diumenge, 26 de juny de 2016

L'arquitecte infaust

[Tafaneries valencianes, 26/6/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

A principis del segle XIX, l’arquitecte i acadèmic Vicente Marzo participà en la reforma definitiva del camarí i el retaule de la Basílica de la Mare de Déu. Per aquells anys, fou pare de Vicente Epifanio Constantino Marzo Capilla, nascut el 1817, que, amb el temps, exercí el mateix ofici que el pare. El fill va contraure matrimoni amb Aurora Villarroya. Tingueren tres fills: Julia, Rafael i Luis. La família visqué al carrer Carnissers, 2, i, després, al carrer Llíria, 18. Vicente Marzo, el fill, estigué directament relacionat amb un parell d’episodis infortunats per a València: la catàstrofe de l’escola de Russafa i la desaparició del Palau de mossén Sorell.

Tenim algunes notícies sobre els treballs de Vicente Marzo. El 1851 rebé l’encàrrec de la «Junta de las Acequias» d’estudiar els pobles de la conca del Túria, per veure si es podia incrementar el cabal d’aigua del riu. Un any després presentà el seu informe i el projecte d’aprofitament dels avencs de Santa Cruz de Moya (Conca) per augmentar l’aportació d’aigua al riu.

La reforma educativa del ministre Claudio Moyano (1857) hagué d’estimular l’Ajuntament de València a projectar unes escoles a Russafa, aleshores un poble veí on vivien unes dues mil persones. El novembre de 1861, les autoritats municipals encarregaren el projecte definitiu del centre educatiu a Vicente Marzo, per la qual cosa cobrà 1.500 reals. Les obres no pogueren començar fins que es prepararen els terrenys, desocupant un antic fossar, i fou expropiada, el maig de 1862, una finca, propietat de la vídua Carmela Montoro Tamarit. L’arquitecte director de les obres també fou Vicente Marzo, amb unes remuneracions per aquesta funció de 2.500 reals. Les obres finalitzaren a la fi de març 1863 i immediatament s’ocuparen les escoles i començaren les classes. Però des des del principi aparegueren uns clevills alarmants als murs.

El dimarts 2 de juny de 1863, cap a les nou i mitja del matí, un terrible soroll paralitzà Russafa. L’ala masculina de la nova escola s’havia enfonsat. Poc abans de l’ensorrada i en advertir el risc, el mestre Francisco Javier Aguilar Solaz havia començat a evacuar l’alumnat. Pogueren abandonar l’edifici uns 65 xiquets, 33 resultaren ferits i 10 moriren, junt amb el mestre, el cadàver del qual fou trobat a metre i mig de la porta. El xiquets morts tenien entre 4 i 10 anys, i eren fills de llauradors, jornalers, fusters, cadirers i uns taberners de Russafa, el Contrast o En Corts.

Així mateix el fill d’un guardabarrera de la via fèrria que travessava la carrera Malilla (Melilla, es deia aleshores). També morí per l’enfonsament de l’edifici el fill de vuit anys d’una de les mestres de la mateixa escola, la valenciana Buenaventura Clavero Arévalo. Es desencadenà un corrent de solidaritat amb les víctimes i amb l’heroic mestre. Per exemple, el Teatre Principal i l’Orfeó Valencià organitzaren funcions benèfiques i el personal de la Universitat de València arreplegà 2.140 reals per a la vídua del mestre mort, María Martínez Andreu, que tenia tres fills al seu càrrec. L’Ajuntament aprovà concedir-li una pensió. José Miguel Giménez Guarinos n’ha fet un estudi detallat.

Immediatament s’obrí un procés judicial. Vicent Marzo fou empresonat en un primer moment a la presó de Sant Narcís (al principi del carrer Salvador) i també ho fou el contractista de les obres, Carlos Labrandero Rocher. Es feren obres de consolidació a l’ala femenina i de reconstrucció de l’escola, que estava on ara és el col·legi que porta el nom de Jaume Balmes. El novembre de 1867 es dictà la sentència que exculpà l’arquitecte i condemnà el contractista.

Vicente Marzo continuà amb la seua carrera, habilitat com a arquitecte municipal. Així, el 1866 elaborà el projecte de la canalització d’aigua a Paterna. El 1870, al temps que era elegit vicepresident de la Societat d’Obrers valenciana, també s’encarregà de la prolongació del carrer Major de Benetússer a fi de poder-lo connectar amb el Camí ral de Madrid. El 1876, Vicente Marzo reformà un palau propietat del marqués de Monistrol per convertir-lo en l’ajuntament d’Alginet. També fou contractat per la corporació de Sueca.

El març de 1878 hi hagué un incendi al Palau de mossén Sorell, l’edifici privat que millor conservava la planta gòtica. El palau tenia un gran saló al primer pis, amb finestrals amb trencallums, un magnífic sostre enteixinat i, com podem apreciar en un dibuix de Vicente Carderera Solano, una llegenda en la part superior que reproduïa dos versos de l’estrofa cinquena del «Laberinto de Fortuna» de Juan de Mena: «Qué fabrica pueden mis manos hazer / Que no haga curso según lo passado». Allà havia tingut el taller el litògraf Antonio Pascual Abad i, poc abans de l’incendi, s’hi havia ubicat un «Ateneo Casino Obrero», que havia preparat l’escenari d’un teatret. Assajaren una obra, però l’incendi va impedir la seua estrena. Poc després de la mitjanit del dissabte dia 16, un jove que anava a arreplegar femta, va veure fum a les finestres gòtiques. Malgrat la ràpida actuació de la brigada de bombers, el foc es va fer fort al gran saló i, quan semblava controlat, va revifar a l’enteixinat de fusta.

Encara que hi hagué una proposta de reconstrucció del palau, feta pel mestre d’obres Fernando Prósper González (com ha estudiat Fernando Pingarrón), s’obrí pas el projecte del regidor José Alapont d’ampliar la plaça de mossén Sorell. El projecte d’ampliació fou encarregat a Vicente Marzo. El 1879 proposà una plaça triangular, que només agafava 339 metres quadrats al palau incendiat. Però, mentre continuaven els pleits per les expropiacions, hi hagué un segon projecte, de 1881, en el qual es feien servir 600 metres quadrats per a la plaça, la qual cosa impossibilitava la reconstrucció del palau. S’hi podia veure la influència llunyana de les reformes de París promogudes pel baró Haussmann, que pretenia substituir els carrerons per avingudes i places espaioses.

L’ornada portalada gòtica del palau fou venuda a un comissionista d’antiguitats i a hores d’ara es troba en l’edifici pseudogòtic de la Galeria Parmeggiani, un museu de la ciutat de Reggio Emilia (Itàlia) construït el 1924. La porta interior i unes mènsules de la capella foren adquirides pel Museu del Louvre, on s’hi troben. També hi ha restes al Museu de la Ceràmica de Manises. El mateix any de l’incendi del Palau de mossén Sorell, li encomanaren a Vicente Marzo la construcció, al Parterre de València, d’un pedestal per una estàtua eqüestre del rei Jaume I. El pedestal, de set metres i mig d’alçada fou finalitzat, però l’escultura del rei encara tardà uns anys. De fet, la construcció servia més bé per a jocs infantils arriscats. En aquells anys, Marzo col·laborà també amb els arquitectes Joaquín María Arnau, Luis Ferreres i Antonio Monforte, en el que fou el precedent del primer pla general de la ciutat. El 1891, finalment, fou erigida l’estàtua de Jaume I, però Vicente Marzo no ho va poder veure. Havia mort el 9 de gener de 1883. El seu funeral se celebrà a l’església del Carme, ben a prop de l’antic Palau de mossén Sorell. Està soterrat al Cementeri General.

diumenge, 19 de juny de 2016

Un lladre, cantiner de la Guàrdia Civil

[Tafaneries valencianes, 19/06/2016, html ací, pdf ací]


A València s’han perpetrat alguns robatoris amb una certa audàcia. És el cas de l’atracament realitzat el 9 de març del 1992 a la sucursal del Banc Exterior, a la cruïlla dels carrers Pintor Sorolla i Poeta Querol, per al qual els assaltants aprofitaren el rebombori d’una de les mascletades falleres per dissimular que entraven al banc, segrestaven set persones i fugien sense deixar rastre amb cent milions de pessetes de botí. Pitjor sort tingueren els lladres que el 17 d’abril de 1871 intentaren robar la delegació del Banc d’Espanya a València, que en aquella època es trobava a la banda de llevant de la plaça de la Congregació, ara, de Sant Vicent Ferrer, junt al carrer del Mar. Els lladres havien llogat una casa al número 11 de l’antiga plaça de les Barques (que ara és l’eixamplament del carrer Pintor Sorolla, prop de la cruïlla amb el carrer Universitat), des de la qual feren un túnel fins al «vall cobert», les restes de l’antic fossat de la muralla àrab que antigament foren tapades i integrades a la xarxa del clavegueram urbà. El vall cobert passa per baix dels carrers Universitat i Comèdies i arriba a la plaça de Sant Vicent Ferrer, on es trobava el banc.

Tal vegada els roders despertaren sospites o foren descoberts pels sorolls de l’excavació entre la casa llogada i el vall cobert o entre aquest i el banc, perquè la Guàrdia Civil i els empleats estaven alertats. La vespra del dia de Sant Vicent, per la nit, els lladres entraren al banc, aprofitant-se també del rebombori de les festes que se celebraven en aquells carrers en honor al frare dominicà. Els assaltants arribaren a agafar tres caixes de monedes, amb nou mil duros de plata, i a llançar-les pel forat que havien obert abans de ser perseguits per agents armats. Els guàrdies feriren dos atracadors. Un d’ells, José Torregrosa Borrás, de Piles, el cap de colla dels lladres, rebé vint-i-una ferides, sis de les quals foren causades per armes de foc. Fou hospitalitzat en estat greu, però aconseguí restablir-se. Els altres lladres procedien de pobles de la Safor i, sobretot, de la Costera. També un alferes i un guàrdia resultaren ferits. Torregrosa fou jutjat i condemnat a divuit anys de pressó, que havia de complir a Palma de Mallorca, però aconseguí escapar-se’n. El 1876 fou detingut novament a València perquè portava una cèdula d’identificació raspada i falsa; poc després fou identificat per la policia, per les cicatrius que les ferides del robatori li havien deixat. Fou novament condemnat. Anys després encara intentà fugir de la presó d’Alacant, però fou capturat.

Un cert atreviment palesaren també els autors d’un altre robatori, que es realitzà en novembre de 1932, a l’estanc de la plaça de Manises, número 3, de València, i que fou protagonitzat per quatre delinqüents amb antecedents i un jove al qual li agradava travestir-se. Just enfront de la façana de ponent del Palau de la Generalitat hi ha encara un dels estancs més antics de la ciutat. El lloc, temps enrere, s’anomenava plaça de Sant Bertomeu i a l’edifici on està l’estanc va morir l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví. Aquesta «Expenedoria número 3» de tabacs és regentada ara per una dona. També era així en els primers temps de la II República. Concepción Mauricio, tal vegada vídua, atenia l’establiment amb l’ajut de les seues filles. El dijous 17 de novembre de 1932, una bellíssima dona entrà en l’estanc i parlà amb les filles de la propietària, interessant-se pel lloguer d’una planta baixa annexa. Li aclariren que el local no es llogava i la dona abandonà l’establiment. De matinada, l’estanc fou assaltat

Els lladres llançaren una corda al balconet del primer pis i s’enfilaren per un portalada que hi ha a la dreta de l’establiment, que separava l’edifici de l’església de Sant Bertomeu (era un passadís molt semblant al cèlebre accés a l’església de Sant Nicolau des del carrer de Cavallers). L’església de Sant Bertomeu fou incenciada el 1936 i enderrocada el 1944. Avui es conserva el campanar, però el lloc de l’església està ocupat per un edifici amb façana a la plaça de Manises. Una vegada dins de l’establiment, els lladres s’emportaren tot tipus de productes, incloses quatre caixes emmagatzemades al carreronet. En total, la mercaderia robada tenia un valor d’unes 11.000 pessetes.

Com que la policia no disposava de pistes, el comissari en cap, anomenat Seseña, decidí enviar agents camuflats per la ciutat a fi de localitzar persones que intentaren vendre la mercaderia. Només tres dies després del robatori, el 21 de novembre, dos homes oferiren tabac barat a un policia disfressat de mecànic. Eren José María Santiago Bascuñana i Balbino Martínez Soler. La policia tenia preparat el parany. L’agent camuflat, anomenat Mas, va mostrar-se interessat en la mercaderia i va dir-los que si li portaven més tabac, podria col·locar-lo en un establiment pròxim a la Gran Via i això els permetria guanyar el 80% del preu del tabac. Quan José María i Balbino portaren més paquets a l’establiment foren detinguts per Mas i un altre policia, anomenat García Casado, que havia fet el seguiment dels lladres. Al pis que tenien llogat al carrer Carrasquer, número 3, de València es trobà bona part de la mercaderia robada. Poc després caigueren altres còmplices: Manuel Llopis Aragó, Arturo Rodríguez Valdes i Francisco Vázquez Navalón. Manuel Llopis era conegut com el «Xiquet de Llíria», però no perquè procedira de la capital del Camp de Túria, sinó perquè el seu pare tenia un baret a València, entre la Bosseria i el Mercat Central, on es venien bitllets per al ferrocarril de via ampla de Llíria. Per això també era conegut com el «Xiquet del Cafetín». Havia estat detingut per robatoris el 1908, el 1923 i el 1927, i per un tiroteig el 1914. També Arturo Rodríguez, «el Rubio», tenia antecedents per robatori i, fins i tot, patí un consell de guerra per reincidència en les faltes quan era soldat, durant les guerres colonials al nord d’Àfrica. Francisco Vázquez, anomenat «el Pequeño», era veí de Benetússer i també havia estat detingut per estafa.

El que subratllaren les cròniques periodístiques és que Balbino Martínez era també la bellíssima dona que havia entrat a l’estanc, interessant-se per la planta baixa annexa. Balbino es travestia freqüentment i mantenia una relació amb José María Santiago, un home dur, curtit al presidi que, segons afirmava la premsa, s’havia apropiat de la voluntat de Balbino. Aquest havia regentat durant temps una cantina a la caserna de la Guàrdia Civil d’Algirós, on José María feia de cambrer. Aquesta caserna es trobava prop de l’actual carrer Finlàndia i la seua banda de llevant donava al primer camp de futbol que el València C.F. va fer servir fins l’any 1923, com recorda l’himne del club: «En el Camp de l'Algirós ja començàrem...». Quan la caserna de la Guàrdia Civil fou traslladada, fins i tot Balbino llogà un pis pròxim, on anaven a dinar diàriament els guàrdies que abans eren els clients habituals de la cantina. No s’imaginarien aquells agents que el cantiner i el seu cambrer eren delinqüents que planificaven un robatori important.

diumenge, 12 de juny de 2016

El rocambolesc viatge de la seda

[Tafaneries valencianes, 12/06/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Joaquín Manuel Fos va nàixer a València l’octubre de 1730, al si d’una modesta família d’origen francés. S’enriquí amb els successius matrimonis que contragué, primer amb Josepa Antonia Escoto i, més tard, amb Tomasa Ricord. Això li permeté habitar un ric palau, d’estil xorigueresc, que hi havia al número 30 i successius del carrer del Bany (molt a prop de la plaça del Pilar), i també muntar una fàbrica de seda. Fou precisament al voltant de la producció sedera que construí una llegenda sobre la seua vida. Sembla que, el nostre personatge, va fer creure a la seua família que havia desaparegut tràgicament, i marxà a l’estranger per aprendre les tècniques tèxtils de la seda, un viatge que, com veurem, sembla més bé una invenció rocambolesca. Per formar-se en els secrets de velluts, damasquins, brocats o moarés d’aigües tornassolades, que en aquella època anterior a la Revolució Francesa eren protegits pels codis dels gremis de teixidors, Joaquín Manuel Fos digué que adoptà identitats falses en un llarg periple per altres països (seguint un trajecte, el relat del qual anava ampliant-se amb el temps).

Així, anys després, va escriure que s’havia fet passar per «fastuoso Príncipe en Luca i Florencia, rico Comerciante en Venecia, intrepido Soldado en Turin, fatigado Peregrino en Roma, estudioso Abàte en Napoles, mozo de Caballos, è infeliz mendigo en Francia». Adoptant aquestes identitats (o alguna més o –més probablement– alguna menys) va recórrer els principals centres de producció sedera d’Europa. Segons ell: «las Fábricas de Genova, Luca, Florencia, Milan, Bolonia, Venecia, Napoles, Roma, Nimes, Leon [Lió], Turs, Paris i Londres, con las otras Ciudades menos notables de Ynglaterra, Ytalia, Flandes, Holanda, Alemania, Vngria, Prusia, i Turquia han prestado fecunda materia à mi imaginacion». En tornar a València, gaudí de prestigi. Fou incorporat a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual afegí un nombrós grup de comerciants. Com a representant d’aquesta institució va fer gestions davant del rei Carles III, el que determinà altres episodis de la seua biografia.El 1773 aconseguí que el monarca donara ordre perquè les cintes de seda distintives de la Reial Orde de Carles III foren fabricades a València. El mateix Joaquín Manuel Fos fou distingit pel rei amb el títol de «Premsador de la Reial Casa», per la qual cosa col·locà l’escut borbònic al seu palau del carrer del Bany, que també estava ornat amb llargs balcons, mènsules, pintures murals, i on hi hagué també, abans del seu enderrocament, unes riques portes procedents del Palau Reial o del de la Batllia.

Ara bé, Carles III fou un rei amant de reprimir les manifestacions festives. Així prohibí les festes d’esquellots, vestir-se els homes de dones, els jocs d’atzar, tocar instruments no harmònics la nit de Sant Joan o la de Sant Pere, traure gegants en la processó del Corpus, proferir insults al Nadal, ballar front a imatges sagrades, fer retaules de fusta, l’arcabusseria de festa, la pirotècnica, etc. La prohibició dels coets tingué dues conseqüències notables a terres valencianes. D’una banda, els forners valencians feren de massapà els coets prohibits, i així va nàixer la piuleta i el tronador, elements bàsics de la nostra mocadorà. D’una altra banda, Joaquín Manuel Fos promogué la contractació de pirotècnics desocupats per fer una il·luminació nocturna i guardar la seguretat. Va sorgir així un cos de vigilants nocturns, coneguts popularment com «serenos», que fou copiat a Vitòria, Toledo, Múrcia o Madrid.

Potser impressionat pel caràcter emprenedor de Joaquín Manuel Fos, el rei Carles III el nomenà el 1777 (el mateix any que aparegueren els «serenos») inspector general de les fàbriques de seda. En assumir aquest càrrec, esdevingué el responsable d’interpretar la regulació del sector adoptada el 1778, la qual cosa va fer, si fem cas de les cròniques, amb massa rigor. Disposava d’un cos d’inspectors que, quan trobaven teixits inadequats per manca de pes, els esgarraven fent servir unes ganivetes de plata i prohibien als seus artesans fer-ne més durant un temps. El 31 de gener de 1784 organitzà una mena d’acte inquisitorial a la plaça del Mercat, front a la Llotja (un lloc on tradicionalment es procedia a execucions públiques, la qual cosa es recorda amb els tres xiprers que hi són). Aquell dia es cremaren públicament vuit peces de roba fabricades a la casa de Mariano i Antonio Soler, pare i fill, perquè el teixit de seda que havien emprat només tenia un fil a la trama. Foren condemnats, a més, a pagar una multa de 30 lliures i en un tauler, amb grans lletres, s’anotaren el noms dels mestres que havien fet el teixit condemnat. Joaquín Manuel Fos s’excedí en el seu rigor, com mostra el fet que la Junta de Comerç desaprovà l’acte de la plaça del Mercat en una ordre de 1787.

Joaquín Manuel Fos aplicà també mètodes de reforç positiu. Així, promogué, mitjançant la Societat Econòmica d’Amics del País de València, premis als productors de seda, ben dotats econòmicament. Cap al 1786 hi havia 3.535 telers de seda (un segle abans, n’hi havia uns 800), en els quals treballaven unes 6.500 persones, els «velluters». L’any 1779, per exemple, s’atorgaren premis a Diego de Mora, de Torrent, i Bautista Miera, Andrés Alapont, Pasqual Bedreño, Miguel Miera, Manuel Tortajada i Francisco Burguet, tots ells de Silla. Tant l’arquebisbe, Francisco Fabián Fuero, com el mateix Joaquín Manuel Fos, incrementaren els premis amb complements dotats per ells mateixos.

El 1781 rebé l’ordre de Carles III de fer un llibre per explicar les tècniques de la seda. Joaquín Manuel Fos composà la instrucció i la Junta General de Comerç (de la qual formava part l’autor) proposà la seua edició, però la publicació s’endarrerí per la mort del monarca (1788). Un any després morí Joaquín Manuel Fos (agost de 1789). Finalment, el 1790, autoritzada per Carles IV, aparegué l’obra, amb 17 magnífiques il·lustracions del gravador murcià Juan Barcelón, i un títol llarg: «Instrucció metódica para establecer y dirigir una fábrica de hacer mueres [moarés] con perfección, lustrar rasos y setíes, dar asiento á las estofas de seda y de oro ú plata, con la descripcion de una máquina inventada por el autor para dar perfecto lustre y suavidad á los grodetures y tafetanes».

Paradoxalment, el palau xorigueresc de Joaquín Manuel Fos (la trajectòria del qual tingué molt a veure amb els secrets de la seda que havia sostret als francesos), on encara vivia Tomasa Ricord, fou oferit per les autoritats valencianes durant les guerres napoleòniques perquè servira d’allotjament als invasors.Una bona manera de tancar aquest article és recordar les paraules de Justo Pastor Fuster, en la seua «Biblioteca valenciana» a propòsit de Joaquín Manuel Fos: «El elogio de este hombre célebre no cabe en el pequeño círculo del artículo que pudieramos consagrarle en esta obra, y no es justo comprimir sus virtudes filantrópicas por una fuerza geométrica».

diumenge, 5 de juny de 2016

Arribar a Barcelona més ràpidament que el tren?

[Tafaneries valencianes, 5/6/2016, html ací, pdf ací]


El febrer de 1912, Ángel Romero Martínez i Carlos Carles feren una aposta singular. El primer afirmava que podia fer el trajecte València-Barcelona més ràpidament que el ferrocarril; el segon apostava que no ho aconseguiria. Ángel Romero era un «sportsman» que havia fet fortuna en casar-se amb la vídua Antonia Lagrave Monreal. Poc abans de celebrar-se aquest matrimoni, Antonia havia patit un fet dramàtic. La seua única filla, Desamparados Sánchez Lagrave, morí el 1906, després d’una dolorosa malaltia. La jove tenia vint anys. Com corresponia a la seua classe superior, el fèretre fou traslladat des del domicili de la vídua, al carrer Russafa, número 31, fins al panteó familiar, que havia fet construir poc temps abans la mare al Cementeri General. El seguici que acompanyà el cadàver de la jove estava format per xiquetes del Col·legi de Sant Vicent Ferrer, assilades de l’Associació Protectora de la Infantesa, el clergat parroquial de Sant Joan de l’Hospital amb creu alçada, quinze corones de flors i una carrossa fúnebre, model «Glòria», amb sis cavalls aplomallats amb palafreners. Les classes populars responien a aquestes manifestacions de distinció de carrosses tirades per molts cavalls amb una dita contundent: «Com més rics, més animals». Deu dies després del soterrament de la jove, li feren honres fúnebres a l’església de Sant Martí, amb una orquestra dirigida pel mestre Salvador Giner. I se’n repetiren els anys successius en l’aniversari de la mort de Desamparados.

Probablement fou el fet que a l’esquela del diari es publiqués l’adreça de la vídua, allò que animà un delinqüent a enviar-li una carta per extorsionar-la. Antonia Lagrave rebé una nota anònima, amenaçant-la si no portava un sobre amb 250 pessetes a la porta de l’església de Sant Martí que dóna al carrer Abadia de Sant Martí, molt a prop d’unes escultures d’uns atlants conegudes popularment com l’Engonari. La dona ho denuncià al cap de la policia, el qual ubicà dos agents disfressats de pidolaires i amb ulleres de vidre blau, per simular que eren cegos, a la porta de l’església. Un dels policies fou detingut precisament per una parella d’agents municipals, acusat de vagabundejar. L’altre, que arreplegà 55 cèntims d’almoines i uns rosegons de pa de la gent que entrava a l’església, aconseguí finalment detenir l’extorsionador, un delinqüent anomenat Antonio Domingo, quan aquest abordà Antonia que ja es tornava a casa, pel carrer Barques. Per recompensar al policia que va fer la detenció, el seu superior li permeté que conservés una cinquena part de les almoines i un tros de par dur dels que havia arreplegat fent-se el cego a la porta de Sant Martí.

Ángel Romero s’havia casat amb Desamparados quan sembla que ja estava greument malalta. La dona morí el setembre de 1910. Pocs mesos abans, el seu home ja participà en competicions automobilístiques organitzades en l’Exposició Nacional (la continuació de l’Exposició Regional), pilotant el seu luxós automòbil francés, un veloç Chenard-Walcker de quatre cilindres i vint cavalls, de la mateixa marca que va guanyar, anys després, la primera edició de les vint-i-quatre hores de Le Mans. Entre els actes de l’Exposició hi hagué una Setmana Automobilística. Una de les proves era l’anomenat «quilòmetre llançat», que es realitzava al Camí del Grau. Es cronometrava un quilòmetre i es deduïa la velocitat del vehicle que, en el cas del ràpid Chenard-Walcker d’Ángel Romero, arribà a 77,5 km/h. Hi guanyà una obra d’art valorada en 500 pessetes.

Ángel Romero fou un dels primers socis del «Real Automóvil Club Valenciano», en la seu del qual, al carrer de la Pau, número 44, s’organitzaven excursions automobilístiques, caravanes de vehicles a pobles com Vinaròs o Porta-Coeli, a les quals eren convidats polítics i membres de l’aristocràcia. En realitat, bona part dels integrants del «Real Automóvil» tenien títol nobiliari. La classe superior havia trobat en el vehicle a motor un nou signe de distinció. També hi hagué persones cèlebres convidades a les excursions. Hem conservat una fotografia de Joselito del 1912, uns pocs anys abans que el toro «Bailador» acabés amb la seua vida a la plaça de Talavera, fotografiat a l’automòbil d’Ángel Romero. L’automòbil ja no era el Chenard-Walcker, sinó un descapotable «Berliet» de 22 cavalls, amb un motor tan potent que, en aquell temps, l’empresa el muntava també en un camió.

Ja vidu i un any abans de contraure matrimoni amb una tiple del teatro Apolo, Ángel Romero va posar el seu «Berliet» al servei de la premsa. El 28 de maig de 1912 es produí al teatre de Vila-real un incendi mentre es projectava una pel·lícula. En aquella època, el material dels films era summament inflamable. Per evitar que les persones es colaren al casalot del teatre, s’havien tancat les portes, el que va fer molt difícil la seua evacuació. En moriren unes setanta, i hi hagueren mort més si no fos perquè un veí del poble, amb un pic, obrí un forat en un gruixut mur del teatre. Quan la notícia del dramàtic esdeveniment arribà a València, Ángel Romero posà el seu vehicle a disposició dels periodistes, que marxaren a aquell poble de la Plana Baixa amb rapidesa, la qual cosa els permeté arreplegar els primers testimonis i fotografiar encara la recuperació de cadàvers, la brasada fumejant i la població commoguda per la tragèdia.

Però tornem a l’aposta. El dissabte 17 de febrer de 1912, a les 9 del matí, Carlos Carles, que no confiava que Ángel poguera véncer el tren exprés de Barcelona, partí amb el seu vehicle, també un Berliet de 22 cavalls, de València cap a Sant Carles de la Ràpita, acompanyat dels seus amics Cayetano Hernández i Lorenzo Guix. D’aquesta manera podria controlar la marxa d’Ángel Romero. Aquest havia d’eixir el diumenge 18 de febrer a les 8 en punt del matí, quan partia el tren exprés en direcció a Barcelona. Per guanyar l’aposta havia de conduir els 382 km que hi havia de distància (ara és menor, per les noves carreteres) i arribar a la seua destinació abans de les 5 i quart de la vesprada, val a dir, recórrer la distància en menys de les 9 horas i quart que feia servir el tren exprés. Allò suposava portar una velocitat mitjana superior als 41,3 km/h. Un amic, un mecànic i un altre «chauffeur» havien d’acompanyar l’intrèpid conductor. El mateix matí del diumenge, alguns automobilistes anaren a la carretera de Barcelona, per veure passar Ángel Romero en el seu Berliet. Però finalment l’aposta se suspengué. La premsa va informar que «amigos de ambas partes intervinieron, rogando á uno que retirara la apuesta y al otro á que no realizase el viaje». Era un gran risc.

L’any següent al de l’aposta fallida, Romero va contraure matrimoni amb la tiple de l’Apolo a l’església de Sant Joan de l’Hospital. El matrimoni tingué dos fills, que heretaren els noms dels pares: Rosa i Ángel. El juliol de 1915, una disposició del governador autoritzava Romero a circular per totes les carreteres d’Espanya. Molt poc temps després es va separar de la cantant. Morí el setembre de 1938, sense guanyar-li, que sapiam, al tren exprés de Barcelona. Està soterrat al panteó dels Lagrave de València.