dimecres, 13 de febrer de 2013

Til·la per al PP


[Opinió. Publicat el 13/02/2013. Web ací. Jpg ací]

La militància del Partit Popular hauria de prepar-se una til·la i analitzar les dades del baròmetre del CIS de gener, fet abans dels escàndols de Bárcenas i Mato.
Entre els votants del PP, només 1 de cada 10 pensa que la situació econòmica ha millorat en l’últim any i sols 1 de cada 4 confia que serà millor dintre d’un any. Els votants populars que pensen que la gestió del govern ha segut dolenta o molt dolenta (27,0%) superen per poc els que creuen que fou bona o molt bona (26,2%). Els mateixos votants del PP estan dividits a parts iguals entre aquells que dipositen en Rajoy molta o bastant confiança (49,3%) i aquells als quals el líder ja els inspira poca confiança o cap (49,5%).
Pel que fa a la intenció directa de vot, el PP ja és superat pel PSOE. També, en la suma d’intenció directa més simpatia de vot i en els futurs nous votants. En un any, els populars han perdut la meitat de la gent que afirmava que, si demà foren les eleccions generals, els hi votaria. La intenció de vot ha passat del 30,5% de les respostes del baròmetre de fa un any al 15,8% ara. El descens (14,7 punts) és el més gran que ha experimentat cap partit des de les primeres dades en gener de 1996. Abans del govern de Rajoy, el mínim d’intenció de vot al PP estava en el 19,3%; des de juliol de 2012, els baròmetres situen la intenció de vot popular per baix d’aquest llindar i amb tendència minvant. L’electorat del PP que demà no el votaria aniria més a l’abstenció (15,5%) o al vot en blanc (6,6%) que a UPyD (3,2%). Sembla que ha finalitzat la fidelitat de l’electorat popular.
Si en lloc de la intenció directa, considerem l’estimació de vot que fa el personal tècnic del CIS, la situació no és molt millor per al partit en el govern. A hores d’ara, el PP presenta les estimacions de vot més baixes des de 1996. Si considerem les taxes interanuals, són negatives en tots els baròmetres electorals del període de Rajoy en el govern; en les últimes, perd 10’7 i 7’7 punts, respectivament, la qual cosa és molt si considerem que en els 32 baròmetres que es feren amb Aznar en el govern, la major pèrdua interanual fou de 5,1 punts.
La caiguda de les expectatives electorals del Partit Popular és tan forta que també qüestiona el model bipartidista. En arribar Rodríguez Zapatero al govern, la intenció directa de vot de PSOE i PP sumaven el 64,8% de la mostra. Ara és tot just la meitat, el 32,8%.
González Pons va dir en novembre de 2011, acusant el CIS de manipular les dades a favor de Rodríguez Zapatero, que “la cuina del CIS feia olor a refregit”. Podria explicar-nos ara quin flaire percep: potser a líder socarrat? tal vegada a pèrdua de la legitimitat del govern? Aconselle til·la.

divendres, 8 de febrer de 2013

Soli Deo Gloria

[Postdata. Publicat el 8/2/2013]


Amb les sigles SDG, Bach i Händel signaven les seues composicions. L'expressió “Soli Deo Gloria”, que sintetitza les tesis protestants, serveix de títol a una magnífica obra editada per J. A. Martínez, A. Monzon i A. Colomer i publicada per la Universitat de València sobre Joan Calví (1509-1564) i el calvinisme. Més enllà de commemoracions, l'assumpte del llibre és ben actual. Parlem de l'atur i la crisi: quin capitalisme tenim al davant? Com evoluciona? Precisament la qüestió que portà Max Weber a indagar l'afinitat electiva entre un “tipus ideal”, el calvinisme, i “l'esperit” del capitalisme, o que portà Georg Simmel a trobar en la pintura de Rembrandt (i el mateix podria haver fet amb Velazquez) el rastre del procés d'individualització afí al calvinisme, procés que és el fil roig de la modernitat i de la postmodernitat (Giddens, Beck). Parlem de la crisi de legitimació de la democràcia. Com no veure les rastres de la formació calvinista en les teories de Locke o el regiment que Calví instaurà en Ginebra en el seu ciutadà més revolucionari: Rousseau, o fins i tot en l'exaltació igualitària del Nou Món (Tocqueville). I Locke i Rousseau delimiten el terreny de joc on qüestions com la sobirania nacional han de ser debatudes. O parlem de tolerància i intolerància (el mateix Calví no estigué lliure de pecat, com acredita l'execució de Servet), i tornarem als debats del XVI. Mentres redacte, els eclesiàstics d'Egipte ratifiquen 21 execucions i l'exèrcit espanyol combat grups islamistes. Si tractem de teologia, com diu el professor Monzon, la relació de Hans Urs von Baltassar i el neocalvinista Karl Barth, no s'allunya molt de la que podríem establir entre els textos d'Erasme i de Calví. O què dir de la negació del “purgatori”, abans tesi protestant i ara troballa de Ratzinger? I si parlem de filosofia, com no veure l'ombra de Calví en teories com les de Denis de Rougemont, Jacques Ellul o Paul Ricoeur sobre el diàleg, la intersubjectivitat o el reconeixement, un tema nuclear en la filosofia social actual? Rememorar Calví té un avantatge afegit: qüestiona el nostre pensament únic. En primer lloc, no hi hagué reforma, sinó reformes. En 1522, Vives escriu al papa Adrià VI. Diu que vol “estimular-lo, perquè el seu esperit moderat i sant de veritat comence a pensar en reformes fonamentals” (sic). O pensem en la “reforma catòlica” de Francesc de Borja (Bataillon) . En segon lloc, palesa que només des de la trona de l'ortodòxia, es pot parlar d'“heretgia”. Amb quant de cinisme proclamava Menéndez y Pelayo: “Desengañémonos: nada más impopular en España que la herejía, y de todas las herejías, el protestantismo.”! Impopularitat forjada amb l'Index librorum prohibitorum et expurgatorum, amb sambenets, amb tortures i fogueres. Per això, paga la pena recuperar la persecució als erasmistes o als “luterans” (amb els quals estarien relacionats Furió Ceriol, Gaspar Centelles i el Grup de Pedralba, Jeroni Conques, traductor al valencià del Llibre de Job, i molts més, acuradament estudiats en les recerques de Rausell, Pons, Almenara, etc.). Per últim, tornar sobre els debats de Luter o Calví, evidencia la pluralitat del protestantisme i la del catolicisme i erosiona la simplificació d'una Europa septentrional amb tarannà de formiga feinera i una Europa meridional mandrosa com una cigala. Tant de bo s'enteren prompte el FMI i el BM.