dijous, 16 de febrer de 2012

On va la bufa?

[Posdata. Publicat 3/02/2012. Pdf ací]



A l’Ateneu, l’escultor Fukuda-Luna exposa fragments de ferro, arreplegats d’ací i d’allà i soldats, que evoquen el diàleg amb la natura, la claredat i la transparència. Rememora la veritat com a evidència de Martin Heidegger i la claríssima intuició de Walter Benjamin amb el dibuix de l’àngel de la història de Paul Klee, aquell que batia les ales cap enrere, amb cara de terror, allunyant-se de l’espectacle de les víctimes del segle. Una visió transparent, diamantina. La transparència no és el contrari de l’opacitat, sinó de la invisibilitat. Axel Honneth ha introduït la invisibilització como una més de les formes de desconsideració. Ho podeu llegir en La societat del menyspreu (edit. Trotta). No només estem obligats a guanyar-nos la vida, com afirmava Marx, sinó que a més som bandejats i ignorats. Se’ns furta el dret a dir la nostra. Amb pantalles gegants, ninots de ventriloquia i argumentaris de saldo, es redueix l’espai públic a una immensa carabassa -com deia Arnau de Vilanova- plena de vent i d’oruga. El problema de la borbolla immobiliària no era la desaforada depredació, sinó la immensa buidor que planava. Quina altra cosa és l’Àgora, sinó la piràmide del no res, la catedral de la supèrbia? Què són les escultures de Ripollés, sinó globus metàl·lics? Lamenteu-ho: cap tribunal no pot absoldre-vos de la fatuïtat. “On va la bufa?” preguntaria encara Eiximenis pels carrers de València. Però hi ha Esperança. El dret a la lliberat, com explica Honneth en el darrer llibre (edit. Suhrkamp), no és una concesió; arrela en el sentiment de la persona menyspreada, en la seua lluita per ser reconeguda. Una pugna que brolla, i el riu puja. Amb cada homilia del portaveu parlamentari, Los Chikos del Maíz i els grups de rap fan deu temes incendiaris. Per cada pot de laca per estovar el cardat d’aquella que troba normal rebre bosses de mà de luxe de regal, se n’obrin cent esprais de pintura per fer graffitis. Cada gala de tronío pagada amb diners públics la celebren els grups de rock en valencià pujant dos-cents temes a la xarxa. De res no serveix que ara digueu que us avergonyiu: les hemeroteques són nostres. L’espai públic no pot estar eternament segrestat. Ho ha recordat Jürgen Habermas en el seu darrer llibre sobre La constitució d’Europa (edit. Suhrkamp). El vell professor de l’Escola de Frankfurt encara dóna lliçons a la nostra esquerra esgavellada. Un Habermas que sembla Stéphane Hessel. No cal estranyar-se: el vell indignat francés de jove fou un dels últims en parlar amb Benjamin camí de Port-Bou. I Habermas, deixeble de Heidegger i Benjamin, ho té clar: front al segrest de l’opinió pública, més Europa; front als especuladors, més democràcia. Perquè Europa, avui més que mai, és un projecte constitucional, i això vol dir, clar i ras, de sobirania popular, i no reformes de taula de braser. La nostra memòria és llarga i els ferrovellers ja han acampat a la vora de les pistes sense avions. A Fukuda-Luna no li faltarà el material.