diumenge, 17 de juliol de 2016

Una avinguda i dos polítics

[Tafaneries valencianes 17/07/2016 html ací, jpg ací]



Una de les avingudes més importants de València, la que uneix l’Estació (mal anomenada) del Nord i la plaça de l’Ajuntament, du, encara, el nom del marqués de Sotelo, títol nobiliari que fa referència a Carlos Sousa Álvarez de Toledo. Abans estava dedicada a Amalio Gimeno. Els dos foren polítics valencians, però ben distints.

Els mèrits d’Amalio Gimeno (1852-1936) són excel·lents. Va nàixer a Cartagena el 1850, al si d’una família valenciana. Son pare tenia la destinació militar a aquella ciutat murciana. Al poc de temps, la família tornà a València, on Amalio realitzà els seus estudis, llevat del final de la carrera de medicina, que hagué de concloure a la Universitat Central de Madrid per la seua participació en una revolta del 1869. Amalio començà l’exercici de la medicina a Puçol (1872-1873). Després concursà a professor d’universitat, impartint classes de medicina a les universitats de Santiago de Compostel·la (on guanyà una càtedra amb 23 anys acabats de fer), Valladolid, València i Madrid.

Una prova de la seua capacitat intel·lectual fou que Amalio ingressà en les quatre reials acadèmies, el que és un cas únic a la nostra història. L’abril de 1893 ingressà en l’Academia de Medicina, institució que arribà a presidir. El seu discurs d’ingrés, sobre «la lluita contra la vellesa», és, segons Gregorio Marañón, «un modelo de buen decir, de perspicacia biológica y de sentido humanista de nuestra ciencia y de la vida». El novembre de 1911 ingressà en l’«Academia de Bellas Artes de San Fernando» i el 1921 s’incorporà a la «Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales». Per últim, fou elegit per formar part de la «Real Academia de la Lengua», per a la cadira «c» minúscula, en la vacant del comediògraf Miguel Echegaray (germà de José, Premi Nobel). Hi prengué possessió el 27 de juny de 1927, amb un discurs sobre «La metàfora i el símil en la literatura científica». El mateix any fou elegit també com acadèmic Antonio Machado (cadira "V" majúscula), però no arribà a prendre possessió mai.

Amalio Gimeno també fou un polític destacat, d’ideari liberal i republicà. Des de ben jove, quan feia discursos a l’aire lliure a la Glorieta, sentí una vocació política. Fou elegit diputat al Congrés per la circumscripció d’Alzira; després, senador a proposta de la Universitat de València en vuit legislatures i, finalment, senador vitalici per designació reial. Ocupa cinc carteres ministerials distintes: fou nomenat ministre d’Instrucció i Belles Arts (en tres períodes), ministre de la Marina (en dos períodes), ministre de l’Estat, de la Governació i de Foment. Fins i tot arribà a ser president interí del Govern, quan substituí Romanones en desembre de 1918. No hi ha cap altre polític vinculat a València que puga exhibir mèrits semblants, ni acadèmics, ni polítics.

Alguns detalls biogràfics ens permeten perfilar millor el personatge. Amalio Gimeno s’ocupà de la teoria mèdica amb unes cinquanta obres, però també de la medicina pràctica. Així, elaborà unes populars píndoles de podofil·lí com a purgant, investigà les innovacions mèdiques (com ara, l’electroteràpia) i es dedicà resoltament a combatre una malaltia que delmava la població valenciana: el còlera morbo. Formà part de l’equip del doctor Jaume Ferrán, que sintetitzà la vacuna anticolèrica el 1885, i l’acompanyà en «l’apostolat de vacunació» per terres valencianes. També marxà a Berlín a estudiar amb el doctor Robert Koch, descobridor del bacil de la tuberculosi. Amalio Gimeno era un professor estimat pels estudiants, com ho demostra el fet que els universitaris valencians, quan va fer els 30 anys, li cantaren una serenata baix de sa casa a la plaça de Sant Francesc (ara, de l’Ajuntament). En les classes i en la política, tenia una gran constància i capacitat oratòria. També destaca del seu pas pel ministeri d’Educació la creació de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, que afavorí beques d’estudis a l’estranger i promogué una sèrie d’institucions, com ara la Residència d’Estudiants, que estigueren a la base del floriment intel·lectual de la II República.

El 1906, l’Ajuntament de València li dedicà una avinguda a Amalio Gimeno i el 1909 el nomenà fill predilecte de la ciutat. Amb la dictadura de Franco, l’avinguda passà a nomenar-se del Marqués de Sotelo.

Carlos Sousa Álvarez de Toledo (1862-1937), el marqués de Sotelo, fou un militar de la marina i després de l’exèrcit de terra, que fou nomenat governador militar de Castelló i comandant general de València (1918). Recolzà la dictadura del seu íntim amic Miguel Primo de Rivera (marqués d’Estella), el qual el nomenà el cap del seu partit, la Unió Patriòtica, a terres valencianes. El 1927, el marqués de Sotelo fou nomenat alcalde de València, càrrec que exercí fins al 1930. Al mateix temps, fou elegit diputat pel mateix partit, la Unió Patriòtica (1927-1929). Durant la seua alcaldia es reformà l’edifici de l’Ajuntament i s’inauguraren els ponts d’Aragó i Natzaret. Però també és multiplicà per quatre el deute, entre altres coses fent donacions dels diners públics perquè el marqués d’Estella, és a dir, el dictador, es construïra una casa. L’any 1929, mentre era alcalde, Lo Rat Penat li organitzà un homenatge, amb la col·locació d’una làpida junt a la seua casa natal, al carrer Roters. El mateix marqués ordenà la retirada de la làpida en honor a Blasco Ibáñez. Aquell mateix any, el dictador visità València i el marqués anuncià que el govern havia concedit l’ample internacional de via fèrria. En realitat, el compromís del dictador tardà més de 80 anys en fer-se efectiu. L’ample internacional hagué d’esperar fins l’arribada de l’AVE a València. Primo de Rivera també prometé una autopista i un aeroport a la Devesa del Saler, tot just a la franja de terra entre l’Albufera i la platja. Afortunadament no es realitzà aquell despropòsit mediambiental. El marqués de Sotelo palesava la seua admiració per aquells que estaven en l’òrbita de la dictadura de Primo, com quan se li va retre homenatge al poeta José María Pemán en el Ritz de Madrid. Temps després, Pemán fou també un lletraferit d’«adhesión inquebrantable» a Franco. El marqués de Sotelo encapçalava també els homenatges a Primo de Rivera en complir-se els aniversaris de la seua mort, i no deixava de remetre flors a Madrid per engalanar la tomba del dictador.

Com s’ha dit, durant la dictadura de Franco, l’avinguda Amalio Gimeno canvià la seua denominació per avinguda del Marqués de Sotelo i, fins i tot, es dedicà una plaça al marquès d’Estella. Amb la democràcia, la plaça dedicada al dictador fou rebatejada com la de la Porta de la Mar, però encara es manté el nom de l’avinguda dedicada al seu íntim amic. Quan estava presidit per Rita Barberà, l’Ajuntament de València posà el nom d’Amalio Gimeno a un carreronet, de dos metres d’ample i uns cent de llarg, que es troba a la perifèria de Natzaret; una via a la qual no dóna la porta principal de cap habitatge i està envoltada de solars. Més que reconeixement, sembla un menyspreu a una de les figures científiques i polítiques més notables que ha tingut el poble valencià. Seria bo que la corporació municipal recuperés el nom d’un dels seus fills predilectes per a l’avinguda que uneix l’Estació amb la plaça de l’Ajuntament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.