divendres, 2 de juliol del 2010

Defensa judicial o estratègia electoral?


[Opinió. Publicat el 2/7/2010. Web ací. Jpg ací]

L´electorat del PP és com un búnquer. Periòdicament, els baròmetres del CIS inclouen la qüestió: «Suposant que demà se celebraren eleccions generals, és a dir, al Parlament espanyol, a què partit votaria vosté?» Si relacionem la resposta amb el record de vot a les darreres eleccions, sembla apuntar-se una conclusió notable: el percentatge de persones que votarien PP i recorden haver votat al mateix partit és clarament superior a les que votarien PSOE i ja ho feren en les darreres eleccions. Simplificant, podríem dir que el PP s´afanya més en mantenir els seus votants i el PSOE en captar-ne de nous. No és difícil relacionar aquesta divergència amb l´estratègia de crispació permanent del PP, fora del qual només hi haurien aliances malignes (el vell tema de l'anti-Espanya). Del que es tracta és de no perdre votants. I és per això que, segons els baròmetres, hi ha deu vegades més votants del PSOE que passarien a votar PP que a l´inrevés. Els todòlegs dels mitjans de comunicació vinculats al PP fan bé la seua funció: quan insulten reiteradament no tenen la boca calenta, sinó la ment freda, ja que volen reforçar la fidelitat dels seus votants.
Potser siga aquesta estratègia electoral de no perdre votants la que dóna la pauta de la defensa de Francisco Camps, Carlos Fabra i altres responsables del PP relacionats amb processos judicials. En el cas del president de la Generalitat, ja hem vist la insistència en presentar-se com a víctima d´aliances malignes i la seua activitat semblaria adreçada a buscar una identificació amb les capes mitjanes de l´electorat, indispensables per mantenir el govern de la Generalitat. Ell seria el paradigma d´aquella simbiosi de religiositat i dedicació que ja Max Weber va identificar com l´esperit del capitalisme. Ell palesaria el seu caràcter emprenedor amb els seus viatges continus i el seu interés per portar-nos el millor d´Europa o del món. Ell, amb ben pocs diners al banc i amb una dona farmacèutica que manté la seua botiga, representaria millor que ningú aquestes capes mitjanes hostigades per una crisi desencadenada per una aliança maligna d´especuladors indesitjables. Potser ha comés errors (això diu algun dirigent del PP), però, què no fa un emprenedor pel seu negoci?
Mantenir la identificació amb les capes mitjanes vol dir també allunyar-se de la identificació amb la classe treballadora. Com acredita la història, hi ha un potencial polític immens en la por de les capes mitjanes a proletaritzar-se, sobretot en temps de crisi econòmica. Potser per això, el president mai parla dels treballadors en primera persona, sinó des d´uns llimbs de les relacions laborals, i trobareu al tio Paco més prompte amb una minoria ètnica que amb un comité d´empresa.
L´esquerra no hauria de tractar Camps o Fabra com polítics zombies, que diria el sociòleg Ulrich Beck. Potser darrere de viatges intempestius o argúcies judicials hi ha una estratègia electoral coherent amb les característiques de l´electorat del PP. I en tot cas, amb les respostes del tipus «i tu més» i l´hostilitat semblaria que el PSOE té més a perdre.