diumenge, 5 de maig de 2013

En democràcia


[Opinió. Publicat 5/5/2013. Jpg ací i ací]

L’electorat popular està socarrat. Si fem cas del darrer baròmetre del CIS, el govern ha cremat en l’últim any la meitat de la intenció de vot del PP. Si comptem des de les darreres eleccions, la xifra puja al 60%. És a dir, de cada 10 persones que tenien decidit votar PP abans de les eleccions generals passades, ara només en queden 4. Tant en intenció de vot directa, com en simpatia de vot, el PP ja no és, a hores d’ara, el partit majoritari.
El descens en la intenció de vot del PP és d’una grandària desconeguda fins ara en els registres dels baròmetres del CIS. Cap govern, ni del PSOE ni del PP, ni en temps de bonança, ni en èpoques de crisi, havia patit una davallada tan gran en la intenció de vot com la que fa palesa el darrer baròmetre.
Segons el CIS, aquelles persones que votaren PP es troben ara profundament decebudes. Si demà hi hagueren eleccions generals, un de cada tres votants anteriors del PP aniria a l’abstenció o al vot en blanc i un de cada cinc prefereix no contestar la qüestió. Entre els nous votants, per cada persona que tindria intenció de votar PP, hi ha quatre que votarien PSOE o IU.
Només el 4% dels anteriors votants del PP consideren que la situació “política” és bona o molt bona; per contra, el 69% troben que és “dolenta” o “molt dolenta”, exactament el mateix percentatge que fa quatre anys, quan governava el senyor Rodríguez Zapatero. Repetisc: situació “política”, no econòmica. La impopularitat del president del govern és notable i la seua valoració cau a plom. Fa quatre anys, al sr. Rajoy li atorgaven els baròmetres 3,54 punts; fa dos anys, 3,46; ara 2,44. La valoració del seu govern marca rècords d’impopularitat en els registres del CIS.
La composició actual del Parlament està legitimada per les darreres eleccions generals, però ja no correspon a l’opinió general, segons les dades del CIS (que no és una empresa demoscòpica, sinó un organisme adscrit al Ministeri de la Presidència).
El govern popular ha gaudit de majoria parlamentària i ha remés al BOE, després dels consells de ministres, uns 35 reials decrets lleis. Malgrat aquestes circumstàncies i aquesta manera de procedir, bandejant tot consens polític o social, el govern ha reconegut que no acomplirà el programa electoral pel qual fou elegit i que agreujarà el que, per al 80% de la població, és un dels principals problemes que patim: la desocupació.
En democràcia, la pèrdua del suport social i la ineficàcia política haurien de dur immediatament a la disolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions generals anticipades. En democràcia...

divendres, 3 de maig de 2013

L'arrogància del poder i el canvi social

[Posdata. Publicat el 3/5/2013. Pdf ací]

La col·lecció “Estètica & Crítica”, que dirigeix Romà de la Calle, ha publicat un dels llibres més adients al seu títol: l'antologia de textos preparada per Anacleto Ferrer sobre la Querella dels Bufons, una disputa musical, esdevinguda a París entre 1752 i 1754, que es projecta en els debats prerevolucionaris. En la pugna, els participants es creuaren desenes de pamflets, entre els quals cal destacar algunes peces notables dels enciclopedistes. Les fonamentals han estat acuradament editades en el llibre comentat.
En el París de l'equador del segle XVIII no només canvien els gusts musicals, sinó que els processos socials s'acceleren. En 1749, Diderot és empresonat per la seua Carta sobre els cecs. Rousseau el visita i pateix una “il·luminació” que desenvoluparà en el seu primer Discurs sobre les Ciències i les Arts. El moviment per alliberar a Diderot espentarà definitivament la publicació del tom primer de l'Encyclopédie. Tanmateix, en 1752, el Consell Reial atura el projecte. Lluís XV recela dels enciclopedistas i del parlament. De sobte, un esdeveniment aparentment trivial polaritza les tensions.
En l'Acadèmia Reial de Música de París es representà La Serva padrona de Pergolesi, una peça d'intermezzi d'opera buffa. Immediatament es va encendre un apassionat debat públic entre aquells que exaltaven la comèdia lleugera italiana i els detractors, amants de la tragèdia francesa. En el primer grup, l'esperit de l'Enciclopèdia: Diderot, D'Alembert, Rousseau, Grimm, D'Holbach, etc.; en el segon grup, Rameau, Blainville o l'amant del rei, madame de Pompadour. Els dos grups es disposen en racons distints de l'Òpera, determinat una topologia que prefigura la distribució parlamentària actual. Com diuen Edmonds i Eidinow (El gos de Rousseau): “no estaven parlant realment d'àries i acompanyaments, de corxeres i de negres, sinó de canvi social i de l'arrogància del poder”.
En una primera fase, el debat se centra en la música. El text més representatiu és El petit profeta de Boehmischbroda, redactat per Friedrich Melchior Grimm en gener de 1753, on ridiculitza la grandiossitat francesa amb una sàtira veterotestamentària. Diderot dedicarà al relat de Grimm dos textos, on replanteja la qüestió com una contraposició entre naturalitat italiana i sofisticació francesa, el que encén encara més la polèmica.
La segona part de la Querella parteix de la publicació de la Carta sobre la música francesa de Rousseau en novembre de 1753, on aplica per primera vegada el marc conceptual que comença a forjar en el primer Discurs: la recerca d'un principi normatiu des del qual poder fer una crítica social efectiva. El geni ginebrí reclama de manera vehement l'autoritat de la filosofia i desplaça el debat de la música a les diferències entre la llengua francesa i la italiana. Ubicat l'assumpte en el terreny del llenguatge, està preparat el camp per a les seues tesis sobre la degradació social i el retorn a allò natural. Les arts han de col·laborar a l'empresa emancipadora, a la superació de la desigualtat humana. Rousseau ja té a les mans el tema del seu segon Discurs, que serà la matriu del Contracte Social. Els textos a favor i, sobretot, en contra del ginebrí se succeeixen. Se sospita que el mateix govern atia la querella per bandejar el debat polític. En realitat, només s'ajorna. Els enciclopedistes esmolen eines teòriques que enderrocaran els borbons.
Encara hi hagué una tercera part. La companyia italiana regressa al seu país. El debat es trasllada al salons. Amb un parell d'escrits, D'Alembert intentarà un cert consens, potser de manera interessada, per afavorir el seu ingrés en l'Acadèmia francesa. De tota manera, l'òpera francesa no recuperarà el seu esplendor i la Querella esdevindrà un precedent, en clau de debat musical o filosòfic, de la polarització social que desencadenarà la Revolució.
El llibre editat per Anacleto Ferrer arreplega, a més d'una ampla i documentada introducció, el Profeta de Grimm, els dos escrits que li va dedicar Diderot, la carta d'un sinfonista de Rousseau i l'esmentada sobre la música francesa i un parell de textos de D'Alembert. Representa no només una aportació al coneixement d'assagistes punyents, amb una capacitat de penetració inigualable, sinó també una oportunitat per reflexionar sobre la corrupció del poder i les escletxes per on penetra la possibilitat del canvi social, assumptes més urgents que mai. Estètica i Crítica amb majúscules.