dijous, 29 d’octubre de 2015

Famílies

[Publicat a Opinió, 29/10/2015, html ací, jpg ací]

La forma més freqüent de convivència entre els joves no és el matrimoni, sinó la parella de fet. En una comparació entre les parelles de 1995 i les del 2006, l´estudi 69 de la sèrie Opinions i actituds del CIS va concloure que, fa una dècada, el percentatge d´unions de fet superava al de matrimonis per a les dones entre 20 i 29 anys que ja havien format la seua primera unió. Canvis en la parella que tenen a veure amb modificacions a les llars.
L´agència estadística de la Unió Europea acaba de publicar la seua enquesta sobre les llars europees. La forma més freqüent és trobar una persona adulta sense xiquets, el que representa una tercera part del total de les llars. A continuació, la parella sense fills suposa una de cada quatre llars. Només en tercera posició trobem la parella amb xiquets o xiquetes (una de cada cinc llars).
També al nostre país, la forma més freqüent de llar és la persona adulta sense xiquets o xiquetes. La parella amb fills la trobem només en el 23 % de les llars espanyoles, percentatge només superat per Irlanda, Xipre, Luxemburg, Malta i Portugal. No cal dir que els països més avançats socialment i econòmicament presenten percentatges menors de llars que seguirien el model de parella amb xiquets o xiquetes i que, com podem deduir de l´estudi del CIS, en bona mesura i sobretot en les edats més joves, serien parelles de fet.
A Roma ha finalitzat el sínode episcopal sobre la família. Als seus documents finals, el bisbat catòlic continua identificant la família amb un matrimoni de persones de diferent sexe abocat a fer-se «una sola carn» (Mt 19, 6). Els bisbes segueixen ignorant no només el matrimoni homosexual sinó també les modificacions tan importants de la parella o de la llar, de les quals deixen constància les estadístiques oficials. Hi ha algun eclesiàstic que tampoc no se n´adona de la pobresa (que la sociologia acredita) i, el que és pitjor, ignora que ha de viure en ella (Mt 6, 26-28).
Els bisbes reunits a Roma continuen alertant sobre l´extensió de «situacions familiars irregulars», sense entendre que allò «irregular», estadísticament parlant, és el que ells defensen. Si la jerarquia catòlica continua adoptant aquesta perspectiva «ultraterrenal» (com diuen ells), no ha de sorprendre que minve el percentatge de practicants. Al País Valencià, les persones que es declaren no creients o atees són ja el triple de les que diuen anar cada setmana als oficis religiosos. En el cas dels homes, només un 5% diu anar a missa setmanalment. Però el bisbat continua tan ultra... terrenal.

dijous, 15 d’octubre de 2015

C's, o el recanvi

[Opinió, 15/10/2015, html ací, jpg ací]



De manera semblant a com l´anomenada crisi del bipartidisme amaga dos processos distints, la irrupció de partits emergents també és un abús conceptual per designar fenòmens diferents. Al País Valencià, Ciudadanos (C´s) és el recanvi del PP. Així ho mostra la lletra petita de l´enquesta postelectoral del CIS de les passades eleccions autonòmiques.
C´s es nodreix fonamentalment de l´electorat popular en descomposició. El 69% dels votants actuals de C´s triaren PP fa quatre anys. Per què més de dos-cents deu mil vots abandonaren la formació de la gavina per anar al partit de Rivera? La resposta és doble. D´una banda, entre els votants de C´s hi ha una proporció notable (el 59%) que considera que l´actuació del govern de la Generalitat als darrers quatre anys ha estat dolenta o molt dolenta, i són més encara els que critiquen la política d´ocupació (el 77%). Per tant, no només estan eventualment indignats per la corrupció del PP, sinó que també són crítics amb Fabra. D´altra banda, C´s es beneficià, com cap altre partit, de l´increment de les seues expectatives. Dóna igual que el 33 % dels votants de C´s no conega Carolina Punset. Quan començà la campanya electoral, només el 51 % de les persones que acabaren votant C´s tenia decidit fer-ho. Què va influir en la resta? Les bones expectatives. Un 30 % dels votants a C´s que consultà enquestes electorals reconeix que li ajudaren a decidir el seu vot i un 32 % dels votans a C´s havien dubtat entre dos partits, la major part dels quals es plantejaren el dilema de votar C´s o PP. Encara que C´s diu al seu ideari que és el fruit del «buit del centre-esquerra no nacionalista», el cert és que està més pròxim al PP que al PSOE. Al País Valencià, el 62 % dels votants de C´s està distant o molt distant del PSOE, percentatge que baixa al 37 % quan es tracta del PP.
Per ara, C´s es nodreix d´un perfil d´ex-votant del PP molt precís. Per nivells d´ingressos, els votants de C´s dupliquen el percentatges globals en les rendes superiors, així com també presenten proporcions més elevades en directius o quadres mitjans. Mentre el PP arreplega el major percentatge de vots al grup d´edat de més de 65 anys, els percentatges de votants a C´s en cada cohort són majors com més baixa és l´edat. Relacionat amb això, el 75 % dels votants de C´s fa servir internet habitualment, front al 40 % dels votants populars. També, la proporció de votants de C´s que llig diàriament la premsa duplica a la dels populars. El recanvi del PP està preparat.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Pedagogia o economia

[Publicat en Opinió, el 08/07/2015. Html ací, jpg ací i ací]

Empresariat de guarderies ha criticat que la Conselleria d´Educació tinga el projecte d´oferir algun curs del primer cicle d´Educació Infantil en centres públics. Afirma l´empresariat que es trenca la «coherència pedagògica». En termes normatius això és una fal·làcia perquè és precisament la legislació educativa la que preveu una única Educació Infantil amb dos cicles, i no dos nivells educatius distints. Més encara, el marc estratègic per a la cooperació europea en l´àmbit de l´educació i la formació de la Unió Europea per al 2020 apunta en la direcció d´ampliar la cobertura en centres educatius de l´Educació Infantil, fins i tot en cursos que en la nostra legislació no són obligatoris (95 % d´escolarització a partir de 4 anys, objectiu estratègic 3r).
En termes escolars, és encara més indefensable la seua posició, perquè la coherència pedagògica al si dels Centres Educatius d´Infantil i Primària (CEIP) no només està garantida, sinó que a més ha de constar en el preceptiu Projecte Educatiu de Centre, que està a disposició de les famílies i és periòdicament supervisat per la inspecció educativa i la mateixa Conselleria d´Educació. La coherència pedagògica no és una entelèquia sinó un esforç que es concreta en pràctiques, com saben bé tots els docents dels centres educatius d´Infantil, Primària i Secundària, i en documents públics.
En termes didàctics, l´argument empresarial és ja totalment inacceptable. No cal recordar que els i les mestres d´Educació Infantil disposen d´un grau universitari realitzat en una Facultat de Magisteri, cosa que no passa en les guarderies, que ni tan sols poden garantir que tot el seu personal dispose d´una formació professional especialitzada de grau superior. Sense menysprear la formació professional superior, el fet que les persones que disposen d´aquesta titulació no tinguen accés directe a les Facultats de Magisteri i, quan el tenen, només puguen obtenir la convalidació d´uns pocs crèdits en la carrera d´Educació Infantil (a la Universitat de València, menys d´una setena part del total) dóna una idea de l´increment de formació pedagògica que té un graduat universitari respecte d´un titulat de formació professional.
Per tant, en parlar de «coherència pedagògica», la balança cau absolutament del costat dels Centres d´Educació Infantil i Primària. Però anem amb el tema de fons: els diners, com sempre. Segons les últimes dades publicades per l´Oficina d´Estadística de la Unió Europea, les famílies espanyoles paguen per l´Educació Infantil i Primària molt més que es paga en el conjunt de la Unió. Si la mitjana europea és el 100%, ací les famílies paguen un 220,5% (una quantitat que, a més, s´ha incrementat relativament als darrers anys). No és la pedagogia, és l´economia.