diumenge, 28 d’agost de 2016

Les mòmies més recents

[Tafaneries valencianes, 28/8/2016, html ací, pdf ací]


Lenin és l’excepció que confirma la regla: les mòmies són de dretes. Sense dubte aquest és el cas de les dues mòmies més recents de les que ha albergat la ciutat de València: la del general Elío i la de la monja María Micaela.

Francisco Javier de Elío fou un general absolutista. Va nàixer el 1767 a Pamplona. Amb quaranta anys era governador de Montevideo; poc després, capità general i l’últim virrei del Riu de la Plata (1810-1812). Participà en la Guerra de la Independència i Ferran VII el nomenà capità general de València i Múrcia. Sota el seu govern es construí el passeig de la Glorieta i els Jardins del Real, i es desencadenà una aferrissada repressió contra els liberals. Sembla que el mateix general, amb el seu sabre, matà el coronel Vidal, el qual formava part d’una conspiració progressista en la que també estava l’oficial Félix Beltrán de Lis, que fou finalment executat.

El 1820, quan arribaren els constitucionalistes de Rafael del Riego al poder, Elío fou sustituït per Ildefonso Díez de Rivera, el comte d’Almodóvar, que abans havia estat processat per la Inquisició i tancat a la presó per ordre d’Elío. Aleshores fou Elío l’empresonat pels liberals. El 30 de maig de 1822, un escamot d’artillers intentà alliberar-lo, però sembla que es negà a deixar la presó perquè això hauria agreujat la seua situació processal. La seua opinió dels valencians i dels liberals progressistes era molt negativa, com han investigat Encarna i Carmen García Monerris: «No me hable usted de Valencia, porque un pueblo que aguanta que salgan como vocales de Cortes unos hombres llenos de delitos, asesinatos e incluso ladrones, aguantará que les quiten lo que tienen de hombres. No hay que esperar nada de ellos, nada».

Elío fou jutjat i, malgrat no escapolir-se de la presó, condemnat a mort. Fou executat el 4 de setembre de 1822 al Pla del Real, precisament al lloc on ara hi ha una plaça que du el seu nom. Aquell dia, el general portava vestimenta de gran gala i les seues condecoracions. Fou soterrat en el cementeri dels ajusticiats del Carraixet.

Després de l’entrada en Madrid dels «Cent mil fills de Sant Lluís», el 23 de maig de 1823, tornà l’absolutisme a Espanya. Aleshores, el cadàver d’Elío fou exhumat, conduït al convent de Sant Agustí i vestit amb uniforme de gala i la capa blava de l’Orde de Carles III. Li repintaren el rostre per donar-li més expressió. El 3 de setembre de 1823 fou portat a la Catedral. L’església valenciana honorava els absolutistes. En 1831 fou traslladat a un sepulcre, un monument que, amb els fastos, fou finançat per recaptació popular i per l’ajuntament de la ciutat, que reclamà 122.854 reals al ministeri de la Guerra.

El monument, però, fou enderrocat el 1835. El 17 d’abril d’aquell any la mòmia del general fou traslladada a la cripta de la Catedral, junt a altres soterraments del període 1808-1814.
Per què fou enderrocat el monument que tant havia costat només quatre anys després de la seua inauguració? Sembla que l’església considerà que aquell cenotafi excitava les passions. Tal vegada per les escultures femenines que ornaven la part inferior del sepulcre o per la forma fal·lica de la columna truncada que rematava l’obra. No ho sabem, perquè només s’han conservat en l’arxiu de la ciutat uns dissenys no massa detallats de l’obra i alguna descripció de to hagiogràfic, que impedeix concretar el motiu de l’escàndol.

María de la Soledad Micaela Aquilina Antonia Bibiana Desmaisiéres y López de Dicastillo va nàixer en Madrid, l’1 de gener de 1809. Era filla d’un brigadier d’estat major i d’una comtessa i marquesa, dama de la reina María Luisa de Parma. María Micaela, com abreviava el seu nom, tenia el títol de vescomtessa de Jorbalán. El 1845 va obrir al carrer Dos Amigos de Madrid una casa per donar ajuda i formació religiosa a dones que es dedicaven a la prostitució. En aquella època, la vescomtessa era amiga de la reina Isabel II. Per diverses raons, la institució canvià freqüentment de seu, rebent el suport d’una orde religiosa femenina. Potser per això, María Micaela albirà el projecte de fundar-ne una. En redactà les constitucions i a partir de 1850 va dirigir l’obra. El 1856, amb l’ajuda d’Antonio María Claret, fundà una comunitat de monges, les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que va dirigir amb el nom de Mare Sagrament. El cardenal primat de Toledo aprovà les constitucions el 1858 i el Vaticà en donà el seu vist-i-plau provisional el 1861. Cinc anys després, Roma aprovà definitivament l’orde, quan ja la Mare Sagrament havia mort.

El 1865, María Micaela, la Mare Sagrament, va fer una visita a la comunitat de les adoratrius que havia estat fundada a València el 1858. La ciutat patia aleshores una més de les sues periòdiques epidèmies de còlera. La monja s’encomanà i morí el 24 d’agost. Fou soterrada a la ciutat, en un nínxol del nou Cementeri General. Un mes abans de morir, el pintor Luis Madrazo havia finalitzat un retrat de la religiosa. 


El 1890, quan s’acomplien vint-i-cinc anys del soterrament, l’ajuntament va remetre un avís a la comunitat de monges adoratrius, comunicant que, trascorregut el termini d’ocupació del nínxol, el cos de la fundadora anava a ser llançat a la fossa comuna. Sembla que la comunicació fou ignorada per les monges i fou més bé el rector Antonio de León, qui, casualment, advertí la importància de l’avís i li ho comunicà a la comunitat. Aleshores les adoratrius decidiren traure el cos de la Mare Sagrament i traslladar-lo al col·legi que havia obert l’institut religiós al carrer Hernan Cortés 29 de València. El 7 de març de 1891 el cos fou tret de la tomba. Aleshores, les monges se n’adonaren del seu bon estat de conservació, per la qual cosa ubicaren la mòmia, la més recent de les que es troben a la ciutat, a la capella del convent, això sí, incompleta, perquè a les despulles de la fundadora li mancava el cervell, que es conserva, diuen que incorrupte, a la casa de l’orde a Madrid. ¿Li tragueren el cervell per portar-lo a la capital de l’Estat quan va morir o quan fou desenterrada?


El papa Pius XI la va proclamar beata el 7 de juny de 1925 i fou canonitzada pel mateix pontífex el 4 de març de 1934. L’església fixà el 25 d’agost com el dia de la santa. Té una capella dedicada a la catedral madrilenya de l’Almudena. 


L’Ajuntament de València li ha dedicat dos carrers: el carrer Santa María Micaela (entre l’avinguda Pérez Galdós i el carrer Joan Llorens) i el carrer Mare Sagrament (entre el carrer de la Trinitat i el carrer Poeta Bodría). Per què dos carrers? Coses de València.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Lola, de València?

[Tafaneries valencianes, html ací]

«Lola de Valence» és el títol d’un quadre, més una aquarel·la preparatòria i un aiguafort, d’Édouard Manet, que representen una enigmàtica balladora de la companyia de Mariano Camprubí. Aquesta dona apareix també en el quadre «Le ballet espagnol», i en la seua aquarel·la prèvia, on hi ha els personatges de la «troupe». Totes aquests obres foren realitzades per Manet cap al 1862.
En aquella època, el pintor francés estava molt influït per Velázquez i Goya, i realitzava obres amb temes espanyols. Al Saló de París de 1861 havia obtés un guardó per «Espagnol jouant de la Guitare» o «Le Guitarrero». Quan Teóphile Gautier comentà el quadre elogià el mocador baix del barret i les espardenyes, però criticà el pantaló i la «jaqueta marsellesa». Per tant, no ha de sorprendre que quan, l’any següent, es presentà a París la companyia de ball de Mariano Camprubí, Manet els convencera que posaren per a ell en l’estudi del seu amic Alfred Stevens, a la rue Taitbout (ja que l’estudi de Manet, a la rue Guyot, estava més allunyat i era més reduït). La comanyia de Camprubí actuà primer a l’Odéon, on debutaren el 27 d’abril, i després a l’Hippodrome de París del 12 al 17 d’agost, encara que prolongaren l’espectacle, tal vegada fins a novembre, la qual cosa dóna una idea del temps la realització de les obres esmentades de Manet i d’un retrat al director de la companyia.

Als anuncis de premsa, l’espectacle s’anunciava així: «El ballet la Flor de Sevilla, dansat per les senyoretes Anita Montes i Lola Méléa i els senyors Camprubi i Alemany». Aquesta ordenació de l’espectacle és respectada per Manet en el quadre «Le ballet espagnol». Dos personatges estan ballant, un home que podem identificar com Mariano Camprubí per l’altre retrat d’ell que fa Manet, i una dona, suposadament Anita Montes; altres dos personatges no ballen, un home, que seria l’esmentat als anuncis com el senyor Alemany, i una dona, asseguda, que és la mateixa retratada en «Lola de València». Aquesta, per tant, és la que en els anuncis és esmentada com «Lola Méléa». A més, conservem una fotografia antiga de Charles Weyler, datada el mateix 1862, en la qual apareixen dos balladors que s’identifiquen com «Ventura et Lóla Melea». La dona porta el mateix vestit fosc, amb borles i brodats, que la retratada per Manet. Per tot això, no hi ha dubte que la del quadre «Lola de València» és la que apareix als anuncis com «Lola Méléa». És possible que «Ventura» i el senyor «Alemany» siguen la mateixa persona.

Manet presentà «Lola de València» a la Galeria Louis Martinet. El personatge es retallava sobre un fons monocrom. Entre 1867 i 1873, a petició d’un dels seus propietares, l’actor Jean Baptiste Faure, Manet afegí un fons de bambolines; el 1890 s’engrandí el quadre, amb una franja superior i una altra inferior. En la seua primera versió, alguns crítics jutjaren de manera negativa l’ús del color, que s’allunyava de les combinacions clàssiques i ja anunciava el que, temps després, floriria amb l’impressionisme. Però els colors del quadre tingueren una altra conseqüència més important. El poeta Charles Baudelaire composà un poema que, segons el projecte de Manet, havia d’incorporar-se al retrat de Lola, si més no a l’aiguafort. Encara que potser tenia un primer sentit merament cromàtic, l’últim vers del quartet, on diu que llueix en Lola de València «l'inesperat encant d'una joia de color rosa i negre», resultà summament escandalós, perquè es podia entendre com una referència sexual. Quan el poema es publicà l’any següent en la compilació «Les épaves», l’editor hagué d’afegir una llarga nota exculpatòria: «Creiem que el poeta volia dir simplement que una bellesa, d’un caràcter a la vegada tenebrós i juganer, feia somiar amb l’associació de "rosa" i "negre"» Així doncs, Manet i, sobretot, Baudelaire, havien, voluntàriament o involuntàriament, vinculat el personatge suposadament valencià amb un erotisme escandalós, que es prolongaria amb una altre quadre, el nu femení «Olympia», pintat per Manet el 1863.

El mite exòtic i eròtic de «Lola de València» ha tingut moltíssimes versions: escrits literaris, peces musicals o altres quadres, com els que realitzaren Amedeo Modigliani (1915) o Rene Magritte (1948). Cal destacar «Lola Lola», el personatge interpretat per Marlene Dietrich de la pel·lícula «L’àngel blau» (1930, adaptació de la novel·la «Professor Unrat» de Heinrich Mann), una dona lúdica i fosca, la joia «rosa» i «negra», que du a la perdició al pobre professor.

Qui era aquesta Lola «Méléa»? Sabem que «Méléa» no és cap cognom. En francés és un nom bíblic masculí, que se cita en l’evangeli (Lluc 3, 31) com un dels avantpassats de Jesucrist. Quan el 1834 Camprubí debutà a París, amb el primer ballarí i coreògraf Francisco Font, l’acompanyaren Dolores Serral, que de vegades apareix esmentada com «Serrat» o «Serrall», i Manuela Dubiñón, que s’afrancesà el cognom com «Dubignon». Per tant, és probable que «Méléa» fora la versió afrancesada d’un altre cognom, tal vegada «Melià». No res més sabem de l’origen de Lola «Méléa» (o, tal vegada, Dolores Melià). Però no semblen certes dues suposicions freqüentment repetides: la primera, que feia servir abans el nom artístic de «Lola de València» (no hem trobat cap base documental per defensar-ho); la segona, que era la balladora principal (aquest honor estaria reservat per a la Montes, que formava parella amb Camprubí). Era valenciana Lola de València? El suposat cognom «Melià» està present a terres valencianes, però també, com Alemany i Camprubí, en tot el domini català. I una de les poques dades biogràfiques conegudes del director de la companyia és que Mariano Cambrubí fou fill d’un mestre d’escola de Reus. En resum, «Lola Méléa» podia ser valenciana o no ser-ho.

Aquesta història té un epíleg. L’any 1926, l’escriptor, assagista i traductor francés Auguste, 4t comte de Gilbert de Voisins, fou guardonat amb el Gran premi de literatura de l’Acadèmia Francesa. El mateix any, l’editorial de B. Grasset publicà el seu llibre «Les Miens». En un dels capítols, el jove protagonista conta la seua trobada amb Lola de València en una «matinée» celebrada en un «café-concert de second ordre» de la ciutat d’Alger, una sala petita, plena de fum, on Lola té un ballaor baixet i exasperant. Descriu la dona com l’ombra d’aquella altra que suggeria el quartet de Baudelaire. I afegeix que «venia de Barcelona». És cert, d’una banda, que el comte Gilbert de Voisins realitzà viatges pel nord d’Àfrica a partir de 1898, quan tenia uns 21 anys, i abans de la seua expedició arqueològica a la Xina del 1913. Per això, podem preguntar-nos: acabà Lola els seus dies en sales petites a l’Alger o Barcelona? O tot és una ficció literària d’un escriptor que reelabora en el seu relat un mite forjat per Manet i Baudelaire. El rastre de Lola s’esvaeix irremediablement. És el destí dels mites.

diumenge, 7 d’agost de 2016

L'assassí fou el jutge

[Tafaneries valencianes, 07/08/2016, html ací, pdf ací]


Ara fa noranta anys, un crim va commoure la vila de Pedreguer. L’assassí fou el mateix jutge del poble. A principis del segle XX, Augusto Villalonga Alemany i Jaime María Ferrando Costa eren notaris a Pedreguer (La Marina Alta). No n’eren els únics. També hi exercien Francisco Gómez i Francisco Salvador. Però entre Augusto Villalonga i Jaime María Ferrando hi hagué bona amistat, que s’estenia a les dones dels dos, María López Godet i María Gelabert, respectivament.

Augusto Villalonga fou no només jurista, sinó també un polític destacat i un precursor de la sociologia a casa nostra. Després dels seus estudis de dret, havia intentat dedicar-se a la docència universitària. Així, es presentà a oposicions per ingressar com a professor en la Universitat d’Oviedo i en la de València. En el primer cas, competí, entre altres, amb l’albaidí Elías Tormo, el qual, poc temps després, obtingué una càtedra a la Universitat de Santiago. En no aconseguir plaça universitària, Augusto Villalonga decidí exercir de notari i obtingué plaça a Pedreguer. Poc després de la seua arribada a la vila, el seu amic Jaime Ferrando hi obtingué plaça de jutge. No sabem si quan era notari o quan era jutge, Jaime Ferrando va contraure matrimoni amb María Gelabert. Només celebrar-se les noces, María confessà a Jaime que, temps enrere, havia estat forçada per Bartolomé Pons Cabrera. Aquest, que sembla que també tenia alguns estudis de dret, era un ric home de negocis que vivia al mateix poble. Jaime reaccionà de manera molt irada a les confessions de la seua dona, obligant-la a interrompre la convivència comuna i a tornar durant anys amb els seus pares. A María, la separació que havia provocat el seu marit l’enfonsà en una gran depressió. Mentrestant, Bartolomé Pons abandonà cautament Pedreguer, bandejant les provocacions del marit enfurismat. Augusto Villalonga i María López visqueren el conflicte molt a prop, perquè sembla que mantingueren discretament la relació amb el notari obsessiu i amb la seua dona repudiada.

A mesura que passaren els anys, Augusto Villalonga desenvolupà una brillant carrera amb projecció política. Impartí conferències defensant mesures liberals, en contra dels aranzels que tant perjudicaven l’agricultura i la ramaderia alacantina, i proposant la reforma de la instrucció primària. També es mobilitzà quan les plagues començaren a assolar el conreu del raïm. El 1923, el periòdic madrileny «La Acción» organitzà un plebiscit per buscar nous polítics. Els lectors remeteren cartes proposant candidats. Entre les persones escollides estigué Augusto Villalonga, que el diari presentà com un nou Joaquín Costa.

També Jaime Ferrando progressà en la seua carrera després de repudiar la seua dona. Fou alcalde del poble cap al 1918. Fins i tot li donà temps de patentar un aparell per tallar pimentons. Passaren els anys. Bartolomé havia tornat al poble, on eren conegudes les seues accions filantròpiques. Augusto Villalonga i María López, amb discreció, mantingueren el contacte amb el jutge i amb la seua dona, que, segons sembla, reprengueren la vida en comú. Però el jutge, com declarà Augusto Villalonga després, estava recelós i desconfiava de tot. La tragèdia hi planava.

Cap a l’estiu de 1925, la situació esdevingué cada vegada més tensa. Jaime Ferrando assetjava Maria Gelabert amb preguntes sobre relacions amb Bartolomé Pons. Per la pressió a la qual estava sotmesa, la dona hagué d’exagerar els esdeveniments o mentir, i arribà a dir-li al seu home que Bartolomé continuava assetjant-la i ella li ho havia confessat al rector de Teulada. El jutge estava enfurismat. Tal vegada per calmar la situació, Maria Gelabert encetà un viatge a París acompanyada per Augusto Villalonga i la seua dona. Aleshores, l’obsessió del jutge, que ja tindria uns seixanta anys, arribà al límit. El dilluns 15 de juny de 1925, a les deu del matí, Jaime s’acostà a Bartolomé, que estava amb altres persones a la plaça de Pedreguer i, sense dir-li res, li disparà un tret al pit que li causà la mort. Un cosí de Jaime Ferrando, anomenat Pedro Costa, que estava a prop i escoltà el tret, s’acostà al seu oncle i junts marxaren a la caserna de la guàrdia civil. Els hi va rebre el suboficial de guàrdia, Pedro Molina. El jutge li digué: «Caporal, acabe de matar un home». «Qui és?», li preguntà el guàrdia. El jutge, molt nerviós, li respongué: «Tot el poble li ho podrà dir: Bartolomé Pons». El periodista alacantí Enrique Cerdán Tato en va fer un relat literari d’aquest assassinat al seu llibre «Matar con Mozart y 29 atrocidades más».

Dos anys després, s’obri judici contra el jutge de Pedreguer. La defensa de Jaime Ferrando va adduir que el jutge havia patit un atac epilèctic, la qual cosa era, com a línia de defensa, molt feble. Amb tot, s’acceptà que tenia les capacitats mentals minvades. Per això, el crim es qualificà d’homicidi. Naturalment, la declaració del rector de Teulada estava protegida pel secret de confessió, per la qual cosa ni ell, ni el mateix Augusto Villalonga, pogueren acreditar que Bartolomé Pons haguera abusat de María Gelabert. Finalment, el març de 1927, Jaime Ferrando fou condemnat a vuit anys i un dia de pressó i a pagar una indemnització de 5.000 pessetes. No va complir íntegra la condemna. Morí a Pedreguer el març de 1931, molt poc abans de la proclamació de la II República.

Augusto Villalonga assolí reconeixement amb el temps. Participà en les eleccions a les Corts constituents de 1931 com a independent en una candidatura de la dreta liberal, encapçalada perMariano Gómez, rector de la Universitat de València, junt a Niceto Alcalá-Zamora i José García-Berlanga Pardo, pare del conegut director de cinema valencià Luis García Berlanga. Aquell mateix any publicà «El problema social en las democracias», un llibret amb portada de Josep Renau. Per les seues publicacions, Villalonga es pot considerar dintre del grup de juristes que, relacionats amb les terres valencianes, jugaren un paper destacat en el desenvolupament de la sociologia, com és el cas d’Eduardo Pérez Pujol i José R. Medina Echavarría.

L’ajuntament de Pedreguer decidí retolar un carrer amb el nom d’Augusto Villalonga. El 1934, la seua dona, María López, va fer una donació per construir un llavador públic al poble. Enmig de la convulsió política d’aquells anys, sembla que embrutaren o trencaren el rètol del carrer i, fins i tot, el juliol del 1936 hi hagueren incendis enfront de la casa de Villalonga. Ell proposà que, si les autoritats no podien preservar el rètol, que li llevaren el nom al carrer. Així es va fer i la via fou dedicada al «màrtir» Luis Sirval (un periodista liberal assassinat per un legionari en els esdeveniments d’Astúries de 1934). Després de la Guerra, el nom del carrer fou restablert. A hores d’ara, Augusto Villalonga i María López tenen dues avingudes amb els seus noms a Pedreguer. Estan soterrats al cementeri de València. La pista del jutge assassí i de la seua infortunada dona s’esvaeix amb el temps.