diumenge, 31 de gener de 2016

Els últims roders de l'Horta


[Tafaneries valencianes, 31/01/2016, jpg ací, html ací, pdf ací]



A principis del segle XX, encara hi havia roders per les muntanyes valencianes. A casa nostra, el bandolerisme es remuntava a l'expulsió dels moriscs i havia revifat amb la guerra contra el francés i durant el sexenni democràtic (1868-1874). En tenim tractaments literaris notables, com ara l'«Últim roder» de Josep Franco i «Pana negra» de Joan Olivares. Però encara és un fenòmen més bé ignorat.

Cap a l'any 1900, les partides de José Manuel Llorca, conegut com «Pinet», i Agustín Granero, el «Xato de Xella», atemorien els pobles de la Marina Baixa o la Canal de Navarrés. Però aquest roders corrien per contrades de difícil accés, allunyades de les grans ciutats, tot el contrari del que passà ambFernando Castillo Carratalá, que capitanejà una colla de roders pràcticament a les portes de València.

Fernando Castillo va nàixer a Torrent, el 1878. Tenia, almenys, un germà major, Manuel, i una germana, Concepción. Fou llaurador. Conreava horts o feia jornals a la taronja, sota el sol, la qual cosa li havia deixat la pell bruna. Tal vegada havia fet graneres. Un dia es fartà de l'hort o dels jornals i formà una colla de roders. Potser no arribava encara als vint anys. El seu pèl totalment negre i la barba molt escassa palesaven la seua joventut. Es feia dir «Conole» (o Conolé), que era el malnom de la seua família. La Serra Perenxisa o els barrancs de l'Horta Sud eren un terreny adobat per a robatoris i permetien resguardar-se de la Guàrdia Civil. Un dia assaltaven traginers que anaven solitaris pel camí d'Alboraig a Silla i un altre dia furtaven a un mas o una alqueria aïllades o s'atrevien amb les riqueses d'una església. Sempre amenaçaven violentament les seues víctimes, fent-les creure que eren capaços de matar-les immediatament. Exhibien armes de foc i tenien l'apariència de persones amb poca cosa a perdre. A Conole li acompanyaven Miguel Císcar, anomenat el «Manco»,Pascual Ballester i Lamberto Carbonell, de malnom «Corneta». Conole, el Manco, Ballester i Corneta es movien amb hàbilitat per la serra, però també passejaven ufanosos pels carrers de Torrent.

La Guàrdia Civil els perseguia, però sempre se n'havien escapat, de vegades fent ús d'armes de foc. Finalment, el dijous 24 de febrer de 1898, foren capturats. Conole fou jutjat i condemnat amb duresa a 22 anys de presó. A l'estiu de 1900 s'ordenà el seu trasllat a la presó de Ceuta. En aquella època, el penal del Hacho es considerava la pitjor presó espanyola, un establiment atapeït de delinqüents perillosos, bona part dels quals estaven condemnats a cadena perpètua. Però mentre era portat en ferrocarril des d'Alcazar de San Juan a Cadis, on embarcaria cap a Ceuta, Conole s'escapà aprofitant una parada a l'estació d'Espelúy (Jaen), on la màquina de vapor havia de respostar aigua. Curiosament, aquell entorn de Sierra Morena rememorava bé les aventures dels roders legendaris, com José María Hinojosa, «el Tempranillo».

Conole tornà a l'Horta, on continuà de bandoler. La premsa especulava que el retorn del roder torrentí havia animat més accions del Xato de Xella i que, fins i tot, Pinet havia abandonat el seu refugi a Oran i havia tornat a practicar el bandolerisme a la Marina. La celebritat de Conole va atraure nous membres a la seua colla. S'identificà al «Confit», un germà llec d'un convent de Torrent. La gent afirmava haver vist una bona colla de bandolers. Es parlava d'una dotzena d'homes, encapçalats per Conole, que haurien muntat el seu quarter general en amagatalls del barranc que hi ha entre Paiporta i Picanya. La llista de les víctimes dels robatoris augmentava: a un home de Picanya, que llaurava el seu camp junt a la via del trenet, li furtaren quinze pessetes, a un masover del Mas de Ràfol li'n demanaren mil cinc-centes, i així contínuament.

Com en el cas de Pinet, Conole tampoc era un bandit vulgar. Les seues accions tenien de vegades un cert ressó romàntic o apuntaven una pretensió justiciera. Així, cap a la fi de l'estiu de 1900, Conole li va remetre a l'alcalde de Paterna un taló de ferrocarril, que corresponia a una caixa de consigna on els roders havien deixat els objectes que havien robat a l'església d'aquell poble. En la carta, el bandoler denunciava que el sagristà havia fet desaparéixer objectes valuosos de l'església. La premsa arreplegava també una declaració de Conole, potser inventada o, si més no, endolcida per algun periodista: «No lo he hecho a mal hacer, porque no soy un malhechor adocenado, sino para ejercitarme en un sport que me atrae y me seduce; para dar muestras de mi audacia, que ha de ser ruidosamente aplaudida por el público en general, y para procurarme un anuncio pomposo y gratuito, que seguramente la prensa periódica no me lo negará, encargándose de hacerme célebre. La humanidad es débil y el esplendor de la gloria ofusca al hombre más modesto».

Les autoritats prengueren mesures. El governador mantingué una reunió de treball amb el cap de la Guàrdia Civil. Acordaren incrementar la vigilància a Torrent i s'enviaren parelles a cavall per les serres de l'entorn. El director general de Penals remeté telegrames a tots els governadors civils d'Espanya, fent-los que s'interessaren per la búsqueda i captura de Fernado Castillo. Acompanyava a la seua demanda una descripció tan breu com poc pràctica: solter, nas i rostre regulars, alçada 1,600, etc. Finalment, Conole caigué.

La caiguda de Conole

Resulta simbòlic que Fernando Castillo fora identificat quan baixava del «trenet» a l'estació de Torrent. El ferrocarril de la Ribera portava menys de cinc anys en funcionament. Un roder viatjant en tren era el més contrari a l'èpica de l'home a cavall, que tan bé exploraria anys després el «western». El 19 d'octubre de 1900, Conole fou reconegut per uns agents a l'estació de Torrent, quan baixava del trenet de les quatre i mitja. Ell se n'adonà i marxà ràpid a la casa que ocupava, al carrer de l'Àngel, als arrabals del poble pròxims a l'estació. Alertada la Guàrdia Civil, posà setge a tota l'illa de cases. Els agents passaven de corral en corral buscant el roder. Quan s'aproximaren al refugi de Conole, començà un intercanvi de trets entre Fernando, apostat a una finestra, i els agents. De colp es va fer el silenci. El roder no responia als trets. Els agents penetraren a l'habitatge pel corral i trobaren Conole estés a terra, amb un toll de sang junt al seu cap. No es podia determinar si havia mort per un tret d'un guàrdia civil o s'havia suicidat. Un parell d'hores després de baixar del tren, Conole ja era mort.

No molt més se sap de la banda de Conole. Alguns continuarien amb petits robatoris. El Manco fou detés anys després per furtar un sac de cebes. Els altres cèlebres roders també tingueren finals infortunats. El Xato de Xella fou abatut per la Guàrdia Civil al barranc del Naro, prop d'Anna, el 1904, i Pinet morí en el penal de Ceuta el 1909.

Pocs anys després de la mort del roder torrentí, el juny de 1905, també va morir un germà seu en un accident. Era carreter i transportava fustes quan, en baixar el Pont del Mar, el carro volcà, ell caigué a terra i unes fustes li colpejaren el cap, causant-li la mort. S'anomenava Manuel, tenia 31 anys i deixà vídua i tres fills. Vivia al carrer Sant Francesc de Torrent i també era conegut com Conole.

diumenge, 24 de gener de 2016

L'autèntica «Doña Sol»

[Tafaneries valencianes, 24/01/2016, html ací, pdf ací, jpg ací]


Constantina va nàixer el 1879. Fou la filla major de José de la Figuera, cavaller de la Mestrança de València, i Constantina de la Cerda, marquesa de Fuente Sol i de Trocifal. La família tenia un palau a Sant Mateu i terres al Maestrat, on negociaven amb les carrasques i havien fet una ramaderia de bous a la finca de la Salvassòria (més endavant anomenada de Cervera i Badal). El pare de Constantina adquirí el 1890 la plaça de Bous de Vinaròs, la restaurà i la reobrí l'any següent.

En juny del 1895, Julio Aparici Pascual, un torero de Russafa conegut com Fabrilo, contragué matrimoni amb María del Pilar Teruel Sabaté. Fabrilo, que va torejar a Vinaròs, establí una relació amorosa amb Constantina, en aquella època una joveneta de la noblesa d'uns 17 anys. El fet que Fabrilo estiguera enganyant la seu dona li posà el públic en contra. Diu Cossio: «Sobtadament, l'afició valenciana es va fer la seua enemiga per motius d'ordre particular».El torero respongué a l'animadversió popular arriscant encara més en les seues faenes. El 10 de novembre de 1895, a la plaça de bous de València, va fer un famós «desplante». Després d'un «quite» al sisé bou, Chiclanero, de la ramaderia de Veragua, va estendre la capa a terra i es gità damunt. Aquesta mostra de valor no aconseguí calmar el públic. El 1897, novament a la plaça de València, hagué d'arriscar-se posant les banderilles i fou cornejat per Lengüeto de la ramaderia de J. M. Cámara. Morí dos dies després i fou soterrat a València. Un any després s'erigí un mausoleu dissenyat per Mariano Benlliure. La fatalitat volgué que el germà de Fabrilo, anomenat Francisco, que seguí també la vocació taurina, morira el 1899 també a la Plaça de València, agafat pel bou Corucho de la ramaderia de Pablo Romero.

Vicente Blasco Ibáñez novel·là la relació de Fabrilo i Constantina en la seua obra «Sangre y Arena» (1908), que també s'inspiraria en la mort del torero Espartero. Pilar Teruel i Constantina estarien representades pels personatges de Carmen, l'abnegada esposa, i «Doña Sol», una aristòcrata capritxosa, que desencadena la tragèdia. De «Sangre y Arena» s'han fet quatre versions cinematogràfiques, dirigides per Ricardo de Baños (1917, amb guió del mateix Blasco Ibáñez), Fred Niblo (1922), Rouben Mamoulian (1941) i Javier Elorrieta (1989). En el film del 1922, el personatge que representaria Fabrilo fou interpretat per Rodolfo Valentino i el de «Doña Sol», l'alter ego de Constantina, per Nita Naldi. En les pel·lícules posteriors, el personatge fou interpretat per Rita Hayworth i Sharon Stone, respectivament.


Casada amb un integrista


Als primers anys del segle XX, Constantina va contraure matrimoni amb José Royo Salvador, un advocat més de 40 anys major que ella. De fet, quan va nàixer Constantina, José ja portava 24 anys inscrit al Col·legi d'Advocats de València. José Royo procedia d'una família benestant, amb casa al carrer de Cavallers. Era un home religiós, políticament molt integrista. En les eleccions de 1871 (8 anys abans del naixement de Constantina) havia tret acta per al Congrés de Diputats, per la circumscripció de Morella, com a membre del Partit Carlí. També havia dirigit la secció valenciana del Partit Tradicionalista. Quan el Partit Carlí es dividí, José Royo seguí Ramón Nocedal i fou dirigent a València del seu Partit Catòlic Nacional. Els altres carlistes valencians li dedicaren uns versets irònics: «Bendita sea tu pureza / E íntegramente lo sea, / Pues D. Ramon se recrea / En tu íntegra grandeza; / A vos, integrista Alteza, / D. José del alma mia, / Ofrézcoos en este día / Del integrismo el pendón; / Mírame con compasión, / No dejes de ser mi guia». En coherència amb la seua ideologia ultraconservadora, José Royo fou president de l'«Academia de la Juventud Católica» i de l'«Asociación de Católicos», clavari de Santa Caterina i col·laborador de «Las Provincias». Era freqüent la seua presència als actes religiosos i als encontres polítics tradicionalistes. Tenia un mas a Godelleta i aconseguí acumular una gran fortuna.

Cap al 1904, quan Constantina tenia uns 25 anys i els seu home més de 70, la dona va donar a llum un xiquet, Fernando. El rector Eduardo Gómez del Molino, beneficiat de Sant Nicolau, va convéncer José Royo que aquell fill era fruit d'un adulteri de Constantina, de manera que el vell advocat obrí un procés per deslegitimar el seu fill. El jutjat de primera instància del districte del Mar fallà en contra de la pretensió deslegitimatòria, sentència que fou confirmada per l´Audiència en juny de 1910. José no va saber d'aquesta ratificació perquè havia mort sis mesos abans que fóra dictada, mentre intentava millorar la seua salut fent una estada a Llombai. Un familiar de Constantina publicà un fullet, anomenat «Un caso típico de clericalismo», on mostrava l´avarícia del clergat en el «pleit Royo-De la Figuera».

Malgrat guanyar el pleit, Constantina no va poder disfrutar de bona part de la gran fortuna que havia acumulat el seu vell marit. José Royo havia nomenat marmessors dels seus béns l'esmentat rector de Sant Nicolau i Vicente Lassala Miquel, qui fou regidor de l'Ajuntament de València pel partit conservador. Aquest comunicaren el 1919 que dedicaven 120.000 pessetes de l'herència de Royo a la construcció d'un Patronat de la «Casa de Obreros Católicos» de València, una institució hereva dels «Círculos» fundats pel jesuïta Antonio Vicent Dolz, que pretenia donar una resposta al moviment obrer, fomentant el sindicalisme cristià i animant partits de dreta i extrema dreta. La construcció finançada per part de la fortuna de Royo fou inaugurada el 1929.

El novembre d'aquell mateix any es va veure a València un altre procés, promogut per Constantina, contra l'apoderat general dels seus béns, al qual el fiscal acusava de traure profit de la fortuna que li havia llegat José Royo. Segons l'acusació, l´apoderat s´havia apropiat d'unes 290.000 pessetes, així com altres propietats. Tres anys després, Constantina també va denunciar un robatori a casa seua. El juliol de 1932 vivia a la prolongació del carrer Matías Perelló, on el seu fill regentava una establiment de comestibles. L'estatus social de Constantina havia baixat considerablement. Els lladres, aprofitant que estaven a la fira, pujaren per la part posterior de la casa amb una escala rudimentària de corda, forçaren un bagul i s'emportaren vuit mantons de Manila, nou cobertors de llit, vint-i-dos llençols, un vestit d'home i 900 pessetes en metàl·lic.
La situació econòmica de Constantina seria cada vegada més precària. Va contraure novament matrimoni amb Rodolfo Ortiz, un practicant que exercia el seu ofici, de vegades de manera interina, a clíniques municipals. En morir el sanitari, el 1934, l'Ajuntament li atorgà una pensió a Constantina per cobrir les despeses del soterrament del seu home. Entre les propietats que Constantina denuncià que li havien estat sostretes pel seu apoderat hi havia un projector de cinema i algunes pel·lícules. ¿Es reconfortaria la noble dama, en la seua decadència, contemplant en la pantalla l'amor apassionat de Rodolfo Valentino i Nita Naldi i imaginant-se en la pell de «Doña Sol»?

diumenge, 17 de gener de 2016

Les dones de l'arquebisbe

[Tafaneries valencianes, 17/01/2016, pdf ací, html ací]


S’hauria de fer un llibre sobre la relació de les dignitats de l’església valenciana amb les dones. Si es fera el llibre, hauria de dedicar un capítol a Bernat Fenollar, que desempenyà càrrecs a la catedral valenciana i mantingué correspondència literària i amorosa amb Isabel Suaris. Fenollar també va participar en el poemari col·lectiu «Lo procés de les olives», un debat en vers sobre les capacitats amatòries de joves i vells, és a dir, sobre quins són aquells que millor es «mengen» les «olives». Fenollar hi defensà que l’home, en «seixantenar», ja no pot «traure d’aquelles pinyol» i la «vella virtut» del «caragol» serà «avorrir» les «genives».
Si es fera el llibre, més d’un capítol mereixeria el papa Borja Alexandre VI, que tal vegada va batre el rècord d’orgia vaticana amb el seu «banquet de les castanyes», celebrat el 31 d’octubre de 1501. En aquesta banquet o ball, segons el diari del prelat alsacià Johann Burchard, participaren activament cinquanta «meretrices honeste, cortegiane nuncupate». A la gran sala, les cinquanta cortesanes nues havien de reptar entre canelobres per agafar castanyes amb la boca, una coreografia que fou el preàmbul d’una orgia desenfrendada. El dramaturg i metge alemany Oskar Panizza va inspirar-se en aquests fets per composar una delirant obra de teatre, «El concili de l’amor» (1894), que li valgué la condemna a un any de presó. Va defensar-se adduint els textos de Burchard i afirmant en la seua apologia que realment s’havia quedat molt curt en la seua peça teatral.
També si es fera el llibre sobre les dignitats eclesiàstiques i les dones mereixeria atenció Juan de Ribera, arquebisbe de València (1569-1611) i virrei del Regne (1602-1604), que detení també la dignitat de Patriarca d’Antioquia. No tenim notícia d’activitat eròtica del Patriarca (ni podem tenir-la, per la moral estrictíssima de la Contrareforma), però sí una certa afició, entre pastoral i morbosa, per les dones.
El Patriarca mantingué un viu interés per tot allò que fóra exòtic, com palesa la important col·lecció d’animals de terres llunyanes que aconseguí arreplegar. Als inventaris del palau trobem el detall dels mamífers i les aus reunits a les seues dependències i horts: «tres ciervos una hembra y uno macho y una servatilla y un paxaro llamado guacamaio», «onze jaulas de junco y yerro muy viejas con tantos paxaritos y dos pares de tórtolas», «dos abestruçes, el uno macho y el otro hembra», «dos sisnes los dos hembras, un puerco espín y quarenta y cinco pájaros differentes que estavan en dos jaulas» i «25 pavos Reales entre machos y hembras». Així mateix tenim notícies que el rei Felip III es mostrà interessat en veure un tigre que tenia l’arquebisbe de València. En els llibres eclesiàstics també hi ha constància del pagament a un ordinari, anomenat Juan Serrano, per l’encàrrec de portar un lleó, propietat del Patriarca, a Madrid, per la qual cosa cobrà 150 reals castellans de les arques de l’eclesiàstic. Potser aquest fet inspirà Cervantes. Cal recordar que en la segona part d’ «El Quixot», cap. XVII, el «hidalgo» Alonso Quijano es troba amb un carreter que porta a la cort un carro amb uns lleons, enviats pel «general de Orán». Seria aquest general un alter ego del Patriarca d’Antioquia? Als horts de Juan de Ribera també hi hagué un parell de caimans, enviats pel virrei del Perú el 1606. Un d’ells, l’anomenat Lepanto, es conserva encara momificat a l’entrada de l’església del Col·legi del Corpus Christi de València, habitualment anomenada del Patriarca. És el cèlebre «Drac del Patriarca» de la rondalla de Blasco Ibáñez.
Potser per aquest interés per les creatures exòtiques, el Patriarca convidà Brígida del Río al seu palau. Brígida era una dona barbuda, nascuda a Penyaranda, a la qual l’arquebisbe va fer pintar. A canvi de la seua estada al palau i de servir de model, Brígida rebé compensacions econòmiques, com ara una de dotze reals consignada en un document de novembre de 1591. El quadre fou venut el 1615 i probablement arribà a la col·lecció de la Sarsuela. La mateixa dona barbuda fou retratada per Juan Sánchez Cotán en un quadre que es pot veure al Prado.
Per les seues funcions pastorals, tal vegada amanides amb el gust per allò inhabitual, el Patriarca feia visites a les monges emparedades que hi havia a València. Tenim constància de la que va fer a les dones que hi havia a l’església de Sant Llorenç el 6 de març de 1571. Un segle abans ja hi havia emparedades en vida a València, com palesen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, que parlen d’una dona reclosa, per voluntat pròpia o aliena, a la torre d’una església pròxima a l’actual Mercat Central: «Dins la caseta / de parets feta / hi fonch tancada: / emparedada / sola reclusa». En temps de la Contrareforma hagué de augmentar aquest fenomen. Marcos Antonio Orellana, qui va escriure un «Tratado de las mujeres emparedadas», explicà que n’hi hagueren junt a les esglésies de Sant Esteve, Santa Caterina, Sant Andreu, Sant Nicolau i la Santa Creu (la del Carme). Orellana dóna, fins i tot, el nom de les emparedades que visità el Patriarca: Madalena Calabuig, Catalina Vesant (o Besant), Gerónima i Martina Franca i Esperanza Aparicio. Un document notarial de 1595 (24 anys després de la visita) arreplega encara la presència de Magdalena, Martina i Esperanza emparedades a Sant Llorenç.
També cal fer esment de la relació del Patriarca amb Margarita Agullona, una dona de Xàtiva que ingressà en el tercer orde regular de Sant Francesc. Margarita tenia arrapaments místics que interessaren vivament al Patriarca. De fet, l’arquebisbe acompanyava Margarita quan va morir en desembre de 1600. Cinc anys després del falliment, el Patriarca ordenà que desenterraren el cos de la monja i el traslladaren al Col·legi del Corpus Christi, on fou soterrada de manera extraordinària. Després de morir la monja, el Patriarca ordenà la composició d’una «Relación breve de la vida, virtudes y milagros de Margarita Agullona», on es descriuen aquells arrapaments d’extasi i també, amb una certa ingenuïtat, els combats que la monja lliurava contra el dimoni. Segons la «Relación breve» el maligne li llançava pedretes a la porta de la cel·la, imitava la seua veu per confondre les altres monges, li desbaratava el llit de canyes on dormia, amb unes rajoles per coixí, li llevà l’ungla d’un dit d’un peu o se li aparegué amb la forma d’un clergue que s’havia penjat a un poble de La Costera.
La «Relación breve» inclou cartes enviades per la monja al Patriarca, on ella li descriu els seus episodis místics i les visions, i que sempre signa com: «ovejuela descarriada» «pobre ovejica» i altres fòrmules semblants. Així mateix, el Patriarca encomanà que pintaren diversos quadres de la monja franciscana. Malgrat la relació de miracles que es descriu en la «Relación breve» i el fet que el seu cadàver estiguera incorrupte quan fou traslladat (el que seria, segons el pensament de l’època, un indici de santedat), no se li va obrir procés per canonitzar-la.

diumenge, 10 de gener de 2016

Tres trets a Montolivet

[Tafaneries valencianes, 10/01/2016, html ací, pdf ací, jpg ací]




A la fi de gener de 1934 es vivien jornades de vagues i mobilitzacions estudiantils a València. El dia 25, del carreró de Sant Antoni, junt al Mercat Central, partiren tres joves carregats de pistoles en direcció a Montolivet. Allà, vora a la desembocadura del riu, junt a l´inicici de la marjal i prop del mar, la humitat havia de penetrar els ossos. Els «ferros» que duïen amagats a les butxaques havien de semblar trossos de gel. Els joves militants anarquistes Vicente Cerveró, Ramón Martínez i Francisco Amorós entraren empunyant les armes a la farmàcia de Juan Nebot Peris, de 29 anys, al carrer de Finestrat de Montolivet. Ara hi ha encara una farmàcia de grans dimensions al mateix carrer, que arriba, per la cantonada del carrer Senyera, fins al carrer Jacinto Castañeda, potser l´apotecaria amb més façana de València.
Aquella vesprada fatídica d´hivern, a la farmàcia de Nebot es trobava probablement el mosso de l´establiment i també un jove estudiant de medicina, Amadeo González Fabregat, que estava esperant un altre amic, Vicente Aparicio, per marxar, junt amb el propietari de la farmàcia, al circ. Sembla que Juan, el farmacèutic es trobava a la rebotiga, potser sopant prompte, i, en sentir soroll, isqué precipitadament. Un dels assaltants, tal vegada espantat per la irrupció del propietari, li disparà de sobte dos trets que li causaren una ferida al ventre i li seccionaren la jugular. Juan caigué a terra, sagnant abundosament. Amadeo contemplaria espaordit la mort ràpida del seu amic.

La fugida

Els assaltants marxaren a la carrera, sense arreplegar una peça d´una pistola, tal vegada el tambor o un carregador, que caigué a terra. En la seua precipitada fugida, un dels assaltants, en creure´s perseguit, es girà i disparà la seua arma, amb la mala fortuna de ferir un dels seus companys que corria al darrere, Francisco, un madrileny de 18 anys que treballava de muntador o llanterner. Alertats pel veïnat o pel soroll dels trets, la guàrdia civil de Russafa isqué de la caserna i trobà Francisco malferit a terra, amb un tret a l´abdomen. Li ingressaren greu a l´hospital, on morí el 28 de gener, tres dies després de l´assalt.

La mateixa nit de l´assassinat del farmacèutic, la policia entrà en el pis franc dels militants anarquistes, que es trobava al carreró de Sant Antoni, 24, en un edifici que encara perviu. Hi detingueren Manuela Coca Quesada, l´inquilí, Francisco Martínez Bonache, i el seu amic Juan Bodí Estruch, afiliats a la Federació Anarquista Ibérica (FAI). Els agents trobaren un parell de bombes de metxa curta, dues pistoles més i un punyal.
Després del crim, els assaltants de la farmàcia cometeren dos errors. Anaren al pis franc del carreró de Sant Antoni, però no ho feren immediatament. Potser estigueren donant voltes, sense saber què fer. Quan arribaren al pis, que està a dos quilòmetres i mig de la farmàcia (una distancia que es pot recórrer a peu en mitja hora), l´habitatge ja estava ocupat per la policia. El segon error fou no desfer-se dels «ferros», potser un material valuós per a l´organització anarquista. Els joves duïen precisament la pistola a la qual li mancava la peça caiguda en la farmàcia. Els pillaren amb allò que s´anomena en el llenguatge policial la «smoking gun», en aquest cas més bé la «broken gun». Els detinguts, Vicente, de 22 anys i natural de Montserrat, i Ramón, de 20 anys i nascut a Linares (Jaén) passaren a disposició judicial. Possiblement, la guàrdia civil va fer «cantar» al moribund Francisco abans de dur-lo a l´hospital.

L´endemà de l´assalt es realitzà el soterrament del boticari, que tingué trascendència social i fou presidit per les primeres autoritats: l´alcalde, el governador i, fins i tot, el subsecretari d´Indústria i Comerç, que es trobava de visita a la ciutat. A les fotografies de la premsa es veuen unes dones de negres que serien la mare i les germanes del farmacèutic assassinat, Concepción, Carmen, Avelina, Amelia i Raquel.

Les motivacions

La intepretació que donà la premsa fou que els assaltants a la farmàcia volien robar diners per a l´organització anarquista. Però, el boticari no tenia família i sembla que vivia més bé pobrament. De fet, del seu soterrament s´hagueren de fer càrrec els farmacèutics locals. Per què anar a la perifèria per assaltar una farmàcia pobra? Que pretenien realment els anarquistes? Tal vegada la seua acció tenia una altra motivació de caire polític. Amadeo González, l´amic que esperava, fou un líder de l´extrema dreta. Anaven a per ell els anarquistes, però s´espantaren en veure aparéixer el farmacéutic des de la rebotiga? Compartien els dos amics ideologia extremista?

Un any després de l´assalt a la farmàcia, Amadeo era «jefe de la Facultad de Medicina» del sindicat feixista SEU, afí a Falange. Hauria de ser important en l´organització ultradretana perquè el mateix cap dels feixistes locals, Adolfo Rincón de Arellano, també era en aquell moment estudiant de medicina. Temps després, Ríncon de Arellano arribaria a alcalde de València (1958-1969). En la nòmina de «jefes» de Falange d´aquells anys també estaven altres coneguts ultradretans, com ara Luis Carreras González, que faria carrera militar i arribaria a general de brigada, i Julio de Miguel Martínez, conegut després com a president del València (i menys conegut com a candidat d´Alianza Popular en les eleccions al Senat de 1977, junt a una molt jove Rita Barberá, candidata aleshores al Congrés). També a la nòmina de «jefes» apareix Adolfo Porcar Gil, professor (probablement de filosofia), en un temps «delegado local del Movimiento» del districte de Jesús-Botànic i, més recentement, cònsul honorari de Turquia a València fins el 2010.

En coherència amb aquesta trajectòria en el SEU, Amadeo González fou nomenat després de la Guerra jefe de Falange en el poble castellonenc de Villahermosa del Río, on tal vegada fou metge. Ell resultaria determinant perquè li dedicaren una plaça del poble a José Antonio Primo de Rivera, el nom de la qual es va canviar després pel de Carlos Fabra, que incomprensiblement encara conserva.
Anys després, el doctor Amadeo González s´instal·là a Saragossa, on va fer publicacions mèdiques i divulgatives sobre «La lucha contra el alcoholismo» o «Higiene Mental». En alguna d´aquestes publicacions també va participar Ramón Rey Ardid, neuropsiquiatra aragonés, molt conegut perquè fou campió d´Espanya d´escacs entre 1929 i 1943. Quines eren les motivacions dels anarquistes en assaltar la farmàcia? Anaven darrere de la recaptació o dels caps de l´extrema dreta? En tot cas, aquells tres trets a Montolivet, enmig del fred i de la humitat, presagiaven dies tràgics a la nostra història.

dijous, 7 de gener de 2016

Inclusió i igualtat

[Opinió, publicat el 7/01/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Segons les últimes dades de l´INE, el 46,5 % de les llars valencians arriben a la fi de mes amb dificultat o amb molta dificultat, un 9 % més que en el conjunt de l´Estat. Per això, està bé que el govern de la Generalitat impulse mesures urgents contra l´exclusió social de les persones en una situació més vulnerable. Però s´ha de recordar que la inclusió és un pas en el camí de la igualtat i cal fer canvis estructurals. En posaré tres exemples.
Està molt bé que les administracions públiques signen convenis amb les empreses per evitar talls del corrent elèctric per impagament de les famílies vulnerables. Però cal recordar que l´oligopoli elèctric que patim al nostre país fa que el kilowat-hora ací siga el més car de tota la Unió Europea (dades d´Eurostat, 1r semestre 2015, consum domèstic 2.500-5.000 Kwh, mesurat en unitats de poder adquisitiu, sense imposts). Es diu que és cara l´electricitat perquè hem de finançar les renovables. Però Dinamarca té un 5 % més d´electricitat d´origen renovable i el cost del Kwh és la tercera part que el nostre. Considereu que Iberdrola, per exemple, ha tingut en els primers nou mesos del 2015 un benefici net de 1.920 milions d´euros, un 7,8 % més que l´any passat.
Está molt bé que l´administració educativa vetlle pels xiquets i les xiquetes sense recursos, ordene l´obertura de menjadors escolars tot l´any i aporte moltes més beques per a les famílies necessitades. Però cal recordar que l´educació al nostre país és, en termes relatius, molt cara per a les famílies. Segons les dades d´Eurostat, el que gasten ací les famílies en educació obligatòria, per exemple, triplica el que les famílies gasten a França. Tant com parla la gent del sistema educatiu de Finlàndia i ningú no diu que les famílies espanyoles paguen per l´educació obligatòria 23 vegades i mitja més que les del país nòrdic. I tot això té a veure amb una elevada presència d´empreses educatives que amaguen els seus guanys sota la bandera de la llibertat d´ensenyament.
Està molt bé que les administracions públiques prenguen mesures per aturar els desnonaments. Però s´hauria d´intervenir en un mercat immobiliari que s´emporta més de la tercera part del pressupost familiar per al pagament de la casa en les famílies que guanyen menys de 1.000 euros al mes. En general, la ciutadania gasta quatre vegades i mitja més en la casa que en tot allò que representa la cultura o l´oci de les persones. Treballem per pagar la casa.
La inclusió està molt bé, però cal més igualtat.

diumenge, 3 de gener de 2016

Vol vosté créixer 8 centímetres?

[Tafaneries valencianes, 03/01/2016, jpg ací, pdf ací, html ací]


Camilo José Cela i Miguel Gila tenien caràcters oposats, però els dos coincidiren en fer-se ressó d'un anunci molt popular durant dècades. En les novel·les «San Camilo» i «Un poco de nada», de Cela i Gila respectivament, trobem copiat literalment l'anunci: «¿Quiere usted crecer 8 centímetros? Lo conseguirá pronto, a cualquier edad, con el grandioso CRECEDOR RACIONAL...». Durant quasi setanta anys, la premsa de tota Espanya va incloure un petit requadre amb tan prodigiosa promesa, que fou molt popular, com demostren les cites de Cela i Gila. Potser siga el lema que més temps s'ha emprat de reclam publicitari al nostre país. Aquell anunci remetia sempre a una adreça de València i a un misteriós professor Albert.

La història del professor i la de l'aparell comença, fins on hem pogut averiguar, a Galícia. A principi del segle XX hi vivia Amadeo Lloris Albert, un home probablement de procedència valenciana, com indicarien els seus cognoms. Amadeo estava preocupat per la gimnàstica i la vida saludable. De jove havia freqüentat la Sala Calvet de La Corunya, on havia aprés esgrima. El 1904 el trobem representant dignament aquesta acadèmia en competicions a Madrid i Astúries. Poc després, el jove Amadeo adoptà les seues aficions com a professió i el 1906 obrí a El Ferrol l'anomenada «Sala Lloris». Aquesta sala era realment un gimnàs, on Amadeo impartia classes d'esgrima, per la qual cosa es feia dir «professor», que era un tractament habitual entre els mestres d'aquesta disciplina. Tres anys després de la inauguració de la sala gallega, el trobem a València. En l'Exposició Regional de 1909 s'organitzaren nombroses activitats esportives, algunes inèdites, com ara: «football», «lawn tennis», hípica, «gymkhanes» automobilístiques i campionats d'esgrima. A la sala d'actes de l'Exposició se celebrà l'esdeveniment més notable de l'any en aquesta disciplina, l'enfrontament entre els «professors» Afrodisio i Lancho. Amadeo Lloris també hi participà en un «asalto a espada» contra Matías Calomarde Granell, el qual, amb el temps, seria el promotor del Club d'Atletisme «Valencia Sportiva». Amadeo també formà part d'una comissió esportiva que organitzà, entre altres, concursos de natació, tant de velocitat com de resistència, així com una original cursa d'ànecs: se soltaven 5 ànecs i quan un nadador n'agafava un guanyava 15 pessetes i podia quedar-se amb l'au. Als mesos següents, Amadeo continuà organitzant concursos d'aquest tipus com a president de la «Gimnástica Valenciana».

L'invent prodigiós

Potser a l'ambient enlluernador de l'Exposició Universal, ple de prodigis tecnològics (fou la primera vegada que s'exposaren avions o que s'emprà la llum elèctrica massivament), Amadeo Lloris va concebre un dispositiu mecànic que augmentaria l'efecte de la gimnàstica. El presentà al registre de patents i finalment, el 6 novembre del 1912, obtingué la incripció d'un "aparato para conseguir el crecimiento y la corrección de ciertas deformaciones del cuerpo humano". En aquella època, Amadeo Lloris havia obert un «Centro de Cultura Física», que més endavant anomenà «Instituto de Gimnasia médica, ortopédica y masaje sueco», al carrer de Colom de València, on feia consulta de matí per als homes i de vesprada per a xiquets i senyoretes. Ben aviat començà la comercialització del seu nou aparell. Primer a l'Institut i, temps després, fent servir la venda per correu, des d'una adreça al carrer Pi i Margall de València, a l'actual passeig de Russafa.

Els primers anuncis de l'aparell als diaris, apareguts el 1913, estaven encapçalats pel text: «¡Murió la estatura baja!» seguida de la pregunta «¿Quiere usted crecer 8 centímetros?». En realitat, l'aparell prometia també prodigis com ara «corregir todos los defectos físicos» i «no ser obeso, ni reumàtico», i tot això només per 30 pessetes. Si en aquells anys un periòdic a València costava 5 cèntims, podem fer l'estimació que, en diners actuals, el «Crecedor Racional» costaria uns 850 euros. En què consistia l'aparell? Fonamentalment en un joc de cordes i corrioles, amb pesos i contrapesos, que calia muntar i fixar al sostre o a les parets. Després, l'aspirant a créixer havia de lligar-se a tirants i faixes i fer taules d'exercicis amb aquell dispositiu, amb la qual cosa, pressumptament, aniria estirant la seua esquena o comprimint la seua panxa.

La preocupació d'Amadeo Lloris per la salut de la ciutadania el dugué a escriure també un llibre, que publicà el 1914 a l'editorial de F. Vives Mora de València, amb el títol: «Estreñimiento, Perturbaciones del aparato digestivo, Hemorroides, Hernias y la Obesidad». El llibre, com els anuncis de premsa, estava signat pel Profesor A. Ll. Albert. Cal recordar que, en aquells mateixos anys de la I Guerra Mundial, Joseph Hubertus Pilates perfeccionava el seu mètode d'entrenament físic, ara ben conegut. Cap al 1916, els anuncis s'acompanyaven d'uns dibuixets d'un home i una dona recrescuts, un reclam que, malgrat la seua candidesa, hagué de tenir el seu efecte en generacions que pugnaven contra la fam i l'escassetat.

Negoci en expansió

El negoci anava en expansió, com demostra el fet que, en alguns reclams publicitaris, apareguera la referència a un representant argentí, el senyor F. Mas de Buenos Aires. A ell es referien els anuncis publicats a Argentina i Brasil. L'invent valencià s'estenia pel món. La premsa de Sao Paulo presentava reclams amb la pregunteta: «De-

seja crescer 8 centimetros?». Amb tot i això, el «Crecedor Racional», no pogué penetrar al mercat nord-americà. A meitat dels anys 20, als Estats Units es creà una oficina federal per barrar el pas a la venda per correu d'aparells i pocions no patentats ni registrats.

Cap als anys 20, continuava la comercialització del «Crecedor Racional» del professor Albert, mentre el seu alter ego, Amadeo Lloris, presidia la sala d'armes de l'Ateneu Mercantil de València. Cap a la fi d'aquella la dècada es va fundar el Club d'Esgrima de València. Amb tot, alguna cosa hagué de passar perquè els anuncis dels anys 30 de l'aparell que augmentava l'alçada ja indicaven que les comandes s'adreçaren a Joaquín Lloris, sucesor del profesor Albert. Amadeo Lloris va morir a València, l'octubre de 1933, i fou soterrat al Cementeri General, però el seu aparell encara sobrevisqué molts anys. Es mantingué la publicació de l'anunci durant la Guerra Civil i, molts pocs dies després de la seua fi, al maig de 1939, el reclam publicitari ja aparegué a les planes de l'ABC.

Amb el temps, un fill d'Amadeo, anomenat Amadeo Lloris Pérez, arreplegà el testimoni del pare en la promoció de l'esgrima, tasca a la qual es dedicà des dels anys 40. Es va formar amb el mestre Ángel Asensi, al qual va substituir al front del Club Esgrima València. En la premsa continuaren publicant-se anuncis de l'aparell per augmentar l'alçada 8 centímetres. Als anys 80 del segle XX, l'adreça era ja la del passeig de Russafa i se li havia canviat lleugerament el nom. Aleshores s'anomenava: «Supercrecedor Racional».