diumenge, 28 d’agost de 2016

Les mòmies més recents

[Tafaneries valencianes, 28/8/2016, html ací, pdf ací]


Lenin és l’excepció que confirma la regla: les mòmies són de dretes. Sense dubte aquest és el cas de les dues mòmies més recents de les que ha albergat la ciutat de València: la del general Elío i la de la monja María Micaela.

Francisco Javier de Elío fou un general absolutista. Va nàixer el 1767 a Pamplona. Amb quaranta anys era governador de Montevideo; poc després, capità general i l’últim virrei del Riu de la Plata (1810-1812). Participà en la Guerra de la Independència i Ferran VII el nomenà capità general de València i Múrcia. Sota el seu govern es construí el passeig de la Glorieta i els Jardins del Real, i es desencadenà una aferrissada repressió contra els liberals. Sembla que el mateix general, amb el seu sabre, matà el coronel Vidal, el qual formava part d’una conspiració progressista en la que també estava l’oficial Félix Beltrán de Lis, que fou finalment executat.

El 1820, quan arribaren els constitucionalistes de Rafael del Riego al poder, Elío fou sustituït per Ildefonso Díez de Rivera, el comte d’Almodóvar, que abans havia estat processat per la Inquisició i tancat a la presó per ordre d’Elío. Aleshores fou Elío l’empresonat pels liberals. El 30 de maig de 1822, un escamot d’artillers intentà alliberar-lo, però sembla que es negà a deixar la presó perquè això hauria agreujat la seua situació processal. La seua opinió dels valencians i dels liberals progressistes era molt negativa, com han investigat Encarna i Carmen García Monerris: «No me hable usted de Valencia, porque un pueblo que aguanta que salgan como vocales de Cortes unos hombres llenos de delitos, asesinatos e incluso ladrones, aguantará que les quiten lo que tienen de hombres. No hay que esperar nada de ellos, nada».

Elío fou jutjat i, malgrat no escapolir-se de la presó, condemnat a mort. Fou executat el 4 de setembre de 1822 al Pla del Real, precisament al lloc on ara hi ha una plaça que du el seu nom. Aquell dia, el general portava vestimenta de gran gala i les seues condecoracions. Fou soterrat en el cementeri dels ajusticiats del Carraixet.

Després de l’entrada en Madrid dels «Cent mil fills de Sant Lluís», el 23 de maig de 1823, tornà l’absolutisme a Espanya. Aleshores, el cadàver d’Elío fou exhumat, conduït al convent de Sant Agustí i vestit amb uniforme de gala i la capa blava de l’Orde de Carles III. Li repintaren el rostre per donar-li més expressió. El 3 de setembre de 1823 fou portat a la Catedral. L’església valenciana honorava els absolutistes. En 1831 fou traslladat a un sepulcre, un monument que, amb els fastos, fou finançat per recaptació popular i per l’ajuntament de la ciutat, que reclamà 122.854 reals al ministeri de la Guerra.

El monument, però, fou enderrocat el 1835. El 17 d’abril d’aquell any la mòmia del general fou traslladada a la cripta de la Catedral, junt a altres soterraments del període 1808-1814.
Per què fou enderrocat el monument que tant havia costat només quatre anys després de la seua inauguració? Sembla que l’església considerà que aquell cenotafi excitava les passions. Tal vegada per les escultures femenines que ornaven la part inferior del sepulcre o per la forma fal·lica de la columna truncada que rematava l’obra. No ho sabem, perquè només s’han conservat en l’arxiu de la ciutat uns dissenys no massa detallats de l’obra i alguna descripció de to hagiogràfic, que impedeix concretar el motiu de l’escàndol.

María de la Soledad Micaela Aquilina Antonia Bibiana Desmaisiéres y López de Dicastillo va nàixer en Madrid, l’1 de gener de 1809. Era filla d’un brigadier d’estat major i d’una comtessa i marquesa, dama de la reina María Luisa de Parma. María Micaela, com abreviava el seu nom, tenia el títol de vescomtessa de Jorbalán. El 1845 va obrir al carrer Dos Amigos de Madrid una casa per donar ajuda i formació religiosa a dones que es dedicaven a la prostitució. En aquella època, la vescomtessa era amiga de la reina Isabel II. Per diverses raons, la institució canvià freqüentment de seu, rebent el suport d’una orde religiosa femenina. Potser per això, María Micaela albirà el projecte de fundar-ne una. En redactà les constitucions i a partir de 1850 va dirigir l’obra. El 1856, amb l’ajuda d’Antonio María Claret, fundà una comunitat de monges, les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que va dirigir amb el nom de Mare Sagrament. El cardenal primat de Toledo aprovà les constitucions el 1858 i el Vaticà en donà el seu vist-i-plau provisional el 1861. Cinc anys després, Roma aprovà definitivament l’orde, quan ja la Mare Sagrament havia mort.

El 1865, María Micaela, la Mare Sagrament, va fer una visita a la comunitat de les adoratrius que havia estat fundada a València el 1858. La ciutat patia aleshores una més de les sues periòdiques epidèmies de còlera. La monja s’encomanà i morí el 24 d’agost. Fou soterrada a la ciutat, en un nínxol del nou Cementeri General. Un mes abans de morir, el pintor Luis Madrazo havia finalitzat un retrat de la religiosa. 


El 1890, quan s’acomplien vint-i-cinc anys del soterrament, l’ajuntament va remetre un avís a la comunitat de monges adoratrius, comunicant que, trascorregut el termini d’ocupació del nínxol, el cos de la fundadora anava a ser llançat a la fossa comuna. Sembla que la comunicació fou ignorada per les monges i fou més bé el rector Antonio de León, qui, casualment, advertí la importància de l’avís i li ho comunicà a la comunitat. Aleshores les adoratrius decidiren traure el cos de la Mare Sagrament i traslladar-lo al col·legi que havia obert l’institut religiós al carrer Hernan Cortés 29 de València. El 7 de març de 1891 el cos fou tret de la tomba. Aleshores, les monges se n’adonaren del seu bon estat de conservació, per la qual cosa ubicaren la mòmia, la més recent de les que es troben a la ciutat, a la capella del convent, això sí, incompleta, perquè a les despulles de la fundadora li mancava el cervell, que es conserva, diuen que incorrupte, a la casa de l’orde a Madrid. ¿Li tragueren el cervell per portar-lo a la capital de l’Estat quan va morir o quan fou desenterrada?


El papa Pius XI la va proclamar beata el 7 de juny de 1925 i fou canonitzada pel mateix pontífex el 4 de març de 1934. L’església fixà el 25 d’agost com el dia de la santa. Té una capella dedicada a la catedral madrilenya de l’Almudena. 


L’Ajuntament de València li ha dedicat dos carrers: el carrer Santa María Micaela (entre l’avinguda Pérez Galdós i el carrer Joan Llorens) i el carrer Mare Sagrament (entre el carrer de la Trinitat i el carrer Poeta Bodría). Per què dos carrers? Coses de València.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.