diumenge, 19 de febrer del 2017

Treballadors davall dels enderrocs de la fàbrica

[Tafaneries valencianes, 19/02/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]


L'empresa «Bombas Ideal», que disposa actualment d'una planta a Massalfassar, té un remot precedent en una fundició i fàbrica de bombes hidràuliques, construïda el 1910 al Camí Real de Barcelona 59 (aproximadament on ara està la cruïlla de l'avinguda de la Constitució amb el carrer dedicat a l'economista Vicente Gay Forner). La ubicació estava prop del carrer Sagunt, a llevant, i del molí de Serra, que estava a la séquia d'Orriols, una derivació de la séquia de Rascanya, a ponent. El gener o febrer d'aquell any s'encetaren les obres de construcció, per a les quals l'empresa «Serrano y Aguilar en Comandita» invertí unes 60.000 pessetes. La instal·lació industrial s'edificà sobre uns terrenys que pertanyien a Simón Casanova Cebriá (regidor de l'Ajuntament de València i germà dels fundadors de Cifesa). Presentava una disposició clàssica. Hi havia un patí d'accés, quadrat, d'uns vint metres de costat, per on es transitava a una gran nau central, que tenia una extensió de més de 700 metres quadrats. Els murs eren de maçoneria i la teulada a dos aigües, amb teules tradicionals, tenia una alçada de 15 metres al centre. Aquesta nau havia d'acollir huit torns mecànics, les encluses per treballar el metall, les màquines trepants i el forn de fundició. La nau disposava també d'una porta lateral, que donava a una senda i una séquia (tal vegada, el roll de l'abeurador de Sant Antoni), que limitaven el terreny de la fàbrica per la banda de llevant. Per la banda de ponent hi havia una segona nau més reduïda, d'uns 240 metres quadrats, la funció de la qual era albergar els torns. Aquests estaven connectats amb una cambra on es trobaven els generadors de vapor. Per aquesta banda, on també hi havia un departament d'oficina i una cambra amb ferramentes i models, la fàbrica estava tocant el taller de sacs de Valentín Bru.

El dissabte 16 d'abril ja hi havia 22 treballadors empleats a la fundició, més altres 20 manobres i fusters que finalitzaven la construcció de la fàbrica. L'ambient general era d'entusiasme, després de setmanes esperant la posada en marxa de la instal·lació industrial. Fins i tot hi havia prevista una paella de germanor l'endemà diumenge. El mateix dissabte, de matí, alguns treballadors n'havien estat comprant els ingredients. Poc minuts després que començara la jornada de vesprada, la fàbrica s'enfonsà. Haurien de ser les tres menys quatre minuts, perquè un rellotge que penjava d'un mur, front a l'entrada, s'aturà marcant aquesta hora fatal. Un sorollós estrèpit es deixà sentir per tota zona i immediatament s'aixecà un immens núvol de pols. Després, el silenci trencat per crits de dolor. Sembla que havien cedit els suports metàl·lics de la teulada i havien caigut els murs, però les façanes es mantenien, potser pels enderrocs de les obres que s'acumulaven encara al seu costat. Ben prompte arribaren a les naus caigudes veïns i treballadors d'altres fàbriques del camí de Barcelona i del carrer Sagunt. Es temia que s'haguera produït un gran nombre de víctimes. Alguns, com Rosendo Pérez, que havia estat candidat blasquista pel districte de la Vega, aportà un carro per traslladar ferits. Arribaren membres de la Creu Roja i començaren a traslladar ferits a les Cases de Socors de Serrans i la Glorieta. Immediatament arribaren també el jutge de guàrdia, Francisco Bas, amb l'actuari Argote, i el metge forense Ferrer Navarro. Després, el governador Moreno, el alcalde Ernesto Ibáñez Rizo i els caps de seguretat i guàrdia municipal.

Més de trenta persones foren ateses a les Cases de Socors. Les més greus foren traslladades a l'Hospital. Així passà amb Antonio Calvo Villanueva, de 18 anys, Pedro Corral Alapont, de 30 anys, que vivia al carrer Palomino, 4, 2n, Valero Porcellar Almenar, ajustador de 57 anys, Francisco Rico Enguídanos, soldador i bronzista de 19 anys i Vicente Villalba Juan, de 15 anys, que vivia al primer carreró de Santa Mònica (ara carrer de la Mare Teresa Jornet). En repassar la llista de ferits que atengueren les Cases de Socors, sorprén l'edat dels obrers. Uns n'eren molts joves, pràcticament xiquets: Vicente Montagud, aprenent de fuster de 10 anys, que vivia al carrer Sagunt 25 baix; José María Pons Portolés, Vicente Sanmartín Casañs i Saturnino Pato Meliá, tenien 14 anys i vivien al camí de Barcelona. José María Casañas Palanca, amb la mateixa edat, vivia a Montcada. Miguel Sanféliz Arener i l'esmentat Vicente Villalba tenien 15 anys. D'altra banda, el mestre d'obres, Pascual Hurtado, comptava 70 anys, la mateixa edat que Miguel Gabarda López, que vivia al carrer Fos 6, i patí la fractura de les dues cames.

Les víctimes habitaven també al carrer Sagunt, al del pare Jofre, a Benimàmet, a Orriols, al camí de Marxalenes, al de Burjassot, al de Montcada... tota la geografia del nord de la ciutat i de l'Horta sacsejada per la tragèdia. Amb tot, els efectes de l'enfonsament de la fàbrica s'esmortiren perquè les pesades màquines que hi havia instal·lades feren de pilars improvisats i deixaren caus on alguns obrers trobaren refugi. Així, Enrique Villarroya Sánchez, que treballava d'ajustador al torn, salvà la vida perquè s'ajupí en un racó. Tenia 14 anys. En la nòmina de ferits hi havia obrers de la fundició, com ara: José Bono, José Cortés Solana, Rafael González, José Péris Ramos i Vicente Salvador Sandalinas; així com manobres i fusters: Pedro Almenar Benlloch, Manuel Calpe Monterde, Manuel Garay, Antonio Hurtado Fuentes, els germans Francisco i Justo Lapiedra Crescencio, Pascual Ortells Diago, Pascual Rico i Manuel Torres. Molts poques persones quedaren indemnes. Les cròniques periodístiques esmentaren només Rafael Chancosa i Salvador García Silvestre, que havia anat fora de la fàbrica, segons declarà a la premsa, a causa d'una necessitat fisiològica.

Amb tot i això, hi hagué una víctima mortal, que no estava treballant a la fàbrica de «Serrano y Aguilar», sinó al taller veí de Valentí Bru on es teixien sacs. En una cambra junt a la fàbrica, que havia estat construïda el 1895, sis dones teixien i cosien, tres de les quals eren família: Joaquina Sampedro, de 51 anys, i les seues filles Milagros i María Saura Sampedro, de 22 i 18 anys. L'enfonsament de la fàbrica cobrí d'enderrocs les tres. Immediatament, María fou traslladada a l'hospital. També fou ingressada Encarnación Rupérez Muñoz, de 22 anys, que vivia al camí de Barcelona 27, 1r. Quan arribà a l'hospital, els metges certificaren la mort de María, que tardà en ser identificada perquè no formava part del grup de treballadors de la fundició o de la seua construcció. La dona portava una faldilla i un devantal de color blau i una toqueta granat. Foren els periodistes els qui comunicaren la mort de María a la seua mare i a la seua germana que es recuperaven a casa seua, al tercer pis d'un humil habitatge del camí de Barcelona. Les dones i una altra germana malalta al llit esperaven el pare, Alberto Saura, també obrer de fundició, que treballava a «La Paloma», l'empresa metal·lúrgica de Vicente Ferrer Ballester, que es trobava al carrer Conca, 12.

El diumenge 17 d'abril no hi hagué paella de germanor. A les cinc de la vesprada es va fer el soterrament de María Saura Sampedro. Abans, la comitiva fúnebre travessà tota la ciutat de nord a sud amb el cos de la jove: el carrer Serrans, el de Cavallers, la plaça de la Constitució (ara de la Mare de Déu), el carrer Micalet, el de Saragossa (ara plaça de la Reina) i el carrer Sant Vicent fins a la plaça de Sant Agustí. En aquest punt, com era costum, s'acomiadava el dol i la família continuava el seu camí a soles fins al cementeri. La caixa fou portada al muscle per quatre obrers. Encara que era abril, aquell diumenge feia un dia de ponent sufocant a la ciutat.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Valencians a la recerca d'El Dorado

[Tafaneries valencianes, 12/02/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]



Un dels monuments més anacrònics que es poden trobar a València és el dedicat «A la raza», ubicat a la plaça Manises, entre el Palau de la Generalitat i el que ocupa la Diputació. Fou un projecte de l'arquitecte municipal Emilio Rieta López, inaugurat el 14 de juliol de 1969, que es composa d'un jardinet, una columna dòrica procedent de l'antic Hospital i una estàtua de bronze que representa Francisco Pizarro, l'extremeny que «conquerí» el Perú. L'estàtua reprodueix una obra del taller de Pío Mollar Franch, que va fer, per encàrrec de la colònia espanyola, per a la ciutat de Piura (Perú). El monument fou inaugurat el 12 d'octubre de 1925 i encara es troba a la plaça de les Tres Cultures d'aquella ciutat. Mollar fou un mestre escultor, especialitzat en imatgeria religiosa, mort el 1953. Tingué el seu taller al carrer Sanchis Bergón, número 5 (abans anomenat del Quemadero), i al cantó dels carrers del Nord i Doctor Zamenhof, així com un establiment al carrer Saragossa, número 26. Però, per què ubicar una estàtua al «conqueridor» de Trujillo a València? Per què es manté en lloc tan privilegiat aquesta exaltació franquista tardana a un concepte tan acientífic com «la raça»?

La Corona d'Aragó tingué una participació mínima en la «conquesta» d'Amèrica. Hi ha excepcions, però, a aquesta regla. Possiblement el primer contracte formalitzat per la Corona de Castella per extreure or de les noves terres es realitzà amb el valencià Pau Bellvís, que havia d'embarcar cap a Amèrica el 1495 amb quatre homes més «que le ayuden para lo qual ha de haver en el catar e lavar el dicho oro». També hi hagueren valencians, per exemple, al quart viatge de Colom, a l'expedició de Cortés, a la de Juan Sebastián Elcano o a la de Pedro de Mendoza, que va fundar Buenos Aires el 1536, però aquesta ciutat fou abandonada poc després i refundada per Juan de Garay el 1580. I un altre valencià, Jaume Rasquí,fou promogut a governador del Riu de la Plata, encara que la seua expedició fou un fracàs.

Jaume Rasquí (Rasquín, Resquí o Resquín, segons els documents) va nàixer a València l'any 1517. El seu pare, Joan, era mercader. Probablement, ell exercí també aquest ofici fins que l'any 1541, a Andalusia estant, decidí allistar-se a la segona expedició que Álvar Núñez Cabeza de Vaca va fer a Amèrica com «Adelantado» (cònsol). En la primera havia explorat el sud dels actuals Estats Units i el nord de Mèxic. La segona expedició tenia com objectiu arribar al Mar del Plata i remuntar els rius Paranà i Paraguai. L'expedició de l'«Adelantado» Núñez Cabeza de Vaca arribà a la ciutat d'Asunción (ara capital del Paraguai) el març del 1542. Rasquí hagué de participar en alguna de les expedicions que el governador Domingo Martínez de Irala o l'«Adelantado» van fer, bé cap a llevant, fins a Iguaçú, o en direcció nord-oest, endinsant-se en el Chaco. Aquestes empreses estaven atiades per l'ambició de trobar «El Dorado», una ciutat mítica on havia d'acumular-se l'or. Potser per l'ambició augmentaren les tensions entre el governador i l'«Adelantado» fins el punt que, el 25 d'abril de 1544, els oficials s'amotinaren contra Núñez Cabeza de Vaca. Les cròniques descriuen l'escena. Els conjurats envoltaren l'«Adelantado», apuntant-lo amb les espases. El valencià Rasquí s'avançà i li posà una ballesta al pit. «Rindase luego sino le atrauesare con esta vallesta». Núñez Cabeza de Vaca contestà: «Me doy por presso». Després d'onze mesos de presó, els conjurats l'embarcaren cap a Espanya. Martínez de Irala mamprengué noves expedicions. Al març de 1549, Gonzalo de Abreu, lleial a Núñez Cabeza de Vaca, prengué el poder en Asunción. Martínez de Irala el reprengué quan tornà a la ciutat, recolzat, entre altres, per Rasquí i un altre valencià, Jeroni Garato (Guerau?).

En les notes de Pedro de Ángelis a la seua «Colección de Obras y Documentos» relatius al Riu de la Plata (vol. I, 1836), llegim: «Cabeza de Vaca fue absuelto; algunos de los que habían conspirado con él, fueron perseguidos, o cuando menos desgraciados, y el que le apuntó "un pasador al pecho" [Rasquí] fue destinado a gobernar la misma provincia, donde había dado ¡un ejemplo tan escandaloso de insubordinación! He aquí un rasgo característico de la decantada sabiduría de la Corte de Madrid, en la administración de sus colonias». Efectivament, els últims dies del 1556, Rasquí arribà a Espanya i planejà una altra expedició. Viatjà a València per aconseguir suport econòmic. Hi obtingué un fiador anomenat Joan de Boïl. Per aquesta època contragué matrimoni amb Beatriz Medina. Marxà a Valladolid on, sense que fóra processat per l'amotinament contra el cònsol reial, signà el 30 de desembre de 1557 unes capitulacions amb el Consell d'Índies. Segons aquestes, Rasquí es comprometia, en el període de quatre anys, a fundar quatre poblacions, dues en la costa de Brasil i dues més a l'estuari del Paranà, amb cent veïns cadascuna, i erigir dues fortaleses. A canvi rebria 12.000 ducats, diverses rendes, exempcions de tributs i el nomenament de Governador i Capità General del Plata. Rasquí tingué dificultats per organitzar la seua expedició. Finalment, el 14 de març de 1559 partiren de Sanlúcar tres naus, anomenades «San Juan», «Jonás» i «Trinidad» o «Vizcaína». Però l'expedició fou un fracàs, entre altres factors, per les baralles entre els seus membres, de procedència molt diversa. Les cròniques parlen de conflictes entre castellans i valencians. Després d'un llarg periple i moltes penúries, Rasquí tornà a la península el 1560, a bord de la «Vizcaína», i la fiscalia li obrí un procés per incompliment de les capitulacions. El procés s'allargà durant anys, període en el qual Rasquí va malviure entre la capital castellana i València. Finalment, el 20 de juliol de 1569, el tribunal sentencià l'absolució de Rasquí. Deu dies abans, el Consell havia signat unes noves capitulacions amb el capità Juan Ortiz de Zárate, per les quals li adjudicava la governació del Riu de la Plata, anteriorment atorgada a Rasquí. Dos anys després la fiscalia actuava novament en contra del valencià, a propòsit d'uns deutes per la nau «Vizcaína». Això li suposà noves pèrdues econòmiques i pena de presó. Sembla que la Inquisició el relacionà també amb doctrines luteranes. Morí a la càrcer. «Se había diluido ya todo rastro de aquella soñada Nueva Valencia», escrigué el 1930 Emili Gómez Nadal a propòsit de l'infortuni de Rasquí.

Sembla que l'aventurer valencià tingué tres o quatre fills, i no podem descartar que tinguera descendència mestissa. Ana, nascuda a Asunción, contragué matrimoni amb Sebastián de Lencinas, el qual participà amb Juan de Garay en la fundació de la primitiva ciutat de Santa Fe, ciutat en la qual rebé terres el 1576. Un altre fill s'anomenà Juan i també fou veí d'Asunción. Un altre més, Francisco, fou membre del Cabildo i regidor de Santa Fe els anys 1602-1604. Aquest tingué una filla anomenada Maria, la filla de la qual, Francisca, contragué matrimoni amb Antonio Álvarez de la Vega, el qual participà en el trasllat de Santa Fe a la seua ubicació actual, que es realitzà cap a la meitat del segle XVII. I encara estan documentats més descendents notables, Rasquín o Resquín, en Santa Fe, com estudià Manuel Ardit. Al Paraguai hi hagué un general important, Francisco Isidoro Resquín (1823-1882), que ara dóna nom a un municipi.

Sembla que Rasquí no té cap record en la seua ciutat nadiua, encara que sí que hi ha carrers dedicats a Pizarro, Cortés, Núñez de Balboa o Garay (i, per extensió, un institut té aquest nom, el meu), així com un anacrònic monument «A la raça». Estaria bé retirar l'estàtua i rebatejar la columna amb un lema més escaient.