dimarts, 23 de juliol del 2013

Taxes universitàries: és el nostre problema

[Opinió. Publicat el 23/7/2013. Jpg ací i ací]

[Article signat per Francesc J. Hernàndez, José Beltrán i Antonio Benedito, professors de Sociologia de l'Educació de la Universitat de València]

Quan es parla de taxes i beques universitàries, generalment s'oblida la premissa principal. Segons l'article 10.2 de la Constitució, totes les normes relatives a drets fonamentals (i l'educació ho és) s'han d'interpretar en conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH). Allò que estableix la DUDH sobre taxes i beques universitàries és inequívoc: "l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius" (art. 26.1). Altrament dit, accedir a la universitat en funció dels mèrits és un dret universal i constitucional. El sentit de les proves d'accés a la universitat no és baremar o determinar "notes de tall", sinó el de certificar amb quines persones l'Estat té una obligació ineludible perquè han acreditat un mèrit, de la mateixa manera que, quan es fixa l'educació obligatòria i gratuïta, es determina quines persones tenen l'obligació d'anar a l'escola i formar-se (per això, el dret a l'educació incorpora, ja en la DUDH, un deure). En el cas de l'ensenyament superior, es respecta aquest dret a l'educació? No. Les taxes universitàries representen només entre el 15% i el 20% del cost de la matrícula. La resta, entre el 80% i el 85% és una aportació de diners públics (dades oficials). Conclusió: si un estudiant universitari pot pagar la seua porció, les taxes, la societat li subvenciona la resta; si no pot pagar, el deixem fora de la universitat, encara que haja superat les proves d'accés o s'hi trobara matriculat. I això va en contra de la DUDH. Les taxes univesitàries a hores d'ara són un contraimpost, un dispositiu que afavoreix les classes superiors i funciona com la paràbola dels talents: "Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda" (Mt 25, 29). Amb la política d'aquest govern, aquest caràcter contraimpositiu s'ha accentuat paulatinament.
El govern de l'Estat no pot decidir si respecta més o menys els drets humans en funció de la seua disponibilitat pressupostària, ni si atorga a uns individus drets que no atorga a uns altres, perquè aleshores nega la igualtat dels subjectes. Un Estat modern i democràtic es forma precisament com un cos social que declara que els seus ciutadans són iguals i tenen uns drets fonamentals (arts. 15-29 de la Constitució). Un Estat no és una "unitat de destinació", una "marca" o coses metafísiques així. És un cos polític, la "constitució" del qual és el respecte a una sèrie de drets "fonamentals" (són el "fonament" sense el qual no hi ha Estat). Si en un país les persones amb mèrits per cursar estudis superiors no poden fer-ho, el problema no el tenen sols aquestes persones, el tenim tots i totes perquè el nostre cos social deixa d'existir com a tal.