divendres, 26 de setembre de 2014

La modernitat és horitzontal

[Posdata. Publicat el 26/09/2014. Versió jpg ací; html ací]


En agost, l'alcaldessa de València retirà l'automòbil que, impròpiament, havia estacionat a l'Ajuntament durant 21 anys. És un signe. Potser de la fi d'un període en el qual les institucions han servit a polítics i no a la ciutadania. Ja no hi ha prou, tanmateix, amb la indignació. És el temps de la reflexió, del projecte, de la participació. Per això són tan benvinguts aquests dos llibres: El futuro era esto, del professor Jose Martínez Rubio (col·laborador de Posdata) i La ciutat construïda, dels arquitectes i economistes David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia. Dues obres, ben suggerents, que es poden llegir d'una tirada.

Els dos llibres, recentment publicats, són aportacions certeres per entendre el nostre present, més concretament les dinàmiques culturals i socials en les quals estem immersos. A més, són textos que adopten un estil positiu, allunyat de la crítica negativista. Uns assaigs d'intel·lecció, compromesos amb la societat valenciana. Tots els autors són allò que s' ha anomenat en anglès millennials, persones nascudes als anys vuitanta, que arriben a la majoria d'edat amb el canvi de segle i de mil·lenni. Una generació que, per exemple, reflexiona al voltant de les impressores en 3D (que és l'assumpte que obri el llibre de Martínez Rubio), potser sense adonar-se que no hagueren d'emprar màquines d'escriure, o que, com escriuen els autors de La ciutat construïda, pertanyen a grups humans que practiquen una alta mobilitat (low cost, erasmus), però no estan particularment interessats a adquirir un vehicle privat (i molt menys a estacionar-ho a l'ajuntament).

El futuro era esto arreplega diverses contribuciones de Martínez Rubio, peces d'un mosaic que tracten de la rematerialització de la Modernitat. Després del període d'encantament del postmodernisme, quan ens volien fer creure que els grans relats sobre la història com un procés d'emancipació o la societat com espai d'igualtat havien quedat definitivament obsolets, la crisi econòmica i la reactivació de conflictes ens ha posat davant d'una contundent rematerialització de la Modernitat. Martínez Rubio analitza vessants d'aquest procés, en el qual ha finalitzat aquella suposada disolució en l'aire de tot allò que era sòlid (el lema que els postmodernistes havien copiat paradoxalment d'una frase de la traducció anglesa del Manifest comunista) i polemitza decididament amb l'ideari polític de Vargas Llosa (La civilización del espectáculo). La rematerialització obri nous espais polítics o reconfigura els antics. En tot cas, permet definir amb major nitidesa l'objectiu de la igualtat.

La ciutat construïda també parteix de l'afirmació d'un canvi d'època pel que fa a l'urbanisme. Han passat els temps dels plans urbanístics verticals, amb les seues normes i catàlegs, i amb l'absència de participació ciutadana, reduïda a la presentació d'al·legacions. Ara cal pensar la ciutat des de l'horitzontalitat dels processos col·lectius. Són els ciutadans i les ciutadanes els que aporten la resiliència de la ciutat mediterrània, la fantàstica capacitat de recuperar-se després de rebre un dur «colp» (i la crisi actual ho és i de ben fort). La ciutat no és només el lloc per viure i treballar, sinó també per comunicar-nos. Per això, cal estar atents als «tercers espais col·laboratius» (espais culturals multifuncionals, co-workings, botigues efímeres, horts urbans, solars recuperats per a usos col·lectius, etc.) i promoure-los, sense paternalisme. En definitiva, tot allò que l'urbanisme de planificació (i d'automòbil en l'Ajuntament) ignora. El llibre aporta una bona quantitat d'exemples (molts d'elles il·lustrats amb contundents fotografies) i de criteris de com combinar la necessària planificació urbana amb el protagonisme d'una ciutadania creativa.

En breu, dos magnífics llibres sobre la nostra societat i la nostra cultura, clars i documentats, redactats des del compromís i la defensa de la creativitat, que van molt més enllà de la crítica indignada. Els millennials prenen la paraula.

dissabte, 13 de setembre de 2014

Per què us penseu que sereu els més votats?

[Opinió. Publicat el 13/09/2014. Web ací. Jpg ací]



La interessada reforma electoral que promou el Partit Popular (PP) es basa en la creença que, allà on no puga revalidar la majoria necessària, es mantindrà com la força política més votada. Però, n’estan segurs? Per què? La possibilitat de ser la força més votada es basa en tres supòsits més bé qüestionables:

1r) Que el PP serà la força més votada allà on ho fou les darreres eleccions: fem números. Segons els baròmetres del CIS, la intenció de vot directa del PP des de l’arribada de M. Rajoy a La Moncloa ha perdut cada trimestre el 8,3% de la intenció de vot que mantenia el trimestre anterior. Si la caiguda continuara al mateix ritme, a les eleccions locals i autonòmiques el PP arribaria amb menys de la tercera part de la intenció de vot que tenia quan canvià la presidència del govern, i a les eleccions generals amb menys de la quarta part. En tot cas, per baix de la intenció de vot directa que ara mateix té el PSOE o Podem. Serà el PP la força més votada amb aquesta intenció directa de vot tan minvada?

2n) Que el PP podrà concórrer a les eleccions: veurem com segueix el cas Gürtel. Recordeu que l’auto del jutge Ruz de 25 de juliol afirmava que el PP hi fou “partícep a títol lucratiu” (art. 122 del Codi Penal). Clar que hi ha una diferència entre aquesta participació i la “associació il·licita”, és a dir, la promoció de faltes de manera “organitzada, coordinada i reiterada” (art. 151.1 CP) que podria provocar la il·legalització del partit (Llei 6/2002 de partits polítics, art. 10.2.a). I recordeu (cas Batasuna) que un partit il·legalitzat no pot concórrer a eleccions ni amb agrupacions d’electors derivades o coses semblants. Però, qui sap com evolucionarà el cas Gürtel-Barcenas? Per tot això, no pot estranyar la reacció desproporcionada del PP, que l’1 de setembre acusava Ruz de “vulnerar la Constitució”. Deuen pensar que la millor defensa és un bon atac. No: la millor defensa és la innocència.

3r) Que el PP es mantindrà encara unit: segur? Amb una pressió judicial notablement creixent i una intenció de vot en caiguda lliure, algunes persones del PP podrien pensar que val més remar a la barca salvavides que ballar a la pista del Titànic. Per ara ja s’han desamarrat el Foro Asturias de Ciudadanos, el partit Vox o el Centro Democrático Liberal. Quants més llevaran àncores abans de les properes eleccions? El president del Banc de Sabadell va proposar “crear un Podem de dretes”. Potser s’ho pense més gent que és ara al PP només en llegir els autos de Ruz o els baròmetres del CIS.

Tal vegada al PP li interessaria més no fer la reforma electoral que proposa.