diumenge, 4 de setembre de 2016

El vi dels nostres clàssics

[Tafaneries valencianes, 4/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Els nostres clàssics han tractat freqüentment del vi. Arnau de Vilanova visqué a València a la segona meitat del segle XIII. En aquesta ciutat, on tingué propietats, començà la seua carrera com a metge (o «físic», com es deia aleshores), que el duria a importants corts europees. Fou metge de papes i reis, com ara de Pere III i Jaume II. També va escriure obres doctrinals. Dissortadament, alguns manuscrits s’han perdut. Així esdevingué durant la Guerra Civil amb la «Confessió de Barcelona» i amb la «Lliçó de Narbona», redactades en la nostra llengua, que es conservaven en un manuscrit del segle XIV, la primera, i en una miscelània d’opuscles espirituals de procedència franciscana, la segona, a l’Arxiu arxiprestal de Morella. La popularitat de les obres d’Arnau de Vilanova va fer que li atribuïren escrits que ara considerem apòcrifs, alguns ben pròxims a l’alquímia.

Arnau de Vilanova li dedicà un tractat als vins, el «Liber de vinis», escrit en llatí, que es va traduir el 1358 a l’hebreu i poc després a l’alemany (encara no s’ha traslladat a la nostra llengua). Hi trobem unes cinquanta combinacions de vins amb plantes, fruites o altres substàncies, per obtenir-ne virtuts curatives, com ara: vi amb anís (llavoretes), amb mel, amb magranes, amb romaní, etc.

Potser siga una obra apòcrifa, però hi ha raons per pensar que és autèntica, com és el fet que en el tractat trobem algunes referències a altres escrits d’Arnau de Vilanova o que es comenten, de vegades, experiències pròpies. Així, quan tracta del «vinum aestivum» (d’estiu), Arnau cita el seu «Regiment de Sanitat», una obra encarregada per Jaume II que fou molt popular a l’Europa del segle XIV. També podem relacionar el que diu al tractat del vi amb altres passatges, com ara allò que va escriure (també en la nostra llengua) en els «Aforismes de la conservació de la memòria». En el «Liber de vinis» proposa un «vi per reparar la memòria i contra l’oblit» (que s’ha de preparar amb gingebre, pebre bengàlic o llarg, galanga, clavell d’espècia i nou moscada). En els aforismes esmentats havia advertit que «beure molt de vi o aygua de gran fredor, aminven lo cos de calor natural, e per consegüent, naffren e debiliten la memòria». En aquests aforismes també proposà fregar «la part de darrere del cap», on pensaven que es trobava la memòria, amb «ayguardent» o posar-hi «una bena de drap de lli» amb un aiguardent fet de «vi vermell, en lo qual sia mès una manada de torongina e de sàlvia e de romaní».

En diversos llocs del tractat parla en primera persona, recordant experiències pròpies. Així, per exemple, quan diu que ha provat el vi al fenoll amb xiquets i n’ha comprovat l’eficàcia. També quan escriu que el «vinum buglossatum», preparat amb vi i les arrels de la buglossa, no només permet eliminar els humors malencònics amb l’orina, com ja defensà Macrobi (segles IV-V), sinó també curar els dements i els excitats, «i puc testimoniar-ho en persona, perquè vaig curar una senyora de la ciutat [València?], freqüentment afectada de ràbia malencònica». També, en tractar del «vinum alchekendi», val a dir, del preparat amb la planta de l’alquequengi, que ara sabem que té moltes propietats medicinals, entre elles les diurètiques, Arnau de Vilanova parla d’un cardenal, «conegut per ell», que no pixava en quatre dies i que, gràcies al vi, n’emplenà una conca.

El text d’Arnau presenta una subtil crítica social quan parla del «vi d’or». S’ha de preparar dispersant quatre o cinc làmines d’or en un vi de qualitat, després es clarifica, es filtra i es conserva. Aquest vi beneficiaria el cor, preservaria la sang de la corrupció i conservaria la joventut, entre altres beneficis. Segons Arnau, molts nobles i, més encara, prelats, no només consumien aquest vi, sinó que també farien bollir or amb els menjars o els amanirien amb llimadures de metalls nobles, com ara en el compost que anomenaven «diacameron» (un medicament que faria tornar a la vida les persones mortes i en el qual es faria servir també l’acònit, una planta molt tòxica que, al País Valencià, només creix a l’Alcalatén). Fins i tot, mantindrien a la boca un tros d’or, per deglutir la saliva, o el liquarien (no sabem com) fins convertir-lo en aigua potable.

L’afició dels eclesiàstics pels vins també apareix en el llibre tercer dels dotze que Francesc Eiximenis (segle XIV) tenia previst per a la seua obra enciclopèdica, anomenada «Lo crestià». Eiximenis fou un franciscà gironí que estigué molt relacionat amb València, on escrigué moltes de les seues obres i on assessorà les autoritats locals amb predicacions i la redacció del «Regiment de la cosa pública». Al capítol 354é de «Lo crestià» es reprodueix una suposada carta d’un eclesiàstic golafre. De vi blanc diu: «bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia, còrcec o candia, o vernassa» (aquests són noms de vins segons la seua procedència). També beu «d’estiu calabresc de sant Honoret, turpia o trilla, picapoll de Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern, he del de Madrid de Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà». I encara en cita més. Eiximenis dedicà 47 capítols de l’obra a tractar del bon menjar i el bon beure. Dóna consells, com ara, quan explica «com persones ecclesiàstiques se deuen fort guardar de embriaguea», i addueix els exemples bíblics de Llot (que, borratxo, deixà prenyades dues filles) o Holofernes (que fou mort en estar embriagat). Eiximenis ens aconsella contenció pels efectes del vi, entre els quals fa esment de la impossibilitat de parlar clar: «La embriaguea percut la lengua, axí que l'hom no pot bé formar ço que vol dir, ne diu ço que volrria, cant és embriach, e si vol dir "ca" dirà "carn", e si vol dir "olla" dirà "ampolla", e semblants misèries».

També l’escriptor valencià Jaume Roig (segle XV), autor de l’obra «Espill», que es composa de versos de quatre síl·labes (en la nostra poètica, a diferència de la castellana, es compten les síl·labes fins a la darrera accentuada), alertava sobre els perills del vi: «[...] / Al qui glopeja / lo vi, sovent / fort e pruent / grans cantitats / les qualitats / dels animals / li resten tals».

També Lluís Vives va escriure en contra de l’embriaguesa en un dels seus «Diàlegs», redactats mentre estava a Breda com a preceptor de Mencía de Mendoza (després, virreina de València), interpretant-li les «Bucòliques» de Virgili. En el diàleg XVIII, dos persones de la regió del Bravant parlen amb dos italians sobris; un d’aquests critica subtilment els de Breda en afirmar: «I digues, per què no aixequeu en aquesta terra un temple a Bacus, inventor de la celestial beguda?». Ara bé, si en el seu llibre Vives criticà l'embriaguesa, la veritat és que va ser obsequiat per Mencía de Mendoza amb quantitats generoses de vi i, fins i tot, amb gobelets o copes d'orfebreria. Més encara, sabem pel «Calendar of State Papers» que, durant la seua estada a Londres (als anys vint del segle XVI), Vives es va dedicar també a importar vi de Gascunya, entre altres mercaderies, i no cal descartar que a Breda fes alguna cosa semblant.


En parlant de vi, recorde que s’hauria de protegir el nostre barral tradicional, de cos cilíndric (a diferència del català cònic), en perill d’extinció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.