divendres, 11 de febrer de 2011

A propòsit de Wander

[Posdata. Publicat el 11/2/2011. Pdf ací]

[Per una errada en la composició de la pàgina, l'article va aparéixer signat per Manuel Arranz, col·laborador de Posdata que no escriu en català. La redacció va demanar disculpes i va oferir una fe d'errates, que no vaig trobar necessària]

Diumenge, 15 d'bril de 1945, de matí. La fotògrafa Margaret Bourke-White comença a prendre fotos a un grup de dones i alguns vells del poble d'Ettersberg, junt a la ciutat de Weimar, que entren en el Camp de Buchenwald que hi ha junt al poble. El grup està custodiat per soldats del Tercer Exércit de Patton, que dies abans l'han alliberat. Ara, que la revista LIFE ha fet públic part del seu arxiu, podem trobar en internet fotos inèdites d'aquells rotllets de pel·lícula de Bourke-White. Les dones del grup ploren i es tapen la cara amb mocadors davant dels cadàvers i els forns crematoris. Els soldats mantenen confinats els presoners, autèntics morts-vivents, per raons sanitàries i de control (una pàl·lida reconstrucció de l'esdeveniment s'ha filmat a l'episodi nové de Band of Brothers). Els presoners guaiten sorpresos el grup de dones, vells i soldats. Un adolescent esquelètic de 15 anys contempla l'escena embolicat en una manta i assegut sobre un vàter portàtil que hi ha davant del barracó hospital, “com si fos el duc de Vendôme quan rebia al bisbe de Parma”, escriurà. Mastega un xiclet nord-americà. S'anomena Imre Kertész i l'any 2002 rebrà el Premi Nobel de Literatura. Un altre jove, de 21 anys, culte, sap que aquelles dones habiten les viles i els boscos de Weimar que inspiraren Herder, Goethe i Schiller, el millor de la cultura clàssica alemanya. Arriba a escoltar les paraules d'un tinent de l'exércit nordamericà que, en perfecte alemany, mostra al grup de visitants les muntanyes de morts. El jove és Jorge Semprún. En la seua novel·la El llarg viatge relata com, en veure el grup, fou presa de l'angúnia i hagué de marxar a l'altra banda del camp, on enfonsà el cap en l'herba i escoltà el silenci del bosc de l'Ettersberg. Al tinent Rosenfeld (el seu nom autèntic és Albert G. Rosenberg, un jueu alemany que s'havia exiliat als EUA en els anys 30), Semprún li dedicarà un capítol en L'escriptura o la vida. No tots el morts-vivents guaiten el grup. Al seu barracó de Buchenwald roman un vienés de 29 anys, Fred Wander. També es dedicarà a la literatura, com Kertész i Semprún. L'editorial Pre-textos ha publicat la versió ampliada del seu llibre autobiogràfic La bona vida. Realment, no diu que estiguera al barracó mentre desfilava el grup de dones i vells. L'escriptor vienés va més enllà i converteix aquesta situació en la seua condició vital essencial. Fins a la fi de la seua vida, quan es despertava per la nit, encara es preguntava anguniat si estava encara al barracó del Camp de Buchenwald: “¿No és el barracó on m'he instal·lat en el profund del meu fur intern?”, escriu en la conclusió de La bona vida. Wander va publicar un llibre, Sèptim pou, sobre les víctimes joves del camp d'extermini, una imatge jueva (el pou que es fa al desert per trobar aigua, per això es pot traduir també com Sèptima font) sobre el cau més profund del nostre ésser. Però en La bona vida declara que tots els seues llibres són el mateix, en definitiva, un reiterat exercici d'ascesi, com diu, citant precisament Semprún: “L'escriptura, si pretén ser alguna cosa més que un joc, no és més que una dilatada, interminable tasca d'ascesi, una forma de despegar-se d'un mateix assumint-se: essent un mateix en reconéixer i donar naixement a l'altre que un sempre és”. Ser en no ser el que som, i acabar descobrint que som justament això. Una formulació que és pràcticament una paràfrasi hegeliana. Semprún ha contat que llegia d'amagat la Lògica de Hegel en el volum de tapes groges i tipografia gòtica de l'edició Glockner que hi havia, sorprenentment, al barracó hospitalari de Buchenwald, davant d'aquell on seia el jove Kertész com el duc de Vendôme. Una passió per la lectura que també Wander s'atribueix a La vida bona. Ell, lleuger d'equipatge, sempre amb un llibre. Perquè de llibres, diu, n'hi ha en qualsevol lloc. Sempre llegir i sempre de camí. Un pària, un pobre desgraciat, un schlemihl. Enfrontant-se a, com va escriure Kertész i cita també Wander, “una forma d'existència espiritual basada en l'experiència negativa”. Escriure l'inenarrable. Després d'Auschwitz ja no és possible fer literatura, sentencià Adorno; Kertész li replica: després del mal absolut, només és possible fer-la, només està justificada la cultura per salvar-nos de la barbàrie. El que no fou batejat com Camp d'Ettersberg o de Weimar, per les resonàncies cultes i literàries del lloc, s'anomenà, a propòsta de Himmler, Camp de Buchenwald, això és, del bosc dels faigs (Buchen), per una paradoxa del destí una paraula ben pròxima a llibres (Bücher). Aquesta associació en la denominació del camp (on també estigueren altres autors com Jean Améry, Dietrich Bonnhoefer, Maurice Halbwachs o Elie Wiesel) fa recordar aquell bosc dels homes-llibre de Fahrenheit 451 i serveix bé per resumir la tesi central de l'obra de Wander: estem al barracó de la mort i només ens tenim uns a uns altres per contar-nos històries. “Tot patiment es fa suportable si un en conta una història” (Hanna Arendt). Semprún recorda com les dones d'Ettersberg ploriquejaven: “No sabíem, no ens havíem assabentat...” I el tinent Rosenfeld o Rosenberg els va dir tranquil·lament: “No sabíeu, perquè no volíeu saber. No heu vist passar des de fa anys els trens per Weimar? No han vist, els vostres marits o els vostres germans, treballar els deportats en tal o qual fàbrica, quan compartien el treball amb vosaltres? No en sou culpables, però en sou responsables.” El llibre del schlemihl Wander fa suportable el món, mentre poc més enllà passen els trens i podem trobar-nos en les fotografies de Bourke-White.