diumenge, 27 de març de 2016

La "miss" del Mercat


[Tafaneries valencianes, 27/03/2016, pdf ací, html ací]


El 1916 s’inaugurà el Mercat de Colom, una obra d’inspiració modernista de l’arquitecte municipal Francisco Mora. El nou mercat havia de servir a la població, que ja començava a créixer, del nou Eixample. Per donar popularitat a la inauguració s’organitzà un concurs de bellesa, un dels primers que es va fer a València. En la seua realització es va emprar un sistema de selecció semblant al que s’havia fet servir en el concurs de l’Exposició Regional de 1909. Les dones candidates enviaven una fotografia amb un lema, una comissió en feia una selecció, es posaven les fotos en un lloc amb urnes i després, per votació popular, es triava la guanyadora. Feia menys de deu anys que els periodistes del Chicago Sunday Tribune havien inventat aquesta fórmula per trobar «the most beautiful Woman in America». En el cas del Mercat de Colom, hi hagué un Comité, que tenia la seu al carrer Ambaixador Vich, 7, i estava format només per homes, que eren tant representants d’entitats que col·laboraven amb el projecte del nou mercat, com ara l’Ateneu Mercantil o l’Associació de la Premsa, com persones vinculades a la bellesa, com ara el poeta i lletrista Maximiliano Thous (del qual ja hem parlat) i els pintors Manuel Benedito i Tadeo Villalba, que tenien el seu taller-exposició al carrer Alfredo Calderón (ara carrer Correus). Benedito i Villalba tant feien carrosses, com caretes de carnestoltes o escenografies per al Teatre Apolo; també feien pintures decoratives a les cases burgeses, la qual cosa els havia donat molta popularitat. Anys després, Villalba arribà a presidir la Casa de Levante a Madrid i fou l’origen d’una nissaga molt important al teatre i, sobretot, al cinema espanyol. El seu fill, Tadeo Villalba Ruiz, fou decorador, productor (creà «Valencia Films») i artista faller; el fill d’aquest, Tadeo «Tedy» Villalba Rodríguez fou escenògraf, auxiliar de producció i productor, així com fundador i membre de l’Acadèmia de Cinema, que el guardonà amb un Goya d’Honor el 2006. I un fill d’aquest, Tadeo Villalba Carmona, també és productor cinematogràfic. Entre les seues obres trobem «Vicky, Cristina, Barcelona» de Woody Allen. Però tornem al concurs de bellesa del Mercat de Colom.
Entre les fotografies remeses, el Comité en va triar onze, que corresponien a les senyoretes: María i Filomena Albert Benaches, Isaura Coffé Den Bogaerde, Elenita Durá Orduña, Conchita Ferrer, Pilar Grau, Pepita Lisón, Florencia Llopis, Isabelita Pérez López, Leonor Rubio Gallego i Blanquita Margarita Suárez Zarza. S’instal·laren fotos i urnes al vestíbul de l’antic Teatre Martí, especialitzat en comèdies lleugeres, que es trobava on ara són els cinemes Lys. Anys després, el teatre fou rebatejat com «Bata-clan», igual que la tràgicament coneguda sala parisenca.
Diàriament, els periòdics donaven compte de com augmentava l’escrutini de vots a les candidates que havia triat el Comité. Al mateix temps, el Comité convocà un concurs de poesia, perquè els lletraferits exaltaren la bellesa de la guanyadora (abans de triar-la!). Finalment, el 23 de desembre es proclamaren els resultats: el primer lloc del concurs l’obtingué Elenita Durá Orduña, que arreplegà 43.300 vots. Era filla d’un membre de l’Ateneu Mercantil i s’havia presentat amb el lema «Dione», nom mitològic que vol dir «reina divina», i ho encertà.
L’endemà, la vespra de Nadal, hi hagué una cavalcada per la ciutat. Isqué a les 12,30 de la plaça de Bous. Estava encapçalada per la Guàrdia Municipal, amb timbals i clarins. Després marxava la roca «La Fama». A continuació desfilaren tipus populars del mercat: des de la «puntillera barata» fins a l’«olivero» amb el seu burro. Després hi havia representacions de les seccions del mercat: per al peix, una carrossa que representava una barca i l’art del bou, acompanyada de pescadors; per a la secció de les aus, hi havia una carrossa amb un gran titot; per a la verdura, una cistella de fruites. També hi hagué parelles muntant a la gropa. Després una carrossa amb Elenita i la seua Cort d’Amor: Florencia, Leonor, Isabel, Isaura, Pilar, Filomena i María. Les altres finalistes no havien pogut assistir. Tancava la Banda Municipal i més Guàrdia del Municipi.
El mateix dia per la vesprada, el Comité oferí un banquet a la guanyadora del concurs al Palace Hotel. Els responsables del projecte feren un parlament. També adreçà unes paraules Elenita Durá i aconseguí emocionar l’auditori. Va dir que admetia el triomf, «pero no por ser bella, no, sino porque era valenciana, y porque triunfaba la mujer valenciana». Gran ovació. Els poetes guardonats, els senyors Llull i José Juan García, llegiren les seues composicions i tots brindaren amb xampany.
A la fi d’un banquet anterior dels membres del Comité, Francisco Banquells Arañó, l’alcalde accidental quan s’aprovà el projecte del Mercat de Colom i un dels seus defensors més destacats, proposà que les entitats hi representades apadrinaren un xiquet pobre que vinguera al món l’1 de gener de l’any 1917. I així es va fer. El Comité en trià un entre els 17 xiquets que nasqueren aquell dia. Després organitzaren un luxós bateig. Hi hagué una nova cavalcada, fins arribar a l’església de Sant Joan i Sant Vicent, que també està a l’Eixample, al carrer Isabel la Catòlica. Allà batejaren el nadó. A la cerimònia va fer de madrina Elenita Durá i de padrins el president de l’Ateneu i el del Mercat de Colom. El triat com a fill adoptiu del mercat fou Juan Flor Jiménez, fill del matrimoni de porters de l’habitatge de la plaça Músic Gomis núm. 2 (l’actual plaça del Correu Vell; ara rep el nom del músic autor de l’Himne de la República un carrer al barri de Sant Isidre). El xiquet fou obsequiat amb una magnífica cerimònia, amb carrosses custodiades per la policia a cavall. A més, rebé com a regal una cartilla bancària a la qual Banquells feu una primera aportació de 500 pessetes, i a la qual el ministre d’Educació, senyor Joaquín Ruiz-Jiménez (el pare, el fill homònim també ho fou), n’aportà altres 250. Altres xiquets pobrets, com Luis Martínez Vidal, Cristobal Adelantado Vañó i Manuel Polo Jaime Soler, s’hagueren de conformar amb un record del nou mercat. Mala sort.
Elenita fou cantant. El març de 1910 va interpretar una romança al teatre de l’Associació d’Obrers en General. La premsa la presentava com una «monísima niña». El desembre de 1915 actuà a la Unió Musical de Llíria, interpretant el cuplé «El bueno de Guzmán». També a Cullera, en un festival benèfic. Després del concurs s’integrà com a «tiple cómica» en la companyia de l’actor Miguel Miró i el músic Francisco L. Grauttera, actuant per diversos llocs d’Espanya amb números d’òpera i d’opereta. També una altra de les participants en el concurs, la guipuscoana Blanquita Margarita Suárez Zarza, es dedicà al cant.
El juliol del 1917, Elenita Durá i a la resta de finalistes del concurs foren distingides pel rei Alfons XIII amb la condecoració oficial de la Reconquista de Vigo (?). El monarca també atorgà aquesta imprevista distinció al nadó Juan Flor Jiménez. Elenita Durá morí el dia de Sant Joan de 1983, poques setmanes després que la soprano basca.




diumenge, 20 de març de 2016

El govern, a favor d'una vídua de Patraix

[Tafaneries valencianes, 20/03/2016, html ací, pdf ací]


La pensió de María de los Remedios Salvador Carreres fou debatuda al parlament espanyol, amb la intervenció del govern. Era la vídua de José Quesada Medina, metge que exercí a Patraix. Quesada hagué de nàixer cap al 1820. Es llicencià en medicina a la Universitat de València en l’any 1843, el mateix en el qual va contraure matrimoni amb Maria de los Remedios Salvador, en l’església de la Santíssima Creu, més coneguda com l’església del Carme de València. Potser la parella esperà la titulació d’ell per fer les noces.
Abans de tornar a València, el doctor Quesada exercí la seua professió a Tànger i a un poble de Màlaga. Als dos llocs es trobà amb els efectes de les temudes epidèmies de còlera. La ciutat oberta de Tànger, on va nàixer un dels fills de la parella (en tingueren tres), havia estat delmada per les epidèmies el 1818 i el 1825. Al poble malageny, on Quesada prestà serveis entre el 1853 i el 1855, hagué de combatre també una passada de còlera el 1855, i ho va fer amb tanta determinació que l’Estat li atorgà el «Diploma de la Creu d’Epidèmies».
Entre el 1855 i el 1860, José Quesada exercí la medicina i la cirurgia a Patraix, aleshores un poble amb uns cent habitants. En juny del 1860 començaren a enregistrar-se casos de còlera a València, en una epidèmia que es mantingué fins al novembre d’aquell any. Amb la calor, la malaltia semblava proliferar. Quesada atenia els malalts de Patraix i del carrer Sant Vicent de fora i, en els primers dies d’agost, s’encomanà de la malaltia. Morí a la fi del mes, després que el visitaren alguns col·legues que no pogueren fer més que constatar la presència del còlera.
Als vint dies del traspàs, s’incoà expedient perquè la vídua, que atenia els tres fills, cobrara una pensió. Tal com establien les normes, s’arreplegaren testimonis de quatre metges que afirmaren que la causa de la mort havia estat el còlera, de dotze veïns que donaren fe de la dedicació del doctor i, fins i tot, del rector de Sant Martí (església a la demarcació de la qual estava el carrer de Sant Vicent) que feia constar la bondat de Quesada.
Mesos i mesos després, l’expedient de la pensió arribà al Congrés dels Diputats, que va acceptar atorgar a la vídua una pensió de quatre mil reals (mil pessetes). La cambra parlamentària no va concedir el màxim previst per la llei, que era de cinc mil reals, perquè no estava acreditada la condició que el metge s’haguera encomanat en passar d’un lloc sa a un altre afectat per l’epidèmia, la qual cosa era, segons la normativa, un grau superior d’abnegació. Certament, era ben difícil distingir les zones on hi havia la malaltia.
L’expedient continuà el seu camí i arribà al Senat, que havia de ratificar la decisió. En la cambra alta, tanmateix, les coses es torceren. La comissió, en primera instància, nega la pensió i portà aquest dictamen al ple. Cal dir que la comissió que estudià l’expedient de pensió per a María de los Remedios Salvador estava formada per set senadors vitalicis, la major part amb llargs noms i títols nobiliaris. N’eren: Cándido Manuel María Gaytán de Ayala y Areyzaga, comte de Villafranca de Gaytán, José Viudes Gardoqui, marquès de Rio-Florido, Manuel García Gallardo, el comte de Torrefiel, García Golfín y Vargas, comte d’Oliva, Santiago Otero y Velázquez i Eladio Gallo de Alcántara.
La comissió basava la seua negativa, que argumentà el senyor García Gallardo, en què no constava que el metge haguera estat deu anys a la seua destinació, en què els testimonis dels veïns arreplegats en l’expedient eren de persones de l’arrabal de Sant Vicent, però no de Patraix, on exercia el metge, en què el rector de Sant Martí no era concret en les seues declaracions i, en definitiva, en què el metge no podia estar a València i a Patraix el mateix dia, en tractar-se de dos localitats distintes. De fons hi havia l’intent d’enfrontar-se al govern en la seua política de pensions que els membres de la comissió (tots ells senadors vitalicis!) consideraven un malbaratament. El mateix senyor García Gallardo, que de manera tan vehement defensava l’estalvi de diners públics no atorgant-li la pensió a la vídua, mare de tres xiquets, tenia des de 1845 assignat un sou de 50.000 reals com a conseller reial.
En el debat del dictamen de la comissió en el ple del Senat s’escoltaren les intervencions en contra (i, per tant, a favor de la pensió) de l’oriolà Francisco Santa Cruz Pacheco i Luis Rodríguez Camaleño, que explicaren que el metge podia haver exercit a València abans de l’estada a un poblet de Màlaga, l’amplària de la demarcació de l’església de Sant Martí i la proximitat de Patraix a València, on s’arriba «en sis minuts». Per explicar-ho gràficament a les seues senyories, Santa Cruz afirmà que Patraix era «el Chamberí de València». Fins i tot intervingué el ministre de la Governació, que donà suport decidit a la reclamació de la pensió. La comissió, avergonyida per la contundència dels arguments en contra, proposà un altre dictamen, que s’aprovà sense discusió. La vídua obtingué la pensió de 4.000 reals, amb la qual pogué donar formació als seus fills. Morí el 22 de gener de 1898.
Alguna cosa sabem dels fills de José Quesada i Remedios Salvador. El nascut a Tànger fou Enrique, que arribà a catedràtic numerari de Psicologia, Lògica i Filosofia moral de l’Institut de Múrcia. Va escriure un «Ensayo de un Curso de Filosofía Elemental», que precisament s’edità i reedità a València. La seua posició filosófica estava influïda per les seues idees religioses (va participar en el Congrés Catòlic de Saragossa del 1890). Morí el gener del 1901. El seu germà Ricardo va fer carrera militar. El 1891 tenia el grau de capità. Quan va morir, el gener del 1895 (abans que la seua mare), havia arribat a comandant i prestava servei al 8é Regimient Muntat d’Artilleria, ubicat a la Ciutadella de València. Està soterrat al Cementeri General de la ciutat. Un altre germà, José Quesada Salvador, nascut a València cap al 1859, estudià farmàcia a Madrid i regentà apotecaries a la plaça de la Mercè núm. 7 de València, anomenada farmàcia de la Trinitat, que traslladà després al carrer de les Barques núm. 42, prop del Teatre Principal, i també al carrer Sagrari de Sant Francesc. A la seua apotecaria, José Quesada dispensava en exclusiva alguns remeis, com ara el «Jarabe de Pancreatina», la «Perla Antigastrálgica del Doctor Delgado», per a les afeccions digestives, la llet maternitzada «Glaxo», el purgant «Podofilino», de «l’escola mèdica de Londres», o el «Licor brea de Múnera», que tant curava la tos o l’herpes com el reumatisme o la feblesa general. José Quesada arribà a presidir el Col·legi de Farmacèutics de València. Durant alguns anys a principis del segle XX, José Quesada signà un contracte per gestionar el Teatre Principal, amb la voluntat de programar-hi música de Wagner. Al boticari de xarops i píndoles miraculoses, la Cavalcada de les Valquíries li faria pensar, tal vegada, en les passades del còlera. Són pare, el metge de Patraix, mereix un carrer a València.

diumenge, 13 de març de 2016

Els “Muixeranguers” i l’escola de “Llapissera”

[Tafaneries valencianes, 13/3/2016, html ací, pdf ací]



En un poema de Jaume Gassull, redactat a la fi del segle XV, ja es parla d’«un home de palla / que·stà, per al bou, plantat en lo corro». En aquella època ja es feien «corros», formats per carros i cadafals, on es mataven bous, als prats que hi havia a les actual places del Mercat o de Tetuán. L’«home de palla» esmentat per Gassull seria un remot precedent de la tauromàquia bufa que, en gran mesura, és una creació valenciana. El toreig bufo es popularitzà a la fi del segle XIX amb les «corridas de mojigangas». Hi hagueren «muixeranguers» valencians cèlebres, com «Don Tomás», «Mos de Burro» o «Cansalà», que feien broma amb els bous, i dels quals no hi ha pràcticament notícies. També fou cèlebre Miguel Sales Tadeo, anomenat «Garrufo», que, segons els cartells taurins, feia «experimentos de Hipnotismo y Sugestión vestido con el traje de Comendador Fallecido», el que volia dir que es posava palplantat damunt d’un caixó i es mantenia immòbil mentre «la bestia corrupia», com deia la premsa, deambulava per l’arena. En alguna notícia se l’esmenta també com «hombre de paja».

El mateix espectacle d’immobilisme, la sort del pedestal, fou realitzada per Tancredo López Martín, nascut al Grau de València, que fou conegut com «Don Tancredo». Aquest «rei del valor, suggestionador de bous», actuava vestit d’arlequí blanc, i sembla que no va copiar l’actuació del caixó de Garrufo, sinó d’un torero mexicà, Orizabeño, que va veure actuar a Cuba. La figura de Don Tancredo fou esmentada en moltes obres literàries i ha passat a la parla popular com a sinònim d’impassibilitat política. Malgrat la seua popularitat, aquests personatges no aconseguiren convertir el torero bufo en espectacle còmic. Això és el que va fer Rafael Dutrús Zamora, més conegut com «Llapissera».

Rafael Dutrús va nàixer el 1898 a Xest. Els diaris en donen notícia quan tenia 12 anys perquè fou ferit en una baralla entre joves al Grau de València. No fou l’única batussa de què tenim constància, ni l’única on fou ferit. Fou objecte de multes governatives per escàndols i embriaguesa. Començà de joneguer, sense massa fortuna. En octubre de 1914 participà en una correguda bufa a la plaça de València, vestit amb frac i barret de copa alta, la qual cosa ressaltava la seua alçada i el feia aparéixer com una llapissera prima, fet que inspirà el seu nom artístic. Dos anys després signà contracte amb l’empresari català Eduardo Pagés, que formà un trio còmic amb ell i altres dos toreros bufos, José Colomer, anomenat «Botones», perquè anava disfressat de grum d’hotel, i Carmelo Tusquellas Forcent, que apareixia vestit de Charlot, i que havia fracassat com a torero amb el nom de «Relojero».

El trio actuà en les places més importants d’Espanya, sempre amb molt d’èxit, i el 1917 marxà per primera vegada a actuar a Llatinoamèrica, el que farien freqüentment. En març de 1918, Rafael Dutrús va contraure matrimoni amb Isabel Pérez. Vivien al carrer Ángel Guimerá de València. Tingueren tres filles: Carmencita, que morí el 1926, una altra Carmen i Isabel, una filla de la qual, Carmen Arnal Dutrús, va contraure matrimoni amb el conegut empresari Jesús Barrachina i participà com a sòcia d’algunes de les seues empreses. Quan morí Carmen, el 2008, l’alcaldessa de València assistí al seu sepeli al panteó dels Dutrús del Cementeri General.

Llapissera tenia vis còmica i era enginyós. Hom diu que va inventar algunes sorts del toreig, com la «chicuelina» (en passar el bou, el torero gira en sentit contrari al del desplaçament de l’animal i la capa li queda embolicada al cos), que practicaria seriosament per primera vegada Chicuelo a la plaça de València el 1924, o la «manoletina» (el torero agafa la capa per darrere del cos), que popularitzariaManolete a partir dels anys 40. També hom diu que Llapisera inventà la sort de banderilles anomenada «par del violí» (el torero agafa les dues banderilles amb una mà, la del costat contrari a aquell per on passa el bou, i les clava desplaçant el braç per darrere del seu cap), encara que també s’atribueix l’invent al torero a cavall Bernardino Landete, fill d’un odontòleg valencià.

Als anys 20, Llapissera decidí convertir-se en empresari. Muntà xarlotades on incorporà a partir del 1931 a la Banda del Empastre de Catarroja, creada per Filiberto Rodrigo Alarcón. A partir del 1932, Llapissera també contractà la Banda de los Calderones. Als seues espectacles, que renovava anualment i patentava, partiparen una àmplia nòmina de personatges, com ara: Aquilino, el divo del saxofó; Vilches, el músic eminent; Blanco, el trompeta mundial o Harry Flemming, cantant de jazz. També hi participava el Guàrdia Torero i Lerin Charlot, que s’havia de distingir d’altres xarlots que havien aparegut a les places, com ara els «Charlots de Zaragoza», o els «Charlots de Sevilla». Rafael Dutrús també incorporà a les «llapisserades» a la torera Pepita Ortega (la II República retirà la prohibició de Maura de dones toreres) i a dos xiquets toreros, Esteban Arias, «Niño de Embajadores», i Arturito Marzal, «Niño de Cerrajillas», que era fill del peó de brega valencià Manuel Marzal i morí el 1947 per les ferides d’una cornada, quan era banderiller de «Parrita».

Als espectacles de toreig bufo també hi hagueren cornades. El 1917, Llapissera mateix fou ferit per un miura a Madrid. Patí una altra banyada greu a la plaça de Sogorb. L’any 1936, el banderiller Navarrete, que formava part de l’espectacle, morí d’una cornada a la plaça de Bilbao. Sembla que aquest banderiller havia format part de la quadrilla de torero alacantí Ángel Celdrán «Carratalá», que havia mort el 1929 a la plaça d’Inca quan un bou l’agafà i li tragué els budells.

Als espectacles de Llapissera també actuaren «Don Pepe», Juan Losilla «Laurelito» i Rafael Ponce Navarro, anomenat «Poncelito» o «Rafaelillo», per la poca alçada que tenia, que fou besoncle del torero Enrique Ponce. Però sense dubte la figura que assolí amb el temps més popularitat fou el Bombero Torero, encarnat per Pablo Celis Cuevas fins al 1961, quan el personatge l’heretà el seu fill Eugenio i després el seu germà Manuel.

En un altre cas també podia haver hagut transmissió familiar, però a la fi no es produí. En la companyia de Llapissera actuava Francisco Rodríguez Arévalo, que tenia com a nom artístic «Arévalo». Actuava disfressat de Charlot o Cantinflas. El seu fill, Francisco Rodríguez Iglesias començà també amb 18 anys a l’espectacle del Bombero Torero, amb el nom d’Arevalito. Però ho deixà prompte i encetà, amb el mateix nom artístic que el seu pare, la carrera d’actor i humorista. Enregistrà desenes de cassets amb acudits ofensius per a persones homosexuals o amb problemes foniàtrics.

Les xarlotades empraren persones amb nanisme per fer burla. Durant anys, el Bombero Torero es feia acompanyar de «8 Enanitos Toreros» en allò que la premsa qualificava d’espectacles familiars i que més bé són tota una refutació del suposat caràcter cultural del toreig.

Llapisera patí una hemiplegia el 1958 i morí a València el 1960. Està soterrat al panteó dels Dutrús.

dijous, 10 de març de 2016

No ixen els números

[Opinió, 10/3/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Al primer debat d´investidura s´ha repetit que no eixien els números perquè no hi havia suficients vots a favor de la candidatura de Pedro Sánchez. Però, més enllà de l´aritmètica del pactòmetre, els números no ixen en un sentit molt més general.

L´últim baròmetre electoral del CIS aporta una visió panoràmica força interessant. Com se sap, a les persones enquestades se li presenta una targeta amb 10 caselles marcades amb els nombres 1 (extrema esquerra) a 10 (extrema dreta). El llindar entre l´esquerra i la dreta està en el pas de la casella 5 a la 6. Doncs bé, segons el baròmetre de gener, el 72 % de la gent és d´esquerres (val a dir, s´ubica en les caselles 1-5) i el 28 % és de drets (val a dir, s´ubica en les caselles 6-10). Com s´hi pot veure, és quasi una proporció 3 a 1 a favor de les esquerres.

Encara que les persones s´ubiquen ideològicament de la manera indicada, a l´hora de triar un partit polític la cosa canvia. Segons el darrer baròmetre, el 58 % votaria demà a un partit d´esquerres i el 42 % ho faria a un partit de dretes. S´ha d´aclarir que aquest càlcul es fa considerant partits d´esquerres aquell que les persones enquestades pel CIS ubiquen precisament en les caselles 1-5 i de dretes a la resta. Clar i ras, els partits d´esquerres perden un 14% dels seus votants en intenció directa de vot.

O dit d´una altra manera: per cada dues persones de dreta que hi ha, els partits de dreta aconsegueixen una altra amb intenció de votar-los entre les persones d´esquerra. Els partits de dreta són, per tant, màquines molt més eficients. Una eficiència que augmenta encara més si contemplem el repartiment d´escons parlamentaris.

A hores d´ara, els partits que la gent considera d´esquerres tenen el 49 % dels diputats i diputades del Congrés i els de dretes el 51 %. La diferència entre l´autoubicació ideològica i la distribució dels escons és molt cridanera. La dreta, amb el 28 % de persones aconsegueix quasi duplicar aquest percentatge quan parlem d´escons. I si considerem el Senat, la proporció pràcticament s´ha invertit respecte de l´autoubicació ideològica de les persones: el 33 % dels escons de la Cambra Alta estan ocupats per persones de partits d´esquerra i el 66 % per persones de partits de dreta.

En resum per a les esquerres: 72 % de la gent, 58 % de la intenció directa de vot, 49 % al Congrés i 33 % al Senat. Sí, certament els números no ixen.