diumenge, 30 d’octubre del 2016

Reis valencians eslaus, eunucs i negres

[Tafaneries valencianes, 30/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Els primers reis que tingué el poble valencià, dos segles abans de Jaume I, foren Mubàrak i Mudaffar. Eren eslaus, eunucs i, probablement, negres, i ens constituïren per primera vegada com a unitat política autònoma.

Mubàrak i Mudaffar havien estat comprats per traficants d’esclaus, molt probablement als mercats de les costes orientals de l’Adriàtic, allò que alguns autors anomenaren Eslavònia i altres Dalmàcia. És conegut que el mot «esclau» deriva d’«eslau». Per tant, l’adjectiu «eslau» amb el qual es parlà de Mubàrak i Mudaffar no vol dir necessàriament que pertanyien a ètnies eslaves, sinó que havien estat comerciats a mercats de regions eslaves i bé podrien ser negres. Mubàrak i Mudaffar (o improbablement els seus progenitors) foren traslladats probablement a Còrdova, la capital del Califat que havia assolit el seu esplendor temps enrere amb la dinastia dels Omeies (de l’ètnia dels marwanís). Sembla que els dos eslaus estigueren al servei d’Abd-al-Màlik al-Mudhàffar, el segon fill d’Almansor, d’idèntic nom al d’un monarca de València posterior, que fou rei en 1061-1065.

Està documentada la presència d’eslaus al món musulmà des de l’any 943 (any 331/2 del calendari islàmic). Freqüentment eren castrats i a alguns, fins i tot, se’ls tallava la llengua. Els eslaus eren destinats a tasques de guàrdia personal de califes o emirs. També hi hagué altres grups esclavitzats al món àrab als quals se’ls assignaven funcions de protecció o bèl·liques, com ara els mamelucs entre els califes abbàsides de Bagdad o els geníssers a l’imperi otomà. En el cas dels eslaus del califat de Còrdova, tenim constància que alguns assoliren llocs de responsabilitat, sobretot quan el poder dels omeies a Còrdova entrà en crisi i començaren a destacar els llinatges amiries i els berbers hammudites.

Aquest fou el cas de Mubàrak i Mudaffar que, abans de l’any 1010 (400/1 del calendari islàmic), sembla que s’instal·laren a València, «Balànsiya», i que, per encàrrec dels amiries, tingueren responsabilitats d’administració (foren «valís») de les sèquies del Túria. També foren responsables de la seca de València, el taller on s’encunyava moneda. Mubàrak i Mudaffar adoptaren en les pràctiques d’encunyació característiques comunes amb altres seques, com les d’Almeria o Saragossa, que seguien les pautes de les emissions dels omeies, com ara una certa distribució de les llegendes al si de les monedes (segons les recerques de Fèlix Retamero). Cap a l’any 1010/1011 (400/1 del calendari islàmic), Mubàrak i Mudaffar prengueren el poder i constituïren la taifa de València. Hem conservat un parell de monedes, dos dírhams, que pesen entre 2,7 i 3,0 grams. Estan datades l’any 407 del calendari islàmic (1016/1017 del calendari julià), en les quals apareixen com a governants. En una moneda, la número 805, del catàleg d’Antonio Vives (1893) hi ha per una cara el nom de Mudaffar i per l’altra el de Mubàrak, amb expressions laudatòries del tipus «com ell no n’hi ha cap» i «és molt bo». Això demostraria que regnaren els dos simultàniament en un duumvirat. Sembla que Mubàrak morí en accident, la qual cosa explicaria que l’altra moneda conservada (la número 806 del catàleg de Vives) tinga les mateixes frases d’elogi, però només el nom de Mudaffar per les dues bandes.

Segons el «Bayan», un llarg manuscrit d’Ibn Idari, escrit cap al 1312, sobre la història dels reis d’Al-Andalus i el Marroc, en aquella època a València hi havia no només gent de la dinastia «saqaliba» (els eslaus, com Mubàrak i Mudaffar), sinó també grups del llinatge «malawi» (el dels omeies cordovesos), n’hi havia «ifrany», és a dir grups de francs, «baskunas», val a dir, bascos, i gent foragitada d’altres llocs. Per la crònica d’Ibn Idari sabem que els malawi de Còrdova construïren residències i palaus i es feren càrrecs d’horts i del seu rec. La taifa de Balànsiya limitava al nord amb la de Tortosa i al sud amb la de Dénia. A l’interior hi havia la d’Alpont.

Els governants de les taifes recaptaven impostos i sembla que Mubàrak i Mudaffar s’aplicaren de manera excessiva. Segons el «Bayan», arreplegaven mensualment 120.000 dinars, 70.000 de València i 50.000 a Xàtiva. La qual cosa era una gran quantitat, si considerem que un cavall podia costar 25 dinars i una mula es podien pagar fins a 60 (segons Ibn Al-Jatib, cit. per Joaquín Vallvé). Mubàrak i Mudaffar duien un ric seguici i vestien amb luxe, però, d’altra banda, el poble s’empobrí. Per això, cap a l’any 1017 (407 del calendari islàmic) hi hagué una revolta contra Mudaffar (en aquell any, Mubàrak ja havia mort d’accident). El poble assaltà el palau i el saquejà. En la revolta sembla que el reietó morí. Aleshores prengué el poder a València un altre eslau, Labib al-’Amiri al-Fatà, que també havia estat el primer reietó de la taifa de Tortosa. Els valencians derrocaren Labib perquè estaven en contra de les seues relacions amb el comte cristià de Barcelona, Berenguer Ramon I. A Tortosa, Labib fou substituït per un altre eslau, Muqàtil Sayf al-Mil·la, i aquest per un altre, Ya’la, també eslau probablement. Pel que fa a la taifa de València, el 1021 començà a governar-la ‘Adb al-‘Aziz, que ja no era eslau. Dels eslaus esmentats no hi ha notícies de fills, la qual cosa semblaria indicar que eren eunucs.

En resum, els primers reis del poble valencià, quan era una comunitat heterogènia d’àrabs, eslaus i altres pobles, foren dos antics esclaus, de llinatge eslau, tal vegada negres, que foren derrocats per una revolta popular. Per què València no li ha dedicat cap carrer als seus primers reis?

En parlar de reietons musulmans i carrers, acabaré formulant una qüestió. L’actual plaça de la Reina de València fou oberta en la seua extensió actual cap a la meitat del segle passat. Al segle XIX s’obrí ja un plaça més menuda que, cap al 1878, fou dedicada a la reina Maria de la Mercè d’Orleans, muller d’Alfons XII. Abans, però, l’espai estava constituït per un conjunt d’habitatges, carrers i carrerons. La plaça del Micalet o de les Cols, en la part nord; el carrer de Saragossa, per ponent; i el de Campaners (més antigament de la Corretgeria vella) i el de la Draperia del lli, per la banda de llevant. En mig hi havia altres carreronets i placetes que ara ja no existeixen: d’En Fuster, de l’Armeria, la plaça de Borriol, etc... També hi havia un atzucac, aproximadament allà on ara es troba l’entrada i l’eixida de l’aparcament de la plaça, que estudiosos com l’erudit Marcos A. Orellana o el cronista Vicente Boix, anomenaren carrer de la Reina Mera. Els dos reconegueren que no sabien l’origen de tal denominació, ja que no existia cap reina «Mera» (ara sí, la dona del superheroi Aquaman, però no seria aquest, lògicament, l’origen de la denominació del carreronet de la plaça de la Reina). Orellana va veure l’original del mapa de Tosca, que estava al paret de la seua cambra, per la qual cosa hem de suposar que hi constava el nom «Mera». En la versió acolorida del mapa, més bé es pot llegir carrer de la Reina «Mora». Seria «Reina Mora» (i no «Mera») el nom d’aquest atzucac? Si fou així, qui fou aquesta «reina mora»? Influí aquesta denominació tradicional per dedicar a la «reina» Maria de la Mercè allò que potser la gent ja coneixia per relació a una altra «reina» (la Mora o la Mera)?

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Un terrible crim inexplicat

[Tafaneries valencianes, 23/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

El diumenge 3 de juny de 1888 se celebrà a València la processó del Corpus Christi. Ramón Cantos Ferrer li digué a la seua dona, Antonia Galiana Pastor, de 33 anys, que tornaria cap a les 8 de la nit i isqué de la seua casa del carrer del Port, número 14, 2n pis, de València. La dona li contestà que ella també tenia pensat eixir de casa. De fet, aquell dia marxà a casa de la seua pentinadora habitual, que la trobà més alegre que de costum. Ramón era advocat, com el seu germà Manuel, però no exercia, sinó que administrava negocis i propietats, i feia inversions a la borsa. Antonia havia nascut a Ontinyent (o a Dénia, segons altres fonts). Era filla d’un tinent de l’exèrcit. La parella havia contret matrimoni quatre anys abans. No tenien fills. Quan per la nit Ramón tornà a casa, advertí que la seua dona no hi era. La criada tenia permís i tampoc no es trobava a la llar. L’endemà, Ramón començà a buscar la seua dona. S’acostà a casa d’un cosí de l’esposa, que s’anomenava Avelino, era ebenista i vivia al número 8 del mateix carrer, però res no pogué esbrinar. En no trobar-la, denuncià la desaparició al funcionari de seguretat, senyor Ruescas. Sembla que Ramón digué que la seua dona havia marxat de casa amb una important suma de diners. Més endavant canvià la versió: la dona només portaria unes riques arracades i uns anells cars.

Ramon sospitava que la dona s’havia marxat amb Francisco Muñoz, «Paco», un antic amic seu de 46 anys. Francisco havia nascut a Morella, on, a causa de les guerres carlistes, estava destinat el seu pare, un coronel de l’exèrcit. Ramón i Francisco havien estat molt amics, fins el punt que Francisco havia estat el seu padrí de noces. Des de feia dos anys, però, la relació entre ambdós s’havia tallat sobtadament. Francisco havia dilapidat la seua fortuna, debia a Ramón més de 1.500 pessetes i es mantenia amb dificultats, portant la comptabilitat d’un comerç del carrer Russafa. Vivia d’hoste a la casa de Juan Martí, al carrer Valeriola 7.

Passaven els dies sense notícies d’Antonia. Cap al 5 de juliol, Ramon marxà de viatge a Barcelona, on immediatament es relacionà amb Dolores Ruiz, una prostituta amb la qual va conviure unes setmanes.

Al carrer Espinosa 16 de València, hi havia una casa de planta baixa i pis, de construcció recent en aquell any de 1888, propietat de Vicente Vilella, que vivia al carrer de la Bosseria. La casa donava pràcticament a l’horta de Quart. La planta baixa estava llogada a una família que hi tenia una carboneria. A principis de juny, el pis de dalt havia estat llogat a una persona que s’havia identificat com Evaristo León. Un mes després, l’inquilí deixà de pagar. Per aquells dies, la família de carboners advertí una fetor insuportable que procedia del pis. Li ho digueren a l’alcalde de barri, el qual, junt amb un alguatzil i un manyà, obriren el pis. Hi trobaren el cos horriblement mutilat d’una dona, en estat de descomposició. L’havien tallat per dalt del pit i no tenia cap ni mans. La dona estava nua, llevat d’unes calces. Junt al cadàver hi havia la roba i un ganivet amb una fulla de 20 cm. Una peça de roba interior duïa les inicials «AG». Quan arribà el jutge d’instrucció Lamberto Rodríguez Trelles i escorcollaren el pis, descobriren el cap recremat en una altra habitació i les mans amagades al vàter. La casa estava buida, llevat d’un poal i dues cadires. L’autopsia mostrà que la dona havia rebut 16 ganivetades al pit. Algunes vísceres i part de la pell foren enviades a Madrid, per a la seua anàlisi forense. Les despulles foren traslladades al dipòsit dels Desemparats esperant que alguna persona poguera identificar-les.


El diumenge 8 de juliol, Avelino, el cosí d’Antonia, s’acostà al dipòsit. Quan li mostraren les peces de roba, reconegué un imperdible de la morta i quedà trasbalsat. Les mans mostraven els signes d’un herpes que havia patit la dona. Com que a una butxaca de la roba de la morta hi havia una claueta, el jutge decidí anar al carrer del Port i comprovar si corresponia a qualsevol pany de la vivenda. Aquesta fou la prova definitiva. També arreplegaren el testimoni d’Adriana, una germana de la morta, que era vídua i vivia al carrer Isabel la Catòlica. Com que Ramon havia desaparegut, el jutge dictà una ordre per buscar-lo. L’home fou detingut pocs dies després a Vinaròs, quan tornava en tren a València, segons ell perquè havia llegit a «El Noticiero Universal» sobre el cadàver amb les inicials «AG». La policia també va detindre Dolores Ruiz a Barcelona, que tenia per nou company, un cambrer de l’Orxateria València, que també prestà declaració.


El jutge Rodríguez Trelles ordenà interrogatoris i començà a investigar Francisco, el qual també havia desaparegut de l’hostal del carrer Valeriola on vivia. Cap al 20 de juny, una persona havia dut a l’establiment un sobre. Dins hi havia una clau de l’habitació que ocupava Francisco i una carta, on explicava que es trobava a Santander i marxava a Buenos Aires. Les investigacions de la justícia descobriren prompte que era Francisco qui havia llogat el pis del carrer Espinosa, fent-se passar per un amic, i que les dues cadires i el poal que hi havia al pis els havia demanat prestats a l’hostal on vivia. Els periodistes informaren que, fins i tot, la vesprada del 3 de juny, s’havia vist a Antonia i Francisco passejant amb una tartana; també, que dos homes i una dona havien pujat al pis del carrer Espinosa. Aquella nit Francisco havia tornat alterat a l’hostal. No havia sopat bé. L’endemà, dia 4 de juny, havia marxat. La nit següent estigué a casa d’uns amics al carrer Bonaire. D’altra banda, el fiscal Ferratges investigà sobre les dones mortes als hospitals i el ganivet, que havia estat comprat el dia 2 de juny a la quincalleria de Joaquín Bonet. L’activitat del pis del carrer Espinosa també havia estat sospitosa. El vigilant nocturn havia trobat la porta de l’escaleta oberta algunes nits. La policia considerà que s’hi volia muntar una timba clandestina.


Les restes de la dona foren inhumades el 23 de juliol. Ramon fou alliberat i oferí una recompensa a la persona que donara informació per capturar Francisco. Les pesquises empraren la tècnica novedosa de publicar en premsa un retrat del sospitós. Així es va saber que, en els primes dies de juny, Francisco havia estat a Alacant, on va assistir amb un amic a una correguda de bous. Potser volia embarcar-se cap al nord d’Àfrica. El 27 de juliol, el jutge Rodríguez Trelles remeté al consolat d’Espanya a Oran, al nord-oest d’Algèria, una còpia del retrat de Francisco, la qual cosa permeté identificar-lo com un dels clients que s’havien allotjat a la casa d’hostes espanyola del carrer de Saint-Esprit, on s’havia inscrit amb el nom de Manuel García. El dia 31, quan anaren a capturar-lo, havia fugit novament. Hi ha notícies confuses sobre la persecució, que conclogué a l’hospital de Sidi Bel Abbès, 82 km al sud d’Oran, on Francisco ingressà amb un enverinament greu que li provocà la mort un dia després. S’endugué a la tomba les raons d’aquell terrible crim del 1888 i l’enigma de qui era el segon home que l’acompanyava el dia que morí Antonia.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Més d'un milió a la setmana

[Opinió, publicat el 21/10/2016, html ací, jpg ací]

Els centres privats d´ensenyament no universitari que estableixen concerts educatius amb la Generalitat són un conjunt heterogeni d´empreses. Alguns representants empresarials ja han amenaçat amb la pèrdua de llocs de treball si no es prorroguen els concerts educatius. L´argument és fal·laç perquè la proporció d´alumnes per professor és menor als centres públics que als privats. A més, s´invoca la llibertat d´ensenyament, que no està en perill: qualsevol persona pot obrir centres educatius i matricular-hi alumnat. La llibertat d´ensenyament no implica que l´Estat pague les quotes; de la mateixa manera que la llibertat de premsa no vol dir que aquest diari li resulte gratuït. Aquests arguments patronals desvien l´atenció del gran negoci que estan fent.

L´Institut Nacional d´Estadística (INE) elabora periòdicament una enquesta de finançament de l'ensenyament privat. L'última publicada correspon a l´any 2010 i ofereix una quantificació del volum del negoci del ensenyament privat no universitari al País Valencià . El 97,2 % dels seus ingressos correspon a les quotes que paguen les famílies (33 %) o aporten les subvencions públiques (64,2 %). En el cas valencià, l´aportació pública està 5,5 punts per dalt de la mitjana espanyola, la qual cosa es deu al fet que es concerten més cursos i amb quantitats més generoses. Hi ha dues dades aportades per l´INE que resulten sorprenents. La primera és l´ínfima fiscalitat: els imposts que paguen aquestes empreses representen només el 0,39 % dels ingressos. La segona i més important, és el volum dels beneficis: el sector de l´ensenyament privat no universitari valencià tindria uns beneficis de 58,8 milions d´euros a l´any, altrament dit, més de 160 mil euros diaris o més d´un milió d´euros setmanals. Per fer una comparació, la cadena d´alimentació Consum obtingué el 2010 uns beneficis de 34,1 milions d´euros. I no hem d´oblidar que aquell any estàvem fortament afectats per la gran recensió, amb una caiguda del PIB per càpita del 5 %.

La presència d´aquestes empreses que gestionen centres educatius privats explica, en darrera instància, que les famílies paguen per l´educació un 47 % més que les italianes, un 124 % més que les franceses i un 613 % més que les finlandeses. La Conselleria d´Educació mira cap a Finlàndia com un dels models d´èxit educatiu a seguir en diversos aspectes. Estaria bé que també se seguira pel que fa al cost per a les famílies i la minimització del negoci privat.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

El cotxe volant valencià que arribarà a Venus

[Tafaneries valencianes, 16/10/2016, jpg ací, pdf ací, html ací]






Durant segles, l’enginy humà s’ha afanyat a inventar un carruatge que no necessitara la força del bestiar, un «auto-mòbil». El primer vehicle de vapor es construí el 1769 i el primer d’explosió interna el 1885. En aquesta història de l’automòbil té un lloc destacat un invent valencià: el «cotxe volant» de Josep Boscasa.


Tenim notícia del cotxe volant (que no volador) per diversos gravats. Potser el més antic fou el realitzat pel burí de José Joaquín Fabregat, nascut a Torreblanca. La imatge està datada per algunes fonts el 1773, encara que podria ser posterior. Una còpia d’aquest, feta amb més detall i acolorida, es deu al gravador Francisco Hernández. A la Biblioteca Nacional se’n conserva un exemplar. Potser aquesta imatge siga de finals del segle XVIII o principis del XIX, perquè al «Diario de Madrid» del 4 de març de 1802 n’hi ha un comentari detallat. Tenim notícies també que una d’aquestes imatges, la de Fabregat o, més probablement, la d’Hernández, es venia a Madrid, a la botiga que tenia Joseph Francisco Martínez Abad a la Subida de Santa Cruz (ara, carrer Esparteros). El gravat duïa una explicació al marge, que paga la pena copiar literalment:


«COCHE VOLANTE. Su figura es triangula curvilina q.e apoya sobre tres ruedas. El Buque interior consta de 8 pies de Longi.d y 4 de Latitud, tiene 6 asientos, desde ellos se dirige la maquina tocando levemente la manecilla. Su agente es el aire pero en su defecto lo es una manija q.e se menea con facilid.d No puede volcarse por q.e el Arbol y velamen grabitan mas bajos q.e el eje. Esta ventajos maquina executada en España por un patricio, es tan util y comoda q.e proporciona las maiores ventajas, quales son las de poder viajar sin cavalleria, con seguridad y prontitud. En calma o queriendo marchar contra el ayre la manija suple todo; da las vueltas y contiene el paso al arbitrio del q.e la rije, suve y vaja las cuestas sin diferencia de cualquiera otro carruaje. Desde el canape A se da direccion a la maquina y tambien se puede desde el asiento delantero B. Suben los viajeros por la testara C. Los principales asientos se cub.n y descubren a resolte, como dem.tra la D. y la E- señ.a las arm.s de Valencia».


Del gravat i del text no es pot deduir com funcionava el dispositiu de la «manija». Podem suposar també que se’n fabricà un prototip, gràcies a un «patricio». A destacar l’escut de València en la bandera i la petita banderola a la dreta amb les lletres «D.I.B.N.», que han de correspondre a les inicials de l’inventor: «Don Ioseph Boscasa N.». El 1775 s’edità a Madrid un fullet sobre l’invent valencià amb el títol «El carro volante», obra de l’extremeny Jerónimo Auxide de la Fuente, autor que publicà obres sobre les fases de la lluna, l’astrologia i «el viatge als astres». Seu ha de ser el poemeta que acompanyà la il·lustració: «No es mucho que vuele el buey /Si vuela el carro también./Por agua, por viento y tierra,/Surca el carro, anda y vuela». Potser Auxide de la Fuente suposà que l’invent del valencià era una màquina voladora. En aquella època, n’hi havia molt d’interés, com ho acredita el coetani llarg cant a la «Machina Aerostatica» de José de Viera y Clavijo, arxidiaca de Fuerteventura.


Sabem que es va fer un gravat més de l’invent de Boscasa, que algunes fonts atribueixen al burí de Mariano Sánchez i daten el 1775 i altres consideren anònim. En aquesta imatge s’afegiren uns personatges a banda i banda del cotxe volant, que afirmaven: «Tomemos uno el fusil, otro el arado, y seremos más utiles al estado» i «Gracias al Ingenio Valenciano, que nos libra á uno del peso y á otro del cuidado». L’objectiu d’aquesta còpia adulterada, que es venia més cara que l’original, era el benefici fàcil del «reestampador», com denuncià una carta remesa al «Diario de Madrid», publicada el 8 de juny de 1802.


Poques coses sabem de l’inventor del cotxe volant. Josep (José, Joseph o Josef, com apareix als textos) Boscasa. Fou un militar, mestre major de muntatges d’artilleria a València. Tingué alguna relació amb la Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual presentà, almenys, dos projectes. El 1777 s’adreçà a l’entitat amb un invent per fabricar jaspi artificial (que serien pedres o, més bé, estucs jaspiats). N’adjuntava tres mostres i suplicava el foment d’aquesta indústria novedosa. Cap al 1816 presentà un altre projecte per minimitzar el perjudici que les rodes dels carros produïen als carrers i camins. Proposava que les rodes portaren calces més amples, que s’harien de subjectar amb claus embotits o sense cap, i que els carros tingueren eixos de ferro i boixes de bronze.


Al «Diario de Valencia» del 31 de desembre de 1807, Josep Boscasa es esmentat com «maestro de coches». És possible que haguera deixat l’exèrcit. Aleshores vivia al carrer Governador Vell i estava relacionat amb el comerç de carruatges. L’agost de 1786 va nàixer a València, Lorenzo Boscasa, fill d’Agustina Igual i d’un Jose Boscasa, que podem suposar la mateixa persona que el nostre inventor. Lorenzo fou un metge notable que s’instal·là a Madrid el març de 1822, on arribà a metge de la reial família. Traduí i comentà un «Diccionario de Ciencias Médicas» en 38 volums. També, el març del 1832, hi ha notícies d’un Agustín Boscasa, que tenia un «obrador de coches» al carrer Atocha de Madrid, que bé podria ser fill o nét del nostre inventor.


Hi hagueren altres invents semblants al cotxe volant. Cap al 1600, a la platja de Schveningen (La Haia), Simon Stevin mostrà al príncep Maurici de Nassau un parell de vaixells amb rodes i veles, però el príncep els prohibí, per tal de no arruinar els arriers. Poc després, Hendrik Gerritsz, un artista d’Amsterdam, va pintar el quadre «El carro dels folls de Flora», una versió del tema clàssic de la nau dels folls, però amb un carruatge amb una vela.


Després de l’invent valencià, el professor anglés George Pocock dissenyà el «Charvolant», un carro tirat per milotxes, que patentà el 1826. En el seu llibre «The Aeropleustic Art or Navigation in the Air by the use of Kites, or Buoyant Sails», publicat el 1827, narra com el 8 de gener d’aquell any, viatjà amb el seu vehicle entre Bristol i Marlborough i pogué recórrer una milla en 2 minuts i 3 quarts, la qual cosa suposaria una velocitat superior als 35 km/h. El francés Pierre Charles Hacquet, que, com Boscasa, també havia estat militar, concretament oficial d’infanteria, construí «L’Éolienne», un carruatge amb veles, amb el qual el 28 de setembre de 1834, amb vent de sud-oest, aconseguí creuar París. Hacquet muntà un espectacle amb el seu vehicle a la rue de la Chaussée d’Antin, 27 bis, on feia exhibicions des de les 9 del matí fins a la nit, al preu d’un franc l’entrada.


A hores d’ara, hi ha vehicles moguts pel vent i, fins i tot, una federació internacional (la FISLY, sigles de Federation International de Sand et Land Yachting), que ha establert vuit classes de vehicles amb veles. El 2009 s’aconseguí un rècord de velocitat de 202,9 km/h. Fins i tot el «John Glenn Research Center» de la NASA ha dissenyat un vehicle amb vela, el «Zephyr», per desplaçar-se per la superfície de Venus a 0,5 m/s. El web de la NASA permet, fins i tot, descarregar els fitxers per fer-ne una impressió 3D de la maqueta. En realitat, ja havia imaginat Jerónimo Auxide de la Fuente que l’invent valencià de Josep Boscasa serviria per viatjar als astres.









diumenge, 9 d’octubre del 2016

Jaume I i els tàrtars a València

[Tafaneries valencianes, 9/10/2016, html ací, pdf ací]


El desembre de 1268, Jaume I viatjà a Toledo, al regne del seu gendre Alfons X, que havia contret matrimoni amb Violant d´Aragó i Hongria, filla del Conqueridor. A la ciutat castellana, el rei Jaume assistí a la primera missa que celebrà per Nadal el seu fill, don Sanxo, que havia estat nomenat arquebisbe d´aquella ciutat. L´últim dia de la seua estada a Toledo, Jaume I rebé un important missatge de Jacme Alaric, un cavaller de Perpinyà que estava de tornada de l´ambaixada que ell i el papa Clement VII li havien encomanat. L´any anterior, Jacme Alaric havia encetat un llarg viatge per entrevistar-se amb el besnét del gran Genguis Khan. Cal recordar que l´emperador mongol Genguis Khan havia establert el major imperi a la Terra. A la seua mort, aquest s´estenia des del Pacífic fins al Mar Caspi. Els hereus de Genguis Khan afegiren noves conquestes, però també fragmentaren l´imperi. Un dels seus néts, Hülegü Khan, fou el primer «kahn» de Pèrsia. Ell era de creences budistes i la seua mare i la seua dona eren cristianes nestorianes. Potser per aquesta raó mantingué campanyes contra les capitals islàmiques (Bagdad i Damasc). Per aquella època, Niccolò i Mafeo, pare i germà de Marco Polo, estigueren a la cort de Hülegü.

El 1262, Hülegu Kahn envià una carta al rei francés Lluís IX per fer una aliança i conquistar Jerusalem. El monarca ignorà la proposta (potser no rebé la carta). De tota manera, el francés ja havia fracassat en l´anomenada Setena Croada (1248-1254). Hülegu envià cartes a altres reis i prínceps. Jaume I i el papa Clement VII respongueren, tot enviant Jacme Alaric a parlar amb «el rei dels Tartres» (Crònica o Llibre dels Feits, 475). Però Hülegü morí el 1265 i Jacme tractà amb el seu fill Abaqa, que era el nou «khan» i també budista.

A la fi del 1268, a Toledo estant, Jaume I rebé «bon messatge» de Jacme d´Alaric. Abans de viatjar a València per trobar-se amb el seu ambaixador, Jaume I marxà a Illescas, on es reuní amb Alfons X, amb «altres rics hòmens», amb el «mestre» d´Uclés i amb el de l´orde de Sant Joan de l´Hospital. Cal recordar que el consell del mestre dels hospitalaris havia estat decisiu en la conquista de València. El rei els exposà el projecte d´una croada amb aliança amb els tàrtars.

El rei viatjà després a València, passant per Ademús, Santa Cruz de Moya, Alpont i Xelva. Arribà el 18 de gener (segons les recerques de Jaume Miret i Sans). Després viatjà per Alzira i Xàtiva i el 8 de febrer tornà a estar a València. Probablement en aquesta segona estada rebé a Jacme Alaric. A la nostra ciutat, per tant, tingué lloc una escena històrica, que el rei narrà en la «Crònica» o «Llibre dels Feyts»: «E nós que érem a València venc-nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grècia que hi havia, e dixeren-nos de part del gran Ca, qui era rei dels tartres, que ell havia cor e voluntat d´ajudar-nos?» (Crònica, 481).

Podem suposar el rei i la seua cort al palau, i davant d´ells el cavaller viatger, un missatger grec i dos tàrtars, que Jacme Alaric havia descrit en l´epístola de desembre: «honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder». Aquell dia de febrer de 1269, al palau de València, Jaume I hagué de prendre una decisió transcendental: eren o no de fiar els tàrtars? El seu gendre, a Toledo o a Illescas, li havia dit que «aquella gent era molt falça» (Crònica, 475), però el seu ambaixador els considerava honrats. Amb tot, el monarca sabia que els tàrtars «són molta gent», com va escriure Ramon Muntaner a la seua crònica de Jaume I (cap. 29). Però d´altra banda, les promesses de suport d´Abaqa podien semblar vagues, i aquest khan mongol tenia altres fronts oberts. Què fer? Refiar-se´n o no? Probablement mirant a València els ulls d´aquells tàrtars, Jaume I es decidí a promoure una nova croada.

Immediatament el rei marxà al nord: Tarragona, Lleida, Vilafranca, Barcelona, Montpeller, Perpinyà, Girona, Lleida novament? en un periple per aconseguir el suport dels cavallers al seu projecte. Aquests començaren a remetre-li escriptures obligant-se a donar-li recolzament: Ramon de Siscar, Guillem de Pujalt, Arnau de Vilamajor, Guillem d´Alcalà, Bertran de Perexens, Arnau de Solans, Bernat de Montalt, Pons de Foix, Jaume de Cervera, Bartomeu de Togores i molts altres cavallers contragueren el compromís d´anar a Terra Santa. El rei signa un contracte amb el genovés Pascalino de Montobru perquè li proporcionara les naus. El dia 23 de juny el monarca estava novament a València, on signa diversos documents. Havia passat quatre mesos preparant l´expedició. Encara viatjà a Mallorca per intentar aconseguir més naus, abans de tornar a Catalunya. El 4 de setembre, Jaume I s´embarcà a Barcelona per comandar tot l´estol. Un grup de trenta naus, amb uns dos-mil cinc-cents combatents, posaren proa a Llevant. El papa atorgaria indulgències a tots els participants. A terra romangué l´infant Pere com a lloctinent general i representant del rei absent.

La singladura, però, fou desastrosa: l´estol es dispersà, a la nau reial se li trencà el timó, el temps era dolent i els vents canviants. Jaume I admeté el fracàs: «Sembla-nos que Nostre Senyor no vol que nos passem en Oltramar» (Crònica, 487).

Finalment el rei desembarcà a la costa de Provença, prop d´Aigües-Mortes, i va fer el camí cap a Montpeller, on arribà el 10 de setembre. 
El 13 d´octubre entrà a terres de Catalunya. Miret i Sans escriu: «Fou aquell el moment de sentir-se D. Jaume avergonyit, mut, vençut davant dels seus propis fills i dels seus súbdits». Només onze navilis arribaren a Sant Joan d´Acre. Foren hostigats per les tropes del soldà Bàybars I, que delmà els croats. Del fracàs es feren ressó cròniques de l´època, que esmentaven el rei com una persona ja vella. El Conqueridor tenia 61 anys.

Poc després de la croada fracassada, Ramon Llull defensà la predicació per recuperar Terra Santa, millor «que per força d´armes» (Llibre de Contemplació en Déu). La mateixa posició trobem a la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. El cavaller aconsegueix el baptisme del rei musulmà Escariano d´Etiòpia i proposa, com resumeix Albert Hauf, una combinació de força, exemple de prestigi, convicció i predicació.

Què passà amb els ambaixadors tàrtars que havien estat a València el febrer de 1269? Sabem que reberen regals reials i no res més. Probablement tornaren a Pèrsia per comunicar el projecte de Jaume I.

Temps després podem detectar una certa afició pel món oriental. Així, per exemple, cap a la fi del segle XIV circulà àmpliament per la Corona d´Aragó un llibre, «La Flor d´Històries d´Orient», redactat pel monjo armeni Hethum de Korikos (n´hi ha una edició a cura de Hauf). Potser aquest orientalisme animà la compra d´esclaus «tàrtars».

En alguns escrits del segle XV es fa esment de «llinatge dels tàrtars» en relació a serfs procedents de la Mediterrània oriental. Així ho trobem, per exemple, en un document de setembre de 1400 conservat a l´Arxiu Municipal de València, un altre de 1409 relatiu al senyor de Tous, que tenia una esclava anomenada Margarida, o en un altre document del 1410 citat per Alcover i Moll. En tot cas, els ambaixadors que es pararen davant del rei Jaume I al palau de València, un dia de febrer de 1269, no tindrien cap relació amb l´esclavitud, sinó més bé la dignitat d´homes honrats i poderosos.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Un cardenal en guerra

[Tafaneries valencianes, 2/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Un valencià, el cardenal Benlloch, fou l´únic espanyol que participà, en raó del seu càrrec, en la Primera Guerra Mundial. Juan Bautista Benlloch Vivó va nàixer el desembre de 1864, al si d´una família humil. Quan tenia deu anys aconseguí una beca per ingressar al Seminari Central de València, al carrer Trinitaris. Durant els seus estudis va fer amistat amb un altre estudiant, Juan Cremades Gregori, de Bellreguard, nascut el 1859, amb el qual passava els estius a aquest poble saforenc.

Juan Bautista Benlloch realitzà estudis de teologia, amb nota de «meritissimus», dret canònic i, fins i tot, el batxitllerat en arts a la Universitat de València. Fou ordenat sacerdot el febrer del 1888 i destinat a l´església d´Almàssera i, el 1894, a la de Sant Joan del Mercat. En aquests anys també impartí classes al Seminari Central i al de Segòvia, on explicava l´escolàstica de Tomàs d´Aquino. Fou també el promotor de la canonització de María Micaela Desmaisiéres (de la mòmia de la qual es parlà en la Tafaneria publicada el 28 d´agost).

El 1901, Benlloch fou nomenat bisbe de la diòcesi hermopolitana. Es tractava d´un bisbat fictici, que l´església catòlica havia reinstaurat al segle XVIII. Corresponia a l´antiga ciutat romana d´Hermòpolis Magna, que es trobava prop d´on ara està la ciuta egípcia de Mallawi, i on, en tot cas, si hi havia cristians, eren coptes. El 1902 fou nomenat bisbe de Solsona i el 1906 de la Seu d´Urgell. Sembla que en aquesta i les successives responsabilitats es va fer acompanyar, com «familiar majordom», pel seu amic de Bellreguard, Juan Cremades, que abans havia estat rector a Alberic, a l´església de Sant Bertomeu i al Col·legi del Corpus Christi de València. Cremades obtingué canongies a Solsona i la Seu d´Urgell.

Un factor de la presència de bisbes valencians a diòcesis catalanes fou l´intent de la jerarquia de mitigar el «regionalisme» d´una part de la clerecia catalana. El 1892 d´havien establert les Bases de Manresa per a la Constitució Regional Catalana, es fundaven partits regionalistes i, fins i tot, el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, havia esdevingut un destacat representant del nacionalisme català. Els bisbes valencians compartien la llengua, però no l´ideari regionalista. Així, en l´època de Benlloch, també ocuparen seus episcopals catalans Juan José Laguarda Fenollera i Enrique Reig Casanova, de València, Luis Amigó Ferrer, de Massamagrell, i Francisco Muñoz Izquierdo, de Burjassot.

En tant que bisbe de la Seu d´Urgell, Benlloch era copríncep d´Andorra, junt al president de la República Francesa. El 28 de juny de 1914 fou assassinat l´arxiduc Francesc Ferran, la qual cosa desencadenà la Primera Guerra Mundial, amb un seguit de declaracions de guerra: Àustria-Hongria a Sèrbia; Alemanya a Rússia i França; el Regne Unit a Alemanya. En aquesta successió enfollida, la petita Andorra sembla que també declarà la guerra al bloc central (Àustria-Hongria, Alemanya i Itàlia), tot integrant-se en « l´Entente». Tres voluntaris andorrans marxaren al front (Hi ha un acudit d´Eugenio, en el qual Andorra declara la guerra a Estats Units; a la fi renuncien, en saber que s´oposen a cinc milions de soldats... perquè no tenen lloc per a tant de presoner!). Com que Espanya es mantingué neutral en la Primera Guerra mundial, en sentit estricte, només hi participà el bisbe copríncep. Quan el novembre de 1918 se signà l´armistici en un vagó de tren al bosc francés de Compiègne, Andorra no fou convidada. En no subscriure la pau, oficialment continuà en guerra amb Alemanya, fins que se signà la pau el 1939 o, segons altres, el 1958.

Juan Bautista Benlloch fou admirador de Teodor Llorente. Conservem una epístola seua d´abril de 1902 al pare de la Renaixença quan fou entronitzat com a bisbe de la Seu d´Urgell. Potser inspirat en Llorente, el bisbe composà poemes. Un d´ells, anomenat «El Gran Carlemany», fou musicat pel sacerdot i organista andorrà Enric Marfany Gosset, i s´adoptà el 1921 com a himne d´Andorra. Com a copríncep, el bisbe Benlloch millorà les comunicacions del petit Estat, afavorí el seu comerç i promogué el cadastre. En reconeixement, li feren un monument, posaren el seu nom a la plaça de l´església d´Andorra la Vella i, fins i tot, el 1963 emeteren unes monedes de plata de 25 i 50 diners amb l´efígie de Benlloch, la qual cosa, d´altra banda, no sembla molt adient a la pobresa evangèlica.

El gener de 1917, Benlloch fou nomenat arquebisbe de Burgos. El 1921 fou ascendit al cardenalat i, com a purpurat, participà al conclave que elegí Pius XI. A Burgos estant, fundà un Seminari de Missions, amb la perspectiva de nodrir sacerdots per a Llatinoamèrica. Amb aquesta orientació, Benlloch realitzà també, entre setembre del 1923 i gener del 1924, un llarg viatge per encàrrec del govern espanyol i del papat, en el qual visità Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Cuba. Abans de marxar al seu periple, realitzà a la catedral burgalesa, davant de la tomba del Cid, una convocatòria, en paraules d´Enrique Llovet, «a los caballeros de la Raza para una gran comunión de las gentes hispánicas». Cal fer esment d´una anècdota del viatge. Sembla que el cardenal coincidí al vaixell (el transatlàntic Reina Victòria) amb Margarita Ruíz de Lihory, una aristòcrata valenciana, marquesa de Villasante i baronesa d´Alcalalí, la vida de la qual donaria per a moltes «tafaneries» si no fóra perquè ja ha estat acuradament analitzada pel meu amic Cándido Polo al seu guardonat llibre «Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory» (Publicacions de la Universitat de València, 2010). També hi anava al vaixell Manuel Aznar Zubigaray (un periodista feixista, avi de José María Aznar). A l´article «Ficha de un perillán» (1955) del polític socialista Indalecio Prieto, dedicat al periodista Aznar, llegim: «En el mismo barco [que Aznar] viajaban el cardenal Benlloch y la baronesa de Alcahali [...] que tenía por capricho enamorar a altas personalidades, figurando en su relación de conquistas el ex sultán Haffid, varios generales y algunos escritores. [...] La baronesa, queriendo completar con un capelo cardenalicio su baraja amorosa, donde ya figuraba un fez imperial, se dedicó en el buque a ponerle los puntos al purpurado fiando en fama, quizá injusta, de escaso respeto al voto de castidad, más viendo que pinchaba en hueso, engatusó a Manuel Aznar». Sense comentaris. En aquell viatge, el cardenal organitzà una vetllada literària-musical, en la qual llegí unes quartetes seues dedicades a València, com ara: «Ramo de flores / pomo de esencia, / eso, señores, / eso es Valencia.»

Paradoxalment, el viatge del cardenal despertà les suspicàcies de l´Estat italià. Els dictadors Primo de Rivera i Mussolini pugnaven per hegemonitzar l´espai llatinoamericà i presentar-se com a règims catòlics modèlics, amb l´aquiescència de l´episcopat.

El febrer de 1926, durant una estada a Madrid, s´agreujà la diabetes que patia el cardenal Benlloch. Morí el 14 d´aquell mes i fou soterrat a la catedral de Burgos. El maig del 1931, les seues despulles foren traslladades a València i dipositades a la Basílica de la Mare de Déu. Fou la primera persona soterrada a la Basílica. El desembre del 2013 també s´hi dipositaren les restes mortals de l´arquebisbe Ricard Maria Carles Gordó.

Curiosament, només un dia després de la mort del cardenal Benlloch, començaren a Bellreguard les obres de construcció de l´escola del poble. El pressupost n´era de 41.448 pessetes, 25.000 de les quals les havia prestades Juan Cremades Gregori, l´amic íntim del cardenal, que havia estat recompensat amb una canongia a la catedral de Saragossa i que, com a secretari del purpurat valencià, sembla que havia pogut acumular un cert capital.