diumenge, 3 d’abril de 2016

La gran pedra blava

[Tafaneries valencianes, 03/04/2016, html ací, jpg ací]

El 15 de juliol de 1438 començaren les obres per construir la «llibreria nova en lo fossaret vell» de la Seu de València. El capítol catedralici havia decidit edificar una capella per custodiar el cos de Sant Lluís, bisbe de Tolosa, relíquia que Alfons V d’Aragó, conegut com el Magnànim, havia donat en dipòsit a la seu valenciana el 1424. Les autoritats eclesiàstiques havien decidit construir la nova capella al lloc que ocupava la biblioteca catedralícia, per la qual cosa, abans d’enderrocar-la, en feren una de nova. Projectaren la nova llibreria on hi havia un antic campanar, que desmuntaren per construir la nova dependència. El campanar ja no era necessari perquè el 1425 s’havia finalitzat, llevat del remat, l’imponent Micalet. Aprofitaren també «la raconada del dit campanar vell» per fer les obres de la llibreria nova, un lloc pròxim a l’actual carrer de la Barcella. Aquesta via, coneguda per l’arc sòlid que comunica la Catedral amb el Palau Arquebisbal, pren el seu nom d’una llosa romana, ara encastada al mur, tot just sota l’arc sòlid, on es va esculpir la dimensió que havia de tenir la caixa d’una barcella, que és una antiga mesura de gra, construïda en fusta i de forma rectangular. Les marques a la llosa, que encara es poden veure, servien com a patró per evitar fraus en el comerç del cereal. A Llíria hi ha una altra llosa amb el patró de la barcella, en la qual es poden veure les inscripcions originals, que són pràcticament il·legibles a la llosa de València.
El «Llibre d’obra» de la Catedral arreplega la crònica detallada de les noves edificacions a la Seu. S’hi pot apreciar, per exemple, la pretensió de les autoritats catedralícies d’ornar la llibreria nova de manera escaient. Així, per exemple, compraren quaranta-nou «rejoletes pintades de Manises per al pahiment a la entrada de la escala». El «Llibre d’obra» (I, VIII) també arreplega un fet curiós. El divendres 5 de febrer de 1440, any i mig després de començades les obres de la llibreria nova, Jaume Tomàs, que suposem que seria un manobre a sou de la Seu, començà a obrir un clot per plantar un taronger davant de la porta de la nova biblioteca catedralícia. La seua aixada aviat ensopegà amb una roca. Jaume anà retirant la terra fins adonar-se’n que havia de remoure una pedra gran, d’un inhabitual color blau, i que ell a soles no podria. Li ho digué al mestre d’obres. Aquest, després de fer una estimació de la grandària de la roca, va decidir buscar ajuda per traure-la. Afortunadament trobà una colla de joves, disposats a posar-se a la faena si el mestre d’obres els convidava a bon vi. Finalment tragueren la roca, i Jaume Tomàs pogué plantar el taronger. L’endemà, el dissabte 6 de febrer, el mestre consignà la despesa del vi en el «Llibre d’obra» de la Seu, perquè la partida fora convenientment controlada per les autoritats eclesiàstiques.
Com havia arribat allà la gran pedra blava? Podia tractar-se una làpida romana, procedent d’algun monument o habitatge a la vora d’una de les vies principals de la ciutat. De fet el «cardo», l’eix nord-sud de la urbs romana, passava per l’actual carrer Salvador, per baix de l’Almoina (on es poden veure les restes) i, més o menys, pel carrer Barcella. A l’anomenada Presó de Sant Vicent, a la plaça de l’Almoina, hi hagueren tres fragments d’una llosa blava també, amb unes representaciones de les «Fatae» i una inscripció llatina. Tal vegada la pedra del clot que obria Jaume Tomàs tenia la mateixa procedència. La pedra descoberta per l’obrer podia ser també una llosa portada en el període àrab, per ornar algun habitatge o per cloure alguna sepultura (recordeu que la llibreria s’havia fet en un cementeri, l’anomenat «fossaret vell»). Al territori d’Al-Andalus hi havien pedreres de marbre blau. Els àrabs explotaren les de Macael i Estepa, entre altres, i transportaren marbre blau per ornar l’Alhambra de Granada i la Mesquita de Còrdova.
Disposem d’un altre testimoni, uns seixanta anys posterior, que també parla d’una gran pedra blava, que es trobava no molt lluny. És la descripció que va fer Joan Lluís Vives en una de les seues primeres obres d’una gran taula de pedra blava que hi havia a l’entrada de l’Estudi General, fundat el 1499. Hi hagué relació entre una pedra i l’altra? Fou la pedra de Jaume Tomàs tallada o polida per fer-ne una taula?
L’Estudi General, la primitiva Universitat de València, es va construir a l’antic barri jueu, el «call» o jueria, amb la porta principal de l’edifici orientada a l’actual plaça del Patriarca. Durant segles, la placeta fou molt més menuda que l’actual, i en ella convergien el carrer de la Nau i un altre, anomenat en el mapa de Tosca, del Forn de les Rates. La primera porta de l’Estudi no era un accés distingit. En mig de la xarxa de carrerons estrets de l’antiga jueria i orientada al ponent, l’entrada de la institució era més bé un lloc ombrívol, brut i polsós pel tràfec d’estudiants, que esdevenia molt fangós quan plovia. Allà, sota les escales que permetien l’accés a les aules del pis superior, hi havia la taula amb una gran pedra blava («lapis ingens est subscalas ceruleus»), que lluiria com una raresa. Així ho recordava Vives en el seu escrit «Ovació a la Mare de Déu», publicat el 1514 («Opera Omnia», vol. VII, pp. 127-128). El 1514 es reformaren les escales i el 1527 es feren obres a les aules. Un any després, l’impressor Joan Joffré, que tenia el seu taller en el molí de la sèquia de Rovella, dipositaria orgullós damunt d’aquella gran pedra blava la seua voluminosa edició dels escrits de Joan Llorenç de Salaia, catedràtic i rector perpetu de l’Estudi General, que els estudiants, atrafegats en un pujar i baixar d’escales, contemplarien reverentment. Salaia fou un home poderós. Fou contractat per un sou més elevat que allò que cobraven altres catedràtics, la qual cosa va fer que es reduïra el professorat de la institució. Ideològicament, Salaia tenia escassa simpatia per l’humanisme. En morir, el 1558, es va escampar el rumor, probablement atiat pel professor i hel·lenista Pere Joan Nunyes, que Salaia havia fet sepultar les làpides amb inscripcions romanes als ciments del pont de Serrans, i això quan fou reconstruït després de la riuà del 26 de setembre de 1517. D’aquesta llegenda negra es feu ressó Gaspar Escolano («Década primera?», 1610, col. 773). Però no només no hi ha constància que Salaia ordenara l’ocultació, sinó que, fins i tot, en aquella època era professor a la Sorbona. Al Museu de Belles Arts es pot veure la tapa del sepulcre de Salaia, amb un relleu en marbre que mostra jacent el rector perpetu.
El 1573, l’editor Pedro de Huete, la tipografia del qual estava a la Plaça de l’Herba, junt al carrer del Trenc (ara Plaça de Lope de Vega), també deixaria a la singular taula amb una gran pedra blava a la porta de la universitat la seua impressió del tractat de Jeroni Munyós, catedràtic de llengua hebrea i matemàtiques de l’Estudi General, sobre els cometes. Aquest llibre responia a un encàrrec del mateix rei Felip II, a fi d’aclarir l’inaudit fenòmen celestial que havia estat contemplat l’any anterior. En realitat, allò que va passar el 1572 és el que ara coneguem com l’explosió d’una supernova, però en aquella època es parlava de cometes celestials. Potser algun atrafegat estudiant del doctor Munyós es preguntaria si la singular pedra blava encastada en la taula on es mostraven els llibres, al peu de l’escala que pujava a les aules, no seria també part d’algun cometa caigut del cel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.