diumenge, 18 de setembre de 2016

Els botxins valencians

[Tafaneries valencianes, 18/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Els encarregats de realitzar les tortures i aplicar les penes corporals, incloent-hi la pena de mort, eren els botxins, anomenats també «morro de vaques». No està clar l’origen d’aquesta expressió. L’etimòleg Joan Coromines pensava que procedia de «mortdevaques», expressió que derivaria de la presència de botxins francesos. Potser el «morro» tinga a veure amb la paraula «bourreau», que vol dir «botxí» en francés. També es feia servir antigament l’expressió «mala ropa» o «poca ropa» per fer esment dels ajudants del «morro de vaques». Els botxins depenien de les autoritats municipals, les quals els assignaven un salari que tenia a veure amb els turments practicats (escuarterar, degollar, cremar, penjar, etc.). La ciutat també es feia càrrec d’altres despeses: el botxí havia de llogar una mula per traslladar el condemnat, muntar les eines de tortura (per exemple: podia haver una foguera amb tenalles roents al costat del cadafal), etc. En una ordenació de 1388, València obligava el botxí, que en aquella època s’anomenava Torrelles, a viure allunyat del centre de la ciutat i a dur guants de cuiro i una vara o verga, que havia de fer servir quan anara a comprar mercaderies per assenyalar-les i així no tocar-les. Anys després, foren obligats a vestir en les seues actuacions una capa groga i un barret blanc, en el qual hi havia una insígnia de metall que representava l’escaleta de fusta que feien servir a la forca. Quan no estava actuant, podia dur la seua roba habitual, però havia de mantenir la insígnia de l’escaleta. Si oblidava posar-se-la, li aplicaven una reducció del sou. Així es pot llegir en una ordenació municipal de gener de 1673, quan era «morro de vaca» un home anomenat José Creus. Ara bé, encara que depenien de les autoritats municipals, actuaren per a altres institucions (com ara, la Inquisició) i, fins i tot, ho feren fora del territori valencià, com quan foren annexionades el 1489 les diòcesis de Terol i Tortosa, que empraren els botxins de València. També serviren alguna vegada per guardar horts o per exercir de «gossers», val a dir, per arreplegar les bèsties mortes dels carrers.

Els botxins no eren generalment autòctons i habitaven indrets allunyats del centre. Alguns visqueren prop de la Porta de la Mar o del Portal Nou. Fins i tot, les autoritats els van fer viure a barris amb població morisca, per tal de produir un cert atemoriment. També foren obligats en alguna època a viure al costat de la presó de Sant Narcís, que es trobava a l’actual carrer de la Llibertat. Amb tot, les autoritats municipals proveïren la construcció d’una casa per al botxí, relativament a prop de la Porta de Quart. Amb el temps la casa donà nom al carrer on es trobava: el carrer dels Botxins. Aquesta via correspon ara a la part de llevant del carrer Sant Dionís i el carreronet anomenat ara Davallada de Sant Miquel, al barri del Carme.

Les execucions es realitzaven qualsevol dia, llevat dels festius, i generalment de matí. La vespra, per la nit, el condemnat podia estar a la capella de la presó. El dia de l’execució, el botxí arribava a la presó amb un funcionari (que havia d’atraure la gent a l’«espectacle»), el lligava a un tauló i el pujava a la mula que el portaria al patíbul. Quan arribaven al lloc de l’execució, generalment la plaça del Mercat, el condemnat podia rebre atenció religiosa: confessar, besar un crucifix o adreçar algunes paraules a la gent (tot això si els turments als quals havia estat sotmés li ho permetien). En el dietari del rector de Sant Martí, Pere Joan Porcar, n’hi ha moltes descripcions i podem llegir com el religiós restava astorat quan el condemnat no reconeixia el seu delicte o no es penedia, perquè això volia dir que, segons les seues creences, patiria eternament els turments de l’infern.

Si la pena de mort consistia en penjar el condemnat a la forca, se’l portava a la plaça del Mercat, on s’havia construït una plataforma de pedra amb unes forques. El 1632 fou substituïda per un cadafal de fusta. El 1409 s’ordenà que els penjats romangueren un cert temps a les forques, la qual cosa, com diuen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, espantava els compradors del mercat: «ni menjaria / carn del mercat / si hom penjat / algú y havia». És per això que les autoritats habilitaren un lloc perquè foren traslladats els cossos; i així, abans del segle XV, es va emprar un corral que hi havia en un carrer que la gent començà a anomenar dels Transits (no dels Trànsits), val a dir, dels morts. Aquesta denominació encara es manté. El carrer dels Transits està entre el de Barques i la plaça Rodrigo Botet. A principi del segle XV s’ordenà el trasllat a un lloc extramurs, l’anomenat Carraixet (denominació que vol dir «canyar»), que es trobava a mitja llegua de la ciutat, a l’actual carrer Cardenal Benlloch de Tavernes Blanques, enfront de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Allí, els cadàvers dels penjats tornaven a posar-se en unes forques. Alguns executats eren soterrats allà mateix; d’altres eren portats al cementeri de Sant Joan del Mercat, al lloc anomenat «sepultura dels penjats», on es troba ara la plaça de Ciutat de Bruges.*

Si s’executava a garrot, el botxí incinerava posteriorment el cadàver. Si la pena consistia a degollar la víctima, el botxí s’encarregava de penjar els trossos en altes estaques als camins d’entrada a la ciutat.

Segons el recompte d’Emília Salvador, entre 1485 i 1515, durant el regnat de Ferran el Catòlic, foren executades a València no menys de 393 persones. Daniel Benito Goerlich ha estudiat el període de l’any 1635 al 1701, en el qual comptabilitzà almenys 157 execucions.

Sobre el cementeri del Carraixet i les forques dels penjats, l’escriptor gironí del segle XIV Francesc Eiximenis arreplega una història en la seua gran obra «Lo Crestià» (capítol 880é). En aquella època, uns amics isqueren de València en direcció a Sagunt. Quan anaven a passar pel cementeri del Carraixet, on estaven els penjats, un d’ells volia fer broma. S’avançà del grup i pujà a les forques dels penjats i, escriu Eiximenis, «dreçà alt los braços, e udolava així com a llop, e faïa moltes salvatgies». Els altres joves començaren a córrer espaordits. Però un dels que fugia digué a la resta: si el que ens ve darrere és diable, pels seus poders ens agafarà, encara que fugim; si és home, «no ens cal haver por d’ell, car molts som», així que «prengam pedres e iscam-li al camí». Així ho feren. Els joves aturaren la seua fugida, agafaren pedres i les llançaren a aquell que els atemoria. La conseqüència imprevista fou que, com escriu Eiximenis, «donaren-li tants de colps sobtosament, e tots al cap, que lo cervell li faeren eixir».

____
(*) En la versió en paper diu plaça de Magúncia, que és naturalment una errada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.