diumenge, 27 de desembre de 2015

Un crim que quasi canvia la història

[Tafaneries valencianes, pdf ací]

Aquella nit del divendres 29 de setembre de 1916, dia de Sant Miquel, al teatre Apolo de València es projectava la pel·lícula «Més enllà de la vida, més enllà de la mort» i al cinema Sorolla el film, també mut, «Amb tu fins a la mort». Era tot un presagi. La lluna encetava el quart creixent i poca llum podia donar als camps de dacsa que hi havia junt a la via del tren de Barcelona, prop del Camí Fondo del Grau. Cap a les nou i mitja de la nit, uns obrers que tornaven a casa caminant junt a les vies i un home anomenat Vicente March, que anava a veure una caseta de camp on tenia unes aus, trobaren un jove moribund, cosit a punyalades. La víctima jeia enmig d´un toll de sang junt a l´hort de La Campaneta, allà on es bifurcava el ferrocarril de Barcelona, ben a prop de l´actual i inútil Torre de Miramar.
Els obrers espaordits donaren avís immediatament al guardabarrera més pròxim, un home major anomenat José Torres Berniols, que encara pogué escoltar dels llavis de la víctima cinc paraules: «M´han mort, mals amics». Ni els obrers, ni l´home de les aus, ni el guardabarrera, ni una parella que passejava potser buscant la fosca, ni un altre home que diàriament portava cartes al tren correu de la nit, com es feia abans, pogueren veure per molt poc els assassins.
El jutjat de guàrdia féu una indagació ràpida. La víctima era Rafael Garau Planes, de 28 anys, nascut a Santa Margalida, a les Balears, que el dimecres anterior havia arribat a València, allotjant-se a l´Hotel Roma i visitant freqüentment el café Royalti. El mòbil no era el robatori, perquè portava encara 900 pessetes i un rellotge car. Pels papers que duïa, deduïren que estava relacionat amb el contraban. El forense va fer l´informe de les ferides: en total, 16. La guàrdia civil rebé ordres de buscar els culpables entre els portuaris. Era clar que tantes ganivetades havien de ser obra, almenys, de dues persones, com s´encarregà de certificar el doctor Peset en un altre informe.
Immediatament foren detingues algunes persones i es presentaren càrrecs contra Vicente Benedito Gabarda i Isidro Darder Rocafull, que estaven relacionats amb el comerç il·legal de tabac. En el judici, celebrat el juliol de 1918, els dos foren declarats no culpables pel jurat. Els defensaren respectivament els lletrats Juan Barral (un hàbil advocat, del qual es tornarà a parlar en aquesta secció) i Fernando Cuesta. Benedito va morir el 1929 i Darder, que en el moment del judici tenia vuit fills, el 1969. Tots dos estan soterrats al cementeri d´El Cabanyal.
El jove mort aquella nit de de Sant Miquel del 1916 era fill de José Garau Tous, soci del també mallorquí Juan March Ordinas, que dues dècades després seria el gran finançador i organitzador de la insurrecció de juliol de 1936 que desencadenà la Guerra Civil i encetà la dictadura de Franco. March també donà suport a Juan de Borbó en les seues pretensions de restauració monàrquica. Precisament fou March qui es va fer càrrec de les despeses d´embalsamar el cadàver de Rafael i traslladar-lo a Mallorca a bord del vaixell «Balear».
El maig de 1905, Juan March havia contret matrimoni amb Leonor Servera Melis, vuit anys més jove i filla d´un polític de Manacor relacionat amb la banca. March començà a amassar la seua fortuna amb el contraban de tabac des del nord d´Àfrica a les Balears i la Península. Amb la mateixa xarxa traficava armes per a les tribus insurrectes del Rif durant els conflictes colonials o combustible per als navilis alemanys durant les guerres mundials, encara que també fou informador de l´espionatge britànic. Jugava a totes les baralles.
En els seus primers negocis, Juan March s´incorporà a la societat de José Garau, vint-i-dos anys major que ell i també del poble de Santa Margalida, per importar tabac des del nord d´Àfrica. Després d´un període d´enfrontament, constituïren la «Sociedad Tabaquera March & Garau» el 1909, però es mantenien els conflictes larvats degut a l´estratègia més conservadora de Garau i més agressiva de March.
Aquell mateix any de 1916, la tipografia d´En Pep Tous de Palma de Mallorca publicà unes cobles sobre el crim: «Cansons en mallorquí de´n Rafael Garau y Planas asasinat a Valenci» (sic), composades probablement per un glosador de Santa Margalida, el poble dels socis contrabandistes. Hi podem llegir versos com aquests: «Es dia de San Miquel / quin dia mes desdichat / caigueres dessengrantat / devall tres puñals, Rafel. / Deu fase que desde el Cel / per ell sigues emparat».

Les causes del crim
 
Per què i qui havia assassinat Rafael Garau? Era una pugna entre bandes dedicades al contraban? Una venjança? El pare de Rafael estava convençut que el seu soci, Juan March, havia fet matar el seu fill, malgrat les atencions al cadàver. Entre les declaracions que va arreplegar la policia hi havia la suposició que el mort tenia una trajectòria ascendent que podia posar en perill l´activitat de March. Hi havia les disputes per la companyia comuna del Nord d´Àfrica, que de fet es liquidà immediatament després del crim de València, de manera que beneficià March. Ni José Garau, ni un altre fill seu, Francisco, que continuà els pleits fins 1930, en pogueren traure res. Anys més tard, Francisco Garau fou condemnat a sis anys de presó per l´assassinat de Jaime Ramis, una acció en la qual morí també Bernardo Sureda, els dos col·laboradors de Juan March.
Però hi havia un altre suposat mòbil per explicar la mort del jove trobat junt a la via del tren del Camí Fondo del Grau: Rafael Garau i Leonor Servera, la dona de March, serien amants. Ara es coneix l´existència de cartes apassionades de Leonor a Rafael. Fins i tot s´especula amb la paternitat del segon fill de Leonor, Bartolomé, nascut el 1917. No deixa de sorprendre que fóra precisament aquest el destinatari de tot els béns que Leonor llegà en herència en morir, deixant sense res a Juan, el seu major. Malgrat la pressumpta infidelitat de Leonor, el Vaticà li atorgà temps després la creu Pro Eclessia et Pontifice. José Garau, el pare del jove assassinat, hauria trobat cartes de la dona, en les quals explicaria com Juan March s´havia enterat de la relació. Per això, el pare del mort arribà a dir-li a Juan Monjo (que era nebot del suposat instigador de l´assassinat): «Jure per Déu que provaré que Juan March va fer matar al meu fill, i després acabaré amb ell, encara que siga l´únic que faça en la meua vida». Però no ho va fer. Dissortadament, José Garau no va poder provar que March havia encomanat la mort del seu fill. Si ho haguera pogut fer, la trajectòria del contrabandista mallorquí que donà suport a Franco no hauria estat la mateixa. Tampoc hauria estat igual la nostra història si hagueren identificat els sicaris aquells obrers que tornaven a casa caminant vora la via del tren o el vell guardabarrera, o la parella que passejava a la fosca o aquell que duïa cartes al tren correu. O si els haguera vist millor l´home que anava a la caseta on tenia unes aus i que casualment compartia cognom amb el suposat instigador del crim.

diumenge, 20 de desembre de 2015

Un periodista, actor en més de 80 pel·lícules

[Tafaneries valencianes, 20/12/2015, pdf ací; jpg ací]  


L´ofici d´Emilio Fornet de Asensi fou el de periodista i escriptor, però arribà a interpretar papers en més de vuitanta pel·lícules (i això sense comptar curtmetratges ni sèries de televisió). Altres periodistes participaren en la realització o interpretació de pel·lícules. Fou el cas, per exemple, del gran Billy Wilder, que treballà en un diari vienés abans de dedicar-se al cinema (experiència que ressona en el seu film «Primera plana»). Però, tal vegada, cap persona ha arribat a la producció bibliogràfica i cinematogràfica de Fornet.
Fornet va nàixer el 1888 o el 1889, probablement a Madrid. De ben jove s'hagué de traslladar a València, on començà a treballar de periodista. Habitualment, remetia cròniques i articles, freqüentment de tema valencià, a diaris de Madrid, com ara «La Libertad», «La Voz», «La Gaceta Literaria» i, sobretot, «El Heraldo de Madrid». També publicà entrevistes, com ara al cartellista Lluís Bagaria o a Clementina, la vídua d'Isaac Albéniz. Els articles que Fornet va fer sobre aquest compositor prengueren la forma d'un llibre que publicà el 1927. L´activitat literària es completà prompte amb la redacció d'una obra teatral en valencià. El 1931, Fornet estrenà al teatre Alcázar de València l'obra «La delicada de Gandia. Comedia en dos actes i en vers», de la qual la impremta Carceller va fer una edició el 1932. Un any després aparegué el seu poemari «Ciudades de Oro», que obtingué un cert reconeixement en els cercles poètics. D'aquesta època és també la seua novel·la «La terra florida» (reeditada el 2008 per l´editorial Oronella).
En temps de la II República, Fornet es traslladà a Madrid, on continuà redactant articles de temàtica valenciana. Així publicà entrevistes amb personalitats de la nostra terra que s'hi trobaven, com ara el doctor Pedro Gómez-Ferrer o l'escultor Mariano Benlliure. De vegades firmava articles ben imaginatius, com un en el qual proposa a diverses persones cèlebres que posen en la posició que desitgen un ninot articulat i que donen la raó de l'elecció o aquell altre en el qual, envoltat de «modistillas» intenta que li facen un vestit elegant per menys de quatre pessetes. En aquells anys també li dedicà un llibre a l'efímer president de la I República Francisco Pi y Margall.
Després de la Guerra Civil, que Fornet passaria probablement a Madrid, continuà publicant llibres amb temes valencians, amb una freqüència notable per a les escassetats de la postguerra. El 1941 publicà «Vercilumar: novela y mito solar de la Dama de Elche». També fou l'autor d'un llibre sobre Blanca March, la mare de l'humanista valencià Lluís Vives, que aparegué en la prestigiosa editorial Espasa-Calpe. L'obra és més imaginativa que rigorosa i està farcida d'incorreccions històriques, com s'ha demostrat després en fer-se públic el procés inquisitorial contra la família de l´humanista, inclosa la mare, i eixir a la llum documentació de l'entorn de jueus conversos on visqué Vives a València. També li dedicà un llibre al rei conqueridor: «Don Jaime I, el Rey de las tierras del sol» (publicat el 1948 per l´editorial «Gran Capitán», en la col·lecció «Milicia de España», noms molt escaients per a la primera etapa de la dictadura). Fornet també participà en el volum col·lectiu, publicat per Lo Rat Penat, «Estilos de la ciudad. Valencia gótica. Opiniones y comentarios» (1950) i, amb José Joaquín Sanchís y Zabalza, «Expansiones del espíritu (ensayos poéticos)» (1954).

Un decisiu 1955
 
L'any 1955 fou important en la biografia de Fornet perquè s'hi produïren dos fets notables. El primer esdeveniment fou que publicà «Hierros y rejerías» (1955), un llibret amb el qual començà la sèrie de nombroses aportacions a la col·lecció «Temas Españoles», on publicà també: «El Duque de Gandía» (1956), «La Imprenta en España» (1956), «La ganadería» (1957), «El correo» (1957), "«La Albufera» (1958) i «Castellón» (1959). També publicà una obreta de tema taurí, relacionat amb «Sangre y arena» de Blasco Ibáñez, amb el títol «Aguafuerte de los Fabrilos» (1957), un llibre anomenat «La belleza» (1959) i un altre sobre Sant Vicent Ferrer. El segon fet important fou que el mateix 1955, Fornet prengué part, amb un petit paper (un convidat a una festa), en la pel·lícula «Mister Arkadin» d'Orson Welles, una coproducció francesa, suïssa i espanyola, que, en part, fou rodada a Madrid. La pel·lícula tracta sobre la reconstrucció de la biografia d'un enigmàtic personatge. Fornet encetava així, amb més de 65 anys, una abundant carrera cinematogràfica.
El 1960, Fornet aparegué en alguns curtmetratges, però sobretot desenvolupà la seua carrera com a actor a partir de 1974. Fornet participà en moltes pel·lícules de baixa qualitat interpretant un vellet molt prim. Els films tenien generalment com a tema l´adulteri o qualsevol altre que permetera seqüències de «destape». Fou el cas de: «Las obsesiones de Armando»; «Polvo eres», «De profesión polígamo», «El Adúltero», etc. Però deixant de banda aquests subproductes cinematogràfics, Fornet pogué participar també en pel·lícules de directors importants del cinema espanyol, com ara: Eloy de la Iglesia, Angelino Fons, Antonio Giménez Rico, Manuel Gutiérrez Aragón, Pedro Lazaga, Josefina Molina, Pedro Olea, Rafael Romero Marchent, Manuel Summers o el gran Fernando Fernan Gómez.

Un secundari fixe
 
Fornet interpretà el paper de Feliu, el secretari de l'ajuntament en la versió cinematogràfica de «El virgo de Visanteta» de Bernat i Baldoví, que pren part amb poca fortuna, diguem-ne, en un concurs de pets. En aquell film, dirigit pel valencià Vicente Escrivá, trobem altres actors i actrius valencians ja desapareguts, com ara Queta Claver, Antonio Ferrandis, Joan Monleón o Pepe Sancho.
En l'última etapa cinematogràfica de Fornet fou pràcticament un secundari fixe d'aquelles produccions de Mariano Ozores, protagonitzades per Andrés Pajares i Fernando Esteso. Recordaran al vell primet (ja tindria més de 85 anys) amb una veu característica, que en realitat pertanyia generalment a l'actor de doblatge Eduardo Calvo. Així el podem veure en: «La Lola nos lleva al huerto», «Al Este del Oeste», «Cuando Almanzor perdió el tambor», «¡Qué tía la C.I.A.!» i moltíssimes més.
Emilio Fornet de Asensi va morir el 1985, quan tindria uns 97 anys. L'any següent al del seu falliment encara s'estrenaren cinc produccions de la factoria d´Ozores, en les quals havia participat.
Realment, en visionar les seqüències d´aquelles produccions de guió i art cinematogràfic escàs, on apareix aquell vellet molt prim, costa imaginar que aquesta persona haguera escrit tants articles sobre temes valencians i un bona quantitat de llibres, amb més o menys encert, sobre les figures cabdals de la nostra història com Jaume I, Sant Vicent Ferrer, Lluís Vives o Francesc de Borja, i també sobre la Dama d'Elx o la Delicada de Gandia, sobre l'Albufera o Castelló. En cert sentit, ell també és un Mister Arkadin, la vida del qual encara no ha estat totalment reconstruïda.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Jugador del València CF, víctima d´ una bomba

[Tafaneries valencianes, 13/12/2015, pdf ací]


Hipólito Tarín Tarín fou ferit per una bomba al café Suizo el 1920. Però aleshores encara no era jugador del València CF, ni tan sols futbolista. Tarín va nàixer a Torís, l´últim any del segle XIX. Es traslladà a la capital on, de jove, treballà de calderer. Enmig del repic dels martells i el flaire del coure, Tarin va aficionar-se al futbol. Decidí exercir d´arbitre o «referée», com es deia aleshores. Així apareix en les cròniques periodístiques del 1920, any que l´atzar volgué també que es trobara en el radi de la metralla d´una bomba.La nit del diumenge 23 de maig, potser celebrant la jornada futbolística, Tarín estava al Café Suizo de València, a la Baixada de Sant Francesc (on després hi hagué el Cine Suizo, a l´actual Plaça de l´Ajuntament). A mitjanit explotà una bomba potent, carregada de metralla. L´artefacte estava dipositat al fons del local, que tenia una configuració estreta i en forma d´ela, a l´anomenada sala del dòmino. Allà, baix d´un vetllador, algú havia deixat l´artefacte i havia calat foc la metxa o aquesta s´havia encés casualment per alguna burilla.
La policia suposà que la bomba s´havia activat accidentalment, ja que aquell café era un lloc habitual de reunió d´activistes del moviment obrer. Per això procedí a detindre persones amb filiació sindical que estaven al Suizo. En pocs dies, els sospitosos ingressaren a la pressó.L´explosió fou potent: derribà un mur, va fer volar una claraboia, trencà una canonada d´aigua (la qual cosa produí una petita inundació) i destrossà els aparells elèctrics i de gas. La clientela, formada en aquella hora per gent jove, que es trobava més pròxima a la deflagració fou afectada per la bomba. El més greu dels ferits fou el jove ebeniste Francisco Bautista Francés Valiente, el qual, crivellat per la metralla i amb ferides a les costelles, va morir molt poc després a l´hospital. El seu soterrament fou presidit per l´alcalde i el governador civil.
En la nòmina de ferits trobem un fuster, un escrivent, un caixista i alguns jornalers.Aquells dies, en mig d´una vaga general, es vivien jornades de plom a la ciutat de València. Hi havia assemblees de treballadors i els sindicalistes empresonats mantenien una vaga de fam. Hores abans de la bomba del café Suizo, uns pistolers havien matat de dos trets d´una browning un guàrdia de seguretat, Miguel Villarroya, al cantó del carrers Comte d´Almodóvar i Figuereta, a l´actual Plaça de la Mare de Déu. També va explotar una bomba a una de les ferreteries d´Ernesto Ferrer (en tenia tres) i una altra a l´amfiteatre de l´Apolo, mentre es representava el segon acte de la sarsuela «Los Saltimbanquis». El public del teatre, una mica escàs, es llançà espaordit a les portes. El popular primer actor Anselmo Fernández, que estava present encara que no treballava a la sarsuela, es posà d´un bot davant l´orquestra i va fer que els músics arrencaren amb el pasodoble «El Gallo». La música tranquilitzà la massa atemorida d´espectadors, encara que més bé l´hauria d´haver inquietat perquè feia una setmana que el germà d´, El Gallo, anomenat Joselito havia estat mortalment ferit per bailaor a Talavera de la Reina.Poques hores després de la bomba del café Suizo va explotar una altra a la sala de billar del café España, al costat del Suizo. Al cine Moderno posaren altra bomba, feta de dinamita negra i amb una capa de ciment, però no explotà perquè se li apagà la metxa. Així mateix quedà sense detonar una bomba col·locada en un molí de farina de la zona marítima, on hi havia una intensa activitat sindical.

Arbitre i futbolista

Tarín hagué de recuperar-se prompte de les ferides de la bomba, perquè el diumenge 18 de juliol de 1920 el trobem arbitrant un partit de la Copa València entre el Llevant i el Stadium. L´actuació de Tarín fou qualificada d´aquesta manera en la crònica esportiva: «El referée, bien, aunque poco enérgico». Tal vegada, descripcions així animaren en ell un canvi d´actitud. En el tercer partit del campionat, en el qual jugaren València i Stadium, un centrecampista del València li va fer la traveta a un davanter del Stadium al mig del camp i l´arbitre, és a dir Tarín, davant la sorpresa general, decretà penal (!) a favor del València. La crònica periodística concloïa: «Se impone una visita de inspección por parte del Colegio Nacional de ´referées». 
Tarín també va arbitrar la semifinal i la final de la Copa de l´Ajuntament de l´any següent, partits que va guanyar el València CF, en els dos casos, al Gimnàstic. Encara que la seua actuació fou qualificada de correcta per la premsa, cal parar esment en la descripció que la crònica esportiva va fer del primer gol del Gimnàstic en la semifinal: «El empate consiguiólo el Gimnástico, en una parada del portero, que al retener excesivamente, dió ocasión a que le cargaran tres jugadores, entrando el balón en el goal». Certament, en aquella època es jugava futbol d´una altra manera. Un any després, Hipólito Tarín s´incorporava al València CF com a jugador. Potser en el seu fitxatge va influir el fet que el nou i primer president del club, Octavio Augusto Milego, també havia exercit de «referée» i, fins i tot, havia constituït en 1921 el Col·legi Regional Valencià d´Arbitres. El 30 de juliol de 1922, Tarín va fer el seu debú al camp de Les Corts contra el Barça, amb derrota dels visitants. En la temporada següent, Tarín va prendre part en un esdeveniment històric. El 20 de maig de 1923, el València CF canvià el camp d´Algirós pel de Mestalla amb un enfrontament benèfic amb l´etern rival, el Llevant. Amb la samarreta blanca del València CF, Tarín jugà 66 partits com a titular i 2 com a suplent.Tarín era un futbolista decidit. Jugava de centrecampista, encara que tenia tendència a pujar a l´atac i buscar l´enfrontament, a l´estil de Zidane. De fet, en alguna fotografia se l´identifica com davanter. Per aquest estil ofensiu i pel seu nas prominent, la premsa es referira de vegades a ell com «Cyrano».
De la seua tendència a l´enfrontament dóna compte el fet que fou expulsat moltes vegades, entre elles en l´històric partit en el qual el València CF arribava per primera vegada a la final de la Copa d´Espanya. Fou en la temporada 1922/23 contra el Gijón. El 17 de juny de 1923, en un partit entre el València i l´Europa de Barcelona, Tarín va fer una entrada al porter Bordoy que provocà una gran baralla. Els espectadors botaren a la gespa del nou Mestalla i agrediren el jugador català Artisus, la qual cosa determinà la intervenció de la guàrdia civil i que els companys de l´agredit abandonaren el camp. Potser la millor actuació de Tarín fou en un partit del València contra la Fiorence de Gènova, que fou derrotada per 7 a 0. Tarin va fer un hat trick. Després de la seua estada al València CF, Tarín continua jugant en l´Alcodiam d´Alcoi, l´Atlético València o el Burjassot CF. Tarín va morir el 13 de gener de 1978, mentre una onada de fred intens s´estenia per les nostres terres.

diumenge, 6 de desembre de 2015

El duel en què van ferir Blasco Ibáñez

[Tafaneries valencianes, 6/12/2015, en jpg ací]


El 29 de febrer de 1904, Vicente Blasco Ibáñez es va batre en duel amb un tinent de carabiners, Juan Alastuey Marías. Blasco tenia trenta-set anys, era diputat a Corts per Unió Republicana i ja havia publicat les seues novel·les d´assumpte valencià. Blasco ja s´havia batut el 1900 amb Fernández Arias, director del diari La correspondencia militar. El novel·lista fou lleument ferit a la cuixa. El 1904 tornà a batre´s en duel.
Quan es bateren a Madrid, els duelistes ignoraven probablement que ambdós compartien procedència. Gaspar i Ramona, els pares de Blasco, eren aragonesos i també els Alastuey procedïen del Pirineu d´Osca. El 1893 trobem Juan Alastuey com a sergent del Batalló de Caçadors de Muntanya número 4 de Barbastre. Cinc anys després, quan ja era tinent, va rebre la creu de primera classe del mèrit militar per les seues accions heròiques realitzades en la Guerra de Filipines, en els enfrontaments de Tayabo i Sato, a l´illa de Luzón.

Alasteuy no va gaudir de la celebritat que tingué un altre tinent d´infanteria, Saturnino Martín Cerezo, que comandava el destacament que va suportar més de 300 dies de setge a Baler, també a l´illa de Luzón, cent quilòmetres a llevant de la posició del tinent Alastuey. Els herois de Baler foren immortalitzats en diverses novel·les i en la pel·lícula «Los últimos de Filipinas». Cal recordar que les campanyes de Cuba i Filipines atiaren el republicanisme de Blasco. La culpa de la guerra colonial, va escriure en El Pueblo, residia «en el régimen monárquico y en ese espíritu de reacción que no solamente ha envilecido la Península, sino que ha influido poderosamente en las colonias».

Cap al 1900, el tinent Alasteuy s´integrà en les forces d´ordre, mantenint-se com a militar en la reserva. Fou delegat interí de les forces de seguretat al districte Est de Madrid, encara que també viatjà a Barcelona el 1902 per preparar l´acondicionament de 150 agents que hi havien de combatre el moviment obrer.
El 22 de febrer de 1904 es produïren els incidents que determinarien el duel. Els republicans es manifestaren a les portes del Parlament i intervingueren les forces de seguretat. L´endemà, Blasco demanà la paraula a la Cambra Legislativa per a dir: «Y cuando estábamos hablando con este señor [coronel Elías del Cos de Seguretat] y nos aconsejaba que nos fuéramos unos diputados por un lado y otros por otro, vimos de repente sables desenvainados, oímos gritos, vimos gente que llevaba la cara llena de sangre y presenciamos ese atropello, que únicamente puede darse en Marruecos, propio, no de la fuerza pública de un Estado civilizado, sino de los oskaris, de los moros de Rey, que tienen el asesinato por único medio de gobierno y de restablecer el orden público. Yo mismo, señor ministro de la Gobernación, yo mismo, que estaba hablando con el señor coronel Elías y el Sr. Lerroux, recibí un golpe en la espalda, un golpe que no era de ningún agente de Orden público, sino de un tenientillo sinvergüenza, digno discípulo del señor ministro de la Gobernación y del señor gobernador de Madrid».
Segons la premsa, hi hagué en Madrid una reunió de carabiners ofesos, on acordaren demanar explicacions al diputat, això és, retar-lo a duel. Pensaren en fer un sorteig per decidir qui s´havia de batre amb Blasco però, com que el diputat s´havia referit a un oficial sense identificar, els tres oficials presents decidiren marxar a casa de Blasco per demanar-li satisfacció per les seues paraules i que fóra ell qui decidira el duelista en reconéixer l´agressor. Ho feren així i el diputat acceptà batre´s amb aquell que considerà autor de l´agressió: Alastuey.
El duel es realitzà en la finca del senyor Sabater, prop del Passeig de les Delícies de Madrid. Hi havia un jutge de camp, dos metges i dos padrins per duelista. Aquests se separaren uns 28 metres, apuntaren uns segons les seues pistoles ratllades de combat i dispararen. Encara que un padrí de l'oponent havia comprovat que no tenien carteres o monedes que pogueren detindre els trets, una bala del militar va impactar en una anella que duia Blasco per unir una cadeneta de clauer al cinturó, la qual cosa li va produir una lleugera contusió. Després del debat dels padrins, Alastuey i Blasco es donaren la mà i el duel finalitzà.
L´acció no entrebancá la carrera militar d´Alastuey. El 1908, el tinent fou classificat per a l´ascens a capità i el 1917 era capità esperant la classificació per a comandant. El 1934 apareix en la premsa fent una donació de dos duros en una col·lecta organitzada pel diari ABC «para premiar a la fuerza pública por su actuación patriótica frente al movimiento revolucionario». En el llistat de donants es esmentat com a membre del Centro General de Pasivos de España, una associació de militars jubilats. Catorze mesos abans, les despulles de Blasco Ibáñez havien estat traslladades a València, on havien estat rebudes pel president del Govern.

dijous, 3 de desembre de 2015

Professorat

[Publicat en Opinió, el 04/12/2015, html ací; jpg ací]



Els mitjans de comunicació s´han fet ressó d´un informe de l´OCDE segons el qual el professorat espanyol no és avaluat. Alguna gent ha exclamat: eureka! heus ací els responsables dels problemes educatius i, de pas, dels problemes socials! Que avaluen al professorat! Que li retallen (més) el sou! O que li tallen el cap! que diria la reina d´Alícia. Diu això l´OCDE? És així? Senzillament, no. L´OCDE ha publicat el seu informe anual Education at Glance, que té, en anglés, 568 pp. La notícia dels mitjans es refereix a una fila d´una taula de la p. 510. No res més. On ni tan sols es parla del professorat en general, sinó del professorat de Secundària Obligatòria. I cal dir que l´OCDE considera que hi ha avaluació contínua en un país encara que els avaluadors siguen, per exemple, els mateixos companys del centre. En cap lloc diu l´OCDE que això siga causa dels nostres problemes educatius. Com és lògic. I quins són? El primer, la manca de formació professional de la població en edat laboral. El 65,7% de la població valenciana en edat laboral no té cap certificació professional (el que és molt greu amb un atur terrible i un atur de llarga durada que esdevé crònic); i les persones que la tenen, l´han assolida majoritàriament a la universitat.
Relacionat amb això es troba l´abandonament educatiu prematur: el dèficit més important del nostre país respecte als objectius europeus del 2020. Per a la UE, l´abandonament «educatiu« (no «escolar») es mesura per la població de 18-24 anys que no segueix ensenyaments postobligatoris. La mitjana europea és l´11,2%; l´espanyola, el 21,9%. Els nivells educatius ací estan molt polaritzats. Per una banda, entre els 25 i els 54 anys, la població que té, com a molt, l´educació secundària a la Unió Europea és el 21,3%. A Espanya, el 38,7% i puja al 68,2% per a les persones de 55-74 anys. Per una altra banda, el percentatge de gent amb estudis universitaris en els 25 i 54 anys és a la Unió del 31,7%; ací del 38,2%.
Aquests problemes tenen a veure amb un mercat de treball que promou la desqualificació de la mà d´obra (en un marc de relacions laborals cada vegada més desregulat) i amb una estructura del sistema educatiu que afavoreix el negoci privat (vegeu el meu article "educació caríssima", del 5 de juny), amb una marginació constant de la formació professional i un negoci creixent d´escoles i universitats privades. I què tindra a veure tot això amb l´avaluació del professorat dels centres públics? Cortines de fum