diumenge, 25 de setembre de 2016

Marlene i Édith no s'acomiadaren a València

[Tafaneries valencianes, 25/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El gener de 1963, la premsa anuncià els artistes que actuarien als «paradors» en les festes falleres d’aquell any. La nòmina de figures incloïa Marlene Dietrich i Édith Piaf. La premsa no advertí les circumstàncies que envoltaven aquella coincidència.

L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich i la cantant francesa Édith Piaf tingueren una relació personal que ultrapassà els límits de l’amistat, com han reconegut totes les biografies i, fins i tot, ha estat el tema d’obres de teatre.

Édith tingué una infantesa molt difícil. De jove, fou amant d’Yves Montand, amb el qual assolí l’èxit als escenaris de París, cap a la fi de la II Guerra Mundial. El 1948 encetà una intensa relació amorosa amb Marcel Cerdan, un boxejador que havia nascut a Algèria de pares d’Asp (Vinalopó Mitjà) i arribà a campió dels pesos mitjans. Allò fou l’amor de la seua vida. El boxejador, però, va morir en un accident aeri poc temps després, l’octubre de 1949, quan viatjava cap a Nova York per trobar-se amb Édith i combatre contra Jake LaMotta. Ja havien lluitat a Detroit, el juny de 1949, on el títol passà al «bou del Bronx» per abandonament de Cerdan al 10é assalt, però havien signat també la revenja per a l’octubre. Dos anys abans que Édith començara la relació amb el boxejador, ella i Marlene ja tenien una bona relació d’amistat, però, en morir Cerdan en l’accident aeri, Édith trobà en Marlene, 14 anys majors, el consol per la pèrdua. Marlene, ja havia tingut moltes experiències íntimes amb dones, com ara Greta Garbo o Mercedes de Acosta (una poeta que també havia estat parella de l’actriu sueca). El caràcter fort de Marlene contrastava amb la fragilitat d’Édith, sempre descrita amb la imatge d’un pardalet.

El 1950 s’estrenà «Pànic a l’escena», una pel·lícula menor d’Alfred Hitchcock, en la qual Marlene interpretà una cantant, pressumptament assassina. Al film Marlene cantà, en francés, «La vie en rose», que havia popularitzat Édith tres anys abans. Édith no tenia la fortalesa d’ànim de Marlene, i li costava assumir públicament el rol de dona independent que mantenia relacions no habituals. Potser assessorada per la mateixa Marlene, Édith contragué matrimoni el 1952 amb el cantant Jacques Pills. En aquell enllaç, Marlene tingué una presència pública notable: fou la madrina de les noces, l’encarregada de vestir la nóvia i d’organitzar el convit. En les seues memòries, l’alemanya va escriure: «Aní a la seua cambra, per ajudar-la a vestir-se. En entrar, la trobí asseguda al llit, nua, segons el costum. Al voltant del coll duia una cadeneta amb una petita creu de maragdes que jo li havia regalat». Podríem pensar que mantenien la relació, però Édith l’amagava amb el matrimoni. Potser per això durà poc. El 1956, Édith es divorcià de Pills. Encara que mantingué relacions esporàdiques amb Georges Moustaki, i tal vegada amb Charles Aznavour, Marlon Brando, Eddie Constantine i altres, la vida sentimental d’Édith fou un fracàs. Aquest factor i una salut molt fràgil la dugueren a la dependència dels medicaments i de les drogues. Marlene va adduir aquest fet com un dels motius del refredament de la relació que mantenien les dues dones.

L’octubre de 1962, Édith va contraure matrimoni amb el cantant Theophanis Lambouka, conegut com Theo Sharapo, un homosexual vint anys més jove que ella. La cançó d’Édith «Non, je ne regrette rien» (No, no em penedisc de res), de 1960, sembla tota una declaració vital de la francesa. En aquells anys, Marlene, amb més de cinquanta anys, pràcticament havia abandonat el cinema, però triomfava en la seua carrera musical interpretant cançons amb els arranjaments de Burt Bacharach o altres. Marlene incorporà al seu repertori no només «La vie en rose», sinó també una altra cançó habitual d’Édith, «Ne me quitte pas» (No em deixes) de Jacques Brel, tant en francés com en alemany («Bitte geh nicht fort»). Marlene també va enregistrar versions en francés d’altres obres, com ara la cèlebre cançó de Pete Seeger «Where have all the flowers gone?» (On han anat totes les flors?), que s’ha fet servir recentment per tancar la magnífica pel·lícula «Un dia perfecte» de Fernando León de Aranoa.

Com s’ha dit, el gener de 1963, la premsa anunciava els artistes que contractarien els «paradors». El Parador del Foc portaria Marlene, i també Johnny Halliday, «el rei del rock i del twist», Ennio Sangiusto (que feia adaptacions italianes del twist), Salomé, etc. El Parador del Tro (al carrer Sant Vicent, 89) anunciava Édith i el seu marit, Theo Sarapo, així com Rocío Durcal, Juliette Greco, Raphael i altres artistes. El Parador So Nelo portà l’orquestra de Xavier Cugat i la seua quarta dona Abbe Lane. El Parador El Farol (al passatge Russafa) contractà grups de rock and roll. Es comentava que en aquella setmana fallera estarien a València també Brigitte Bardot, Sofia Loren, Jane Mansfield o Frank Sinatra.

Sembla que Edith no havia actuat mai a Espanya. Tampoc no havia estat molt freqüent la presència de Marlene. Cal recordar que, durant la Guerra Civil, Marlene, aleshores una estrella de Hollywood, havia palesat la seua solidaritat amb el govern de la República, com feren també altres figures cèlebres del cinema, com ara Chaplin, Bette Davis, Errol Flynn, Clark Gable, Buster Keaton, Johnny Weismuller (Tarzan) o els germans Marx. En el cas de Marlene, el seu suport li significà el boicot de les joventuts hitlerianes de Baviera al seu film «Desig» (1936, amb Gary Cooper). A més, Marlene havia gravat el 1943 una de les millors cançons propagandístiques que acabaren soscavant la moral de l’exèrcit feixista: «Lili Marleen».

Coincidirien Marlene i Edith a València? Finalment no fou així. Marlene arribà en avió des de Madrid els primers dies de falles i actuà al Parador del Foc. El 16 de març anà a una de les corregudes falleres de bous (en aquest cas, de jònecs) i ocupà un lloc ben a prop de l’arena. La cantant alemanya va presenciar una correguda amb les faenes de Manuel Benítez «El Cordobés», Antonio Medina i José Serrano «Joselillo», amb jònecs de Pérez Angoso. Marlene ja coneixia els bous; havia anat el 1960 a una correguda a Las Ventas. En les fotografies de la premsa es veu la cantant amb un barret elegant, tant bocabadada per les actuacions, com llançant-li un ram de flors al «Cordobés». Precisament, el torero de Còrdova, que aleshores encisava el públic amb el seu estil innovador i provocador, va prendre l’alternativa nou dies després, el 25 de maig. Abans de la cremà, Marlene volà de tornada a Madrid. Tanmateix, malgrat estar contractats els dos, ni Édith, ni el seu marit vingueren a València. El jove cantant remeté un certificat mèdic que acreditava la gravetat de l’estat d’Édith. Pocs mesos després, a principis d’octubre, morí la cantant francesa. El soterrament, que es realitzà a París, fou multitudinari. Acompanyaren Édith desenes de milers de persones. També hi assistí Marlene, que es veu molt afectada a les fotografies de premsa, amb un aspecte demacrat, ben distint de la figura encisadora que pujava als escenaris. La cantant d’origen alemany pogué comprovar com la seua íntima amiga francesa fou soterrada amb la creu de maragdes que ella li havia regalat. Dissortadament, no pogueren acomiadar-se en vida, a les falles del 1963.





diumenge, 18 de setembre de 2016

Els botxins valencians

[Tafaneries valencianes, 18/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Els encarregats de realitzar les tortures i aplicar les penes corporals, incloent-hi la pena de mort, eren els botxins, anomenats també «morro de vaques». No està clar l’origen d’aquesta expressió. L’etimòleg Joan Coromines pensava que procedia de «mortdevaques», expressió que derivaria de la presència de botxins francesos. Potser el «morro» tinga a veure amb la paraula «bourreau», que vol dir «botxí» en francés. També es feia servir antigament l’expressió «mala ropa» o «poca ropa» per fer esment dels ajudants del «morro de vaques». Els botxins depenien de les autoritats municipals, les quals els assignaven un salari que tenia a veure amb els turments practicats (escuarterar, degollar, cremar, penjar, etc.). La ciutat també es feia càrrec d’altres despeses: el botxí havia de llogar una mula per traslladar el condemnat, muntar les eines de tortura (per exemple: podia haver una foguera amb tenalles roents al costat del cadafal), etc. En una ordenació de 1388, València obligava el botxí, que en aquella època s’anomenava Torrelles, a viure allunyat del centre de la ciutat i a dur guants de cuiro i una vara o verga, que havia de fer servir quan anara a comprar mercaderies per assenyalar-les i així no tocar-les. Anys després, foren obligats a vestir en les seues actuacions una capa groga i un barret blanc, en el qual hi havia una insígnia de metall que representava l’escaleta de fusta que feien servir a la forca. Quan no estava actuant, podia dur la seua roba habitual, però havia de mantenir la insígnia de l’escaleta. Si oblidava posar-se-la, li aplicaven una reducció del sou. Així es pot llegir en una ordenació municipal de gener de 1673, quan era «morro de vaca» un home anomenat José Creus. Ara bé, encara que depenien de les autoritats municipals, actuaren per a altres institucions (com ara, la Inquisició) i, fins i tot, ho feren fora del territori valencià, com quan foren annexionades el 1489 les diòcesis de Terol i Tortosa, que empraren els botxins de València. També serviren alguna vegada per guardar horts o per exercir de «gossers», val a dir, per arreplegar les bèsties mortes dels carrers.

Els botxins no eren generalment autòctons i habitaven indrets allunyats del centre. Alguns visqueren prop de la Porta de la Mar o del Portal Nou. Fins i tot, les autoritats els van fer viure a barris amb població morisca, per tal de produir un cert atemoriment. També foren obligats en alguna època a viure al costat de la presó de Sant Narcís, que es trobava a l’actual carrer de la Llibertat. Amb tot, les autoritats municipals proveïren la construcció d’una casa per al botxí, relativament a prop de la Porta de Quart. Amb el temps la casa donà nom al carrer on es trobava: el carrer dels Botxins. Aquesta via correspon ara a la part de llevant del carrer Sant Dionís i el carreronet anomenat ara Davallada de Sant Miquel, al barri del Carme.

Les execucions es realitzaven qualsevol dia, llevat dels festius, i generalment de matí. La vespra, per la nit, el condemnat podia estar a la capella de la presó. El dia de l’execució, el botxí arribava a la presó amb un funcionari (que havia d’atraure la gent a l’«espectacle»), el lligava a un tauló i el pujava a la mula que el portaria al patíbul. Quan arribaven al lloc de l’execució, generalment la plaça del Mercat, el condemnat podia rebre atenció religiosa: confessar, besar un crucifix o adreçar algunes paraules a la gent (tot això si els turments als quals havia estat sotmés li ho permetien). En el dietari del rector de Sant Martí, Pere Joan Porcar, n’hi ha moltes descripcions i podem llegir com el religiós restava astorat quan el condemnat no reconeixia el seu delicte o no es penedia, perquè això volia dir que, segons les seues creences, patiria eternament els turments de l’infern.

Si la pena de mort consistia en penjar el condemnat a la forca, se’l portava a la plaça del Mercat, on s’havia construït una plataforma de pedra amb unes forques. El 1632 fou substituïda per un cadafal de fusta. El 1409 s’ordenà que els penjats romangueren un cert temps a les forques, la qual cosa, com diuen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, espantava els compradors del mercat: «ni menjaria / carn del mercat / si hom penjat / algú y havia». És per això que les autoritats habilitaren un lloc perquè foren traslladats els cossos; i així, abans del segle XV, es va emprar un corral que hi havia en un carrer que la gent començà a anomenar dels Transits (no dels Trànsits), val a dir, dels morts. Aquesta denominació encara es manté. El carrer dels Transits està entre el de Barques i la plaça Rodrigo Botet. A principi del segle XV s’ordenà el trasllat a un lloc extramurs, l’anomenat Carraixet (denominació que vol dir «canyar»), que es trobava a mitja llegua de la ciutat, a l’actual carrer Cardenal Benlloch de Tavernes Blanques, enfront de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Allí, els cadàvers dels penjats tornaven a posar-se en unes forques. Alguns executats eren soterrats allà mateix; d’altres eren portats al cementeri de Sant Joan del Mercat, al lloc anomenat «sepultura dels penjats», on es troba ara la plaça de Ciutat de Bruges.*

Si s’executava a garrot, el botxí incinerava posteriorment el cadàver. Si la pena consistia a degollar la víctima, el botxí s’encarregava de penjar els trossos en altes estaques als camins d’entrada a la ciutat.

Segons el recompte d’Emília Salvador, entre 1485 i 1515, durant el regnat de Ferran el Catòlic, foren executades a València no menys de 393 persones. Daniel Benito Goerlich ha estudiat el període de l’any 1635 al 1701, en el qual comptabilitzà almenys 157 execucions.

Sobre el cementeri del Carraixet i les forques dels penjats, l’escriptor gironí del segle XIV Francesc Eiximenis arreplega una història en la seua gran obra «Lo Crestià» (capítol 880é). En aquella època, uns amics isqueren de València en direcció a Sagunt. Quan anaven a passar pel cementeri del Carraixet, on estaven els penjats, un d’ells volia fer broma. S’avançà del grup i pujà a les forques dels penjats i, escriu Eiximenis, «dreçà alt los braços, e udolava així com a llop, e faïa moltes salvatgies». Els altres joves començaren a córrer espaordits. Però un dels que fugia digué a la resta: si el que ens ve darrere és diable, pels seus poders ens agafarà, encara que fugim; si és home, «no ens cal haver por d’ell, car molts som», així que «prengam pedres e iscam-li al camí». Així ho feren. Els joves aturaren la seua fugida, agafaren pedres i les llançaren a aquell que els atemoria. La conseqüència imprevista fou que, com escriu Eiximenis, «donaren-li tants de colps sobtosament, e tots al cap, que lo cervell li faeren eixir».

____
(*) En la versió en paper diu plaça de Magúncia, que és naturalment una errada.



diumenge, 11 de setembre de 2016

El rellotger de les patilles i el cudolet

[Tafaneries valencianes, 11/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Al setembre del 1930, la reordenació urbanística de la plaça de l’Ajuntament exigí l’enderrocament d’edificis vells. L’últim en deixar el seu habitatge fou Juan Bautista Carbonell Doménech, el «degà» de la baixada de Sant Francesc. Un rellotger molt popular. Abans d’abandonar la seua casa, plenà la façana amb rètols «Adiós botigueta» i simbòlicament anà a l’Ajuntament a lliurar les claus de l’edifici.

La història comença amb el seu pare. El 16 d’octubre de 1860, Juan Bautista Carbonell Ruíz obrí la rellotgeria a la baixada de Sant Francesc, números 15 i 17 (després fou l’11), a la part septentrional de l’actual plaça de l’Ajuntament. A principis del 1875, l’alcalde accidental de València, Arcadio Tudela Martínez, encarregà la cura dels rellotges de la ciutat a Carbonell, que reemplaçà en aquesta responsabilitat a Diego Báguena, un rellotger enginyós que, amb un col·lega, Sebastián Alonso, desenvolupà un avançat telègraf elèctric el 1849.

Juan Bautista Carbonell, pare, tingué tres filles, Consuelo, Lola i Pura (mare del metge Juan Stingo, l’excel·lent col·lecció de ceràmica de reflexe metàl·lic del qual es troba ara al Museu de Ceràmica), i dos fills que heretaren l’ofici del pare: Juan Bautista i Eugenio.

Juan Bautista Carbonell, el fill, va nàixer l’11 d’octubre de 1868, a l’habitatge familiar on es trobava la rellotgeria. En concloure els estudis de batxillerat es dedicà a l’ofici del pare. Com aquest, també s’encarregà d’alguns dels rellotges municipals. Així, per 999 pessetes anuals, havia de donar corda cada dia al rellotge de la catedral, al del convent de Sant Gregori (una màquina que l’any 1911, quan s’enderrocà el convent que estava pròxim a l’actual Teatre Olimpia, es traslladà a l’església de Benimaclet) i al del campanar del convent de Sant Doménec (a la plaça Tetuán). La corda d’aquestes màquines no durava més de 30 hores, per la qual cosa el rellotger les havia de visitar a diari. També havia de portar cura d’encendre la il·luminació dels dos primers, que tenien l’esfera translúcida (el tercer, la tenia de marbre). La ciutat també disposava d’altres rellotges de propietat municipal a la Llotja, a l’escorxador, a la presó model, etc.

El rellotge de la Seu tenia una llarga història. Sanchis Sivera va trobar un document de 9 de maig de 1378, en el qual un «magister operis et relogiorum», anomenat Joan Alemany, es va comprometre a construir un rellotge. El març de 1407, Roberto de Malina (Malines a Flandes), un altre «magister aralogiorum» que s’havia instal·lat a València a principis del segle XV, cobrà per adaptar el rellotge de la Seu (el 1435 posà un rellotge també a la Valldigna). El 1413, el Consell de la ciutat aprovà instal·lar-ne un a la seua seu (enfront de l’actual carrer del Rellotge Vell), però, per les obres, només es pogué instal·lar cinc anys després. Aleshores comprovaren que la campana no s’escoltava suficientment i establiren una «concòrdia» o acord amb les autoritats eclesiàstiques per instal·lar un rellotge junt al Micalet. En aquest rellotge, dos obrers, que estaven pagats per l’ajuntament i vivien en un habitatge junt al campanar, havien de donar les hores del dia i de la nit, colpejant amb maces una campana. Finalment, el 1466, s’instal·là un dispositiu entre la maquinària i les campanes, la qual cosa, però, exigia que s’havien de contractar rellotgers en el futur que donaren corda i mantingueren els mecanismes.

Juan Bautista Carbonell també s’encarregà d’instal·lar rellotges en alguns altres llocs fora de València, com ara al campanar de l’església de Montaverner a la Vall d’Albaida, a l’església del Salvador a Sagunt i al campanar de Corral Rubio (Albacete). Fou un «industrial», com es feia dir, de gran visió comercial. Popularitzà un rellotge despertador econòmic, que la gent conegué com «cudolet». També aconseguí l’autorització municipal per posar un quiosc de refrescos, amb tauletes, enfront de la seua «botigueta» i de l’Ateneu Mercantil. L’altre germà, Eugenio, també tingué una rellotgeria que, en morir el 1919, fou heretada pel seu fill, Eugenio Carbonell López, que el 1931 la rebatejà com «rellotgeria suïssa». Estava a la cantonada del carrer Sant Vicent amb l’avinguda Maria Cristina, una via que, poc després, la República dedicà a Pablo Iglesias. Però ni Eugenio ni el seu fill gaudiren de la popularitat de Juan Bautista.

La premsa definí Juan Bautista Carbonell com un «home de caràcter alegre, de fi humorisme, és el tipus de veritable valencià que treballa honradament, però que en un moment de rebel·lia sap arriscar uns milers de pessetes reunits amb la suor de al seua tasca quotidiana». Carbonell fou amic de Teodor Llorente. Com a membre de Lo Rat Penat, ocupà els càrrecs de vicesecretari i tresorer de l’entitat. Fou molt aficionat als bous i arribà a torejar jònecs. Durant un temps també fou empresari taurí i pagà de la seua butxaca reproduccions dels cartells de bous. Així mateix fou aficionat a l’esgrima i al patinatge, que practicà a les pistes que hi havia a València, com ara «Skating-ring» i «Garden». Es va fer molt popular no només pel seu ofici i l’èxit comercial del «cudolet», sinó també per la seua aparença peculiar. Duia unes grans patilles com les del rei Alfons XII, al qual admirava. Anava sempre tocat amb un barret de bolet o amb un barret cordovés. Portava freqüentment una capa i, quan plovia, un paraigua cridaner de color roig. Participava generalment en les festes, com ara en la batalla de flors (de vegades, amb carrossa pròpia) i la seua presència fou reclamada en nombrosos esdeveniments públics. Així, quan actuà a València el domador Emmanuel Veltrán (que en realitat s’anomenava Manuel Beltrán) entrà en la gàbia dels lleons o pujà al globus aerostàtic de Milà, que dirigia, segons els seus records, el capità Magín Giral (o Giralt), un privilegi exclusiu de personatges molt populars, com el rellotger esmentat, el torero còmic «Garrufo» (del qual ja hem parlat a aquest llibre) o una revenedora del mercat anomenada Teresa Calabuig. La baixada de Sant Francesc també tenia altres personatges peculiars, com ara Juanito el Negro, que ballava tangos pel carrer, o don Pepito Villalonga, que presumia de nissaga noble i duia el seu arxiu heràldic cosit al forro de la jaqueta.

Un esdeveniment multiplicà la popularitat del rellotger Carbonell. A la fi d’agost de 1929 s’enderrocà un edifici del carrer En Llop on, encastat a la façana, hi havia un atlant d’esquena, que la gent anomenava «el Nano». Segons la premsa, la retirada s’acompanyà de traca, dolçaina i tabalet, i Carbonell s’emportà l’atlant a una vil·la seua de La Canyada. Però les recerques de Manuel Albiñana sobre aquest poble, seguides per Enrique Ibáñez i Gumersindo Fernández, en els estudis del comerços històrics valencians, així com les troballes gràfiques de Rafael Solaz, han mostrat que fou realment l’editor Vicente M. Carceller qui se l’emportà l’atlant a la seua vil·la de La Canyada, després d’estar un temps al Mesó «El Ninot» del carrer La Sang, del qual era copropietari Carceller. Carbonell simplement es va fer una fotografia i deixà que la premsa s’inventés la història.

Després de deixar l’edifici de la Baixada de Sant Francesc, Juan Bautista Carbonell es traslladà a viure al carrer de la Conquesta 2 (al Tossal). Morí dos anys després, la vespra de Sant Josep.



diumenge, 4 de setembre de 2016

El vi dels nostres clàssics

[Tafaneries valencianes, 4/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Els nostres clàssics han tractat freqüentment del vi. Arnau de Vilanova visqué a València a la segona meitat del segle XIII. En aquesta ciutat, on tingué propietats, començà la seua carrera com a metge (o «físic», com es deia aleshores), que el duria a importants corts europees. Fou metge de papes i reis, com ara de Pere III i Jaume II. També va escriure obres doctrinals. Dissortadament, alguns manuscrits s’han perdut. Així esdevingué durant la Guerra Civil amb la «Confessió de Barcelona» i amb la «Lliçó de Narbona», redactades en la nostra llengua, que es conservaven en un manuscrit del segle XIV, la primera, i en una miscelània d’opuscles espirituals de procedència franciscana, la segona, a l’Arxiu arxiprestal de Morella. La popularitat de les obres d’Arnau de Vilanova va fer que li atribuïren escrits que ara considerem apòcrifs, alguns ben pròxims a l’alquímia.

Arnau de Vilanova li dedicà un tractat als vins, el «Liber de vinis», escrit en llatí, que es va traduir el 1358 a l’hebreu i poc després a l’alemany (encara no s’ha traslladat a la nostra llengua). Hi trobem unes cinquanta combinacions de vins amb plantes, fruites o altres substàncies, per obtenir-ne virtuts curatives, com ara: vi amb anís (llavoretes), amb mel, amb magranes, amb romaní, etc.

Potser siga una obra apòcrifa, però hi ha raons per pensar que és autèntica, com és el fet que en el tractat trobem algunes referències a altres escrits d’Arnau de Vilanova o que es comenten, de vegades, experiències pròpies. Així, quan tracta del «vinum aestivum» (d’estiu), Arnau cita el seu «Regiment de Sanitat», una obra encarregada per Jaume II que fou molt popular a l’Europa del segle XIV. També podem relacionar el que diu al tractat del vi amb altres passatges, com ara allò que va escriure (també en la nostra llengua) en els «Aforismes de la conservació de la memòria». En el «Liber de vinis» proposa un «vi per reparar la memòria i contra l’oblit» (que s’ha de preparar amb gingebre, pebre bengàlic o llarg, galanga, clavell d’espècia i nou moscada). En els aforismes esmentats havia advertit que «beure molt de vi o aygua de gran fredor, aminven lo cos de calor natural, e per consegüent, naffren e debiliten la memòria». En aquests aforismes també proposà fregar «la part de darrere del cap», on pensaven que es trobava la memòria, amb «ayguardent» o posar-hi «una bena de drap de lli» amb un aiguardent fet de «vi vermell, en lo qual sia mès una manada de torongina e de sàlvia e de romaní».

En diversos llocs del tractat parla en primera persona, recordant experiències pròpies. Així, per exemple, quan diu que ha provat el vi al fenoll amb xiquets i n’ha comprovat l’eficàcia. També quan escriu que el «vinum buglossatum», preparat amb vi i les arrels de la buglossa, no només permet eliminar els humors malencònics amb l’orina, com ja defensà Macrobi (segles IV-V), sinó també curar els dements i els excitats, «i puc testimoniar-ho en persona, perquè vaig curar una senyora de la ciutat [València?], freqüentment afectada de ràbia malencònica». També, en tractar del «vinum alchekendi», val a dir, del preparat amb la planta de l’alquequengi, que ara sabem que té moltes propietats medicinals, entre elles les diurètiques, Arnau de Vilanova parla d’un cardenal, «conegut per ell», que no pixava en quatre dies i que, gràcies al vi, n’emplenà una conca.

El text d’Arnau presenta una subtil crítica social quan parla del «vi d’or». S’ha de preparar dispersant quatre o cinc làmines d’or en un vi de qualitat, després es clarifica, es filtra i es conserva. Aquest vi beneficiaria el cor, preservaria la sang de la corrupció i conservaria la joventut, entre altres beneficis. Segons Arnau, molts nobles i, més encara, prelats, no només consumien aquest vi, sinó que també farien bollir or amb els menjars o els amanirien amb llimadures de metalls nobles, com ara en el compost que anomenaven «diacameron» (un medicament que faria tornar a la vida les persones mortes i en el qual es faria servir també l’acònit, una planta molt tòxica que, al País Valencià, només creix a l’Alcalatén). Fins i tot, mantindrien a la boca un tros d’or, per deglutir la saliva, o el liquarien (no sabem com) fins convertir-lo en aigua potable.

L’afició dels eclesiàstics pels vins també apareix en el llibre tercer dels dotze que Francesc Eiximenis (segle XIV) tenia previst per a la seua obra enciclopèdica, anomenada «Lo crestià». Eiximenis fou un franciscà gironí que estigué molt relacionat amb València, on escrigué moltes de les seues obres i on assessorà les autoritats locals amb predicacions i la redacció del «Regiment de la cosa pública». Al capítol 354é de «Lo crestià» es reprodueix una suposada carta d’un eclesiàstic golafre. De vi blanc diu: «bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia, còrcec o candia, o vernassa» (aquests són noms de vins segons la seua procedència). També beu «d’estiu calabresc de sant Honoret, turpia o trilla, picapoll de Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern, he del de Madrid de Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà». I encara en cita més. Eiximenis dedicà 47 capítols de l’obra a tractar del bon menjar i el bon beure. Dóna consells, com ara, quan explica «com persones ecclesiàstiques se deuen fort guardar de embriaguea», i addueix els exemples bíblics de Llot (que, borratxo, deixà prenyades dues filles) o Holofernes (que fou mort en estar embriagat). Eiximenis ens aconsella contenció pels efectes del vi, entre els quals fa esment de la impossibilitat de parlar clar: «La embriaguea percut la lengua, axí que l'hom no pot bé formar ço que vol dir, ne diu ço que volrria, cant és embriach, e si vol dir "ca" dirà "carn", e si vol dir "olla" dirà "ampolla", e semblants misèries».

També l’escriptor valencià Jaume Roig (segle XV), autor de l’obra «Espill», que es composa de versos de quatre síl·labes (en la nostra poètica, a diferència de la castellana, es compten les síl·labes fins a la darrera accentuada), alertava sobre els perills del vi: «[...] / Al qui glopeja / lo vi, sovent / fort e pruent / grans cantitats / les qualitats / dels animals / li resten tals».

També Lluís Vives va escriure en contra de l’embriaguesa en un dels seus «Diàlegs», redactats mentre estava a Breda com a preceptor de Mencía de Mendoza (després, virreina de València), interpretant-li les «Bucòliques» de Virgili. En el diàleg XVIII, dos persones de la regió del Bravant parlen amb dos italians sobris; un d’aquests critica subtilment els de Breda en afirmar: «I digues, per què no aixequeu en aquesta terra un temple a Bacus, inventor de la celestial beguda?». Ara bé, si en el seu llibre Vives criticà l'embriaguesa, la veritat és que va ser obsequiat per Mencía de Mendoza amb quantitats generoses de vi i, fins i tot, amb gobelets o copes d'orfebreria. Més encara, sabem pel «Calendar of State Papers» que, durant la seua estada a Londres (als anys vint del segle XVI), Vives es va dedicar també a importar vi de Gascunya, entre altres mercaderies, i no cal descartar que a Breda fes alguna cosa semblant.


En parlant de vi, recorde que s’hauria de protegir el nostre barral tradicional, de cos cilíndric (a diferència del català cònic), en perill d’extinció.