divendres, 23 de maig de 2014

Del jo al nosaltres

[Posdata. Publicat el 23/5/2014. Web ací]

Algunes obres mestres de la ficció s'organitzen com catedrals gòtiques. Cada capítol, cada paràgraf, ocupa un lloc precís i, al remat, la totalitat palesa la disposició ordenada dels elements. La muntanya màgica de Mann n'és un exemple. Altres obres mestres semblen més bé una cova de galeries insondables, que sempre permeten noves incursions. Els autors d'aquestes fonts inexhauribles semblen escriure al dictat de personatges que, com el Quixot o el Faust, s' hagueren apoderat de la seua ploma. Freqüentment els autors d'obres del primer tipus s'afanyen en bastir edificacions literàries més sofisticades, mentre que els del segon, com Rulfo o Salinger, poden prescindir-ne; com si la creació els haguera sorprés i no sapigueren ben bé què fer-ne.
En els assaigs trobem la mateixa distinció. La Summa theologica és del primer tipus; la Metafísica d’Aristòtil del segon. Fins i tot, un mateix autor pot donar obres magistrals dels dos tipus, com ara Wittgenstein, amb el Tractatus i les Investigacions. Hi ha també un tercer tipus d'obres mestres: catedrals que amaguen criptes insondables. És el cas de l'Ètica de Spinoza, quan, malgrat la fredor de l'ordenació geomètrica, argumenta que l’ànima pugna per perseverar indefinidament (III, ix), o de la Crítica de la raó pura, quan introdueix la possibilitat d'una història natural de la raó després de 852 pàgines de raó “pura” ahistòrica. El terra s' hi obri baix dels peus i entrem, com Alícia, en un pou. Hegel composà obres mestres dels tres tipus. Aquesta és la diferència entre, respectivament, la Ciència de la Lògica, la Fenomenologia de l'Esperit i la Filosofia del Dret. Dues novetats bibliogràfiques, els llibres de Kojeve i Honneth, en tracten.
Entre 1933 i 1939, Alexandre Kojève dictà cursos sobre la Fenomenologia de l'Esperit en l’École des Hautes Études de París. Hi assistiren: Bataille, Hyppolite, Aron, Merleau-Ponty, Caillois i Lacan, entre altres. Els seus textos i les notes dels deixebles, acuradament editats per Raymond Queneau, constitueixen una detallada cartografia, imprescindible per no perdre’s en les galeries de la Fenomenologia de l’esperit, la representació conceptual tal vegada més reeixida de la modernitat, la història feta teoria. Les notes de Kojève han sigut publicats per Trotta amb el títol Introducción a la lectura de Hegel. Andres Alonso no només ha traduït el text, la qual cosa exigeix també dominar el "hegelià" , sinó que també n'ha afegit altres dues obres de Kojeve, temps passat editades a Argentina i ara descatalogades (sobre la dialèctica d’allò real i sobre la idea de mort), i ha elaborat uns acuradíssims índexs de les traduccions de l’obra de Hegel a fi que el lector ubique els comentaris de Kojève. S’hi afegeix un pròleg de Manuel Jiménez, al meu parer el millor traductor de Hegel al castellà. El llibre té un valor complementari, perquè la lectura de Kojève, biogràficament relacionat amb Jaspers, Husserl i Koyré, il·lumina el tipus d’interpretacions de Hegel que trobem en Heidegger, Marcuse o Sartre.
D’altra banda, tenim el llibre d’Axel Honneth El dret a la llibertat. Línies fonamentals d’una eticitat democràtica, que ha sigut publicat en castellà per l’editorial Katz. El llibre és un acurat intent d’actualitzar la Filosofia de Dret de Hegel a partir de la teoria del reconeixement de Honneth. No és el primer enfrontament de Honneth amb la Filosofia del dret, sense dubte un dels intents més influents de copsar la societat en concepte, una pretensió coetània i molt més elaborada que la sociologie de Comte. Honneth ja li va dedicar un seminari en la càtedra Spinoza d’Amsterdam, titulat Sofriment d’indeterminació, que ha sigut ampliat, com Psicopatologies de la llibertat individual (obra inèdita ací). L’obra de Honneth fa servir la seua teoria del reconeixement per reconstruir una anàlisi social (les institucions materialitzarien pretensions de reconeixement) que es puga relacionar amb una teoria de la justícia. Les dues primeres parts de la Filosofia del Dret de Hegel, la legalitat i la moralitat, es presenten ací com a meres possibilitats de la llibertat, unilaterals, que determinen patologies en ser absolutitzades. La realització de la llibertat només és possible amb la llibertat social, amb l’establiment d’un “nosaltres” amb capacitat per formar la voluntat, o, en termes de Hegel, d’una “eticitat” que ha de ser, segons Honneth, innegablement democràtica.
En definitiva, encerta Honneth en veure, baix de l’arquitectura jurídica de la Filosofia del dret (un text, per cert, del qual encara no disposem ací encara d’una versió completa), el problema bàsic de la materialització d’una societat lliure, igualitària i fraterna. No debades, enfrontar-se amb la Filosofia del dret, més concretament amb la seua teoria de l’Estat, fou la primera recerca teòrica de Marx quan encetà el camí que li portà a El capital, tot just després de contraure matrimoni. En el viatge de noces a les cascades de Schaffhausen li acompanyà el llibre de Hegel. També Kojève marxaria a París amb la Fenomenologia de l’Esperit baix del braç. Cal fer-se acompanyar per les obres mestres, ja siga les que tenen forma de catedral, de cova o de les dues coses. Si es tracta d’obres d’assaig, tant de bo si disposem també de bones guies de lectura.

divendres, 2 de maig de 2014

Paripé

[Opinió. Publicat el 2/5/2014. Web ací]

La paraula castellana «paripé» procedeix del caló «paruipén», que vol dir «permuta». El diccionari de la Reial Academia Espanyola (RAE) la defineix com «fingimiento, simulación o acto hipócrita». Els diccionaris normatius catalans no l´arrepleguen encara. Per al de l´Enciclopèdia, «hacer el paripé» s´ha de dir «fer el paperot» («presumir») o «fer el tifa» («fingir»). Per cert, segons el diccionari d´Alcover-Moll, la paraula tifa correspon al castellà «badulaque», que, per a la RAE, vol dir samfaina i, per extensió, persona nècia, inconsistent o no complidora, i no significa en absolut, com es pot creure, botiga o comerç petit, encara que així traduïren el nom del Kwik-E-Mart d´Apu a Els Simpson.
El desplaçament semàntic de «paripé», de «permuta» a «fingiment», ha sigut sociològicament premonitori. La representació de la societat que promogué la Revolució Francesa partia d´un intercanvi original, el contracte social, una permuta de la igualtat i la llibertat naturals per les civils. Eleccions i parlaments rememoren aquell pacte primigeni; els governs hi troben la seua legitimació. Però les exigències de l´acumulació capitalista erosionen el contracte social. La permuta esdevé fingiment i transitem a la societat del paripé.
El 1999, Armin Pongs, periodista i fotògraf de Munic, publicà En quina societat vivim realment? El llibre tingué tant d´èxit que Pongs en va escriure quatre volums més, amb respostes d´especialistes en sociologia. Viuríem en la societat del risc, de la multiopció, postmoderna, multicultural, escindida, del treball, dinàmica, líquida, flexible, transparent... Oblideu-vos! Vivim en la societat del paripé.
Observeu, si més no, el comportament de les nostres institucions econòmiques o polítiques. Què va fer el Banc d´Espanya quan l´emissió de preferents? I els tribunals i síndics de Comptes amb les caixes B? Què ha fet la diplomàcia de la Unió Europea amb Ucraïna? Què fa el ministeri de Treball amb la desocupació o amb la Mare de Déu d´El Rocío? I la Conferència Episcopal, ara que han congelat la llei de l´avortament? Què fa el ministre d´Interior fotografiant-se junt a les concertines? I el president de la Generalitat quan parla de finançament o deute històric? O què fan a les Corts, que l´any passat suprimiren la Comissió de Seguretat Nuclear (quan Cofrents fou la central que més incidents patí) i mantenen la de Activitats (sic) de RTVV? Què fan els macrosimulacres d´emergència anunciats dies abans? Moltes preguntes i una sola resposta: fan el paripé.
El Diccionari de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha admés el terme paripé i ha donat com a significat la traducció literal del diccionari de la RAE. Per què aquesta discrepància amb els diccionaris catalans? És perquè consideren que el grau de fingiment o hipocresia a terres valencianes és major que en altres parts del domini lingüístic, la qual cosa potser siga certa, o és que també, en l´AVL, fan el paripé traduint directament del castellà? Finalitze l´article. L´assumpte sembla suficientment argumentat. O potser jo també he fet el paripé...