divendres, 23 de setembre de 2011

It's the sex, stupid

[Posdata. Publicat el 23/9/2011. Pdf ací, ací i ací]

A l'Europa septentrional, a més d'algunes obres sobre la guerra i l'holocaust, com ara Els condemnats de Lodz de Steve Sem-Sandberg, destacades novetats bibliogràfics tenen com a fil conductor el sexe. Tres anys després que Charlotte Roche, actriu, cantant i presentadora anglo-alemanya, aconseguira un èxit de vendes amb Zones humides, ha presentat Schossgebete, on agosarades descripcions de les activitats sexuals de la protagonista es barregen amb el seu intent de superar psicològicament la mort de tres germans quan acudien a la seua boda, un episodi biogràfic de la mateixa Roche. El llibre ja ha provocat respostes. La feminista Germaine Greer acusa Roche de fer servir el sexe només com a reclam.
La campanada bibliogràfica sobre el tema, però, l'ha donada Catherine Hakim, amb el seu llibre Honey Money: The Power of Erotic Capital. Hakim és professora del centenari Departament de Sociologia de la London School of Economics, una prestigiosa institució amb figures com Anthony Giddens, Martin Albrow o David Held. La professora Hakim ha fet molts estudis sobre la família. El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va traduir el 2005 el seu llibre Modelos de familia en las sociedades modernas. Ideales y realidades. En Honey Money proposa un cinqué capital. Per a Karl Marx, capital i força de treball eren nocions antitètiques; el primer, una magnitud amb capacitat d'autoincrementar-se; el segon, una mercaderia. Theodor W. Schultz i Gary Becker encunyaren la noció capital humà, que ha fet fortuna en l'argot polític i que servia per atribuir al pobre la responsabilitat de la seua pobresa, ja que no havia invertit prou al seu propi “capital humà”. Tot oposant-se al cinisme del capital humà, Pierre Bourdieu proposà fer servir el concepte capital social, per mostrar les coaccions de l'estructura social, i encara en va afegir al tradicional capital econòmic dos més, el capital cultural i el capital simbòlic, que regularia la relació entre els altres tres per a una societat determinada. Així doncs, el capital s'ha multiplicat conceptualment, d'una manera no molt diferent a com ho ha fet la intel·ligència. S'hauria d'estudiar la relació entre la proliferació de capitals i la d'intel·ligències (o competències). Potser Bourdieu, cap a la fi de la seua vida, va intentar acotar aquesta diversitat, integrant-la amb una noció qualitativa de misèria (La Misère du monde, 1992), però sense èxit.
Malgrat això, Catherine Hakim proposa augmentar novament la nòmina de capitals amb el capital eròtic. El títol del llibre és provocador: “No money, no honey”, literalment, “No hi ha diners, no hi ha mel”, expressió usada per les prostitutes de Jakarta. Però Hakim no es refereix només al comerç o l'atractiu sexual, sinó a un conjunt més ampli que inclou l'encant (charm) i la sociabilitat. És aquest capital el que està reprimit pel patriarcat i la monogamia, la funció de la qual és assegurar una companya sexual a mascles menys atractius, rics o poderosos. La proposta de Hakim de legalitzar la prostitució i tot treball sexual s'ha d'entendre com la conseqüència, podríem dir, d'un liberalisme del cinqué capital.
En un article en The Times, la sociòloga conservadora Jill Kirby no s'oposa a les tesis de Hakim, com se podria suposar, sinó que més bé les aplica al charm de Samantha Cameron i Michelle Obama, i provoca al lector (o més bé a la lectora) amb la qüestió: “Si tens capital eròtic, per què no en fas ostentació?”. Potser a l'Europa meridional tenim una altra tradició amb l'administració del capital eròtic...

divendres, 2 de setembre de 2011

Aplaudiments


[Opinió. Publicat el 2/9/2011. Web ací]

A la nostra llengua, l’aplaudiment també es diu ballmanetes (o mamballetes), una paraula que, segons Gabriel Bibiloni, procedeix probablement de la pràctica infantil de picar les mans acompanyant una cançó. Als patis de les escoles és freqüent veure les xiquetes fer ballmanetes amb coreografies complicades. Qui no ha escoltat allò del “chino, capuchino, mandarín, rin, rin”? (i no estic parlant ara d’Alejandro Font de Mora). Fins i tot a Mèxic, el paradís de l’etnografia, han estat acuradament enregistrades les cançonetes infantils amb ballmanetes pel corresponent institut antropològic. L’etnòloga britànica Elisabeth Grugeon considera aquestes pràctiques com veritables ritus iniciàtics de les xiquetes, atés el caràcter masclista de la institució escolar. També els nostres polítics semblen haver assolit la maduresa per la seua infatigable capacitat d’aplaudir. 
Així ha estat palés, una vegada més, en el recent canvi de President de la Generalitat. Els vídeos i les fotografies (vegeu la galeria de Levante-EMV) mostren, però, diversos estils de fer ballmanetes. Francisco Camps junta les mans orientant-les al cel, el que li dóna un posat propi del sant d’Assís, molt adient al seu patiment interior. Certament sembla un “palmero”, que en la nostra llengua vol dir el pelegrí a Terra Santa. Rita Barberà obri més els braços, la qual cosa proporciona energia al seu gest de picar les mans, però aplaudiex amb dificultat perquè du una gran bossa de marca penjada del braç. Si seguirem Freud, qui en la Psicopatologia de la vida quotidiana afirmava que tots els comportaments, fins i tot aquells més patològics, tenen un significat, hauríem de preguntar-nos pel sentit d’aquest manteniment de la bossa de marca al braç. La presidenta en funcions, Paula Sánchez de León, colpeja una mà sobre l’altra doblada pel canell, tot configurant un posat de docilitat o d’acceptació. El diputat Rafael Maluenda destaca del grup perquè és el que puja més les mans, com si volguera que el seu aplaudiment fóra vist per tothom. Cal recordar que ha estat a les Corts Valencianes les set legislatures i per tant ha aplaudit moltíssim a la Cambra (algun malpensat creurà que és al revés: hi és tant perquè fa ballmanetes de manera palesa). Rafael Blasco allarga l’aplaudiment fins quedar a soles, el que també pot tindre el seu significat ocult si considerem el seu currículum i el suport donat a l’ex-president.
Si vosté ha seguit les sessions del Congrés dels EUA sobre el debat del deute, haurà vist que allà els parlamentaris argumenten molt, però no aplaudeixen les intervencions. A les Corts, pel contrari, sempre estan fent ballmanetes. És com si Juan Cotino, tan preocupat per la decoració de la Cambra, haguera tingut l’ocurrència de posar un rétol lluminós que indicara, com als platós de televisió, el temps de batre les mans. Si aquell diu que és innocent, aplaudeixen; si l’altre diu que és culpable, doncs, també; i si el de més enllà no diu res fins que no parle l’altre, xe!, més aplaudiments. Si aquell diu que no se’n va, a fer ballmanetes compulsivament; i si se’n va, també, a picar les mans fins l’extenuació. No esperen sentir-los argumentar, només gaudesquen amb la seua conducta rumbera. Al costat del nostres polítics, els “palmeros” de Peret semblen una colla d’aficionats.

dimecres, 13 d’abril de 2011

La víctima és vosté

[Opinió. Publicat el 13/04/2011. Web ací. Jpg ací]



Segons l´Agència Internacional d´Energia Atòmica, Txernòbil contaminà (amb una radioactivitat superior a 0,04 MBq de cesi 137 per m2) 200.000 km2 a Europa, una superfície com mitja Espanya o deu vegades el País Valencià. El 71% d´aquesta extensió correspon als països més afectats: Bielorrússia, Rússia i Ucraïna. Per tant, en parlar dels efectes de Txernòbil a Ucraïna estem tractant només d´una part de l´impacte de l´accident. De fet, la central nuclear es troba al costat de la frontera septentrional d´aquella república. Després de l´explosió del reactor en 1986, a Ucraïna van ser evacuades unes 91.000 persones de la zona de 30 km al voltant de la central nuclear. Actualment, però, són moltes més les persones que han patit els efectes de la radiació. A data 1 de gener de 2006, Ucraïna reconeixia legalment com a víctimes de l´accident a 2.594.071 persones (incloent-hi 617.670 nens i nenes), categoria que agrupa tant a persones malaltes, invàlides, reallotjades o que viuen en zones contaminades (entre 150.000 i 200.000 habiten encara en àrees amb radioactivitat elevada). Si comparem la quantitat dels evacuats i el nombre de víctimes, podem concloure que més de dos milions i mig de persones són actualment víctimes de l´accident encara que no estaven en el grup de les evacuades. Per això la mesura d´evacuació prevista en els plans d´emergència nuclears o implementada actualment pels accidents de Fukushima no sembla assegurar molt.
Quantes persones han mort a causa de Txernòbil? A més dels trenta empleats i bombers que van morir en els primers dies per la radiació, moltes persones tindran la seua vida acurtada pels efectes de l´accident. Quantes? Se n´han fet estimacions molt discrepants, en funció dels models sobre l´impacte de la radioactivitat en la salut humana. La dada incontrovertible és que la República d´Ucraïna, a 1 de gener de 2006, pagava pensions a 19.109 famílies perquè acceptava que el seu sustentador principal havia mort a causa de l´accident de Txernòbil.
El reactor de la central nuclear d´Iberdrola a Cofrents és del mateix tipus (aigua en ebullició, dissenyat per General Electric) que el que es va accidentar a Harrisburg o els que han sucumbit a Fukushima. I tots ells i el de Txernòbil utilitzen aigua no pressuritzada com a refrigerant del combustible nuclear. Però els de major potència són el de Txernòbil i el de Cofrents (1 gigawatt). També la nuclear d´Iberdrola es troba en el límit (occidental) de la Comunitat Valenciana, per la qual cosa podem imaginar què suposaria un accident semblant al de Txernòbil. En principi, en els 30 km. al voltant de la planta de Cofrents viu aproximadament una tercera part de la població que va ser evacuada a Ucraïna. No obstant això, si a la Comunitat Valenciana es dispersara una contaminació anàloga a la que es va escampar per l´accident de Txernòbil l´efecte seria molt pitjor, per la senzilla raó que la densitat de població valenciana triplica la d´Ucraïna. N´hi hauria més víctimes i més morts.

divendres, 11 de febrer de 2011

A propòsit de Wander

[Posdata. Publicat el 11/2/2011. Pdf ací]

[Per una errada en la composició de la pàgina, l'article va aparéixer signat per Manuel Arranz, col·laborador de Posdata que no escriu en català. La redacció va demanar disculpes i va oferir una fe d'errates, que no vaig trobar necessària]

Diumenge, 15 d'bril de 1945, de matí. La fotògrafa Margaret Bourke-White comença a prendre fotos a un grup de dones i alguns vells del poble d'Ettersberg, junt a la ciutat de Weimar, que entren en el Camp de Buchenwald que hi ha junt al poble. El grup està custodiat per soldats del Tercer Exércit de Patton, que dies abans l'han alliberat. Ara, que la revista LIFE ha fet públic part del seu arxiu, podem trobar en internet fotos inèdites d'aquells rotllets de pel·lícula de Bourke-White. Les dones del grup ploren i es tapen la cara amb mocadors davant dels cadàvers i els forns crematoris. Els soldats mantenen confinats els presoners, autèntics morts-vivents, per raons sanitàries i de control (una pàl·lida reconstrucció de l'esdeveniment s'ha filmat a l'episodi nové de Band of Brothers). Els presoners guaiten sorpresos el grup de dones, vells i soldats. Un adolescent esquelètic de 15 anys contempla l'escena embolicat en una manta i assegut sobre un vàter portàtil que hi ha davant del barracó hospital, “com si fos el duc de Vendôme quan rebia al bisbe de Parma”, escriurà. Mastega un xiclet nord-americà. S'anomena Imre Kertész i l'any 2002 rebrà el Premi Nobel de Literatura. Un altre jove, de 21 anys, culte, sap que aquelles dones habiten les viles i els boscos de Weimar que inspiraren Herder, Goethe i Schiller, el millor de la cultura clàssica alemanya. Arriba a escoltar les paraules d'un tinent de l'exércit nordamericà que, en perfecte alemany, mostra al grup de visitants les muntanyes de morts. El jove és Jorge Semprún. En la seua novel·la El llarg viatge relata com, en veure el grup, fou presa de l'angúnia i hagué de marxar a l'altra banda del camp, on enfonsà el cap en l'herba i escoltà el silenci del bosc de l'Ettersberg. Al tinent Rosenfeld (el seu nom autèntic és Albert G. Rosenberg, un jueu alemany que s'havia exiliat als EUA en els anys 30), Semprún li dedicarà un capítol en L'escriptura o la vida. No tots el morts-vivents guaiten el grup. Al seu barracó de Buchenwald roman un vienés de 29 anys, Fred Wander. També es dedicarà a la literatura, com Kertész i Semprún. L'editorial Pre-textos ha publicat la versió ampliada del seu llibre autobiogràfic La bona vida. Realment, no diu que estiguera al barracó mentre desfilava el grup de dones i vells. L'escriptor vienés va més enllà i converteix aquesta situació en la seua condició vital essencial. Fins a la fi de la seua vida, quan es despertava per la nit, encara es preguntava anguniat si estava encara al barracó del Camp de Buchenwald: “¿No és el barracó on m'he instal·lat en el profund del meu fur intern?”, escriu en la conclusió de La bona vida. Wander va publicar un llibre, Sèptim pou, sobre les víctimes joves del camp d'extermini, una imatge jueva (el pou que es fa al desert per trobar aigua, per això es pot traduir també com Sèptima font) sobre el cau més profund del nostre ésser. Però en La bona vida declara que tots els seues llibres són el mateix, en definitiva, un reiterat exercici d'ascesi, com diu, citant precisament Semprún: “L'escriptura, si pretén ser alguna cosa més que un joc, no és més que una dilatada, interminable tasca d'ascesi, una forma de despegar-se d'un mateix assumint-se: essent un mateix en reconéixer i donar naixement a l'altre que un sempre és”. Ser en no ser el que som, i acabar descobrint que som justament això. Una formulació que és pràcticament una paràfrasi hegeliana. Semprún ha contat que llegia d'amagat la Lògica de Hegel en el volum de tapes groges i tipografia gòtica de l'edició Glockner que hi havia, sorprenentment, al barracó hospitalari de Buchenwald, davant d'aquell on seia el jove Kertész com el duc de Vendôme. Una passió per la lectura que també Wander s'atribueix a La vida bona. Ell, lleuger d'equipatge, sempre amb un llibre. Perquè de llibres, diu, n'hi ha en qualsevol lloc. Sempre llegir i sempre de camí. Un pària, un pobre desgraciat, un schlemihl. Enfrontant-se a, com va escriure Kertész i cita també Wander, “una forma d'existència espiritual basada en l'experiència negativa”. Escriure l'inenarrable. Després d'Auschwitz ja no és possible fer literatura, sentencià Adorno; Kertész li replica: després del mal absolut, només és possible fer-la, només està justificada la cultura per salvar-nos de la barbàrie. El que no fou batejat com Camp d'Ettersberg o de Weimar, per les resonàncies cultes i literàries del lloc, s'anomenà, a propòsta de Himmler, Camp de Buchenwald, això és, del bosc dels faigs (Buchen), per una paradoxa del destí una paraula ben pròxima a llibres (Bücher). Aquesta associació en la denominació del camp (on també estigueren altres autors com Jean Améry, Dietrich Bonnhoefer, Maurice Halbwachs o Elie Wiesel) fa recordar aquell bosc dels homes-llibre de Fahrenheit 451 i serveix bé per resumir la tesi central de l'obra de Wander: estem al barracó de la mort i només ens tenim uns a uns altres per contar-nos històries. “Tot patiment es fa suportable si un en conta una història” (Hanna Arendt). Semprún recorda com les dones d'Ettersberg ploriquejaven: “No sabíem, no ens havíem assabentat...” I el tinent Rosenfeld o Rosenberg els va dir tranquil·lament: “No sabíeu, perquè no volíeu saber. No heu vist passar des de fa anys els trens per Weimar? No han vist, els vostres marits o els vostres germans, treballar els deportats en tal o qual fàbrica, quan compartien el treball amb vosaltres? No en sou culpables, però en sou responsables.” El llibre del schlemihl Wander fa suportable el món, mentre poc més enllà passen els trens i podem trobar-nos en les fotografies de Bourke-White.

divendres, 21 de gener de 2011

Integritat i política

[Opinió. Publicat el 21/1/2011. Web ací]

Què és pitjor? Que els polítics que cometen delictes eviten amb argúcies o amistats ser processats, que prescriguen els seus delictes o que tinguen condemnes ridícules? Per a la moral col·lectiva, tal vegada el pitjor no siga això, sinó comprovar que, poc temps després, reixen i, amb un total desvergonyiment, es posen a donar lliçons d'ètica; el pitjor és constatar que freqüentment la societat és moralment amnèsica.
Una ullada a la informació que hi ha a internet sobre el Watergate ens ho il·lustra. Dels plumbers o llanterners de la trama, G. Gordon Liddy, que després del procés va fer algun cameo en Corrupció en Miami i McGyver (tot molt escaient!), és assidu de tertúlies radiofòniques i del conservador canal Fox. Circula amb un esportiu amb la matrícula H2OGATE. L´agent de la CIA E. Howard Hunt ha publicat 19 novel·les després de l´escàndol. Tot un èxit. John Mitchell, fiscal general de l´Estat i peça clau per desviar els fons, fou condemnat per conspiració, obstrucció a la justícia i perjuri. Encara que potser ha sigut el càrrec més alt condemnat en la història de l´administració nord-americana, fou soterrat amb màxims honors militars a Arlington per la seua actuació en la II Guerra Mundial. Pel que fa als assessors de Nixon, John Dean es dedicà a les inversions, a l´arxivística i a escriure llibres també. Viu a la prestigiosa Beverly Hills. John Ehrlichman arribà a vicepresident d´una important empresa d´Atlanta de matèries perilloses (aquesta gent sap de narracions i matèries perilloses, algú ho dubta?).
Als advocats condemnats, Donald Segretti i Egil Krogh, també els ha anat bé. A Segretti li dedica una seqüència memorable a Tots els homes del president. L´advocat (Robert Walden) li explica al periodista Carl Bernstein (Dustin Hoffman): «Vosté què hauria fet recent llicenciat, sense saber si podrà exercir... i un dia rep la telefonada d´un vell amic, preguntant-li si vol treballar a les ordres del president...». Després de la condemna, Segretti va refer el seu bufet i arribà a presentar-se a jutge d´Orange, un comtat de Califòrnia amb més de tres milions d´habitants, encara que es va retirar en ser reconegut. Formà part de l´empresa African Wireless, relacionada amb Vodafone per estendre la telefonia mòbil al continent africà. En la biografia de la pàgina corporativa encara es llig: «Va treballar en el desenvolupament del negoci de les comunicacions». Clar!
Egil Krogh va fundar una firma prestigiosa i consten les seues notables donacions públiques a les campanyes de republicans... i demòcrates. Recentment va presidir la secció World Peace Through Law del Col·legi d´Advocats de Washington. Amb el seu fill Matthew publicà en 2007 un llibre amb el títol Integrity. I què és la «integritat» però a la colla dels corruptes sinó una paraula?
Fa 2.500 anys, Sòfocles ja va fer dir al seu Èdip rei en la tragèdia homònima: «El qui no té por d´un acte, menys s´espanta d´una paraula». Ells no han tingut por i nosaltres, cada dia que passa, amb la moral més endormiscada.

divendres, 14 de gener de 2011

Un libro feliz

[Posdata. Publicat el 14/1/2011. Pdf ací]

En dos ocasiones, el capitán de los bomberos pirómanos de la película Farenheit 451 argumenta la necesidad de quemar la Ética a Nicómaco de Aristóteles y todos los libros sobre la felicidad, porque, le dice al protagonista, no podemos leerlos todos y así conocer lo pertinente sobre el tema, y esa incapacidad puede ser precisamente motivo de desdicha, y, además, si unas personas los leen y otras no, eso causa desigualdad, una situación prohibida en aquella disutopía futurista que imaginó Ray Bradbury.
En una colección de su filial Insel, caracterizada por ediciones particularmente esmeradas, la editorial Suhrkamp inició en el año 2007 una serie de libros muy breves, cuyos títulos son conceptos básicos como el amor o la felicidad. Aunque los autores elegidos tenían sesudos tratados sobre los diversos temas, en esta colección se recogían sólo síntesis breves y sencillas, tan claras como su diseño. Del éxito de la serie dan cuenta sus múltiples reediciones y traducciones, así como sus versiones en forma de audiolibros. De esa colección, la editorial valenciana Pre-textos ha publicado el librito La felicidad, que tiene el enigmático subtítulo Todo lo que debe saber al respecto y por qué no es lo más importante en la vida. Su autor es Wilhelm Schmid, nacido en 1953, que se presenta como “filósofo libre”, esto es, que sólo imparte esporádicamente clases como profesor invitado, y que ejerce de “asesor mental y espiritual” (literalmente: cura de almas) en un hospital de Zürich. Pre-textos ya publicó en el año 2002 su obra En busca de un nuevo arte de vivir. Por tanto, la colección de origen y la peculiaridad del autor acreditan el interés de la obra.
El libro pretende aportar un “momento de reflexión”; ser un breviario para que el lector “establezca para sí lo que entiende por felicidad”. Está compuesto de diez capítulos, agrupados en dos partes. En la primera, Schmid repasa los conceptos de felicidad, a saber: la dicha ocasional producida por un golpe de suerte o fortuna, el bienestar causado por una maximización del placer y una minimización del dolor, y la plenitud duradera, que incluso puede albergar momentos infelices. Con una redacción convincente, austera y sin pedantería en las referencias filosóficas clásicas, el autor se enfrenta con éxito a la explicación de la pluralidad de nociones y las diferencias terminológicas con las que tratan de la felicidad las lenguas antiguas, las románicas y las anglosajonas, cuyas equivalencias no son exactas, lo que además permite entrever el cuidado con el que Carmen Plaza y Ana R. Calero han traducido el texto. En síntesis, el autor nos presenta la búsqueda estoica de la imperturbabilidad de la plenitud como superior al esfuerzo epicúreo del logro, siempre precario, del placer.
A partir del capítulo quinto, Schmid da un giro a su argumentación: aquella pluralidad de significados de la felicidad no es más que un indicio de nuestra necesidad de encontrar un sentido a nuestra vida. No es la dicha, el placer o la plenitud, lo importante en la vida, sino el sentido de ésta, por lo que conseguir la felicidad, que generalmente es evanescente, no debe obsesionarnos. Es por esto que, algún comentarista ha hablado incluso de un “libro anti-felicidad”. Si en la primera parte Schmid recurría con un estilo brillante a la pauta de las corrientes éticas helenísticas (escepticismo, eclecticismo, epicureísmo, estoicismo), en la segunda apela más bien a la hermenéutica clásica (tal vez al teólogo Schleiermacher, sin citarlo): el sentido es la conexión. Una conexión no es sólo un nexo común a dos cosas como pudiera entenderse de la palabra castellana, sino un estado en la que esas cosas están anudadas, penden o de-penden en común de algo en lo que quedan engarzadas o arracimadas, una coherencia o contexto (Zusammenhang, en alemán). Simplificando: más una ristra que un cable. Los sentidos (vista, tacto, etc.) no son meros canales, sino medios gracias a los cuales nos incardinamos en la coherencia del mundo. El sentido de una obra no es sólo la intención de su autor, sino la manera como se engarzan sus partes y como nosotros mismos quedamos prendidos en ella. A partir de la riqueza semántica del Zusammenhang, Schmid organiza su teoría del sentido, que corrige el estoicismo precedente y se aboca a un trascendentalismo suave, no exento de problemas teóricos (como cuando postula: “pensar en cruzar la frontera, independientemente de la realidad (sic)”, p. 56). Naturalmente, ejemplificar la dotación de sentido por el establecimiento de “conexiones” tiene riesgos por la dificultad de contabilizarlas, así como también tener que generalizar sobre “tendencias contemporáneas” o “sociedades modernas”, y en algún punto, el argumento se resiente. Del mismo modo, por el hecho de que Schmid no contemple otras alternativas a su hilo argumental, como, por citar un ejemplo, los textos del viejo Max Horkheimer que acometían idéntica empresa, pero relacionando el sentido con el anhelo de justicia (un claro precedente de la lucha por el reconocimiento de Honneth). Pero estas críticas posibles no menguan la capacidad del texto para provocar la reflexión del lector y animarle a continuar su lectura con otras obras similares, como algunos de los libros sobre la eudaimonía incluidos por Schopenhauer en sus Parerga y paralipomena o, mejor aún, la Introducción a la sabiduría de nuestro olvidado Luis Vives, obras breves como la comentada, que comparten su pretensión y claridad.
Schmid o Vives podrían haber replicado a aquel capitan de los bomberos que incineraban libros que aunque no lo podamos leer todo, siempre podemos obtener felicidad de una buena lectura y, más aún, si ésta versa sobre la felicidad y está bien trabada, y además, que en la necesidad de encontrar sentido a nuestra vida todos los seres humanos somos radicalmente iguales, aunque las respuestas sean distintas.