diumenge, 21 d’agost de 2016

Lola, de València?

[Tafaneries valencianes, html ací]

«Lola de Valence» és el títol d’un quadre, més una aquarel·la preparatòria i un aiguafort, d’Édouard Manet, que representen una enigmàtica balladora de la companyia de Mariano Camprubí. Aquesta dona apareix també en el quadre «Le ballet espagnol», i en la seua aquarel·la prèvia, on hi ha els personatges de la «troupe». Totes aquests obres foren realitzades per Manet cap al 1862.
En aquella època, el pintor francés estava molt influït per Velázquez i Goya, i realitzava obres amb temes espanyols. Al Saló de París de 1861 havia obtés un guardó per «Espagnol jouant de la Guitare» o «Le Guitarrero». Quan Teóphile Gautier comentà el quadre elogià el mocador baix del barret i les espardenyes, però criticà el pantaló i la «jaqueta marsellesa». Per tant, no ha de sorprendre que quan, l’any següent, es presentà a París la companyia de ball de Mariano Camprubí, Manet els convencera que posaren per a ell en l’estudi del seu amic Alfred Stevens, a la rue Taitbout (ja que l’estudi de Manet, a la rue Guyot, estava més allunyat i era més reduït). La comanyia de Camprubí actuà primer a l’Odéon, on debutaren el 27 d’abril, i després a l’Hippodrome de París del 12 al 17 d’agost, encara que prolongaren l’espectacle, tal vegada fins a novembre, la qual cosa dóna una idea del temps la realització de les obres esmentades de Manet i d’un retrat al director de la companyia.

Als anuncis de premsa, l’espectacle s’anunciava així: «El ballet la Flor de Sevilla, dansat per les senyoretes Anita Montes i Lola Méléa i els senyors Camprubi i Alemany». Aquesta ordenació de l’espectacle és respectada per Manet en el quadre «Le ballet espagnol». Dos personatges estan ballant, un home que podem identificar com Mariano Camprubí per l’altre retrat d’ell que fa Manet, i una dona, suposadament Anita Montes; altres dos personatges no ballen, un home, que seria l’esmentat als anuncis com el senyor Alemany, i una dona, asseguda, que és la mateixa retratada en «Lola de València». Aquesta, per tant, és la que en els anuncis és esmentada com «Lola Méléa». A més, conservem una fotografia antiga de Charles Weyler, datada el mateix 1862, en la qual apareixen dos balladors que s’identifiquen com «Ventura et Lóla Melea». La dona porta el mateix vestit fosc, amb borles i brodats, que la retratada per Manet. Per tot això, no hi ha dubte que la del quadre «Lola de València» és la que apareix als anuncis com «Lola Méléa». És possible que «Ventura» i el senyor «Alemany» siguen la mateixa persona.

Manet presentà «Lola de València» a la Galeria Louis Martinet. El personatge es retallava sobre un fons monocrom. Entre 1867 i 1873, a petició d’un dels seus propietares, l’actor Jean Baptiste Faure, Manet afegí un fons de bambolines; el 1890 s’engrandí el quadre, amb una franja superior i una altra inferior. En la seua primera versió, alguns crítics jutjaren de manera negativa l’ús del color, que s’allunyava de les combinacions clàssiques i ja anunciava el que, temps després, floriria amb l’impressionisme. Però els colors del quadre tingueren una altra conseqüència més important. El poeta Charles Baudelaire composà un poema que, segons el projecte de Manet, havia d’incorporar-se al retrat de Lola, si més no a l’aiguafort. Encara que potser tenia un primer sentit merament cromàtic, l’últim vers del quartet, on diu que llueix en Lola de València «l'inesperat encant d'una joia de color rosa i negre», resultà summament escandalós, perquè es podia entendre com una referència sexual. Quan el poema es publicà l’any següent en la compilació «Les épaves», l’editor hagué d’afegir una llarga nota exculpatòria: «Creiem que el poeta volia dir simplement que una bellesa, d’un caràcter a la vegada tenebrós i juganer, feia somiar amb l’associació de "rosa" i "negre"» Així doncs, Manet i, sobretot, Baudelaire, havien, voluntàriament o involuntàriament, vinculat el personatge suposadament valencià amb un erotisme escandalós, que es prolongaria amb una altre quadre, el nu femení «Olympia», pintat per Manet el 1863.

El mite exòtic i eròtic de «Lola de València» ha tingut moltíssimes versions: escrits literaris, peces musicals o altres quadres, com els que realitzaren Amedeo Modigliani (1915) o Rene Magritte (1948). Cal destacar «Lola Lola», el personatge interpretat per Marlene Dietrich de la pel·lícula «L’àngel blau» (1930, adaptació de la novel·la «Professor Unrat» de Heinrich Mann), una dona lúdica i fosca, la joia «rosa» i «negra», que du a la perdició al pobre professor.

Qui era aquesta Lola «Méléa»? Sabem que «Méléa» no és cap cognom. En francés és un nom bíblic masculí, que se cita en l’evangeli (Lluc 3, 31) com un dels avantpassats de Jesucrist. Quan el 1834 Camprubí debutà a París, amb el primer ballarí i coreògraf Francisco Font, l’acompanyaren Dolores Serral, que de vegades apareix esmentada com «Serrat» o «Serrall», i Manuela Dubiñón, que s’afrancesà el cognom com «Dubignon». Per tant, és probable que «Méléa» fora la versió afrancesada d’un altre cognom, tal vegada «Melià». No res més sabem de l’origen de Lola «Méléa» (o, tal vegada, Dolores Melià). Però no semblen certes dues suposicions freqüentment repetides: la primera, que feia servir abans el nom artístic de «Lola de València» (no hem trobat cap base documental per defensar-ho); la segona, que era la balladora principal (aquest honor estaria reservat per a la Montes, que formava parella amb Camprubí). Era valenciana Lola de València? El suposat cognom «Melià» està present a terres valencianes, però també, com Alemany i Camprubí, en tot el domini català. I una de les poques dades biogràfiques conegudes del director de la companyia és que Mariano Cambrubí fou fill d’un mestre d’escola de Reus. En resum, «Lola Méléa» podia ser valenciana o no ser-ho.

Aquesta història té un epíleg. L’any 1926, l’escriptor, assagista i traductor francés Auguste, 4t comte de Gilbert de Voisins, fou guardonat amb el Gran premi de literatura de l’Acadèmia Francesa. El mateix any, l’editorial de B. Grasset publicà el seu llibre «Les Miens». En un dels capítols, el jove protagonista conta la seua trobada amb Lola de València en una «matinée» celebrada en un «café-concert de second ordre» de la ciutat d’Alger, una sala petita, plena de fum, on Lola té un ballaor baixet i exasperant. Descriu la dona com l’ombra d’aquella altra que suggeria el quartet de Baudelaire. I afegeix que «venia de Barcelona». És cert, d’una banda, que el comte Gilbert de Voisins realitzà viatges pel nord d’Àfrica a partir de 1898, quan tenia uns 21 anys, i abans de la seua expedició arqueològica a la Xina del 1913. Per això, podem preguntar-nos: acabà Lola els seus dies en sales petites a l’Alger o Barcelona? O tot és una ficció literària d’un escriptor que reelabora en el seu relat un mite forjat per Manet i Baudelaire. El rastre de Lola s’esvaeix irremediablement. És el destí dels mites.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.