dissabte, 28 de juny de 2014

Raó de la regressió del PP


[Opinió. Publicat el 28/6/2014. Web ací]

De les enquestes realitzades pel CIS podem deduir un fet important: és ben distint el descens de vot del PSOE i el del PP. Agrupar-los en el paraigua de la caiguda del bipartidisme és una errada analítica. Entre les enquestes preelectorals d'eleccions europees de 2009 i les de 2014, la intenció de vot entre els votants del PSOE va minvar 21 punts i 29 en el cas del PP, però hem de considerar que la intenció general de vot als socialistes havia caigut durant aquest període de manera suau però continuada, mentre que la dels populars havia pujat fins a l'accés a la presidència del govern de Rajoy i es desplomà després abruptament.
Si estudiem en quin segment de l'espectre polític perd intenció de vot cadascú dels partits, la conclusió és encara més rellevant. En el cas del PSOE, la pèrdua d'intenció de vot l'allunya de l'extrema esquerra, mentre que en el cas del PP l'acosta a l'extrema dreta. Anem amb les dades. El 2009, 1 de cada 2 persones que es consideraven d'extrema esquerra declarava tenir intenció de votar PSOE en les eleccions europees; el 2014, només era 1 de cada 6. D'altra banda, en les enquestes del 2009, 5 de cada 6 persones que es consideraven d'extrema dreta declaraven la intenció de votar PP; el 2014 encara n'eren 3 de cada 4.
L'espai que el PSOE deixa per l'extrema esquerra es correspon amb el creixement de la intenció de vot a altres partits, com ara IU i ERC; el primer multiplicà per 2 la seua intenció de vot en el segment de l'extrema esquerra, mentre que ERC la multiplicà per 5; l'espai que el PP deixa pel centre l'ocupa CiU i UPyD, que multiplicà per 3 la seua intenció de vot en aquest segment. Però no hem de pensar en una transferència dels vots populars a aquestes formacions. Per cada antic votant del PP que en les darreres eleccions europees declarava que votaria UPyD, n'hi havia 2 que afirmaven que votarien en blanc i 7 que preferien l'abstenció.
Aquest desplaçament cap a l'extrema dreta de l'electorat popular podria estar a la base del caràcter regressiu de moltes actuacions recents dels governs populars en els diversos nivells de l'Estat, ja siga la manca de polítiques actives i efectives d'ocupació, l'alleugeriment de les càrregues fiscals a les grans fortunes, el desmantellament de la negociació col·lectiva, la repenalització de l'avortament, l'enduriment de la política d'estrangeria, la bel·ligerància front a les aspiracions dels pobles català i basc, la desconsideració dels dependents, etc. El PP ha de donar satisfacció al seu electorat, que cada vegada està més a la dreta de l'espectre polític. «It's not personal, Sonny. It's strictly business».

divendres, 13 de juny de 2014

Sólo patencia


[Posdata. Publicat el 13/6/2014. Web ací. Pdf ací]

La calidad de la poesía de Antonio Cabrera está acreditada por prestigiosos premios. La reciente publicación de Montaña al sudoeste en la colección Antologías de la editorial Renacimiento, una selección preparada y prologada por Josep M. Rodríguez, permite no sólo comprobarlo, sino también valorar los elementos permanentes y los mudables de su verso. Se mantiene el asunto: el sujeto advierte la limitación de su razón para dar cuenta de lo que hay. No se trata del resultado de un raciocinio geométrico, ni de una confusión desesperada, sino de una intuición provocada por una patencia inmediata, cuya claridad exige un verso diáfano, una palabra bruñida. El saber sobre el ser de las cosas se disuelve en un cuestionamiento primordial: ellas mismas diluyen nuestra pregunta por su esencia, obligándonos a interrogarnos por su presencia; diluyen nuestra fatua pretensión de conocimiento, reclamándonos un reconocimiento primordial. El sujeto ha aprendido a quedar prendido de las cosas, a mirar para admirar. Parecería, tal vez, que los versos recuperan la mirada infantil, pero no es así, porque el poeta acarrea también la voluntad de dar cuenta del asunto, de la que carece el pequeño embelesado, con un instrumento que sabe imperfecto. Pudiera ser que los libros de Antonio Cabrera fueran balizando los efectos de aquel asunto fundamental en el propio sujeto. La realidad no cambia en su contundente patencia, pero la conciencia del poeta parecería relativizar la centralidad de su expresión admirada. Los poemas seleccionados de En la estación perpetua (2000) describen siempre procesos de aprendizaje de ese cuestionamiento primordial: un decir claro en el callar de afuera enunciado por el trueno o la nube, la acacia o la grulla. En Con el aire (2004), el reflejo del sujeto en el enigma aparece más nítidamente. Excluido de la patencia de la montaña que se yergue por el sudoeste, el poeta se reconoce en su pobreza; frente a la belleza del reflejo del cristal, se sabe un velo. Los versos de Piedras al agua (2010) profundizan tal vez el desasimiento de la confianza del sujeto, que sumergido en su entorno, ni tan siquiera tiene ya la garantía de enfrentarse a una única realidad interpelante. La corneja posada sobre la señal de tráfico, la corteza del abedul o la mirada ígnea de la mantis borran en nosotros los últimos restos de fatuidad cartesiana. Sólo patencia.