dimecres, 29 de gener de 2014

Cotino

[Opinió. Publicat el 29/1/2014. Web ací. Jpg ací i ací]


Hi ha coses que no quadren d’allò que ha explicat el senyor Cotino davant del jutge Ruz. Diu que va anar a Madrid l’11 de març de 2004, com a Delegat del Govern de la Comunitat Valenciana, per participar en una reunió al Ministeri de l’Interior sobre immigració. La reunió fou suspesa pels terribles atemptats. Després estigué a l’estació Atocha, a la Direcció General de la Polícia (que havia encapçalat amb els ministres Mayor Oreja i Rajoy) i a la seu del Partit Popular, on no va portar diners a Barcenas, sinó que volia parlar amb Francisco Villar, segons Cotino, expert en seguretat del PP.
Si Villar era especialista, el ben cert és que el Partit Popular no va aprofitar la seua competència, perquè, després dels atemptats, no va desempenyar cap càrrec ni va tindre cap responsabilitat política relacionada amb terrorisme o seguretat. Mentre fou parlamentari en les legislatures VIII i IX, el senyor Villar va ser vocal en nou comissions i ponent en dues ponències de projectes de llei, cap d’elles relacionada amb la seguretat. De les intervencions parlamentàries que va fer, només he trobat una relacionada amb els cossos de seguretat de l’Estat: en 2008 va preguntar per què Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, no havia sigut convidada a un acte commemoratiu en la caserna de la guàrdia civil de Valdemoro. Quina informació li podia proporcionar el senyor Villar sobre els atemptats que Cotino no havia pogut arreplegar al Ministeri de l’Interior o a la Direcció General de la Policia o aconseguir-la simplement amb una trucada telefònica?
Però s’oblida el més important. El dia 11 de març de 2004, el senyor Cotino era Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, i per tant, responsable de les forces de seguretat de l’Estat a casa nostra on, recordem-ho, havien hagut bombes d’ETA en març (Gandia) i juliol (Torrevella) de 2001 i en juliol de 2003 (Alacant i Benidorm), i encara n’hi haurien més en 2005 i 2007. Si, com afirmaven Aznar i Acebes, les bombes eren obra d’ETA per desestabilitzar l’Estat abans de les eleccions, no hauria d’haver tornat urgentíssimament el senyor Cotino a València per posar-se al cap de les forces de seguretat? No podia ETA haver continuat la seua acció desestabilitzadora amb nous atemptats allà on havia actuat i podria disposar, com es va demostrar, d’infrastructura? Hi havia temps per “intercanviar impressions” i ajornar la tornada?

divendres, 10 de gener de 2014

Renaixement

[Posdata. Publicat el 10/01/2014. Pdf ací]



El protagonista franco-canadenc de la gran pel·lícula Léolo ho expressa meridianament: “Ningú no té dret a dir que no sóc italià. Itàlia és massa bella per pertànyer només als italians”. Aquesta convicció lluminosa arraconà les tenebres medievals. El Renaixement va dissoldre l’eruditíssim bastiment escolàstic amb una eina imbatible: la bellesa clàssica. Un moviment eròtic que arriba fins els versos d’Andrés i Estellés, quan rememorava al Coral Romput la bandera italiana: “Una xica de verd i una xica de roig / i una xica de blanc i, vibrants, les trompetes.” Marx ho va entendre perfectament, i quan, en 1857, començà a redactar El capital tenia damunt la taula la Lògica de Hegel, però també la Història de Florència de Maquiavel. Timbals prussians i trompetes italianes. Ara, quan les tenebres semblen escampar-se novament, cal recuperar els llibres del Renaixement i llegir-los com s‘escolten “les trompetes lascives”. Potser les de Gershwin, de les quals parlava el poeta de Burjassot i també Isaac Davis, l’alter ego de Woody Allen al principi de Manhattan.

En la col·lecció Breviaris de les Publicacions de la Universitat de València s’ha editat Juli despatxat a les portes del cel d’Erasme de Rotterdam, amb traducció i introducció d’Antoni Seva, professor que ja havia publicat en la mateixa col·lecció el Discurs sobre la dignitat de l’home de Pico della Mirandola i La Ciutat del Sol de Tommasso Campanella. Giuliano della Rovere, el papa Juli II (el successor del nostre Roderic de Borja, Alexandre VI), va morir en 1513. En 1517 circulava un llibret anònim, que Seva explica convincentment que fou redactat pel de Rotterdam, en el qual el pontífex és interrogat per Sant Pere en arribar a les portes del cel. El de les claus no només li barra el pas pels seus vicis, sinó que també condemna la jerarquia eclesiàstica que li fa costat. Allò que Erasme havia imaginat en l’Elogi de la follia, una inversió radical de les relacions socials, es quedava curt amb les aventures del cardenal della Rovere (no res a veure amb el definitiu pathos ètic del general homònim filmat per Rossellini). I això que Erasme no afegia en el seu opuscle anònim les històries de l’antecessor del pontífex, del papa Borja, els vicis del qual sorprengueren fins i tot al psiquiatra Oskar Panizza, que les va detallar fidelment en la seua obra de teatre Concili de l’Amor (1894), per la qual cosa fou processat per les autoritats prussianes (un segle després, la versió cinematogràfica fou retirada i incautada per les autoritats austríaques per no afectar els sentiments catòlics del Tirol).

L’Ajuntament d’Oriola ha publicat recentment el Discurso Exhortativo (1531) de l’eclesiàstic Cosme Damián Savall, nascut a la capital del Baix Segura, amb una acurada traducció i edició de la professora Helena Rausell. Una altre opuscle del Renaixement en el qual, darrere dels elogis a l’oratòria, palpita la mateixa pulsió transformadora. Savall s’adreçava als Jurats de la ciutat perquè eren els responsables de la República en general i de la literària en particular. I no pot haver bon govern de les repúbliques sense virtut, sense aquesta rectitud cívica que té el seu nodriment en les lletres clàssiques. Per això, Nebrija o Vives són mestres de mestres, els autèntics consellers dels governants. Savall elogia el rector de la Universitat Joan Salaya, al meu parer excesivament si recordem, per exemple, el tracte que va dispensar a l’hel·lenista Pere Joan Nunyes (una figura que també mereix ser recuperada). El magnífic sepulcre de Salaya es pot veure al claustre del Pius V. “Què farem de les gerres gregues que hi ha en el claustre? / Què, dels sarcòfags; què, dels capitells, dels marbres?” preguntava l’Andrés i Estellés al Coral romput.

Les tenebres avancen novament. Quan Vosté escolte parlar del nasciturus als que protegiren el tràfic de nadons de sor María Gómez, no ho dubte: busque una obreta del Renaixement com les comentades, que sone vibrantment a Gershwin, i devore-la com si menjara tires de pimentó torrat, enramat d’oli cru, a Ischia, Ponza, Capri, Giglio...