diumenge, 6 d’agost de 2017

El virrei bàvar de València

[Tafaneries valencianes, 6/8/2017, html ací, pdf ací altre pdf ací]

Joan (Johann) de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach (1493-1525) fou virrei de València durant els anys 1523-1525, pel seu matrimoni amb Germana ( Germaine) de Foix. Aquest governant efímer havia nascut a les 2 de la matinada del 9 de gener de 1493 al castell de Plassenburg, que domina la ciutat de Kulmbach, al nord de Baviera. Aquesta ciutat ara és coneguda també per la producció de cervesa i de «Bratwurst», aquella salsitxa que impròpiament anomenem «de Frankfurt», però que es menja torrada i no bollida com altres tipus de «Würste». Joan fou el fill de Frederic ( Friedrich) de Brandenburg-Ansbach i Bayreuth, anomenat el Vell, i de Sofia Jagiellonka de Polònia, filla del rei polonés Casimir IV. Frederic havia estat nomenat marcgraví de Brandenburg-Ansbach i també de Brandenburg-Kulmbach, i tenia al castell de Plassenburg la seua residència. Al context germànic, un marcgraví era un comte amb dominis fronteres, un marqués, en sentit literal. Frederic tingué set filles i deu fills, dels quals Joan fou el cinqué.

Quan només tenia 16 anys, Joan participà a la batalla d'Agnadello. A aquesta ciutat de la Llombardia, el 14 de maig de 1509, pugnaren les tropes de la Lliga de Cambrai contra les de la República de Venècia. La Lliga havia estat promoguda pel papa Juli II per minvar la influència dels venecians al nord d'Itàlia, i incloïa tropes de França, del Sacre Imperi Romanogermànic, de la Corona d'Aragó i del Ducat de Ferrara. La Lliga infligí una dura derrota als venecians i les tropes franceses ocuparen la Llombardia. Amb tot i això, cal dir que els pactes militars tingueren en aquells anys una geometria variable i, des del 1511, hi hagueren aliances en les quals França estigué enfrontada als regnes de Castella i Aragó.

En temps de la Lliga de Cambrai, la Corona d'Aragó estava encapçalada per Ferran el Catòlic, que, vidu d' Isabel de Castella, havia contret matrimoni el 1505 amb Germana de Foix, i amb la qual havia tingut un fill el 3 de maig de 1509, que va morir poc de temps després de nàixer.

El 1516 morí Ferran i Germana va sotmetre la seua autoritat al nou rei Carles I del Sacre Imperi Romanogermànic. Un any després, sembla que Germana donà a llum una xiqueta, que seria la primera filla de Carles. Aquesta filla, concebuda pel rei i la dona del seu avi, rebé el nom d' Isabel i fou tancada a un convent. A més, el «cèsar» Carles també va decidir sobre els futurs matrimonis de Germana (com també va fer amb els de Mencía de Mendoza, la marquesa del Sanet, vegeu la Tafaneria del 12/12/2016). Així fou Carles qui determinà que la vídua del rei Catòlic contraguera matrimoni amb Joan de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach. Aquell mateix any de 1516, Carles I va presidir a Brussel·les el XVIII capítol de l'Orde del Toisó d'Or que incorporà Joan entre els seus membres. Joan de Brandenburg, temps després, es va fer retratar per Lucas Cranach el Vell amb el collar característic de l'orde. El 1515 o potser abans ja havia estat pintat per Hans von Kulmbach (conegut com Hans Suess) en un dels vitralls de la finestra dels marcgravins de l'església del patró de Nuremberg, Sant Sinibald, on Joan apareix amb corona de llorer (per la victòria a Agnadello?), armadura i una llarga espasa.

El dijous 17 de juny de 1519, Joan i Germana (Germania, com es deia en el context alemany) contragueren matrimoni a Barcelona. Ell tenia 26 anys i ella entre tres i cinc més (molt menys que la diferència de més de 35 anys que hi havia entre ella i el seu primer marit, Ferran el Catòlic). El 1523, Joan i Germana es traslladaren a València perquè Carles I els hi nomemà virreis. L'11 de desembre de 1523, també dijous, la parella jurà el seu càrrec a la Catedral. Poc abans havien estat definitivament vençuts els agermanats. El març de 1522 moria executat Vicent Peris i el maig havia estat assassinat a Burjassot « l'Encobert», pels seus propis homes. Els nous virreis procediren a extingir els últims focus de resistència, realitzant sobretot confiscacions a les organitzacions gremials que havien donat suport a la revolta i ordenant possiblement alguna execució.

El 1524, Joan i Germana aportaren joies familiars i peces de vaixella d'or i plata per finançar les accions bèl·liques de Carles I, enfrontat ara amb els francesos pel control del nord d'Itàlia. Arran de la Batalla de Pavia (febrer de 1525), el rei Francesc I fou fet presoner per les tropes de Carles I i traslladat des de Nàpols a València, on arribà a la fi de juny del 1525, abans de continuar viatge cap a Madrid. L'humanista valencià Lluís Vives contemplà amb molta preocupació els fets i en deixà cartes i llibres sobre l'assumpte. Les pugnes entre els monarques cristians, quan hi havia la possibilitat d'una invasió turca, que de fet esdevingué poc temps després i arribà fins al setge de Viena, provocaren una gran preocupació entre erasmistes, com ara Vives. Així li ho expressà al seu amic Franciscus van Cranevelt: «¡Veus que l'Emperador [Carles] i Francesc [I, de França] no han pogut mantenir-se en regnes tan grans! Jo ara exclamaria més bé: amb què teniu prou, si Europa us és poca cosa?!» (18-25 de juliol de 1525).

El diumenge 5 de juliol del 1525, el virrei Joan morí. Tenia 37 anys. Quina en fou la causa? N'hi ha dues hipòtesis a l'estudi de Julius von Minutoli sobre la vida de Frederic, el marcgraví pare de Joan, publicat a Berlín el 1850 per l'editor Alexander Duncker (germà de Franz, el qual publicà en aquella època obres de Marx i Engels). En primer lloc, un possible enverinament, tal vegada promogut per la seua dona, Germana, ja que, com explica Minutoli basant-se en la documentació conservada al castell de Plassenburg, Joan tenia la intenció «d'enviar-la a Alemanya i sotmetre-la, durant algun temps, a una vigilància més estricta degut a la seua lleugeresa» (segona secció, p. 42). Lògicament, la «lleugeresa» no es referia al pes, sinó més bé a la moral. En segon lloc, Joan podia haver mort per una passada de pesta. Al llibre de Julius von Minutoli s'arreplega també un informe, amb data del 4 de juliol, signat per tres cavallers, Jorg von Wolhershausen, Joac von Thalheim i Barthasar Rabenstein, que pertanyien al marcgravinat de Brandenburg (ibid., 42-45). S'hi parla del viatge de Joan a Toledo (potser per acompanyar el seguici de Francesc I de França) i la seua tornada a València. Quan estava en una casa de posta, a tres jornadas de València, fou afectat d'unes «grans febres de pestilència». Per això, ordenà ràpidament el seu testament. L'emperador li oferí els seus metges. Però no pogueren salvar la vida del virrei de València. Fou soterrat al Convent de Jerusalem, que es trobava al raval de Sant Vicent. Per tant, en algun lloc entre el carrer del Convent de Jerusalem (abans dedicat a Luis Morote, vegeu la Tafaneria del 30/4/2017), el de Xàtiva i el de Sant Vicent, foren dipositades les restes del noble de Baviera. Seguint la voluntat de Carles I, Germana de Foix tornà a contraure matrimoni amb Ferran, el duc de Calàbria. Germana morí el 1538, després de fer testament i llegar un collar amb 133 perles a la seua filla Isabel.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Sagnies i sangoneres

[Tafaneries valencianes, 30/07/2017, html ací, pdf ací]

Els valencians i les valencianes hem tingut una certa afició per la sang, com ho demostra el gust per menjar botifarres o sang amb ceba, però també el recurs freqüent a practicar sagnies i emprar sangoneres, uns cucs xucla-sang molt populars. Recordeu el personatge de «Sangonera» de «Cañas y barro», que rebia aquest malnom per la seua capacitat d’absorbir alcohol i que Blasco Ibáñez fa morir, paradoxalment, d’una fartera de botifarres.

La «hirudoterapia», val a dir, la suposada curació amb sagnies i sangoneres, té una certa tradició en els llibres de medicina. A València, la célebre tipografia de Joan de Mey, publicà el 1559 un «Libro de la sangría artificial y cómo se ha de hazer, útil y provechoso a los Médicos y chirurgianos», obra d’Antonio Juan Villafranca, un metge i escriptor, que havia mort a València tres anys abans. Durant els segles XVIII i XIX, es reedità també a València el llibre «Doctrina moderna para los sangradores», escrit per Ricardo Lepreux, en el qual s’explicaven la «flebotomia», la «arteriotomia», l’ús de ventoses i sangoneres. La cinquena edició fou impresa per Ildefonso Mompié, el 1822. Per aquella mateixa època, François Broussais (1772-1838), un metge francés molt prestigiós en la primera meitat del segle XIX, proposà una concepció pseudomèdica, anomenada «antiflogística», segons la qual tota teràpia s’havia de reduir a dieta i sagnies. L’any 1819 va emprar cent mil sangoneres a la seua clínica. Les idees de Broussais tingueren molta difusió a França, on l’any 1824 s’arribaren a consumir més de 80 milions de sangoneres.

Potser al caliu d’aquest revifament francés, també a València proliferaren les teràpies sanguinolentes. El 1858 hi havia un gran comerç de venda de sangoneres al carrer de la Séquia Podrida (ara Maldonado). Es feia publicitat als diaris, anunciant que la botiga havia rebut sangoneres del llac de Bujalí, al desert africà (probablement es referia als salts de Bujalagi, a l’actual Uganda). En aquella època, cent sangoneres costaven entre 20 i 40 reals (és a dir, entre 5 i 10 pessetes). En definitiva, era una teràpia econòmica, perquè cada bestiola xucladora de sang no costava més que uns pocs cèntims. N’hi havia un altre comerç de sangoneres al carrer Sant Vicent, núm. 127, front al convent de Sant Gregori (que estava on ara és el teatre Olympia). Aquest establiment era propietat del metge José Chinesta i s’oferien sangoneres del Guadiana i africanes de les anomenades «octaculatas».

L’establiment disposava de practicants que les aplicaven gratuïtament. El doctor Chinesta també prestà serveis en la presó de Serrans, fins que, per alienació mental, abandonà la professió el 1882. També n’hi hagué un altre establiment al Tossal, que tingué diverses ubicacions front a la Bosseria. En aquella època negociaven amb sangoneres, a més dels establiments esmentats, Miguel Alabau, Tomás Giner i Ignacio Torrás, que també comerciava amb altres productes d’importació.

La sang estava relacionada amb moltes figures associades a la medicina. En «Una excursión médica a Valencia», redactada pel doctor Guitard el 1861, ell comenta que el diploma de sagnador és lliurat a tots els barbers i confia que prompte hi haja només una classe de mèdics.

El febrer de 1866, l’Hospital Provincial va traure a pública subhasta el subministrament de 13.500 sangoneres per a consum de la institució hospitalària. També les assegurances privades tenien servei de sagnadors i proveïdors de sangoneres. El 1880, el quadre mèdic de la Societat de Socors Mutus «El Taller», potser la més important de València en aquella època, comptava amb un metge sagnador, el doctor Juan Bautista Ots Portolés, que vivia al carrer de la Pelleria Vella (ara, dels Drets), número 6, baix. Fou fill de Juan Bautista Ots Cerdá (d’Albaida) i Leocriera Portolés González (de Sueca) i germà d’una altre doctor que ocupà plaça de metge 2n del Cos Municipal de Sanitat de València, anomenat José María. Un fill d’aquest, José María Ots Capdequí, arribà a catedràtic de dret de la Universitat de València. Juan Bautista, el sagnador, va desempenyar la seua responsabilitat més de vint anys, fins que va obtenir la plaça de metge titular de Benimodo. A aquest poble de la Ribera Alta, el doctor Ots animà també el Sindicat Agrícola «La Vidriola». El 1882, la plaça de sagnador de la Societat de Socors Mutus «El Taller» es va traure a concurs. Estava dotada amb una remuneració de 2.000 reals, és a dir, 500 pessetes a l’any. El juny del 1880, la premsa informava que Cayetano Martel havia estat nomenat «barber sagnador» de la Casa de la Beneficència, amb unes remuneracions de 456,5 pessetes anuals. El mateix any, el sagnador de Catarroja cobrava 255 pessetes anuals. El 1882, una plaça a Nules per atendre com a sagnador les famílies pobres tenia una remuneració de 100 pessetes anuals.

Les sangoneres per a la Societat de Socors Mutus esmentada les proporcionava Vicenta Oller, que vivia al carrer L’Estamenyeria Vella, 10, baix. Vicenta era vídua de Salvador Gay, també sagnador i comerciant del dipòsit de sangoneres que hi havia en aquella adreça, junt a la plaça de la Llotja, i on es podien comprar una varietat d’aquests cucs que xuclaven la sang: «Las hay africanas de todas clases, húngaras y del país. Se espenden desde medio real á real y medio, segun su clase y tamaño; debiendo advertir que las de á real y medio son muy superiores a las verdes de Bujali, siendo ya conocidas del público las pardas por su prontitud en prenderse y activas en chupar. El dueño del establecimiento pasa á domicilio de las personas que lo deseen, haciendo las aplicaciones gratis».

Les sangoneres s’empraven per a moltes malalties, fins i tot quan s’interrompia la menstruació o per curar hemorroides. De la popularitat de les pràctiques de sagnies i l’ús de sangoneres dóna raó també un fragment d’un article anònim, publicat en diversos periòdics espanyols el desembre del 1881, i on llegim: «También en España, y principalmente en ciertas comarcas, es una costumbre perfectamente arraigada el sangrarse por lo menos una vez al mes. En la huerta de Valencia, así lo hacen y muchas criadas al ajustarse para servir en una casa, ponen por condición, además de su salario, el importe de una sangría mensual».

Amb el canvi de segle, l’afició per sagnies i sangoneres va decaure. El doctor Juan López de Rego, un estudiós i divulgador de la història de la medicina, ho comenta ja com una cosa del passat en un article publicat el 1913: «Nuestros abuelos, que tenían especialísimas ideas sobre estos asuntos de la sangre, solían purgarse cuando llegaba la época de la poda. Tomaban durante el mes de febrero (primavera médica) cocimientos de sanguinaria y dulcamara, tintura de acónito, influsiones de saponarias, rabos de cerezas y otras pócimas, que gozaban, y aun gozan, de gran prestigio terapéutico para depurar y fluidificar la sangre. En algunos casos no vacilaban en aplicarse media docenita de sanguijuelas, y las personas con temperamento congestivo, como se decía entonces, hacíanse sangrar periódicamente en la última decena de marzo». Tanmateix, encara podem llegir en «La Correspondencia de Valencia» del 1928 que la Primera Guerra Mundial havia rehabilitat aquestes tècniques sanguinolentes. Referint-se a l’ús bèl·lic de gasos tòxics, l’article afirmava que «han sido muchos los casos de intoxicación por gases en que, gracias a ella [a la sagnia] se han salvado muchas vidas». No sabem la raó per la qual li podia anar bé perdre sang a un soldat amb els pulmons desfets pel gas clor.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Bales contra el governador

[Tafaneries valencianes, 16/07/2017, html ací, pdf ací]

El gener de 1921, el governador civil de València, Salvador Muñoz Pérez, fou tirotejat. Muñoz era un terratinent i advocat cordovés, nascut a Adamuz el 1876. Havia estat alcalde de Còrdova en dos períodes (1912-1913 i 1916-1917), abans de dirigir la Federació Patronal Agrària de Còrdova i ser promogut a governador civil de València pel govern d’Eduardo Dato. El dissabte 8 de gener de 1921, el governador i la seua dona, Adela Navas Delgado, assistiren per la vesprada al teatre Olympia, al carrer Sant Vicent. Aquells dies actuava la companyia d’Emilio Díaz i Antonia Plana (La Petenera), amb un programa doble que variava cada dia. El dissabte, les funcions eren en «benefici» de l’actriu, molt estimada pel públic valencià. A les sis de la vesprada es representava «Amores y amoríos», una comèdia en quatre actes de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, i a les deu menys quart «Alfonso XII, 13», de José Fernández del Villar. Salvador Muñoz i Adela Navas assistiren a la primera obra. A la fi del tercer acte, el governador va fer gest de marxar, però esperà fins a la fi. Quan l’obra finalitzà, a les nou de la nit, el governador i la seua dona foren els primers en abandonar el teatre.

Els hi estava esperant un landó, un carruatge de quatre rodes amb capota, tirat per dos cavalls, que els havia de dur al Palau del Temple. Conduïa el landó Rafael Tonda i el custodiaven dos guàrdies de seguretat en bicicleta, Luis Doñate, per la dreta, i Sebastián Orts Morell, per l’esquerra. En deixar el teatre, el carruatge marxà al trot, seguit pels ciclistes. Potser hagué de circular per l’esquerra del carrer Sant Vicent per avançar un tramvia de la línia 7, Russafa-Escorxador. En arribar a l’altura del carrer de la Llanterna, a l’esquerra de Sant Vicent, en una zona poc il·luminada on hi havia una fàbrica de xocolata, vàries persones començaren a disparar simultàniament al carruatge del governador. Els testimonis parlen d’uns trenta trets, que se sentiren com una traca o el crepitar d’una ametralladora. El conductor colpejà amb el fuet els cavalls i accelerà, encara que, segons algunes cròniques, el governador li demanava que s’aturara per enfrontar-se als agressors, mentre brandava una pistola «browning». Els pistolers fugiren pel carrer Llanterna i desaparegueren pels carrers Saluders o Ribalta. El conductor llançà al galop els cavalls i, en lloc d’anar per Peris y Valero (ara, carrer de la Pau), enfilà pel camí més recte i més laberíntic cap al Temple: la plaça de Caixers (que era la resta del carrer de Sant Vicent), la plaça de la Reina, el carrer del Mar, el d’Avellanes, la plaça de Mossen Milà i el carrer del mestre Chapí (ara, de l’Almirall). Per l’estretor dels carrers, la llança del carruatge es colpejà amb un cantó i s’esberlà; també s’hi va perdre la goma d’una roda. Al carruatge, que pertanyia a la cotxera de Salvador Regües Vives, trobaren quatre trets: dos junt a la porteta i altres dos en el seient anterior. El guàrdia Salvador Orts, de 27 anys, que marxava més a prop del carrer Llanterna, quedà a terra, amb dues ferides de bala als glutis i la fractura del fèmur dret. L’altre, Luis Doñate, perseguí els pistolers fins consumir les bales del tambor del revòlver. Una bala perduda d’aquest guàrdia ferí superficialment la cuixa del jove Francisco Carrión Parra, que es trobava a la porta de la seua casa, al carrer Llanterna, 26. Carrión probablement tornava després de la jornada com a dependent d’una papereria. També es ferí en una mà el guàrdia Antonio Hortelano Pérez quan traslladava el guàrdia ferit a l’hospital. Una bala dels atacants trencà un rètol de vidre i tres projectils més travessaren la porta metàl·lica de la botiga de mobles de Salvador Pascual que hi havia al carrer Sant Vicent, front al carrer Llanterna. Així mateix quedaren marques dels trets a la façana. També hi havia impactes a les portes i el vidre de l’aparador del comerç de teixits de José Gras Fatjó, conegut pel nom comercial de magatzems «El Rey Don Jaime», al carrer Sant Vicent, números 81-85, i l’antic carrer Rojas Clemente, 3. Quan passava per davant d’aquest magatzem, resultà ferit també Guillermo Zeppenffeld Rommel, el qual donava classes d’alemany al Centre Escolar i Mercantil, regentat pels jesuïtes, i, per als metges, a l’Institut Mèdic Valencià.

En arribar al Temple després de l’atac, la dona del governador patí una crisi nerviosa. Plorava pensant en el perill que hauria patit el fillet, Rafael, si els haguera acompanyat. Segons les cròniques, no parava de recomanar al seu home que deixaren la ciutat. L’alcalde Samper i altres autoritats acudiren a la delegació del Govern. L’endemà, el governador i la seua dona assistiren a una missa d’agraïment a la Basílica de la Mare de Déu; els hi acompanyava el governador militar, Gil Dolz, i la seua dona. A l’eixida del temple, el governador recompensà amb un bitllet de mil pessetes Rafael Tonda, el cotxer del landó; com que tenia dos fills, li digué «Mañana les pones en el banco una libreta de 500 pesetas a cada uno».

Deu dies després de l’atemptat, Salvador Muñoz estava a Madrid, entrevistant-se amb el president del govern i distints ministres. Declarà a la premsa que no havia dimitit, ni pensava fer-ho. Després, es traslladà a Còrdova i visità les seues possessions a Adamuz. El 22 de febrer, la premsa informava que el sindicalista José López Salvador, àlies «Tamajón», havia estat mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. El sargent José Correa Molina i altres dos guàrdia civils s’havien enfrontat a trets amb tres persones que, suposadament, tenien la pretensió de volar una torre de conducció elèctrica al Camí d’Albors. José López havia rebut dos trets mortals de necessitat. La Guàrdia Civil li atribuí, basant-se en confidències, la participació en l’atemptat al governador. La versió oficial, tanmateix, presentava alguns punts foscos: el sindicalista havia estat detés, després posat en llibertat i, mentre la seua família encara continuava buscant-lo, havia estat abatut pels guàrdia civils, amb un cartutx de dinamita a la butxaca. D’on l’havia tret si acabava d’eixir de presó? Es vivien dies de plom. El 8 de març morí Eduardo Dato, president del Govern, tirotejat des d’un sidecar.

El 13 de març foren detinguts els advocats Juan Bort, que havia estat alcalde de València, d’orientació republicana, i Pedro Vergara, per la relació amb l’atemptat. Foren empresonats a la Porta de Quart. Prestaren declaració i foren posats en llibertat. Encara que havia afirmat que no dimitiria, a principis d’abril ja s’havia procedit al relleu de Salvador Muñoz com a governador civil de València. Anys deprés, Muñoz participà activament en el colp d’Estat del 18 de juliol del 1936. El polític dretà José Calvo Sotelo, que també fou governador de València, ja havia recomanat que, quan es produïra la sublevació militar, fora nomenat alcalde de Còrdova. Així fou, des de la mateixa nit del 19 de juliol fins al 23 de setembre de 1936, quan, després de realitzar una aferrissada repressió amb nombrosos afusellaments, fou substituït, bé perquè els generals colpistes preferien militars bé perquè el general Varela havia detectat malversació de fons. Morí el 9 febrer de 1947.

El guardia de seguretat ferit, Sebastián Orts Morell, es retirà del servei com a membre del Cos de la Policia Armada i de Trànsit el setembre de 1952. El 1965 morí Francisco Carrión Parra, el jove ferit al carrer Llanterna. Salvador Regües, l’empresari dels carruatge del governador, i el seu germà, José María, regentaren durant anys un circ-teatre junt a l’antiga estació de ferrocarril (a la plaça d’Emilio Castelar), junt al qual es trobava la cotxera. Un net del propietari del landó fou Salvador Regües Gil, autor de la columna «Granotes» a Levante-EMV.

diumenge, 9 de juliol de 2017

El Túria, navegable

[Tafaneries valencianes, 09/07/2017, html ací, pdf ací i ací]





El primer projecte modern d'un port per a València fou fet el 1686 pel valencià Thomas Güelda. L'obra era necessària perquè set anys abans la ciutat havia obtés privilegi reial per comerciar amb altres regnes i només disposava d'un precari embarcador. Al remat, aquell projecte no fou realitzat, com tampoc ho fou un altre que Güelda havia concebut el 1676: fer un canal navegable entre el Grau i els voltants de València.


Penseu que en aquells anys estava construint-se el Canal Reial del Llenguadoc (que la Revolució Francesa anomenà del Migdia). Amb tot, aquests tipus d'obres hidràuliques es desenvoluparen molt durant la segona meitat del segle XVIII. El 1753 s'encetaren les obres del Canal de Castella i el 1770 les del Canal del Manzanares, dissenyat per Ramon Durán. Posteriorment començarien les obres de l'ambiciós canal, dissenyat per Carlos Lemaur, entre la Serra de Guadarrama i Sanlúcar de Barrameda (del qual només es feren 27 km) i el canal de Reus al port de Salou, obra de Juan Soler Fanega.

Potser la proliferació d'obres hidràuliques esmentada animà en Tomás de Barrachina Marzo una idea agosarada, que formulà el 1773: fer navegable el Túria entre Terol i València. En aquella època, Barrachina era regidor de Terol. Havia estat promogut a gentilhome junt amb el seu pare, Miguel, el 1753, i seria posteriorment regidor perpetu en l'última dècada del segle XVIII. Sembla que fou un home d'un tarannà just, perquè s'inhibí dels pleits on hi havia implicats altres persones amb cognom Barrachina, alguna vegada renuncià al seu sou i estava molt interessat en la història del seu poble, com ho demostra el fet que animà estudis sobre el moviment de les Comunitats a Aragó. Però, malgrat les virtuts del promotor i l'interés de la seua proposta, sembla que cap autoritat valenciana fou receptiva a la seua idea.

Setze anys després hi hagué un altre projecte de canal per tal d'unir València al mar. Probablement fou començat per Vicente Fornells, un arquitecte valencià que havia fet obres hidràuliques a Aranjuez. En morir, cap al 1780, el projecte seria continuat, sota les ordres de l'inquisidor de la ciutat Pedro Joaquín de Murcia, per Mauro Minguet, mestre d'obres de la ciutat de València, que fou un dels encarregats de donar notícia a les autoritats dels efectes que patí la ciutat pel terratrèmol del 1775. El projecte de canal de Fornells i Minguet, que fou informat per Francisco Benito Escuder i pel torrentí Vicente Guerau de Arellano Puchades, tampoc no progressà.

El maig del 1796, una Reial Ordre encarregava la redacció d'un altre projecte de canal navegable entre València i el Grau al capità de fragata i enginyer Joaquín Maximiliano de la Croix y Vidal.

Joaquín de la Croix va nàixer el 1759. Fou fill de José María la Croix, baró de la Bruère, un dels fundadors, junt amb Pascual Marín, del «Diario de Valencia», que va veure la llum el 1790 i que fou dirigit pel baró fins al 1801. Després, entre 1792 i 1808, José María la Croix fundà altres periòdics: «Diario Histórico y Político de Sevilla», «Correo de Cádiz», «Postillón», «Diario Mercantil de Cádiz» i «Correo de las Damas». El fill, Joaquín, va fer estudis de Química i Botànica a la Universitat. El 1776 ingressà a l'acadèmia de cavallers guardiamarines d'El Ferrol. Abans de fer el projecte del canal navegable valencià fou promogut a diversos graus seguint la carrera militar: alferes i tinent de fragata i alferes, tinent i capità de navili. També havia estat reconegut com a enginyer extraordinari i ordinari. El 1793 anà a Conca, per senyalar tales de fusta per a l'Armada, responsabilitat que tornaria a fer anys després a les serres de Granada. També va fer un informe sobre els boscos valencians i la manera d'extreure'n la fusta. Fou un gran defensor del bosc: «Sin bosques no puede haber marina de guerra ni mercantil, comercio, artes, fuentes, ríos, pureza y salubridad en los aires, ni perfecta y floreciente agricultura».

Potser en veure les possibilitats de transport fluvial dels troncs, Joaquín de la Croix albirà la possibilitat de fer navegable el Túria. Aquell mateix any ingressà en la Societat Econòmica d'Amics del País de València, on fou molt actiu en fer informes sobre diverses millores fins el 1802. Per aquella època va contraure matrimoni amb María Rita Gómez Cantero. El febrer del 1794 assolí el grau d'enginyer segon i capità de fragata i a partir del 1796 es capficà en el projecte de canal navegable entre València i el Grau.

Per a Joaquín de la Croix, hi havia avantatges evidents en el canal. El fet que les mercaderies es carregaven o es descarregaven al Grau i hagueren de transportar-se fins a la ciutat suposava una despesa afegida: un vaixell amb un parell de mariners podia transportar 300 lliures de mercaderies, mentre que un carro amb dos arriers no en podia portar més de 30 lliures. Una estimació de la Reial Societat calculava que, per a l'any 1776, les despeses de transport en un any havien pujat a 2.477 reals de billó. Un exemple de l'estalvi estava en el transport de blat. El 1789, dos terceres parts del blat importat havia arribat a València per via marítima; si es disposara d'un canal, l'estalvi hauria estat de 5.000 pesos valencians, només en aquesta mercaderia. Pel que fa al transport de persones, una tartana podia allotjar, com a molt, 12 persones, mentre que un vaixell en transportava fins a 60.

El recorregut del canal previst per Joaquín de la Croix partia de la part exterior de la Porta de la Mar, prop de la Duana, allò que coneguem ara com el Pla del Remei (carrer Navarro Reverter). S'hi trobaria la primera drassana i un llac artificial per facilitar el moviment de les naus. A l'altura de Montolivet, l'enginyer havia previst una pressa, que permetria que el canal es creuara amb el riu. Un poc més endavant, on hi havia el Camí Nou al Grau, l'enginyer havia previst una segona drassana. Es trobaria prop de la partida de Penya-roja, on, dècades després, es construí una petita ermita, imperceptible ara entre les construccions de l'avinguda de França. Des d'ací fins a la mar, el canal navegable comptaria amb una sèrie de rescloses.

L'enginyer havia fet mesuraments del cabal del Túria des de l'any 1793 i afirmava que, si es construïa una pressa, n'hi havia suficient per controlar la velocitat del riu i proporcionar cabal al canal navegable. Però també podrien afegir-se aigües de la séquia de Mestalla, que després de moure els molins de Pilars (a l'Albereda) i de Penya-roja, no tenien ús per a l'horta. Cas de sequera, també podrien emprar-se extraordinàriament les aigües provinents del molí de Morera, que es trobava en entre la Porta de la Mar i la de Russafa. El febrer de 1767, en contra de l'ajuntament, l'intendent general i corregidor autoritzà Vicente Morera per obrir un molí de farina extramurs. El molí tingué altres propietaris, com ara Vicenta Morera Dodero (suposem que filla de l'anterior), Josefa Roca i Eduardo Oroval, que l'enderrocà per construir el «Palauet Oroval». També s'afegirien aigües des del «roll» o séquia coberta de Sant Doménec. Aquesta séquia és la que explica l'elevació del claustre del convent, on ara està Capitania General. També hi haurien aportacions d'aigua des del «vall» a Montolivet. Amb aquests cabals i en temporades humides, l'enginyer calculava que fins i tot navilis grans, com els llaguts, podrien remuntar el canal fins a la ciutat.

Joaquín de la Croix completà una magnífica carrera militar. Arribà a brigadier de l'Armada, cap d'Esquadra i mariscal de camp. També fou comandant general interí dels Enginyers de la Marina. Morí el 1836, sense aconseguir fer navegable el Túria.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Els consumers i els matuters dels fielats

[Tafaneries valencianes, 02/07/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]


Fins fa uns cinquanta anys, els accessos a València estaven marcats per fielats o burots, petites dependències on eren sotmeses a control les mercaderies que havien de pagar una taxa per ser introduïdes a la ciutat. En realitat, el fet de disposar d’aquest tipus de duanes on es cobraven impostos és antic, es remunta a les «alcabales» àrabs (paraula relacionada, tal vegada, amb les «càbales» dels jueus). Probablement, aquest control estiga a l’origen dels topònims la «Xerea», derivat de l’àrab «Bab al Xaria», la «Porta de la Llei», que tindria a veure amb el control de les mercaderies que anaven o tornaven del Grau pel carrer del Mar, i el «Contrast», que indicaria, com em va explicar l’investigador Rafel Sena, el lloc on es controlarien o «contrastarien» les mercaderies pel camí de Russafa. Més modernament hi hagueren els fielats. Amb el temps se’n feren unes vint oficines fixes, on es cobraven els drets d’entrada dels articles que llauradors o viatgers volien introduir a la ciutat. Es trobaven, per exemple, a l’Escorxador, a la Porta de Quart, a l’antiga de Sant Josep o la Petxina, al Pla de la Saïdia, a la Porta de Serrans, al pont del Mar, a Russafa, a Sant Pau, al carrer Jesús, a Sant Vicent Extramurs, és a dir, al camí ral de Madrid, prop de la Creu Coberta, a Orriols, tot just a la cruïlla de les avingudes Doctor Peset Aleixandre, Primat Reig i Constitució, i els carrers Sagunt i Sant Domènec Savio (un indret anomenat popularment «el fielat»), al carrer Conca, junt a l’antiga via del ferrocarril, al de Colom i a l’eixida de les estacions de tren: a l’antiga del Nord (de la companyia Caminos de Hierro del Norte de España), que estava a l’actual plaça de l’Ajuntament, a la de Castelló de la Ribera, a l’estació d’Aragó, de la qual es conserven les dues torres que funcionaren com a fielats i bàscules municipals, i la nova estació del Nord, que enguany fa un segle d’existència i que potser hauria de rebatejar-se, aprofitant l’avinentesa, com a «Estació de València», i llevar-li la seua antiga denominació. També n’hi hagueren llocs de control menys importants a carreteres i camins, anomenats «registres». En algun temps, la premsa informava fins i tot de les quantitats econòmiques arreplegades per les taxes, allò que també s’anomenava «drets de portes».

Els fielats estaven atesos per uns empleats d’una companyia arrendatària, anomenats «consumers» o «burots», com el nom de la dependència mateixa, paraula que potser derive del francés «bureau», però també, com indica el diccionari d’Alcover i Moll, del significat de «burot» com a «persona indiscreta, que xerra massa o obra apressadament» (allò que en castellà diuen «botarate»). Els enemics naturals dels consumers eren els «matuters», val a dir, aquelles persones que es dedicaven a passar mercaderies «de matuta», és a dir, a introduir la «matuta» sense pagar les taxes. A les dependències dels fielats també hi havia freqüentment guàrdies municipals, veterinaris de servei, per controlar la salut del bestiar, i una «matrona», una agent per escorcollar les dones, i que va resultar necessària quan, per exemple, dues monges intentaren introduir de matuta oli i botifarres el setembre de 1903 pel fielat de Serrans. Curiosament, el mateix mes, el frare Luis Pérez intentà introduir subreptíciament una llonganissa d’un quilo i una ampolla de Xerés per la Glorieta. També es detectaven de vegades bicicletes o carruatges amb dipòsits d’alcohol clandestins.

Les fràgils casetes dels fielats construïdes de fusta eren freqüentment objecte de la ira popular. En les revoltes de juliol de 1899, unes cent persones envoltaren el fielat de la Petxina, ruixaren de petroli la caseta i li calaren foc. També es cremaren tres casetes i una bàscula el gener de 1904. L’enfrontament entre consumers i matuters podia provocar incidents. Per exemple, el novembre de 1881, l’alcalde de València s’entrevistà amb el governador civil per demanar-li protecció per al fielat d’Orriols, que els matuters amenaçaven amb calar-li foc. De vegades, els agents eren agredits per matuters, freqüentment carreters irats; altres vegades, aquells que portaven mercaderies eren víctimes dels punxons dels consumers, que no dubtaven a brandar els revòlvers. La premsa arreplegava periòdicament denúncies d’abusos: persones obligades a guardar llargues cues o a ser objecte d’escorcolls amb poca cura, com els que es practicaven al tramvia que arribava per l’Albereda o als de la línia de Catarroja, que eren controlats al fielat de la Creu Coberta. L’agost de 1906, una llauradora de Rafelbunyol va veure com els consumers del fielat del carrer Sagunt introduïen els punxos per una cistella de bresquilles que havia de dur a la ciutat i llançaven a perdre les fruites, tot perquè no volgué donar-les a tastar als consumers. Un mes després un home gran fou apallissat al mateix fielat. L’alcalde, José Sanchis Bergón, semblava disposat a aturar els excesos. Convocà reunions, però foren inútils, també per l’augment de la conflictivitat laboral. Quasi coincidint amb la incorporació del nou alcalde, Miguel Paredes García, els consumers declararen una vaga. El 22 de gener de 1907 hi hagueren conflictes. A l’Estació del Nord actuà el piquet. Una crònica relata: «A la llegada de los trenes, una comisión daba cuenta de lo que ocurría á los ordinarios y pasajeros que traian géneros sujetos al impuesto de consumos. La noticia, como es natural, era recibida por los viajeros con gran júbilo y algazara, presentando un efecto de cinta cinematográfica el desfile apresurado que hacían por los diferentes huecos de la estación». Cal recordar que, al cinema primitiu, com que la velocitat del projector generalment era més ràpida que aquella amb la qual el «cameràman» havia rodat el manubri de la càmera, els personatges apareixien accelerats. En total, es destruïren quaranta-quatre casetes. Per resoldre el conflicte, es constituí una comissió d’arbitratge. El dia 23 continuaren els enfrontaments i foren detingudes quatre persones: Manuel Granero Granero, Pedro Eseberri Contini, José Martínez Badía i Mariano Valero Martínez. Els tres primers pertanyien a la comissió d’arbitratge, en representació dels vigilants de consums. Les mobilitzacions es mantingueren alguns dies més i els disturbis arribaren a la premsa estrangera. La revista «Caras y caretas» de Buenos Aires informà del conflicte i publicà tres fotografies, una amb el peu: «El público, en el Puente del Mar, aplaudiendo a los introductores de matute». Cal dir que l’esmentat Manuel Granero Granero fou el pare de Manuel Granero Valls, que, quan el conflicte dels fielats, era un xiquet de quatre anys, però que, amb el temps, arribaria a ser un dels toreros valencians més importants. Com se sap, fou mort per «Pocapena» el maig del 1922. Per les revoltes i els indicidents, el govern de Canalejas suprimí l’impost de consums, que fou reintroduït posteriorment i es mantingué fins el 1963, aproximadament, quan fou definitivament retirat. Amb la desaparició dels fielats, s’extingiren aquells consumers i matuters.



diumenge, 18 de juny de 2017

Un fulletó a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, hmtl ací, jpg ací, pdf ací]


A la València dels cinc-cents hi hagué un pleit sobre la baronia de Riba-roja que donaria per a un llarg fulletó televisiu. És la història de l'àvia Beatriu, les seues filles (de pares distints) Joana i Hipòlita i les filles d'aquestes, Beatriu i Estefania, respectivament. I dels conflictes que hi hagué entre elles. Hem d'anar a pams, perquè la història, com passa en els bons fulletons, és una mica embolicada.

Beatriu de Montcada i Vilaragut (que anomenarem l'àvia Beatriu) va contraure matrimoni amb Bernat de Requesens i Montcada, virrei de Sicília. Tingueren una filla, Joana Mateua de Requesens i de Montcada (abreviarem: Joana). En morir Bernat, l'àvia Beatriu es va tornar a casar amb Joan Roís de Liori, a la família del qual pertanyia la baronia de Riba-roja. L'àvia Beatriu emprà l'herència que la seua filla Joana havia rebut del seu pare Bernat en les capitulacions del seu segon matrimoni, per comprar la baronia als Roís de Liori. La baronia passà així dels Roís de Liori a Beatriu l'àvia. Com aquesta, però, havia emprat l'herència de la filla Joana, amb la qual no mantingué bones relacions, temps després aquesta i el seu primer home, Galceran de Requesens, pugnaren amb l'àvia Beatriu i aconseguiren que els venguera la baronia de Riba-roja. En morir Galceran, Joana va contraure matrimoni amb Lluís Margarit de Requesens. Així doncs, la baronia passà a Joana (la filla de l'avia Beatriu) i el seu segon home, Lluís. Aquests tingueren una filla, Beatriu Margarit de Requesens (abreviarem: Beatriu la jove).

L'octubre de 1520, Joana va fer testament a València. Hi establí una clàusula peculiar. Si la seua filla Beatriu (la jove) tenia fills legítims, aleshores heretaria les seues propietats; si no en tenia, els seus béns haurien de ser repartits equitativament entre un nebot, anomenat també Bernat, i la seua germanastra Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (abreviarem: Hipòlita).

Ara parlarem de l'altra branca. Aquesta Hipòlita era filla de Beatriu l'àvia i del seu segon marit ja esmentat, Joan Roís de Liori, el de la família Roís de Liori que posseïen tradicionalment la baronia de Riba-roja. El 1501, Hipòlita va contraure matrimoni amb Lluís de Requesens Joan de Soler, governador general de Catalunya. Tingué un fill que morí prompte, Gaspar, i una filla, Estefania de Requesens. Hipòlita quedà vídua per segona vegada el 1509, i es dedicà a administrar les seues propietats des del seu comtat de Palamós. La filla, Estefania, va contraure matrimoni amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, camarlenc i capità de la guàrdia del rei Carles i preceptor del seu fill Felip, amb el temps Felip II, del qual esdevingué el 1539 majordom major. Aquest Juan de Zúñiga era cosí germà de Mencía de Mendoza, la virreina de València de la qual ja hem parlat ací (vegeu Tafaneria de l'11/12/2016), la qual, en morir sense fills, deixà hereus els seus descendents, és a dir, Estefania i els seus fills. Així doncs, mare i filla, Hipòlita i Estefania, ocuparen llocs molt notables gràcies als seus matrimonis. També mantingueren una abundant correspondència. N'hem conservat 870 cartes, que el 2003 foren editades per Laia de Ahumada i publicades per la Universitat de València ( Max Cahner n'havia publicat algunes el 1978). En resum, tenim cinc dones: l'àvia Beatriu, les seues filles, de pares distints, Joana i Hipòlita, i les filles d'aquestes, Beatriu la jove i Estefania, respectivament, disputant-se la baronia de Riba-roja.

A més d'establir la peculiar clàusula testamentària, Joana també ordenà que la seua filla Beatriu (la jove) havia d'estar reclosa, fins que contraguera matrimoni, al convent dominic de Santa Caterina de Siena a València. Aquest cenobi havia estat fundat el 1491 i es trobava on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla (també aparegué en la tafaneria de fa un parell de setmanes a propòsit de sant Lluís Bertran). Joana li tenia molta devoció al convent. Allà havia estat soterrada l'àvia Beatriu i allà volia ser soterrada ella mateixa. Seguint les ordres de la seua mare, Beatriu ingressà al convent el divendres 5 d'agost de 1521. Aleshores, Hipòlita i la seua filla trobaren una oportunitat d'enriquiment en què Beatriu no deixara el convent. I ho intentaren, com acredita la correspondència entre elles. Si Beatriu professava de monja dominica, la baronia passava a Hipòlita i al nebot Bernat de Requesens (que estava a Sicília). Potser coaccionada per les religioses, Beatriu decidí fer-se monja. Fins i tot, també les dominiques tenien pretensions sobre la baronia de Riba-roja, en considerar-la una dot per l'ingrés de Beatriu en l'orde dels predicadors. Temps després, però, Beatriu es penedí i volgué abandonar l'orde, la qual cosa llançava a perdre les pretensions d'Hipòlita i de les monges. Mentre Beatriu intentava que la dispensaren dels vots i mantenia un comportament poc devot, les monges la retenien i Hipòlita reclamava que la traslladaren a un altre convent d'observança més estricta perquè, al de Santa Caterina, Beatriu gaudia de privilegis com anar amb els seus vestits o disposar d'una serventa.

Hipòlita, que es feia dir «la trista comtessa de Palamós», es traslladà a València el 1534 i prengué possessió de la baronia de Riba-roja. A la ciutat estigué fins el 1538, quan tornà a les seues propietats catalanes, encara que mantingué cura del pleit. Mentrestant, Estefania movia fils a la cort per mitjà del seu home. Per exemple, el 2/1/1535, li escriu a sa mare que l'emperador Carles li ha dit al seu marit Juan: «Ved qué puedo yo hazer, y si son menester más cartas para el duque [de Calàbria, virrei a València], o inquisidor [general]; hazedlas hacer que yo las firmaré». De tota manera, Beatriu també tenia suports entre importants famílies valencianes, com ara els Mascó i els Cardona. I els frares, adverteix Estefania en l'epístola de 31/1/1535, «es giren a tots vents». El que Estefania desitjava, en definitiva, és que Beatriu es comportés com «pròpia filla» d'Hipòlita, i així, «en aquest compte la tendrem tots» (15/1/1535). Però no ho va fer.

Beatriu demanà dispensa dels vots per casar-se precisament amb un membre de la família Cardona: Joan de Cardona, fill d' Alfons de Cardona, almirall d'Aragó i baró de Guadalest. Tant l'almirall com el lloctinent, el duc de Calàbria, donaven suport a Beatriu. Per això, per canviar el seu parer, havia de remetre-li cartes l'emperador, com hem vist.

L'estiu de 1534, Llàtzer de Margarit escalà la tàpia del convent de Santa Caterina per endur-se Beatriu, però no ho aconseguí. Per embolicar-ho més, Llàtzer era cosí germà de Beatriu, per part de pare, però també cosí germà d'Estefania, per part de mare. Per la qual cosa no sabem ben bé si volia alliberar-la, com sembla, o segrestar-la. El virrei no prengué mesures contra Llàtzer, però potser Beatriu sí que fou traslladada a un cenobi més rigorós. Finalment, Beatriu pogué deixar el convent i contraure matrimoni amb Gabriel de Rojas, emparentat amb els marquesos de Dénia. Aleshores encetà un procés per recuperar no només la baronia de Riba-roja, sinó també les rendes que s'havien produït mentre estava en possessió d'Hipòlita. Guanyà el pleit, el que significà una pèrdua de patrimoni de la família d'Estefania.

Després de l'estada a València, Hipòlita tornà a Catalunya, on portà cura de les seues propietats, continuà amb el pleit i posà en marxa un enginy per cardar les fibres tèxtils, que va fer construir a un mestre de Segòvia i que provaren a Barcelona i Martorell. Als últims anys de la seua vida anà a viure a Madrid, amb la seua filla Estefania, que va quedar vídua el 1545. Un any després morí Hipòlita i Estefania el 1549. Beatriu encara visqué uns anys més. L'últim document que porta la seua signatura està datat el 1552. Tot un fulletó.

divendres, 16 de juny de 2017

Formació de Persones Adultes

[Opinió, 16/06/2017, html ací, pdf ací]


L’article 10.2 de la Constitució Espanyola estableix que els drets fonamentals s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 26.1 d’aquesta Declaració proclama, entre altres coses, que «la instrucció elemental serà obligatòria». La legislació espanyola identifica la instrucció elemental amb l’Educació Secundària Obligatòria, que té, per això, aquest caràcter preceptiu. Una persona adulta que no dispose d’aquesta instrucció senzillament té vulnerat un dret fonamental.

¿Quantes persones no tenen aquesta instrucció elemental entre nosaltres i, per tant, tenen vulnerat el seu dret a l’educació? Al País Valencià, segons l’última Enquesta de Població Activa, 185.000 dones i 116.000 homes majors de 16 anys no disposen de l’equivalent de la instrucció elemental, que és la certificació de l’Educació Secundària Obligatòria. En total, poc més de 300.000 persones. No hi ha cap altre problema educatiu que afecte més persones al nostre país de manera més significativa. Malgrat això, la inversió pública que es destina a formació de persones adultes no arriba a l’1% del pressupost educatiu, un bandejament que és habitual en totes les comunitats autònomes i en els pressuposts ministerials. Però a més, hi ha evidència estadística que els països europeus que invertixen més en aprenentatge al llarg de tota la vida també obtenen millors rendiments educatius, pel que fa als ensenyaments reglats (tal i com es mesuren, per exemple, en les proves PISA).

Al principi d’aquest curs, més de 500 persones es matricularen a l’Escola de Formació de Persones Adultes Vicent Ventura però no han pogut rebre els ensenyaments no només desitjats sinó als quals tenien dret. L’Escola Vicent Ventura és una entitat promoguda pel sindicat Comissions Obreres, que durant més de vint anys ha realitzat una tasca formativa paradigmàtica, ha afavorit la integració de persones immigrants o en situacions desafavorides i ha oferit una orientació personal i laboral.

Els successius governs del Partit Popular no havien resol certs desajusts normatius del funcionament de l’escola, requisits merament formals. A principi de curs, aquesta inacció obligà les noves autoritats de l’Avinguda de Campanar a no actualitzar el seu conveni de funcionament fins resoldre els desajusts. Encara que ara el curs ja està pròxim a la seua conclusió, caldria resoldre la situació el més prompte possible. Accelerar els tràmits escaients permetrà disposar d’una eina més (i no precisament d’eficàcia menor) en la lluita contra aquella vulneració de drets que afecta més de 300 mil persones al País Valencià. També en la formació de persones adultes, tota pedra fa paret; millor dit, satisfà un dret vulnerat.


diumenge, 11 de juny de 2017

La terrible Brigada Político-Social a València

[Tafaneries valencianes, 11/06/2017, html ací, jpg ací,  pdf ací]



Durant els últims anys de la Dictadura, l’anomenada «Brigada Político-Social» (BPS) de la policia es caracteritzà per la seua violència i per la practicà de tortures, entre molts altres, a Antonio Palomares, que resistí uns maltractaments que li causaren lesions cròniques, o a un nombrós grup d’estudiants universitaris detinguts el maig del 1971. Malgrat això, els membres de la BPS foren freqüentment ascendits. Les actuacions de la BPS han estat estudiades per Benito Sanz i Lucas Martín, dels quals prenem algunes informacions.
Durant molts anys, la BPS valenciana fou dirigida per Antonio Cano González, un policia que començà la seua carrera abans de la Guerra Civil. Fou guardonat per la seua participació en la repressió dels moviments vaguístics del 1934 i també per la seua actuació a Barcelona, des d’on s’incorporà a València el 1956. Vivia molt a prop de la comissaria central. Als anys 60-70, quan la BPS fou molt activa en reprimir els moviments democratitzadors, en formava part també Florencio Rubio Aguilar, que morí el 1971, i Manuel Mancebo Conde, que arribà a la nostra ciutat a principis dels anys cinquanta, procedent de Madrid, encara que d’origen segovià. Durant els estius, Mancebo formava part de la guàrdia personal de Franco en les seues vacances a Sant Sebastià. Visqué a Benicalap. Tingué una família molt nombrosa i morí el 1986. També formà part de la BPS valenciana José de Oleza Zaforteza. El 1960 rebé la medalla al mèrit policial en un acte presidit per la dona de Franco. I això, encara que sembla que el seu germà fou executat durant la guerra pels franquistes. Mancebo i Oleza foren denunciats com a pressumptes torturadors, com també ho fou Jacinto López Acosta, que, temps després, fou promogut a president de les corregudes de bous de la Plaça de València fins abril de 1989.

L’afició als bous era compartida per bona part dels membres de la BPS. Aquest fou el cas de, per exemple, Félix Crespo Castillo, procedent de Conca i d’origen humil. Crespo va desenvolupar bona part de la seua trajectòria policial a València. Era un habitual del «burladero» del delegat governatiu de les places de València i Benidorm. Morí el juliol del 2007 i al seu soterrament assistí l’alcaldessa de València, Rita Barberá, per la rellevància política del seu fill. Era molt amic d’altres membres de la BPS, també assenyalats com a pressumptes torturadors, com ara Gerardo Almenar Rojo, Julián Lucas García o l’esmentat Jacinto López.

El pas per la BPS valenciana permeté a alguns membres particularment cruels ascendir en l’escalafó. Aquest fou el cas de Manuel Ballesteros García i Benjamín Solsona Cortés, que passaren pel País Basc en els temps de la «guerra bruta» contra el terrorisme. Ballesteros era conegut per la brutalitat que aplicava als detinguts del moviment sindical o estudiantil, com ara als meus col·legues Pere Beneyto i José Luis Monzón, actualment professors de la Universitat de València. Després del seu pas per la BPS de València, que encapçalà a partir del 1973, Ballesteros fou promogut a comissari en cap de Sant Sebastià (1974-76), Bilbao (1977-79) i, posteriorment, fou designat director de la Comissaria General d’Informació. Va dimitir quan un jutge decretà presó preventiva a cinc policies que havien torturat fins la mort al jove Joseba Arregi Izagirre, el febrer de 1981. Ballesteros també fou condemnat per afavorir tres terroristes de l’anomenat Batallón Vasco Español (l’antecedent dels GAL), encara que el Suprem l’absolgué. Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat amb el primer govern socialista, li donà responsabilitats en la lluita antiterrorista. Vera també fou posteriorment condemnat a presó en relació als GAL. Ballesteros morí el 2008.

A Benjamín Solsona també el pas per la BPS valenciana li serví per ascendir en la seua carrera. Fou comissari en cap a Màlaga i, després de passar per Sant Sebastià, cap superior de la policia a Bilbao (1980-82) i a les Illes Balears (fins el 1988). Sobre ell fou dictada una ordre internacional de detenció pels seus antecedents com a torturador. Segons algunes fonts (que no hem pogut confirmar), a les seues ordres estigué a la policia valenciana Antonio Moreno Piquer, que actuaria d’infiltrat en el moviment universitari i que fou cèlebre per referir-se públicament als estudiants de secundària com «l’enemic» en les jornades de la Primavera Valenciana. Poc temps després d’aquells dies d’excesos policials, Moreno també fou ascendit a comissari principal pel ministre Jorge Fernández Díaz.

També fou membre de la BPS Pedro Roncales Pérez, el qual, quan formava part del grup adscrit a l’Audiència Territorial de València, fou objecte d’un expedient per participar il·legalment en el negoci de les màquines de monedes. L’octubre de 1986, un jutge valencià descobrí casualment que hi havia un grup de policies implicats en l’explotació de màquines escurabutxaques. El propietari d’un club de cambreres tancat per ordre judicial demanà autorització al jutge per retirar del seu local unes màquines d’aquest tipus. El jutge tingué curiositat per averiguar quines persones eren els socis del propietari del local en l’explotació de les màquines i descobrí que eren el subcomissari Pedro Roncales, i els inspectors Manuel Amadeo Abonjo Blanco i Ángel Ventimilla. Així mateix aparegué relacionat amb les investigacions el subcomissari Miguel Herrero, també adscrit a l’Audiència valenciana, que fou investigat pel delicte de suborn. L’esmentat Amadeo Abonjo, que havia estat destinat abans al País Basc, fou condemnat el març del 1984 a 10 mesos de presó, amb la pena accessòria de 10 anys d’inhabilitació per l’Audiència Provincial de Bilbao, per considerar-lo partícep de les tortures comeses contra el dirigent sindical Xabier Onaindía Ribera, sentència que fou ratificada pel Tribunal Suprem el 1985. Temps després, la premsa denuncià que, malgrat la ratificació, la inhabilitació no s’acomplí ni en el cas d’Abonjo, destinat a València, ni en el de l’altre policia condemnat, Miguel Ángel Gabino Balbuena. En novembre del 1986 hi hagué una pregunta parlamentària sobre el tema i el ministre José Barrionuevo Peña argumentà certs tecnicismes per l’incompliment de la inhabilitació. Barrionuevo també fou condemnat pel Suprem per un cas relacionat amb els GAL i indultat pel govern. Abonjo es relacionà posteriorment amb empreses de seguretat privada.

Els problemes de l’antic membre de la BPS Pedro Roncales amb la justícia no finalitzaren amb el cas de les màquines escurabutxaques. També fou condemnat per l’Audiència Provincial de València, en abril del 1992, a sis anys i un dia de presó major per un delicte de fallida fraudulenta, amb les penes accessòries de suspensió de càrrec públic i del dret de sufragi. Afortunadament per a ell, el consell de ministres del 23 de desembre de 1994 deliberà atorgar-li un indult, a proposta del ministre de Justícia, Juan Alberto Belloch Julbe, i el mateix dia el signà el rei. Cal recordar que en aquella època Belloch era un superministre, ja que ostentava també la cartera d’Interior, i que estava negociant amb Luis Roldan la seua entrega a la policia espanyola, que esdevingué dos mesos després.

També passaren per la BPS de València i foren assenyalats en la premsa clandestina per cometre pressumptament delictes de tortura: Adolfo Alonso Ariza, Luis Ávila Barbero, Emilio Barranquero de la Salud, Ángel Castellanos Domínguez, que morí el 1997, Arturo Lacave Sandua, Francisco Revelles (o Rivelles) Martín, Mariano Sánchez Martínez i Alfredo Torres Vielba. També Manuel Berenguer Cid (que ja fou comentada en la Tafaneria del 24/4/2016), perquè era net d’un bibliòfil valencianista i fill del metge que descobrí Pilar Prades, l’enverinadora de València.


(El text en negreta no aparegué en l'edició del dia 11, sinó en una nota de correcció del dia 18)

diumenge, 4 de juny de 2017

Lluís Bertran, el sant que també tenia deutes

[Tafaneries valencianes, 04/06/2017, html ací, pdf ací]



Hem conservat una carta, escrita en valencià, de Sant Lluís Bertran a sa mare, on li demana que li pague un deute seu de vint lliures. Aquest text fou copiat per un frare dominic, estudiós de la història de l'orde dels predicadors, Nicolau Figueres, al final d'un manuscrit d'un altre frare, Jaume Falcó (1565-1641), en el qual composà una història del convent de predicadors de València. Figueres també va portar cura de l'edició d'obres d'altre dominic valencià ben conegut: Sant Vicent Ferrer. L'epístola esmentada de Lluís Bertran fou editada el 1961 per Lluís B. Lluch i reeditada el 1978 per Max Cahner.

Lluís Bertran fou el fill major del notari Joan Lluís Bertran i de Joana Àngela Eixarc, que tingueren altres huit fills i filles. Lluís fou el major. Va nàixer a València, el 1526, a la casa que encara es conserva a la plaça que du el nom del sant. El 1544 ingressà en el convent de l'orde dominica de l'actual plaça de Tetuan, quan hi era prior Joan Micó. L'anterior prior, Amador Espí, nascut a Llutxent, i el provincial de l'orde dels predicadors Domingo de Cordova de Montemayor, havien mort deu anys abans, quan tornaven de visitar el convent femení de Santa Caterina de Siena (on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla), ganivetats per dos frares exclaustrats per la reforma que aquests havien promogut.

El 1547, Bertran fou ordenat sacerdot i nomenat mestre de novicis en el mateix convent, una responsabilitat important perquè s'hi formaven els frares de la província d'Aragó de l'orde dels predicadors. Amb tot, Bertran volgué fer estudis a Salamanca per esdevenir mestre d'estudiants, però es conta que, en arribar a Villaescusa de Haro (Conca), un altre frare el dissuadí, i retornà a València.

El 1557 fou nomenat vicari del convent de Santa Anna, prop d'Albaida. Se li atribueix un miracle quan un comte d'Albaida, enfurismat pels seus sermons, li disparà un tret; el frare convertí l'arma en un crucifix. Potser per aquest enfrontament seu amb la noblesa local, es diu que llançà una maledicció als marquesos d'Albaida, pronosticant que morien sense descendència. I encara que el marquesat es creà el 1605, després de la mort de Bertran, sí que és cert que la majoria dels seus posseïdors no reberen el títol nobiliari dels seus pares sinó que l'heretaren d'altres familiars i freqüentment després de pleits.

De nou a València com mestre de novicis, Bertran creuà correspondència amb Santa Teresa de Jesús sobre la reforma que la religiosa es proposava de l'orde carmelita. El 1562, Lluís Bertran partí des de Sevilla cap a Amèrica. En el viatge al Nou Món patí un colp a la cama, que li deixà una coixesa permanent i nafres a les cames. S'instal·là al convent dominicà de Cartagena de les Índies (Colòmbia). Conten que penetrava a la selva per evangelitzar les comunitats indígenes i que era més entés quan, en lloc de portar un traductor, predicava en valencià.

En aquest període se li atribueixen altres prodigis, com ara una nova conversió miraculosa de l'arma amb la qual era atacat o quan, a l'illa de Sant Vicent estant i davant d'un cacic local, feu emergir l'empremta de la creu d'un arbre. Bertran estigué en contacte amb Bartolomé de las Casas, també membre de l'orde dels predicadors i bisbe de Chiapas, que denunciava els abusos de «conquistadores y encomenderos».

Finalment, Bertran tornà a València el 1569. Cinc anys després fou nomenat predicador general de la província d'Aragó de l'orde dels dominics i el 1575 arribà a prior. En aquest període estigué relacionat amb altres religiosos notables, com el franciscà Pere Nicolau Factor, que seria promogut a beat, o el patriarca Joan de Ribera, que arribaria a sant. Bertran assessorà Ribera sobre els moriscos. Es conserva a la Biblioteca Nacional (signatura mss/10388) una volum que es composa de moltes obres enquadernades juntes que tracten de com s'ha de garantir la fe dels àrabs convertits, els moriscos. Hi trobem un resum manuscrit de 122 pàgines, fet per Lluís Bertran, del llibre d'un altre dominic, Jaume Bleda, sobre els moriscos (n'hi ha una edició de la Universitat de Huelva, 2009). Com se sap, finalment Felip III decretà l'expulsió dels moriscos (1609), la qual cosa tingué conseqüències molt negatives per al poblament i l'economia de la Corona d'Aragó en general i la valenciana en particular.

Doncs bé, l'epístola de Bertran a la seua mare és d'aquest període en el qual el sant tenia resposabilitats com a prior i estava relacionat amb altres religiosos. Després d'una llarga i afectuosa introducció, explica la raó per la qual li demana diners. Bertran, que, recordem-ho, patia coixesa des del viatge a Amèrica, havia de fer un viatge, probablement una visita pastoral a algun convent de l'orde, i, com que no podia anar a peu, necessitava diners per al transport. Però no els demanà a sa mare: «per no donar fatiga a la vostra mercé», li escriu. Així que li'ls demanà a un «comerciant», anomenat Esteve Moreno, «que està entre la carnisseria de Roteros i el Carme», escriu Bertran. Trobem aquest Esteve Moreno citat en un protocol del notari Joan Baptista Ferrer del 1568, pel qual es constituí a València una companyia de llibreters («omnes bibliofile sive librerii presentis civitatis Valencie habitatores...»), en la qual també estava l'impressor i lletraferit Joan Timoneda (que composà «Só qui só» i «Bella, de vós só enamorós», que cantà Raimon). Vicente Justiniano Antist, en la seua biografia del sant, escriu que «no hay religioso que tantos libros haya leído de cabo a rabo».

Podem deduir, per tant, que Bertran tingué bones relacions amb els llibreters locals i que és raonable que un d'ells, Esteve Moreno, li deixara els diners per al seu viatge. Aquest comerciant, com escriu Bertran en l'epístola a la seua mare: «m'ha deixat quant he volgut, que són vint lliures». I el sant li demana a Joana Àngela Eixarc que salde el deute. Paga la pena llegir l'argumentació literal: «I confiant jo de vostra mercé que em descarregarà d'aquesta obligació, les hi he emprades [les vint lliures], perquè d'altra manera més estimaria anar-me'n a peu i aceptant que restar en dingun càrrec. Així li suplique que lo més prest que puga li vulla satisfer la bona obra que m'ha feta; perquè li he promés de satisfer-lo dins un mes que em los deixà, i ell m'ho donà lo segon dia de Pasqua; i així li pregue que com fins ací nunca m'ha faltat, que ara no em falte, perquè redundaria en ma deshonra si no complia en ma paraula, i seria de dany i pena en lo que m'ha fet bona obra». Quina mare podria negar-se'n?.

Anys després, empitjorà la salut de Lluís Bertran. Va fer una estada a la casa arquebisbal que el patriarca Joan de Ribera tenia a Godella, atapeïda de quadres religiosos. Segons els biògrafs el mateix patriarca li feia el llit, li donava el menjar quan estava postrat i li posava draps a les nafres de les cames. Encara obrà Bertran alguns prodigis, segons els seus biògrafs, com ara la recuperació d'Isabel, la filla de Joan Boïl d'Arenós, que tingué un part amb complicacions. La relació d'aquest noble i Bertran és comprensible perquè el palau dels Escrivà i Boïl estava junt a la casa pairal de Bertran.

Es conta que Lluís Bertran va predir la data del seu propi falliment, que es produí el 9 d'octubre de 1581, el dia de Sant Dionis. El papa Pau V el beatificà el 1608 i Clement X el declarà sant el 1671.

diumenge, 28 de maig de 2017

Šakić, un criminal de guerra entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 28/05/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]




El 4 de juliol del 1944, un jove estudiant anomenat Ivan Volner, nascut a Zàgreb, escapà del camp d’extermini de Jasenovac, conegut com «l’Auschwitz dels Balcans». El fugitiu fou capturat i executat. Aleshores Dinko Šakić, el cap del camp, ordenà que unes 25 persones foren executades com a escarment. Hi moriren, entre altres, el professor Samlajić i el seu germà, Jakob Danon de Sarajevo, el doctor Slavko Goldšmith i Albert Altarac de Sarajevo. El mateix cap del camp matà amb les seues mans dos joves, de 16 i 17 anys. Al setembre d’aquell any, Šakić autoritzà l’ús de la flama d’un bufador com a mitjà de tortura. Per estalviar munició, des del principi es practicaven execucions amb colps de martell o degollant amb ganivets o serres. Šakić matà més de dues mil persones: serbis, jueus i gitanos.


Ljubomir (o Vjobomir) Bilanović (alias «Dinko») Šakić va nàixer el 8 de setembre del 1921 a Studenci (Bòsnia-Herzegovina). Cursà estudis superiors d’economia. Assolí responsabilitats a l’ústaixa, el partit feixista de l’Estat Independent de Croàcia. Amb 21 anys, arribà a Jasenovac, que formava part d’un conglomerat de camps de concentració i extermini de quasi quatre-cents quilòmetres quadrats. L’abril del 1944 fou nomenat cap del camp. L’últim dia d’aquell any va contraure matrimoni amb la joveneta Nada Luburić, nascuda l’agost del 1926 i germana de l’anterior cap del camp, el general Vjekoslav («Maks») Luburić. La dona havia estat ocupada al camp des dels 16 anys. El 1945, Šakić i la seua dona, com molts altres membres de l’ústaixa, abandonaren Jasenovac abans de l’arribada de les milícies de Josip Broz «Tito». Fugiren per Àustria i Itàlia fins arribar a Roma, on gaudiren de la protecció del secretari d’Estat del Vaticà Giovanni Montini (que el 1963 fou elegit papa, amb el nom de Pau VI). Com altres criminals de guerra (Erich Priebke, Erich Müller, Josef Mengele, Adolf Eichmann, Klaus Barbie o Gerhard Bohne), aconseguí un salconduit del Comité de la Creu Roja Internacional de Roma, datat el 8 de gener de 1947, per viatjar a l’estranger; però a diferència d’altres nazis, als documents trobem el seu nom autèntic.

Fent servir el salconduit, salpà del port de Gènova i arribà el 22 de desembre de 1947 a l’Argentina. S’instal·là a Rosario. Sembla que treballà de cambrer al café «El Platal» del barri Pichincha i, posteriorment, exercí de petit empresari tèxtil. A l’Argentina, la seua dona canvià el seu nom pel d’Esperanza. El 1956, Dinko Šakić aconseguí passaport argentí i un certificat de bona conducta que li permitien viatjar per Canadà i Espanya. Arribà a València per col·laborar amb la Ressistència Nacional Croata, fundada un any abans pel seu cunyat, Vjekoslav Luburić. Aquest vivia a Carcaixent amb el nom de Vicente Pérez García, una identitat falsa proporcionada pel règim franquista, i regentava una imprempta al carrer Santa Anna.

El 1959, el consolat argentí a Barcelona ordenà la repatriació de Šakić. S’instal·la a San Justo, una ciutat que forma part del Gran Buenos Aires. Des del 1960 fins el 1972, fou un dels portaveus de la comunitat croata a l’Argentina, formada per unes 10.000 persones, i viatjà freqüentment a Paraguai, on regentà una mena de residència per a antics membres de l’ústaixa. Segons el Washington Post, mantingué relacions amb el dictador Alfredo Stroessner i conegué Juan Domingo Perón, gràcies al seu guardaespatles i també membre de l’ ústaixa Mile Ravlić (que es feia dir Milo Gobetich), i que també va fugir amb papers de la Creu Rotja.

El 1965 renovà el passaport a l’Argentina per poder viatjar a Espanya i Canadà; també ho va fer el 1969, per poder visitar els Estats Units; el 1971, novament a Espanya, i el 1972 als Estats Units. Cal remarcar que Šakić elaborà plans per tornar a Espanya, encara que el 20 d’abril del 1969, el seu cunyat Vjekoslav Luburić havia estat mort a la seua casa de Carcaixent per Ilija Stanić, treballador de la impremta i, presumptament, agent iugoslau (un crim estudiat per Francesc Bayarri al seu llibre «Cita a Sarajevo»). Stanić també estigué relacionat amb Željko Bebek, que en aquell temps visqué a l’avinguda Cardenal Benlloch, 89, de València. El 1971, els dos socis de Luburić en la impremta protagonitzaren un conflicte: Logarić Celtic Slavko apunyalà Stephan Ferniski (segons el nom que apareix a la premsa; més bé seria Stjepan, Štef, Crnički, 1903-2006). Slavko fou empresonat i Ferniski o Crnički es recuperà i continuà a València amb un negoci d’impremta. Malgrat la mort de Luburić i l’enfrontament dels seus socis, hagué d’existir un nucli relacionat amb l’antiga ústaixa ací, com es demostraria no només pel retorn de Šakić, esdevingut anys més tard, sinó també per un altre esdeveniment. Al setembre del 1972, un grup format per nou croats segrestà l’avió «Gunder Viking», un DC-9, que era el vol 130 de la companyia sueca SAS. Entre els segrestadors estaven Miro Barešić i Jelco Brajkovic, condemnats a cadena perpètua per l’assassinat l’any anterior de l’ambaixador iugoslau a Suècia. L’agència Europa Press comunicà que els segrestadors, que demanaren refugi a Espanya, tenien previst viatjar a Carcaixent, on hi havia una colònia croata, i això, malgrat que ja no s’hi trobaven Luburić, Slavko o Crnički. Els pirates aeris reberen una condemna molt lleu, d’un any, després de la qual marxaren al Paraguai. Alguns, com Barešić, tornaren a Croàcia durant els conflictes bèl·lics relacionats amb la independència.

El 2 de setembre del 1976, hi hagué una requisitòria contra Šakić del Banco Provincia de Buenos Aires. Dues setmanes després, el 14 de setembre, ja estava novament a València. Amb aquesta data renovà el seu passaport davant de les autoritats consolars argentines. Es presentà com a comerciant i establí la seua residència a València.

El diumenge 7 de novembre de 1976, la «Hermandad de la División Azul» realitzà una sèrie d’actes a València per commemorar el 35é aniversari del bateig de foc de la Divisió Blava. S’hi va fer una misa a l’església de Sant Doménec, presidida pel capità general, Antonio Taix Planas, i el president de la «Hermandad», Juan José Enriques; es posà una corona de llorer a la Creu dels Caiguts (Porta de la Mar), es va fer una assemblea de la «Hermandad» al saló de plens de l’Ajuntament i al migdia hi hagué una conferència a la Llotja del falangista Roberto Reyes. La premsa parla de l’assistència del general croat Dinko Šakić. En finalitzar, els assistents cantaren el «Cara al Sol». Després, feren un dinar de germanor als Vivers, on participà també el general José Luis Aramburu de la Guàrdia civil.

Šakić es mogué amb plena llibertat. El 1982 estava a l’Argentina, on denuncià la pèrdua del passaport. El setembre del 1985 el renovà, amb la pretensió d’anar a Espanya. La mort del líder iugoslau Tito (1980) i, sobretot, l’inici de la «perestroika» de Mikhaïl Gorbatxov (1985), animaren les aspiracions dels antics membres de la l’ústaixa, que volien rearmar el moviment croat. Šakić hi estigué implicat. En aquella època apareix vinculat amb processos per estafes econòmiques. El 31 de març del 1986 fou detingut a l’aeroport de Barajas, amb passatges cap a Iran, amb Juan Luis Pelikan, també investigat per estafes i falsificació de moneda. A principis dels 90, Šakić estigué novament a Espanya. La policia controlà la seua presència a Marbella. De tornada a l’Argentina, fixà la seua residència a Santa Teresita, una ciutat costanera a poc més de 300 km al sud de Buenos Aires.

El febrer de 1990, Interpol d’Ottawa informà que l’Oficina de Crims de Guerra estava investigant Šakić per crims durant la II Guerra Mundial. Durant 1990 i 1991 es va produir el procés d’independència de Croàcia, a la qual seguí un període de confrontació bèl·lica fins el 1995. En tot aquest temps, no només no s’investigà Šakić pel seu passat, sinó que fins i tot el criminal de guerra s’entrevistà amb el president croat Franjo Tuđman quan visità l’Argentina el 1994. Pocs anys després, però, Croàcia demanà l’extradició de Šakić. El poder judicial argentí obri una investigació el 14 d’abril i, finalment, el 30 d’abril s’ordenà la seua detenció. Acceptada l’extradició, el juny del 1998 fou traslladat a Zagreb. Any i mig després fou condemnat per crims de guerra i crims contra la humanitat a vint anys de reclusió, que havia de complir a la presó de Lepoglava. Morí a un hospital de Zagreb el 20 de juliol de 2008.

diumenge, 21 de maig de 2017

La mestra del cànem

[Tafeneries valencianes, 21/05/2017, html ací, jpg ací i  ací (fragment), pdf ací]



Fa uns anys, a les terres valencianes es conreava el cànem, una herba (cannabis sativa), les fibres de la qual podien ser teixides, com també ho eren les del lli o les de l'espart. Aquesta fou una activitat practicada des del neolític i que, pel que fa a les nostres terres, ja fou esmentada pels antics historiadors romans. Amb el cànem (que al renaixement també es deia popularment «cànyem») es feien espardenyes (paraula que deriva precisament d'espart), cordes i cordills, sacs, nanses de pesca, etc. Com expliquen Alcover i Moll, el cànem se sembrava a la fi de març o primeries d'abril. Hi havia la dita: «Cànem gentil: sembrat en març i eixit en abril». La collita es feia cap a Sant Jaume. Després d'un procés d'elaboració en el qual destacaven els llauradors valencians (com reconeix el llibre «Arte de cultivar el cáñamo, lino y algodón», 1844), es classificaven les fibres segons la seua qualitat: la millor era el «bri» o «canal», després hi havia el «clarell» i per últim el més grosser rebia el nom d'«estopa». Com que les fibres es mesuraven al pes, el més fi era, lògicament, el que costava més temps de filar. De teixir les fibres del cànem s'encarregaven generalment les dones.

A la fi del segle XVIII, una mestra de la ciutat de València, María Ynés Pomares (encara que en alguns documents és esmentada com Isabel María Pomares) perfeccionà el mètode per filar el cànem. El 1791 adreçà una carta amb una caligrafia acurada a la Societat Econòmica d'Amics del País de València, entitat que estava disposada a finançar millores productives com la que proposà la mestra. María Ynés estava casada amb Francisco Molina, que era fabricant de calces de seda. Els dos ocupaven una cambra en una casa que hi havia a l'actual plaça del Comte de Carlet, en la demarcació de la parròquia de Sant Salvador. En la seua epístola a la Societat per demanar el seu suport, María Ynés explicava que, amb el seu procediment, no calia filosa, ni humidificar les fibres amb saliva o aigua. Afirmava a més no només ser capaç de multiplicar per quatre el que podia filar qualsevol altra dona, sinó que també les filadores que empraren el seu mètode aprendrien paulatinament a filar més ràpid.

La Societat es mostrà interessada en la innovació proposada per María Ynés i nomenaren una comissió que entrà en contacte amb la dona, formada pels membres Bernabé de Muzquiz, Vicente Oliag i Manuel de Velasco. Anaren a casa seua, proveïts de rellotge i fibres de cànem de diversa grossària i de lli per avaluar amb rigor la innovació. Durant algunes jornades, la dona es posà a filar. Amb tres hores convertí en fil mitja lliura de fibra del cànem més gruixut. Després tardà quatre hores i mitja en filar tres onzes de cànem fi i cinc hores i tres quarts per elaborar la mateixa quantitat de lli, encara que, segons ella, mai havia practicat amb aquesta fibra. La comissió es mostrà satisfeta i defensà davant la Societat que el mètode proposat per María Ynés tenia moltes utilitats. En lloc de posar el cànem a la filosa, la dona se l'embolicava a la cintura, com feien els soguers, és a dir, els fabricants de cordes i sogues. D'aquesta manera, tenia les dos mans lliures i així podia distribuir el filat al torn, amb la qual cosa aquest podia mantenir un moviment constant. Les fibres havien estat prèviament humides, però no als extrems, la qual cosa afavoria també la producció del fil. L'informe favorable de la comissió de la Societat Econòmica d'Amics del País de València proposava que es blanquejara el fil, a fi de comprovar la seua durada, i incloïa el compromís d'afavorir l'ensenyament del nou mètode. I així fou fet. Al març del 1792, la Societat finançà la construcció de sis torns. S'havien de triar sis jovenetes: tres de la ciutat (intramurs) i sis dels ravals, que havien de ser instruïdes per María Ynés. Si aprenien el nou mètode de manera profitosa, la Societat els donaria premis i una compensació econòmica a les jovenetes i a la mestra. La Societat també es feia càrrec de comprar les fibres. L'agost ja havien estat formades les sis jovenetes i novament una comissió procedí a avaluar el seus aprenentatges. El dia de sant Llorenç, a les quatre i trenta-huit minuts, començà la prova, a la que foren sotmeses: Rosa Vicent, Manuela Segura, Pasquala Falcó, Raymunda Blanch, Rosa Montalt i Tomasa Salvador. A Rosa Montalt li atorgaren un primer premi de 60 reals i a Raymunda Blanch un segon premi de 40 reals (finalment, reconsideraren el dictamen i li donaren el primer premi a Pasquala Falcó i el segon a Rosa Montalt). Les setanta quatre lliures de fibra que havien filat foren donades, com s'havia acordat, a María Ynés, que també rebé pel seu mestratge una remuneració de sis-cents reals de billó. Com que de les sis xiques hi havien dos de la Casa de la Misericòrdia, la Societat es plantejà fer donació de més torns a aquesta institució, a fi que les internes aprengueren el nou mètode de les jovenetes que ja havien estat formades. També se li atorgà una gratificació de 20 o 30 reals a María Capilla, una xiqueta de nou anys que María Ynés tenia com a deixebla. La comissió avaluadora proposà continuar amb el suport a la mestra innovadora i finançar estades seues, a fi d'ensenyar el seu mètode, a escoles d'Alzira, Castelló, Torrent o Xàtiva (Sant Felip, en aquella època).

L'octubre de 1792, la Societat decidí que María Ynés oferira els seus ensenyaments a Castelló. Amb els sis torns, la dona formà dotze jovenetes, en grups de matí i vesprada. La Societat pagà els viatges de la mestra i un sou diari de 10 reals. Hagué d'estar més de dos mesos a Castelló, perquè li abonaren, per mitjà de Vicente Oliag, 654 reals i tres maravedís de billó. Així mateix, la Societat comunicà la innovació a la Junta de Comerç de Barcelona. També, segons informava el tresorer, Manuel de Velasco, s'havien pagat unes quantitats per l'ensenyament del mètode a Torrent, on María Ynés formà altres dotze jovenetes, com acredità en una altra carta el rector Vicente Ximeno. No s'ha de confondre aquest prevere amb l'històriador i bibliògraf valencià homònim. Aquest rector va prendre possessió de la seua plaça a Torrent (que portava associades unes rendes considerables) l'agost de 1791, vint-i-set anys després de la mort de l'historiador. Per a les jovenetes filadores de Torrent també s'havien comprat set torns i una arroba de cànem, i també se'ls concediren dos premis. Així mateix, es compraren sis torns per a la «Real Casa de Arrepentidas de San Gregorio», que es trobava al carrer Sant Vicent de València i a altres institucions benèfiques. El 1794, la Societat finançà formació en el nou mètode a Alaquàs, Alboraia i Aldaia. També hi ha un altre document de la Societat (que es pot consultar al repositori digital de la UPV) que acredita que una jove, anomenada Mariana Ferrer Ferrando que vivia a Aldaia, encara que havia aprés el mètode a Alaquàs, tenia gran aprofitament en filar el cànem. I el mateix any, la Societat tornà a anunciar diversos premis per a la persona que, en aprendre el nou mètode, filara millor una madeixa de lli o cànem, per la qual cosa rebria cent cinquanta reals de billó.

L'impuls de la Societat Econòmica d'Amics del País de València no decaigué. El 1796 comunicaren la innovació a les autoritats de Múrcia i el 1799 convocaren un premi de 300 reals al poble que, segons certificació de la Justicia i del rector, hi haguera més torns que aplicaren el mètode de María Ynés Pomares, premi que s'havia de repartir entre les filadores.

Amb el començament del segle XIX desapareix el rastre de la mestra innovadora.