi havia a la Lützowplatz de Berlín. Aquesta plaça es troba a una zona benestant de la capital, amb arquitectura d'avantguarda i escultures modernistes. L'oficina era dirigida per un tal Rolland, també anomenat Baron Roland. En realitat, conta Enzensberger, aquest Büro d'importació de fruites meridionals era una tapadora del servei d'espionatge i Rolland n'era un agent secret, que també col·laborava estretament amb el cap de la intel·ligència militar, general Ferdinand von Bredow. Maria Therese no hi era casualment, i servia tant a l'interés de la família com, potser inconscientment, al d'aquells altres que volien controlar la cúpula militar. Al món de l'espionatge en general i a la capital alemanya durant l'època prebèl·lica en particular, proliferaven aquestes ambivalències. Ho arreplega magistralment Bob Fosse a la seua cèlebre pel·lícula Cabaret, ambientada al mateix Berlín de 1931, mitjançant la figura de l'ambigu mestre de cerimònies del Kit Kat Club.
Maria Therese i el personal de l'oficina, enfeinats en la doble tasca d'intel·ligència i importació, mecanografiarien informes reservats amb les màquines d'escriure que emplenaven albarans i factures de taronges i mandarines; sumarien brigades i divisions blindades igual que comptaven arrobes i tones de cítrics; i amb la mateixa diligència arxivarien papers relatius a les cancelleries de Moscou, Londres o Washington, que balanços de collites a Alzira o Carcaixent. I hem de deduir que alguna cosa els va fallar als serveis d'intel·ligència, perquè, com hom sap, les decisions de Hitler foren no només genocides i bàrbares, sinó també estratègicament errònies, i comportaren la desfeta absoluta d'Alemanya. És a dir, o bé Rolland i la xarxa d'intel·ligència fallà en els seus diagnòstics o bé en fer-se entendre pel govern nazi. Potser s'embolicaren per les taronges...
Escric aquestes ratlles mentre escolte Carlos Fabra insultar un ciutadà. I recorde que també per les mans d'aquesta persona han passat al temps, com per l'oficina de l'agent Rolland, importants plans polítics i documentació citrícola, i que les persones al seu servei tant redactaven escrits sobre, posem per cas, projectes d'urbanització i instal·lacions aeroportuàries, com informes sobre els productes fitosanitaris per a les taronges.
I no puc deixar de pensar en la vella dita de Karl Marx, respecte que la història es repeteix dues vegades, la primera com a drama i la segona com a comèdia. Ja sabem com aquella barreja d'informes d'intel·ligència i albarans de taronges a l'oficina de la Lützowplatz només fou un factor del primer acte del drama de la II Guerra Mundial. No sabem encara com acabarà l'altre sainet, el nostre. Com cantava el mestre de cerimònies del Kit Kat Club: «Wilkommen, bienvenue, welcome, im cabaret, au cabaret, to cabaret!».

dissabte, 26 d’abril de 2008

La majoria volàtil del PPCV

[Opinió. Publicat 26/4/2008. Pdf ací. Jpg ací]

A hores d'ara, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) disposa de la majoria absoluta a les Corts, però hi ha factors que tornen volàtil aquesta majoria.
Les anàlisis electorals distingeixen el vot decidit i el vot de simpatia. La comparació de l'estudi 2555 del CIS (2004) i l'estudi 2750 (2008) acredita un primer factor de precarietat: la caiguda del vot decidit al PP. Encara que els seus percentatges de vot respecte del cens augmentaren del 28,5% el 2004 al 30,3% el 2008, els percentatges de vot decidit prèviament, segons els sondeigs, minvaren del 26,2% al 21,1%, el que és més significatiu perquè el conjunt de vot decidit als dos partits majoritaris augmentà 6,5 punts de 2004 a 2008 (el vot efectiu als dos partits s'incrementà només 2,3 punts). Les declaracions de Gabriel Elorriaga sobre l'estratègia de desmobilitzar votants socialistes, representen una constatació d'aquest problema. Cal afegir la segregació de votants decidits del PP. El baròmetre d'octubre de 2007 (estudi 2375) relaciona el vot decidit amb el vot a les eleccions anteriors. El 22,4% es declarava votant del PP (un trimestre després havia baixat 1 punt). El que resulta notable és que el 82,6% d'aquest grup recordava haver votat al mateix partit en 2004 (fidelitat superada sols pel PNB). Només un 12,3% del vot decidit arribava al PP des d'un altre partit, percentatge molt inferior al del PSOE, que rebia un 21,2% del seu 32,5% de vot decidit des d'altres opcions. Quan Mariano Rajoy repetia que el seu programa electoral era bo per a votants socialistes, potser expressava la preocupació per les conseqüències de la minva i la segregació del seu electorat. Aquests factors s'han de relacionar amb la relativa homogeneïtat de l'electorat popular, el fet que és menys divers, la qual cosa entrebancaria la incorporació de votants. Per exemple, les estimacions de vot de persones joves i grans (com mostra l'estudi de J. M. Bernardo, previ a les autonòmiques) o allò que preocupa als votants del PP, es distancia més dels resultats generals que en el cas del PSOE (l'estudi 2735 del CIS, d'octubre passat, n'aporta dades) o, amb un altre exemple, la seua adscripció religiosa està més determinada (la diferència entre els votants del PP catòlics i la mostra és de 16,6 punts, per al PSOE és només d'1,8).
Més factors de precarietat albirem si ens referim al País Valencià. El sondeig del CIS anterior a les autonòmiques de 2007 (estudi 2694) atribuïa una diferència notable entre el vot decidit del PPCV (35,9%) i al PSOE (24,0%), en el cas valencià, que opera aritmèticament suavitzant els factors de precarietat assenyalats adés. Aquesta diferència no és un factor positiu per al PPCV, perquè la direcció estatal pot consentir la seua reducció per l'interés general de la formació (recordeu el tema de l'Ebre a l'últim programa). Hi ha més factors de precarietat si considerem la simpatia electoral envers el PPCV. El seu èxit a les autonòmiques s'hauria de relacionar suposadament amb la següent cadena argumentativa. Segons l'estudi 2694 del CIS, el 49% considerava bona o molt bona la situació general valenciana, front a l'11,7% que la trobava mala o molt mala. Si era tan bona, es podria deduir que havia millorat. Així, la situació era millor o molt millor que 4 anys enrera per a un 34,1%, front a 18,5% que la trobava pitjor o molt pitjor. I, com a corolari, la gestió del Govern de la Generalitat i el seu president havia estat bona o molt bona (42,1% el Govern i 44,1% el president) i només una mínima part les qualificava com a males o molt males (16,3% i 16,6%, respectivament). Què passarà quan el començament de la cadena deductiva varie? Certament això no ha de determinar un canvi d'opció (com acrediten els estudis del CIS), però, la política del PPCV ha estat particularment relacionada amb els subsectors productius la percepció social dels quals ha variat ara. Els eufòrics discursos sobre les "oportunitats" d'Eduardo Zaplana ja no es poden repetir. A l'anterior percepció positiva ha contribuït la política de grans esdeveniments del PPCV. Com argumenta el professor Gil-Manuel Hernàndez, aquesta estratègia resulta rendible perquè està ancorada en l'augment de la incertesa i el risc socials que provoquen les tendències globals. Aporten un sucedani identitari en temps de modernitat "líquida" (Bauman) i serveixen per "posar-nos en el mapa", com repeteix Rita Barberá. Però estem en el mapa per poc de temps, perquè tot flueix ràpidament i aquesta cursa cap a la notorietat evanescent no és compatible amb un canvi de tendència econòmica.
El concepte d'"esquerra volàtil" ha estat proposat per caracteritzar un segment de l'electorat espanyol que donaria el triomf al PSOE, si el votava, o al PP, si s'abstenia. Al País Valencià, pels factors adduïts, seria raonable parlar d'una "dreta volàtil", o si més no, d'una dreta amb una majoria "volàtil", en una situació més precària d'allò que reconeixeran mai.