dimecres, 23 de gener de 2013

A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?

[Opinió. Publicat el 23/1/2013. Web ací]




En el seu llibre De Communione Rerum, Lluís Vives pregunta: “¿Deixaries la defensa del teu patrimoni a un home estalviador i honrat o bé a un borratxo o un malvat sense cap judici i completament despreocupat?”
El nostre patrimoni econòmic s’ha malbaratat. Tardarem anys en recuperar-lo. Però el nostre patrimoni cultural costarà decades, o potser no el recuperarem mai. En posaré tres exemples de com les nostres autoritats malbaraten el patrimoni cultural del nostre poble. Els exemples es refereixen a la ciutat de València, però crec que són aplicables a altres llocs.
Primer. El valencià està en una situació alarmant. El percentatge de població que pot parlar la nostra llengua està estancat i, a més, l'ús en baixa. Als últims 20 anys hem perdut més del 25% de parlants a casa. L'alcaldessa ni parla el valencià, ni el defensa com cal. Ignora la primera regidora que València és l'única ciutat europea, juntament amb Venècia, que dóna nom a una llengua o a un dialecte?
Segon. Hi ha una desconsideració absoluta cap a les restes arqueològiques. Ha vist vosté per la ciutat alguna indicació dels vestigis romans o de la ubicació de la jueria? El cas de l'estat lamentable de la muralla àrab és encara més sagnant. Sap la primera autoritat municipal que València és probablement la ciutat més gran de la Unió Europea que conserva fragments d’una muralla àrab?
Tercer. Es fa servir la llista de carrers amb una ignorància i una arbitrarietat esgarrifants. Exemples: a Mossén Bernat Fenollar li dediquen dos carrers; en temps de la República, Amalio Gimeno donava nom a l'actual Av. Marquès de Sotelo. Ara, el que fou congressista i senador per València, catedràtic de la seua Universitat, una persona que ocupà cinc carteres ministerials distintes i fou acadèmic de la Llengua, d'Història i de Medicina, ha passat a nomenar un dels carrers més marginals d'un barri perifèric, ja al llindar de l'Horta. El llistat de carrers ignora alcaldes democràtics, com Faustino Valentín, Agustín Trigo o Vicente Alfaro (que foren empresonats o hagueren de marxar a l'exili pel seu compromís amb la ciutat), mentre honora feixistes com el Baró de Càrcer; li nega un carrer a Joan Fuster i Ortells, però li'n posa un a Manuel Meliá Fuster, més conegut com Don Pío. En la llista de carrers es troba fins un tot un camí dedicat al “Gos Gus” (o Guss, perquè la web municipal dóna el doble nom). Li hem dedicat un carrer a un xuxo, del qual no sabem ni el nom? (No oblidem que a Peníscola li donaren un premi cinematogràfic a la mona Xita). Qualsevol dia l'alcaldessa comença a dedicar carrers a Enzo Ferrari, a Louis Vuitton o a Santiago Calatrava, l’helvètic.
Lluís Vives, un dels valencians més universals, que continua ignorat a casa seua (ara ja no té ni el seu monument a la ciutat), ja ens ho va preguntar: A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?


divendres, 11 de gener de 2013

Pensar (des de) l'Esquerra

[Posdata. Publicat l'11/1/2013. Jpg pag. 1a ací o ací, pag. 2 ací o ací]


La publicació recent del llibre Pensar desde la Izquierda (Madrid, ed. Errata Naturae, 2012), que arreplega recensions i entrevistes a més de dues dotzenes d’intel·lectuals, ofereix una excusa per cartografiar les coordenades bàsiques d'allò que podríem anomenar pensament d'esquerres, si més no perquè el nostre país, governat desastrosament per la dreta, continua considerant-se com un país majoritàriament d'esquerres, com afirmen els baròmetres del CIS.
L'objectiu fonamental de l'Esquerra ha segut sempre la igualtat social. La formulació actual d'aquest objectiu afegeix dos elements: la certesa que, més enllà de la voluntat dels individus, hi ha mecanismes socials, de caràcter estructural, que impedeixen la igualtat i la convicció que es poden remoure aquests mecanismes per mitjans democràtics.
El capital de Karl Marx ofereix el paradigma d'anàlisi de mecanismes socials estructurals: la producció capitalista genera necessàriament desigualtat perquè el seu fonament és la producció de mercaderies no per ser usades, sinó per ser venudes. I això produeix un benefici quan la capacitat humana de treballar es redueix a treball “abstracte”, un mer consum de força durant un temps, a un ritme determinat. Recentment, Moishe Postone (Marx Reloaded, Madrid: Traficantes de sueños, 2007) ha insistit en presentar aquest nucli de l'anàlisi de Marx, freqüentment oblidat per les tradicions socialistes. El capitalisme és un mecanisme impersonal i, per tant, no es pot apel·lar exclusivament a la voluntat per canviar la seua dinàmica. Altres autors com ara Daniel Bensaïd, editor de Las crisis del capitalismo (Madrid: Sequitur, 2009), també han insistit en el caràcter contradictori del capitalisme, que naix de la dualitat de la mercaderia. Per això, la crisi, un ajust violent entre l’oferta i la demanda de mercaderies (incloent-hi la força de treball), no és l'excepció sinó la regla. David Harvey, que intenta explicar-ho també en El enigma del capital (Madrid: Akal, 2012), ha insistit en completar l'anàlisi de Marx, centrat en el domini del temps social que efectua el capital mitjançant el procés de producció, amb una teoria equivalent de l'espai social. De la mateixa manera que la producció industrial determinà l’aparició del temps cronometrat, el capitalisme modifica els espais d’acord amb la seua dinàmica acumulativa. Pensem, per exemple, en la urbanització de la nostra franja litoral. Aquesta preocupació pels espais socials enllaça fàcilment amb les teories ecologistes, que o bé defensen que el ritme de depredació medioambiental ultrapassa les possibilitats planetàries, o bé, com afirma Ulrich Beck que la circulació de mercaderies del capitalisme havia segut substituïda en la societat de risc global per la dispersió de perills relacionats amb l’energia nuclear, la indústria química o la biotecnologia, la qual cosa reconfigura els conflictes socials i polític (La sociedad del riesgo mundial: en busca de la seguridad perdida, Barcelona: Paidós, 2008).
Si hi ha mecanismes estructurals, que condicionen el temps i l'espai de les persones, en quina teoria podem dipositar l'esperança de què una acció política, a més a més democràtica, puga remoure-los? No hi ha prou en apel·lacions a la indignació o demandes de compromís, com els coneguts pamflets de Stéphane Hessel o altres manifestos del mateix estil que reclamen una sublevació (Étienne Balibar). L'esquerra sempre ha desconfiat de les accions espontànies, no recolçades en un bastiment teòric sòlid. A hores d'ara hi ha no menys de tres orientacions possibles que coincideixen en afirmar que hi ha una dinàmica general que, per dir-ho així, podria contrarestar la tendència desigualitzadora del capitalisme.
D'una banda, Boaventura de Sousa Santos ha actualitzat les teories d'Antonio Gramsci per entreveure en els moviments socials una potència contrahegemònica, capaç no només d'enfrontar-se a la dinàmica del capitalisme, sinó, fins i tot, de redefinir allò que siga el saber o el poder en la nostra societat (Reiventar la democracia, reinventar el estado. España: Sequitur, 2008).
D'una altra banda, Antonio Negri, darrerament en col·laboració amb Michael Hardt, ha prestat atenció als processos constituents de grups socials enfrontats al capitalisme. En les seues últimes obres, Imperio (Barcelona: Paidós, 2002), Multitud (Barcelona: Debate, 2004) y Commonwealth (Madrid: Akal, 2010) tracta de repensar la reapropiació de les condicions vitals expropiades pel capitalisme, un acte de poder constituent, en el sentit clàssic del dret. L'apel·lació al bé comú també ha animat una economia alternativa (Christian Felber). Altres autors també han trobat esperançadores algunes revoltes. És el cas de Slavoj Zizek, (¡Bienvenidos a tiempos interesantes!, Tafalla: Txalaparta, 2012), qui adopta freqüentment el posat d’un profeta veterotestamentari. De tota manera, paga la pena donar una ullada als llibres de Tony Judt (com ara: Sobre el olvidado siglo XX o Pensar el siglo XX, Madrid: Taurus, 2008 i 2012) per endinsar-nos en la complexitat dels processos que vivim des de la Postguerra i en els lligams entre aquests processos i, per exemple, les dinàmiques de les organitzacions socials o sindicals, un assumpte, el del paper emancipatori dels agents socials realment existents, de vegades bandejat per autors com Negri o Hardt.

Per últim, Jürgen Habermas ha explicat en el seu llibre més recent, La constitución de Europa (Madrid: Trotta, 2012), que la construcció de la Unió Europea és una estació en un llarg procés de “juridificació” i de control (“civilització”) del despotisme inherent al capitalisme. En la seua Teoria de l'acció comunicativa, Habermas havia defensat que podríem contrarestar les tendències “instrumentalitzadores” del capitalisme invocant un horitzó d'enteniment comú (que ja està present, en cert sentit, en la nostra capacitat comunicativa). En La constitució de Europa manté l'ideal d'enteniment, al qual s'acostarien processos de limitació jurídica del poder, que no serien més que l’afirmació progressiva i progressista de la igualtat, una tesi en la que ja confiava A. Tocqueville en el seu clàssic estudi sobre La democràcia a Amèrica. La teoria comunicativa de Habermas es relaciona amb la defensa de la recuperació de l'espai públic de Seyla Benhabib i amb l’apologia d’una justícia mundial en la línia de Nancy Fraser.
Amb tot i això, són molts els autors que han reclamat l'atenció sobre com el desenvolupament neoliberal del capitalisme ataca directament el mateix concepte del dret. Així, per posar un parell d’exemples, Umberto Romagnoli fa una autocrítica a com el dret laboral ha ignorat durant massa temps aquest atac (vegeu la seua intervenció en el I Congrés Treball, Economia i Societat de la Fundació Primer de Maig, en internet) o Christian Laval ha defensat amb vehemència que l’educació és un dret i no pas un negoci (La escuela no es una empresa, Barcelona: Paidós, 2004).
El deixeble de Habermas, Axel Honneth, que accepta de M. Foucault i P. Bourdieu la impossibilitat d'un espai públic, lliure de dominació, en el qual es puga configurar aquell horitzó d'enteniment de què parla el seu mestre, para esment en la reacció psicològica de la víctima menyspreada. La seua pugna per ser reconeguda ofereix un punt de partida a una crítica social, en la mesura en què una societat realitzada seria aquella en la qual les institucions socials permetrien que les persones trobaren reconeixement en tres esferes: amor, dret i solidaritat. Mentre això no s'aconseguesca, habitem La sociedad del desprecio (Madrid: Trotta, 2011). El vell ideal hegelià de l’“eticitat”, aquella societat que fa virtuosos els seus membres, ha estat replantejat també en l’apel·lació d’Avishai Margalit a una Sociedad decente (Barcelona: Paidós, 2010). Encara que també hi ha qui, com Luc Boltanski (El nuevo espíritu del capitalismo, Madrid: Akal, 2002) pensa que les crítiques al capitalisme, si no són definitives, acaben enfortint-lo. El millor, per tant, és que siguen definitives.
Indigneu-vos, si voleu, comprometeu-vos, si podeu, però no deixeu de llegir.