dimecres, 31 de desembre de 2014

Dinar de Nadal

[Opinió, 31/12/2014, web ací, jpg ací, pdf ací]

Advertia Lluís Vives que, quan arriba l'alegria, la festa i els banquets, ningú no vol sentir parlar de la pobresa (De l'ànima i la vida, VIII.4). Parlem, doncs, d'un banquet.

Imaginem que vosté està al dinar o al sopar de Nadal o de Cap d'Any. A taula són deu persones i a vosté li pertoca fer el repartiment. De primer hi ha una sopa. A la meitat dels convidats els en posa una vegada amb el cullerot i a l'altra meitat tres vegades a cadascú. De segon tenen un corder rostit o un titot amb prunes. Els dóna mitja tallada de carn a dos convidats i a altres dos els en posa tres trossos de vianda en el plat. Després trau torró o peladilles. A un convidat li'n posa un tros de dur i a un altre li plena el plat amb una dotzena de trossos de tota mena. Per últim, li toca repartir estrenes als menuts. A un li'n dóna un euro i a un altre cinquanta. Què pensarien els convidats?

Doncs precisament així estan repartits els ingressos a Espanya. La meitat de la població amb menys ingressos arreplega només un 27,8 % del total, que és la tercera part dels ingressos de la meitat de la població que en té més, que en conjunt suma el 73,2 %. Aquesta era la proporció que suposadament aplicava vosté al repartiment de la sopa. En segon lloc, la cinquena part de població que té més ingressos arreplega el 40,2 % del total, que és més de sis vegades el que aconsegueix la cinquena part de la població que menys ingressos té, que sumen només el 6,3 % del total. Aquesta desproporció, que ens fa una de les societats més desigualitàries de la Unió Europea, era exactament la que aplicava en repartir la carn. A més, els ingressos de la desena part de la població que menys en té no arriben al 2 % del total, mentre que els ingressos de la desena part de la població que més en té ultrapassen el 24 % del total, és a dir, la mateixa relació 1 a 12 amb la qual vosté repartia torrons i peladilles. Per últim, si comparem els ingressos del 5 % de la població que en té menys i el 5 % de la població que en té més, la proporció és 1 a 50, és a dir, la mateixa relació amb la qual vosté distribuïa les estrenes. I hem parlat d'ingressos; si tractàrem de la riquesa acumulada, les desigualtats serien encara majors.

divendres, 5 de desembre de 2014

Pugna contra la pesta

[Posdata, 5/12/2014, Ací pdf; Ací web]

Si no erra el recompte, la producció literària de Joan Olivares arriba, amb El metge del rei, al llibre onzé, i en fa la dotzena si afegim el seu tractat sobre els rellotges de sol. L´autor d´Otos ha conreat la novel·la, la narració infantil i juvenil i el relat curt. Aquesta nova obra és una biografia del metge xativí Lluís Alcanyís, un dels personatges valencians més notables de la segona meitat del segle XV, catedràtic a la primera Universitat de València i cremat a la foguera per la Inquisició el 1506. L´autor s´enfronta a tres dificultats no menors. En primer lloc, haver d´imaginar la vida d´un personatge, les notícies biogràfiques del qual són ben escasses (un repte que també havia encarat a Pana negra). L´autor ho resol construint un relat de la infància i la joventut d´Alcanyís a Xàtiva i Nàpols que li permet caracteritzar la difícil situació dels conversos i donar raó de la vocació d´Alcanyís i la seua pugna contra la pesta. En segon lloc, com a novel·la històrica, ha d´introduir el lector en circumstàncies complexes, com són els conflictes dinàstics de la Corona d´Aragó, el rerefons de la unió amb Castella o l´evolució de la Inquisició a casa nostra. L´autor palesa la seua habilitat pedagògica, dosificant la informació adequadament i, fins i tot, fent que el protagonista siga testimoni de fets notables. En tercer lloc, l´autor s´enfronta a la psicologia del convers (o del fals convers, condemnat per heretgia), un tema ben apassionant per al creador literari (recordeu el Naphta de La muntanya màgica), i ho fa tot fugint del tòpic de l´exageració de la religiositat de nova adscripció (la fe del convers) i construint un personatge moderat i racional, com correspon a un home de ciència al servei de la comunitat. Estaria bé que la seua novel·la animara altres escriptors a enfrontar-se amb les biografies d´altres metges notables valencians, com ara Arnau de Vilanova o Joan Baptista Peset. Naturalment, l´autor es pren algunes llicències (Alcanyís sembla que no va tenir una dona, sinó dues), però tampoc no excessives, perquè ha fet un bon treball previ de documentació i, d´altra banda, és fidel a les narracions de l´època, ja siga el Dietari de Melcior Miralles, els processos inquisitorials a la família de Lluís Vives o la literatura del nostre Segle d´Or, explícitament esmentada en la novel·la. Amb aquest bastiment, Joan Olivares construeix El metge del rei donant a cada capítol la forma quasi d´un relat curt, gènere que domina bé (ahí teniu Ultratge, amb un relat homònim impagable), i enriquint-lo amb un lèxic magnífic. Com en Vespres de sang, l´accio gira al voltant del enigma d´un crim. La diferència és que ací el crim tanca el llibre, és la mort anunciada del protagonista, convertit en narrador en primera persona, a mans del dispositiu cruel i intolerant de la Inquisició. En resum, una bona talaia històrica per entendre millor aquest poble de moros, jueus i cristians; una oportunitat per gaudir de la prosa acurada de Joan Olivares, del seu gust per l´observació reposada i la precisió, ja siga fent relats o rellotges de sol.