dijous, 16 d’abril del 2015

I si...

[Publicat a Opinión el 16/04/2015. Html ací, jpg ací; pdf ací]

Imagineu-vos que la batalla d´Almansa l´hagueren guanyada les tropes de l´arxiduc Carles. Què hauria passat?
A la cripta del l´església dels caputxins de Viena, que és el panteó reial de la dinastia dels Habsburg o dels Àustria, hi ha la tomba de l´arxiduc Carles, després emperador Carles VI del Sacre Imperi Romà, el qual hauria estat rei de la Corona d´Aragó si no hagués perdut la batalla d´Almansa i la guerra de Successió.
Si deixem de banda la narració maniquea i simplista de botiflers i maulets, no sembla probable que amb el rei Carles d´Àustria ens haguera anat de manera molt distinta a com els va anar a altres territories sota el seu domini, com ara Nàpols, Hongria o Bohèmia. Ens hagueren governat els Habsburg, llevat tal vegada del parèntesi revolucionari i les guerres napoleòniques. Però el Congrés de Viena (del qual s´acompleixen ara dos-cents anys) ens hauria retornat als dominis de la casa d´Àustria, que no es va caracteritzar precisament per respectar les llibertats nacionals, sinó més bé per sobredimensionar la cort vienesa, des de la qual es governava un territori immens i heterogeni amb la desídia que descriu Josep Roth a la seua novel·la La marxa Radetzky.
Si el Regne de València s´hagués mantingut a la dinàstia dels Àustria, a les escoles s´estudiaria l´emperadriu Maria Teresa, la totpoderosa mare de Maria Antonieta, o l´incombustible emperador Francesc Josep. Haguérem aprés més alemany que francés. En lloc de comentar la bomba que Mateo Morral llançà a Alfons XIII parlaríem de la llima amb la qual Louis Luccheni ferí de mort l´emperadriu Elisabet (més coneguda com Sissí).
L´imperi austrohongarés implosionà com efecte de la Gran Guerra i els Habsburg contemplaren com les nacions sota el seu domini esdevenien repúbliques independents. L´últim dels Habsburg que fou rei abdicà de la corona d´Àustria el 1918. L´Església Catòlica el beatificà. Els seus súbdits de Trieste l´anomenaven Carles embut pel seu amor al vi, segons conta l´escriptor Claudio Magris, nascut a aquella mateixa ciutat, a El Danubi.
A la cripta dels caputxins de Viena hi ha banderetes i petites corones de flors i garlandes amb els colors de la bandera de Mèxic junt a la tomba del que fou el seu efímer emperador Maximilià. També hi ha presents, i casualment amb els mateixos colors, deixats als peus del túmul de Sissí per hongaresos nostàlgics de la reina andrògina i insensible (Magris dixit). Però res no hi ha a la tomba de l´arxiduc Carles. I això que, si la corona valenciana hagués passat a mans de Carles d´Àustria, faria un segle, més o menys, que podríem ser ja una república independent. Una llàstima.

dijous, 2 d’abril del 2015

Ieper, fa un segle

[Publicat el 02/04/2015, Opinió, html ací, jpg ací, pdf ací]

La ciutat belga d´Ieper (en neerlandés) o Ypres (en francés) té un cert vincle amb València. A més del passat comercial comú, representat en la seua «Halle aux draps» o en la nostra Llotja de la seda, allà foren posades en pràctica per primera vegada les doctrines exposades per Lluís Vives a la seua obra De l´assistència als pobres o de les necessitats humanes (1526), com acredita una avaluació que la ciutat publicà el 1531, titulada De la forma de l´assistència als pobres. L´escrit de Vives s´inspirava, lògicament, en la seua experiència a la València burgesa de les darreries del segle XV i principis del XVI. El catedràtic de Polítiques públiques de la Universitat d´Aberdeen, Paul Spicker, considera que el projecte vivista d´Ieper fou el punt de partida de l´Estat de benestar social. Sembla un diagnòstic encertat.
També a la ciutat d´Ieper o Ypres, més exactament a les trinxeres de Langemarck, un parell de milles al nord, es va fer servir per primera vegada el gas com a arma bèl·lica. Fou el 22 d´abril de 1915, tot just ara en fa un segle, a l´anomenada Segona Batalla d´Ieper de la Gran Guerra. Els camps a la ribera del Hannebeck, on estaria a punt d´eclosionar la primavera, foren testimonis de l´ús primerenc d´allò que ara anomenem «armes de destrucció massiva» o «armes nuclears, químiques i bacteriològiques» en el llenguatge castrense.
Els atacs amb gas serien una experiència terrorífica en una guerra que tenia centenars de milers de joves pràcticament immobilitzats a les trinxeres de l´anomenat Front Occidental. De colp, com va escriure el jove poeta Isaac Rosenberg: «L´aire va ple de mort, / l´aire fosc brolla amb foc». També Wilfred Owen deixà uns versos sobre la por al gas i els efectes en aquells que s´ofegaven, enmig dels brams, perquè no havien aconseguit posar-se la màscara a temps: «Borrós, a través del vidre i d´una espessa llum tèrbola, / com si fos sota un mar verd, el vaig veure ofegar-se». Els dos, Rosenberg i Owen, que lluitaren al Front Occidental, moriren el 1918, poques setmanes abans de l´armistici.
L´experiència històrica mostra que cap arma ha deixat d´emprar-se, llevat que es disposara d´una altra més letal. El dia que les raons ètiques s´imposen als càlculs bèl·lics començarem a entrar en l´Estat de benestar moral, començarem a eixir de la Prehistòria.