diumenge, 5 de juny de 2016

Arribar a Barcelona més ràpidament que el tren?

[Tafaneries valencianes, 5/6/2016, html ací, pdf ací]


El febrer de 1912, Ángel Romero Martínez i Carlos Carles feren una aposta singular. El primer afirmava que podia fer el trajecte València-Barcelona més ràpidament que el ferrocarril; el segon apostava que no ho aconseguiria. Ángel Romero era un «sportsman» que havia fet fortuna en casar-se amb la vídua Antonia Lagrave Monreal. Poc abans de celebrar-se aquest matrimoni, Antonia havia patit un fet dramàtic. La seua única filla, Desamparados Sánchez Lagrave, morí el 1906, després d’una dolorosa malaltia. La jove tenia vint anys. Com corresponia a la seua classe superior, el fèretre fou traslladat des del domicili de la vídua, al carrer Russafa, número 31, fins al panteó familiar, que havia fet construir poc temps abans la mare al Cementeri General. El seguici que acompanyà el cadàver de la jove estava format per xiquetes del Col·legi de Sant Vicent Ferrer, assilades de l’Associació Protectora de la Infantesa, el clergat parroquial de Sant Joan de l’Hospital amb creu alçada, quinze corones de flors i una carrossa fúnebre, model «Glòria», amb sis cavalls aplomallats amb palafreners. Les classes populars responien a aquestes manifestacions de distinció de carrosses tirades per molts cavalls amb una dita contundent: «Com més rics, més animals». Deu dies després del soterrament de la jove, li feren honres fúnebres a l’església de Sant Martí, amb una orquestra dirigida pel mestre Salvador Giner. I se’n repetiren els anys successius en l’aniversari de la mort de Desamparados.

Probablement fou el fet que a l’esquela del diari es publiqués l’adreça de la vídua, allò que animà un delinqüent a enviar-li una carta per extorsionar-la. Antonia Lagrave rebé una nota anònima, amenaçant-la si no portava un sobre amb 250 pessetes a la porta de l’església de Sant Martí que dóna al carrer Abadia de Sant Martí, molt a prop d’unes escultures d’uns atlants conegudes popularment com l’Engonari. La dona ho denuncià al cap de la policia, el qual ubicà dos agents disfressats de pidolaires i amb ulleres de vidre blau, per simular que eren cegos, a la porta de l’església. Un dels policies fou detingut precisament per una parella d’agents municipals, acusat de vagabundejar. L’altre, que arreplegà 55 cèntims d’almoines i uns rosegons de pa de la gent que entrava a l’església, aconseguí finalment detenir l’extorsionador, un delinqüent anomenat Antonio Domingo, quan aquest abordà Antonia que ja es tornava a casa, pel carrer Barques. Per recompensar al policia que va fer la detenció, el seu superior li permeté que conservés una cinquena part de les almoines i un tros de par dur dels que havia arreplegat fent-se el cego a la porta de Sant Martí.

Ángel Romero s’havia casat amb Desamparados quan sembla que ja estava greument malalta. La dona morí el setembre de 1910. Pocs mesos abans, el seu home ja participà en competicions automobilístiques organitzades en l’Exposició Nacional (la continuació de l’Exposició Regional), pilotant el seu luxós automòbil francés, un veloç Chenard-Walcker de quatre cilindres i vint cavalls, de la mateixa marca que va guanyar, anys després, la primera edició de les vint-i-quatre hores de Le Mans. Entre els actes de l’Exposició hi hagué una Setmana Automobilística. Una de les proves era l’anomenat «quilòmetre llançat», que es realitzava al Camí del Grau. Es cronometrava un quilòmetre i es deduïa la velocitat del vehicle que, en el cas del ràpid Chenard-Walcker d’Ángel Romero, arribà a 77,5 km/h. Hi guanyà una obra d’art valorada en 500 pessetes.

Ángel Romero fou un dels primers socis del «Real Automóvil Club Valenciano», en la seu del qual, al carrer de la Pau, número 44, s’organitzaven excursions automobilístiques, caravanes de vehicles a pobles com Vinaròs o Porta-Coeli, a les quals eren convidats polítics i membres de l’aristocràcia. En realitat, bona part dels integrants del «Real Automóvil» tenien títol nobiliari. La classe superior havia trobat en el vehicle a motor un nou signe de distinció. També hi hagué persones cèlebres convidades a les excursions. Hem conservat una fotografia de Joselito del 1912, uns pocs anys abans que el toro «Bailador» acabés amb la seua vida a la plaça de Talavera, fotografiat a l’automòbil d’Ángel Romero. L’automòbil ja no era el Chenard-Walcker, sinó un descapotable «Berliet» de 22 cavalls, amb un motor tan potent que, en aquell temps, l’empresa el muntava també en un camió.

Ja vidu i un any abans de contraure matrimoni amb una tiple del teatro Apolo, Ángel Romero va posar el seu «Berliet» al servei de la premsa. El 28 de maig de 1912 es produí al teatre de Vila-real un incendi mentre es projectava una pel·lícula. En aquella època, el material dels films era summament inflamable. Per evitar que les persones es colaren al casalot del teatre, s’havien tancat les portes, el que va fer molt difícil la seua evacuació. En moriren unes setanta, i hi hagueren mort més si no fos perquè un veí del poble, amb un pic, obrí un forat en un gruixut mur del teatre. Quan la notícia del dramàtic esdeveniment arribà a València, Ángel Romero posà el seu vehicle a disposició dels periodistes, que marxaren a aquell poble de la Plana Baixa amb rapidesa, la qual cosa els permeté arreplegar els primers testimonis i fotografiar encara la recuperació de cadàvers, la brasada fumejant i la població commoguda per la tragèdia.

Però tornem a l’aposta. El dissabte 17 de febrer de 1912, a les 9 del matí, Carlos Carles, que no confiava que Ángel poguera véncer el tren exprés de Barcelona, partí amb el seu vehicle, també un Berliet de 22 cavalls, de València cap a Sant Carles de la Ràpita, acompanyat dels seus amics Cayetano Hernández i Lorenzo Guix. D’aquesta manera podria controlar la marxa d’Ángel Romero. Aquest havia d’eixir el diumenge 18 de febrer a les 8 en punt del matí, quan partia el tren exprés en direcció a Barcelona. Per guanyar l’aposta havia de conduir els 382 km que hi havia de distància (ara és menor, per les noves carreteres) i arribar a la seua destinació abans de les 5 i quart de la vesprada, val a dir, recórrer la distància en menys de les 9 horas i quart que feia servir el tren exprés. Allò suposava portar una velocitat mitjana superior als 41,3 km/h. Un amic, un mecànic i un altre «chauffeur» havien d’acompanyar l’intrèpid conductor. El mateix matí del diumenge, alguns automobilistes anaren a la carretera de Barcelona, per veure passar Ángel Romero en el seu Berliet. Però finalment l’aposta se suspengué. La premsa va informar que «amigos de ambas partes intervinieron, rogando á uno que retirara la apuesta y al otro á que no realizase el viaje». Era un gran risc.

L’any següent al de l’aposta fallida, Romero va contraure matrimoni amb la tiple de l’Apolo a l’església de Sant Joan de l’Hospital. El matrimoni tingué dos fills, que heretaren els noms dels pares: Rosa i Ángel. El juliol de 1915, una disposició del governador autoritzava Romero a circular per totes les carreteres d’Espanya. Molt poc temps després es va separar de la cantant. Morí el setembre de 1938, sense guanyar-li, que sapiam, al tren exprés de Barcelona. Està soterrat al panteó dels Lagrave de València.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.