dilluns, 28 de juliol de 2014

Préstec electoral

[Opinió. Publicat el 28/07/2014. Web ací. Jpg ací]



No feia falta l’estudi 3028 del CIS, posterior a les eleccions europees, per saber que els votants de Podem procedien en bona mesura del Partit Socialista i d’Esquerra Unida. Per exemple, un mer càlcul de les correlacions entre els resultats dels diversos partits als barris de la ciutat de València en les darreres municipals i els obtinguts per la formació Podem en les europees, presenta valors elevats pel que fa a EUPV (0,75 sobre 1,00) i al PSPV (0,72) i molt baixos per a Compromís (0,19). L’estudi del CIS esmentat ha ratificat això. En la mostra entrevistada, el 40,0% dels votants de Podem afirmaven haver votat PSOE en les anteriors eleccions generals i el 24,4% Esquerra Unida. 
Per què es va produir aquest desplaçament de vots? Tal vegada per diversos factors, entre els quals podem quantificar una certa desafecció dels votants als caps de llista. Recordem que en l’estudi preelectoral de CIS 3022, la valoració que feien votants del PSOE d’Elena Valenciano era més baixa (5,21) que la que feien els votants d’Esquerra Unida de Willy Meyer (5,54), i totes dues inferiors a la que feien els votants populars d’Arias Cañete (6,35). Front a això, Podem simbolitza l’orgull pel cap de llista, la imatge del qual és icona de la papereta electoral, ja que és conegut per la televisió. L’estudi postelectoral del CIS proporciona una altra dada interessant: el percentatge de votants de Podem que considera que en les eleccions europees pot ser convenient votar un partit diferent d’aquell altre que es vota en les eleccions generals és del 58,9%. Entre els votants del PSOE la proporció baixa al 26,3% i en el cas d’Esquerra Unida és del 38,0%.
Tal vegada, el desplaçament de vots des del PSOE i EU a Podem s’haja d’entendre com un préstec. Si, segons l’estudi del CIS, per cada persona que va decidir el seu vot per assumptes relacionats amb la Unió Europea hi hagueren sis que el decidiren per temes relatius a la política espanyola, es pot suposar que el desplaçament de votants del PSOE i EU a Podem responia, si més no en part, a una crítica a l’acció dels partits en qüestió. Estaríem, per tant, davant d’un important volum de vots, diguem-ne, prestats, que probablement retornen en les següents eleccions. Per tant, PSPV, EU i Compromís farien bé en deixar de preocupar-se de l’“efecte” Podem i centrar-se en allò que és urgent: fer un programa de govern per al País Valencià que tinga com a prioritats l’ocupació i la igualtat.




dilluns, 21 de juliol de 2014

El "brownshift" del PP


[Opinió.  Publicat el 21/7/2014. Web ací. Jpg ací]

Ho vaig publicar ací el 28 de juny i l’estudi 3028 del CIS del 15 de juliol ho ratifica: el PP està desplaçant-se tant a la dreta de l’espectre polític que ja es troba al llindar de l’extrema dreta. Vaig explicar que era l’efecte de la pèrdua d’intenció de vot al PP pel centre. El CIS mostra ara que aquest “desplaçament cap al marró” (que anomenaré brownshift, per les brownshirts, camises marrons) és també una representació generalitzada de la població, no una especulació sociològica.
Anem amb les dades de l’estudi. En una escala d’ubicació política de l’1 al 10, on l’1 és el punt més a l’esquerra i el 10 el més a la dreta, el punt mig es troba en el 5,5. Convencionalment, els valors 1 i 2 correspondrien a l’extrema esquerra, el 3 i el 4 a l’esquerra, el 5 i el 6 al centre, el 7 i el 8 a la dreta i el 9 i el 10 a l’extrema dreta. El conjunt de la població, segons les persones entrevistades per l’estudi 3028, es troba ara en el punt 4,54, segons la seua pròpia ubicació. On considera la mostra estudiada que es troben els partits? En conjunt diuen que el PSOE està, com a mitjana, en el punt 4,67, molt a prop del punt general. Allò que és més significatiu és la puntuació que atorguen al PP. Segons l’escala d’ubicació ideològica el partit en el govern tindria una mitjana del 8,22! És a dir, la distància entre la ubicació del PP i el límit de l’escala per la dreta és només d’1,88 punts, quasi la mateixa que separa Esquerra Unida o Podem del límit de l’extrema esquerra (1,67 i 1,47 punts, respectivament). Segons l’estudi, la gent considera que està més prop del centre Compromís (mitjana de 3,24) que el PP.

Alguna persona podria pensar que la representació generalitzada del brownshift del PP és una ficció propagandística, alentada per les persones d’esquerres, però el mateix estudi deixa clar que no és així. Si considerem només l’opinió de la població de dreta i d’extrema dreta arribem a la mateixa conclusió. Entre les persones que s’autoubiquen en els valors 7 i 8 de l’escala ideològica, val a dir, les persones de dreta, la puntuació al PP seria de 7,61; mentre que les persones que es consideren d’extrema dreta (valors 9 i 10 de l’escala) atorguen al PP com a mitjana una puntuació de 8,61.

Fa poc més de dos anys, González Pons piulava “La cuina del CIS fa olor a torrada”. Ara que el CIS palesa que la població considera que el seu partit es troba quasi a l’extrema dreta, què piularà? Li propose: “A la cuina del PP sona Wagner”.

dimarts, 15 de juliol de 2014

Joaquín Juste. Defensor infatigable dels drets socials

[Necrològica. Publicada el 15/7/2014. Jpg ací]

[El títol original era "Joaquín Juste" i estava signat per "Víctor Agulló i Francesc J. Hernàndez". La versió publicada té com a títol "Joaquín Juste. Defensor infatigable dels drets socials" i com a autor, per una errada, apareix "Víctor Agulló i Francesc"].



El 8 de juny passat va morir Joaquín Juste Redón, defensor infatigable de la justícia i pal de paller del col·lectiu valencià a Montevideo. Tenia 91 anys. Joaquín Juste va nàixer en una de les cases que miraven al riu Túria del barri de Mont-Olivet. Va combatre a la Guerra Civil, colze a colze amb el seu pare, com a milicià anarcosindicalista. Hagué de marxar a l’exili a França, a Bolívia i a l’Uruguai. Fidel al seu ideari llibertari, organitzà la primera cooperativa de magatzemistes d’Amèrica Llatina. Contava com, nomenat portaveu durant una vaga, va haver de negociar amb el mateix president de la República uruguaiana. Aquest li retragué que estava assabentat que era un immigrant il·legal. Joaquín Juste li contestà que ell també sabia que conservava amb cura, a la taula del seu despatx, una fotografia dedicada de Mussolini. Els magatzemistes guanyaren la vaga. Joaquín Juste milità per donar una alternativa d’esquerres i progressista al predomini quasi secular del binomi Partit Blanc-Colorat a l’Uruguai, interromput només per dictadures assassines. Col·laborà a principis dels anys 70 en la construcció del Frente Amplio, que a hores d’ara forma govern sota la presidència del cèlebre Pepe Mujica. A més de la seua dedicació a la causa de la igualtat i la justícia, Joaquín Juste era un enamorat de València. Els racons de casa seua estaven plens de fotografies de les nostres terres. En diversos períodes presidí l’Associació Comunitat Valenciana de Montevideo i llançà en gener de 1993 el seu òrgan de difusió, El Micalet, que dirigí fins al número 48 (a hores d’ara n’han fet 114). Aquesta publicació prení el testimoni del butlletí de qualitat Terra Valenciana, que als anys cinquanta editava el sector progressista de l’emigració valenciana amb col·laboracions de Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster, entre d’altres. Reprenent aquest esperit, Joaquín Juste juntament amb el Sr. Pechuán, tingué una aportació fonamental per al reviscolament de l’associacionisme valencià a l’Uruguai, en l’actualitat un dels més importants del món. Va contribuir a dinamitzar el Centre Valencià mitjançant nombroses activitats culturals com ara xarrades sobre salut i qualitat de vida, excursions per les terres uruguaianes, instauració de la «paella mensual», classes de valencià, teatre, xocolatades, etc. També va ser un dels promotors d’iniciatives com el «Plan Volver» de la Generalitat Valenciana (en actiu fins fa dos anys) per fer possible que els valencians i valencianes residents al món que feia dècades que no havien pogut tornar a terres valencianes gaudiren almenys en un altra ocasió de la festa de les Falles. Igualment fou l’impulsor de la I Conferència de Centres Valencians d’Amèrica, que se celebrà a Montevideo el 1997. Tot plegat, Joaquín Juste s’uneix a altres exiliats polítics valencians a l’Uruguai com ara Francisco Ferrándiz Albors, José Estruch, Gori Muñoz, Benito Millá o Victoria Barceló, persones amb trajectòries que haurien de ser conegudes i valorades. Amb la mort de Joaquín Juste hem perdut un home de mirada clara i compromís transparent, defensor infatibable dels drets socials i la cultura valenciana, un lluitador de memòria ampla i idees contundents, de conversa generosa, on no emprava de manera vana paraules com igualtat i llibertat.

divendres, 4 de juliol de 2014

Rebel·lia i resistència

[Posdata. Publicat el 4/7/2014. Web ací. Pdf ací]

Rebel·lia i resistència

Coronació de Felip VI. «En esa España unida y diversa cabemos todos». Primer titular i primera reial mentida. Tots, menys els que esperen al massís del Gurugú a esgarrar-se les mans amb concertines. Tots, menys els refugiats que demanen asíl. L´any passat Espanya denegà el 99,4% de les peticions de persones procedents de la guerra de Síria. Tots, menys els que es veuen forçats a marxar a l´estranger. Des del 2009 fins al 2014, els espanyols residents a l´estranger s´han incrementat un 39,8%. Però es comptabilitzen només els inscrits. De no inscrits, n´hi ha més. I tampoc no caben aquells que, a l´interior de la xarxa de filferro, són privats de la humanitat, considerats una patologia del cos social o explotats. Tal vegada el rei no els ha vist (potser serà difícil veure´ls des d´un palau), però ben segur que vosté sí: regiren contenidors, dormen on els deixen, estan tancats o arraconats, exhibeixen la seua carn a les rotondes dels polígons... Tots junts formem una topografia de la misèria: cercles concèntrics a la manera de la visió de l´infern de Dante Alighieri, amb la diferència que ací els pitjors turments estan més allunyats del centre. Michel Onfray l´explica acuradament al seu darrer llibre Política de rebel. Tratat de resistència i insubmissió, tradut al castellà per l´editorial Anagrama. Cercles, cercles en els cercles. I tots els objectius de totes les càmeres enfocant el centre càlid i comfortable, on convenientment han amagat el pressumpte delinqüent. Es dirà: és l´economia, que dicta les seues lleis. Però ja sabem que l´economia, com diu Onfray, és una «alquímia canibal». Exageració? Fins i tot fullejant El capital al segle XXI de Thomas Piketty, criticat amb tanta vehemència pel director del Financial Times, un se n´assabenta que «En el cas dels Estats Units dels anys 1770-1880, el valor del capital negrer era a l´entorn d´un any i mig de renda nacional». Onfray, que no aporta aquest exemple sinó d´altres, es pregunta: «Què fan els intel·lectuals i que en diuen?» i, més contundentment encara: «On estan els filòsofs?» Podríem afegir: en quin cercle? Podem fer matissos i potser el lector no ha de coincidir amb la preferència d´Onfray per Nietzsche o la seua crítica a Adorno. En tot cas, li hem de concedir la crítica de la ceguesa topogràfica d´una certa esquerra. En el Capital, Marx elaborà una útil teoria del domini que el capital, el valor que es valoritza a ell mateix, exerceix del temps social, del temps de les persones; malhauradament, no tingué en compte l´espai social. Aquest és l´interés de les aportacions de Foucault, Bourdieu, Onfray i altres que, quan parlen del 68, no es refereix a l´any de naixement de Felip VI.

Revolució noviolenta

Jesús Castañer Pérez té el nom artístic de Tchuchi Zamarra. Ha desenvolupat un mètode per aprendre a tocar instruments populars de corda d´oïda (s´hi pot consultar en zamarrismo.net) i n´ha gravat discos amb música popular de la comarca de La Vera. Podem imaginar vincles entre aquesta activitat i el seu estudi de la noviolencia (ell explica per què prefereix escriure-ho junt). Recordem que Mohandas K. Gandhi defensava la ahimsa (noviolència) i la satyagraha (resistència noviolenta) mentre feia girar la filosa per fer-se el seu senzill vestit. Castañer ha publicat Teoria i Història de la Revolució Noviolenta, en Virus editorial. De la pàgina web esmentada es pot descarregar també el llibre Breu història de la noviolència. Castañer ofereix una exposició ampla i documentada de iniciatives noviolentes realitzades al llarg de la història i a llocs diversos del planeta, generalment ignorats pels estudis dels moviments socials, com ara la lluita de Parihaka a Nova Zelanda, l´exèrcit noviolent paixtus o la independència de Samoa Occidental. Justament perquè el seu llibre és generós en analitzar fenòmens diversos, ja siga aquells que fan servir la noviolència com a tàctica o com a estratègia, per filosofia o per feblesa, amb la voluntat de transformar l´individu o la societat, etc., és difícil poder destilar una teoria consistent, però això no resta valor a l´aportació de Castañer.

Reforma o revolució?

Andrés Piqueras, professor de la Universitat Jaume I, ha publicat el llibre L´opció reformista: entre el despotisme i la revolució. Una explicació del capitalisme històric a través de la lluita de classes (editorial Anthropos). Al meu parer, el subtítol és més fidel que el títol, que es queda una mica curt respecte de l´exhaustiva anàlisi; i també seria possible donar-li la volta: una explicació de la lluita de classes a través del capitalisme històric. Perquè el que fa Piqueras és precisament seguir les etapes històriques del capitalisme, tot identificant cinc models d´acumulació-regulació, per mostrar en cada cas tres dinàmiques: la de la reproducció del capital, val a dir, el procés econòmic, la dinàmica de les relacions interestatal, és a dir, l´esdevenir polític, i allò que anomena la dinàmica Capital/Treball o la lluita de classes. Ens trobem, per tant, davant d´un text que combina ambiciosament història, economia, ciència política i sociologia. Els models que Piqueras identifica són el capitalisme de lliure comerç, el de lliure competència, el capitalisme monopolista corporatiu, el monopolista d´Estat i el monopolista Transnacional. Òbviament, la metodologia d´identificació de models té dues limitacions: la primera és que exigeix simplificacions de la realitat (per exemple, per explicar les dinàmiques polítiques ha de referir-se a «formacions centrals» o «perifèriques» del sistema, i entre les primeres ha de prestar atenció a la política exterior dels EUA, que s´ha de sintetitzar en els seus trets bàsics; la segona, és que procedeix post festum, després que allò que es vol conceptualitzar ja ha esdevingut. Piqueras intenta reduir l´efecte de la primera limitació tot aportant una quantitat impressionant de referències bibliogràfiques, d´altres autors o pròpies, i referències creuades en el text; front a la segona, l´autor avança les línies de tendència coherents amb la seua anàlisi en els annexos finals. Front al «metabolisme capitalista» (canibal, diria Onfray), el Treball pot mantindre´s en el seu sotmetiment o mobilitzar-se per la reforma o la revolució. El llibre de Piqueras documenta bé aquesta alternativa ineludible i, cada dia, més apressant.