dimarts, 28 de març de 2017

Axel Honneth a València

[Coautoria amb Anacleto Ferrer. Opinió, 28/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]


El 30 de març pròxim, a les 19 h., el filòsof i sociòleg Axel Honneth dictarà una conferència a València, a la sala Magnànim de la Beneficència, i presentarà el seu últim llibre La idea del socialisme, editat per la Institució Alfons el Magnànim. Honneth és el director de l’Institut d’Investigació Social de la Universitat de Francfort, la seu de l’Escola de Francfort, que encapçalaren M. Horkheimer, T. W. Adorno o Jürgen Habermas. Fa 25 anys, Honneth aconseguí donar un gir a la teoria de l’acció comunicativa de Habermas amb allò que s’anomenà en filosofia social la «teoria del reconeixement». Molts dels moviments socials actuals ja no pugnen per aconseguir una redistribució de la riquesa, sinó perquè un col·lectiu trobe un cert reconeixement. Pensem, per exemple, en les reivindicacions de les minories sexuals o la defensa de les cultures minoritàries.

Honneth ha dedicat la seua obra a analitzar aquestes lluites pel reconeixement des de moltes perspectives: el buit interior que se’ns genera quan som menyspreats, les formes de menyspreu que representen invisibilitzacions de certs grups socials, la classificació de les formes de menyspreu i de reconeixement (l’amor i les relacions interpersonals, els drets i la solidaritat), etc. Recentment, Honneth publicà un gruixut volum –El dret de la llibertat– en el qual explica com les institucions socials es poden entendre com a cristal·litzacions d’aquestes pretensions de reconeixement. En realitat, l’obra de Honneth és una actualització de la Filosofia del dret, de Hegel, un llibre amb una pretensió semblant: representar l’evolució històrica que porta de formes socials patològiques a una altra que afavoreix una situació justa (l’ideal de l’eticitat, que ell reformula com a llibertat social).

Se li va retraure a Honneth que El dret de la llibertat presentava una acurada anàlisi social, però l’autor semblava defugir el debat polític. Honneth ha respós aquests retret amb una interessant reflexió sobre la idea del socialisme, que s’ha publicat recentment en alemany i que ara veu la llum en valencià en una de les primeres traduccions que s’han fet de l’obra. En aquest llibre, Honneth explica el sorgiment del socialisme a partir de la necessitat de conciliar els ideals de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat i fraternitat), perquè la interpretació liberal de la llibertat com a absència d’entrebancs a l’activitat empresarial allunyava la possibilitat d’una societat equitativa i solidària.

Així mateix, Honneth dóna raó dels errors teòrics derivats de la crítica socialista a la interpretació liberal, fonamentalment la confiança en lleis històriques que garantien el triomf d’una classe social inherentment emancipadora. Però aquests errors no anulen la pretensió original. Honneth proposa una revisió pragmàtica del socialisme, que té el seu primer benefici en l’afavoriment del debat teòric en les desarborades esquerres europees. Seria bo que les persones progressistes dedicaren més temps a escoltar reflexions rigoroses i suggerents com les de Honneth i menys a baralles sobre persones. Tenim una oportunitat el dia 30.

diumenge, 26 de març de 2017

L'almirall del metre

[Tafaneries valencianes, 26/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]


Gabriel Ciscar i Ciscar fou un militar de l´Armada, matemàtic i polític. Encara que fins al seu avi el cognom familiar s´escrivia amb «s», ell ho va escriure amb «c», amb la lletra «a» tònica, que de vegades accentuà: Ciscár. Era descendent d´un Joan Siscar i d´una Joaneta N. (no sabem el cognom), que, provinents de Catalunya, s´establiren a Oliva al primer terç del segle XV. Fou fill de Pedro Ciscar Fernández i Rosa Ciscar Pascual, que havien contret matrimoni el 1742 i vivien al carrer de l´Església número 1. Tingué dos germans, Fernando i Francisco (amb els quals mantingué correspondència), i cinc germanes, María Teresa, Isabel, Antonia (de la qual són descendents els comtes de Torrefiel), Pascuala i Agustina. Gabriel Ciscar va nàixer a Oliva, el dilluns 17 de març de 1760, i fou batejat el dia següent a l´església de Santa Maria. Fou nebot del gran il·lustrat oliver Gregori Maians, i precisament començà la seua formació a l´escola que aquest va fundar a Oliva. Després es formà al col·legi dels Escolapis de València (que havia estat fundat pel bisbe Mayoral) i començà estudis de dret a la Universitat de València l´octubre de 1776, però els abandonà al Nadal, perquè trobà injust un càstig que rebé en participar en una revolta estudiantil. Aleshores ingressà de cavaller guardiamarina, val a dir, d´aspirant a oficial de la Reial Armada. El 1787 va contraure matrimoni amb Ana Agustina Berenguer de Marquina, amb la qual tingué sis fills: Dolores, Aurora, Joaquina, Manuel, Antonio i José. Llevat d´Aurora, tots moriren abans dels 16 anys.

Gabriel Ciscar participà en el fracassat setge a Gibraltar de 1799. Aconseguí el rang de tinent de fragata el 1784 i quatre anys després fou nomenat director de l´Acadèmia de Guardiamarines de Cartagena, encarregant-se de les càtedres de matemàtiques i nàutica. El pilotatge de les naus exigia calcular la velocitat dels vents i els corrents marins, així com orientar-se amb els astres. Aquesta cosmografia necessitava coneixements d´allò que s´anomenava trigonometria esfèrica, la qual cosa exigia el domini dels fonaments geomètrics i aritmètics. Ciscar preparà llibres de text per a la formació dels futurs oficials de l´Armada. Així, quan ja era capità de fragata, Ciscar donà a la imprempta una amplicació del «Tratado de mecánica aplicado a la construcción, conocimiento y manejo de los navíos» del científic i marí alacantí Jordi Joan i Santacília (1793), un «Tratado de aritmética» (1795) i un «Tratado de trigonometría esférica» (1796). El 1803 publicà una obra enciclopèdica amb quatre volums (aritmètica, geometria, cosmografia i pilotatge), el «Curso de estudios elementales de marina», del qual es feren moltes reedicions. A la boca´mànega lluïa ja les tres barres daurades de capità de navili.

El novembre del 1798, Gabriel Ciscar participà en una reunió històrica a París de membres de l´Institut Nacional (l´Acadèmia de Ciències francesa) i delegats de distints països per fixar les mesures i els pesos. Pel seu sentit universalista, la Revolució Francesa s´havia proposat dotar a la humanitat d´un sistema de mesures estable, uniforme i simple. Així ho havia aprovat l´Assemblea Constituent francesa el 8 de maig de 1790 a proposta de Tayllerand. Llavors s´hi va crear una comissió (en la qual hi havia científics eminents com Lagrange, Laplace o Lavoisier), que un any després, aprovà que la unitat bàsica de longitud s´establira no segons el moviment d´un pèndol que dure un segon (com havia proposat la Royal Society el 1660), sinó a partir de la deumilionèsima part d´un quart del meridià terrestre. Això s´havia de fer mesurant amb precisió un segment de 1.000 km del meridià terrestre que passa per París, entre Dunkerke i Barcelona. Va nàixer així el «metre» i, a partir d´aquesta unitat, les de superfície (l´àrea), de volum (el litre, com un decímetre cúbic) i de pes (el quilogram, el pes d´un litre d´aigua). En les reunions de 1798 i 1799 s´internacionalitzà, per dir-ho així, aquest sistema mètric decimal amb la presència de delegats de països europeus. A més de Ciscar i un altre representant espanyol (el matemàtic Agustín de Pedrayes), assistiren «diputats» de Batàvia (Països Baixos), Dinamarca, Ligúria, Piamonte, Romanya, Sardenya, Toscana, la República Cisalpina (Itàlia no estava unificada encara) i l´Helvètica. El 22 de juny de 1799 es construí el prototip en platí del metre i del quilogram. D´aquesta manera, s´aconseguí arraconar una sèrie de mesures tradicionals que generaven confusió i marxar cap a un sistema racional. «La Naturaleza, y no la Francia es la que nos las presenta», escrigué Ciscar referint-se a les mesures en la seua «Memoria elemental sobre los nuevos pesos y medidas decimales fundados en la naturaleza» (Madrid, 1800). Explicà Ciscar en aquest text que la vara de València fou establida per Jaume I, com la mesura de tres peus romans, la mateixa que Alfons el savi determinà com a vara de Toledo. Però el rei Ferran VI, un any abans del naixement de Ciscar, havia establert que les dependències de Guerra i Marina empraren la vara de Burgos, d´origen incert, per la qual cosa no només no estava generalitzada aquesta mesura, sinó que també n´hi havia altres com la de Santiago, la gallega d´Allariz, etc. El mateix passava, per exemple, amb les mesures de pes. Hi havia la lliura de 12 onzes, de 16, de 18 i de 36, que s´aplicaven unes a la farina, altres al peix fresc, altres al salat, i així successivament. Escriu Ciscar que, fins i tot, als pobles valencians hi havia la «lliura de boticari» d´11 onzes. El sistema mètric decimal acabaria amb aquestes confusions.

El 1805, el mateix any que l´Armada patí la desfeta de Trafalgar, Ciscar fou ascendit a brigadier. Després de la invasió francesa, el marí d´Oliva assumí responsabilitats polítiques cada vegada més elevades: governador de Cartagena, secretari d´Estat i de Marina a la Junta Central (que acumulà els poders durant l´ocupació napoleònica), ministre de Marina (1810) i, per designació de les Corts durant l´absència de Ferran VII, fou un dels tres membres de la Regència en dos períodes 1810-12 i 1813-14. El març de 1814 regressà el monarca borbó a Espanya i el seu govern prengué una orientació absolutista. Per aquesta raó, Ciscar fou condemnat a confinament a Múrcia, Cartagena i Oliva. La seua dona, Ana Agustina, morí en maig del 1816 i al setembre de l´any següent va contraure matrimoni a l´església de Santa Maria d´Oliva amb la seua cosina Teresa Ciscar de Oriola, amb la qual tindria dues filles: Josefa i Rosa.

Durant el Trienni Liberal o Constitucional, quan el rei fou incapacitat, Ciscar fou restablert en el càrrec de secretari d´Estat el 1820. Ascendí al grau de tinent general de la Marina, allò que després de la reforma de 1868 seria equivalent a almirall. Al Museu Naval de Madrid conservem un retrat seu amb el doble entorxat a la bocamànega. El 1823 fou designat novament com un dels tres membres de la Regència. L´abril del 1823 entraren a Espanya les tropes franceses, els «Cent mil fills de Sant Lluís», per tal de restaurar l´absolutisme. Ciscar s´exilià aleshores a Gibraltar, on rebé l´ajut d´Arthur Wellesley, el duc de Wellington. Les seues propietats foren confiscades.

A Gibraltar estant, Ciscar composà una llarga obra, el «Poema físico-astronómico en siete cantos». Com diu el títol, es tracta d´un poema de 200 pàgines i unes 30 més d´explicacions científiques. Té un pròleg datat el maig de 1828, any que fou publicat a Gibraltar. Ciscar no signà l´obra com a oficial de l´Armada, sino com a membre de la Comissió de Pesos i Mesures de l´Institut Nacional de França en 1798 i 1799. L´obra està dedicada al duc de Wellington i encapçalada per uns versos del seu cant IV que són no només una explicació científica sobre cosmografia o geometria, sinó que, si llegim entre línies, semblen arreplegar més bé una declaració ètica sobre el temps que havia viscut: «Así, en todos los casos acontece, / Que calculando, y observando el Cielo, / El verdadero punto se establece / De cuando existe en el mutable suelo, / Y de cualquier suceso que lo exija, / Exactamente la época se fija».

El dimecres 12 d´agost de 1829, Gabriel Ciscar morí a l´exili. El 1831, l´Audiència va atendre la petició de la seua vídua de reestablir les rendes del marí per atendre l´educació de les seues filles. La dona morí l´abril de 1852 a la seua casa de la plaça de Barques, 35 (avui carrer Pintor Sorolla). L´abril de 1860, el seu cos fou desenterrat de Gibraltar i traslladat en la corbeta «Villa de Bilbao», escortada entre altres per un vapor que casualment s´anomenava «Piles», al Panteó dels Mariners Il·lustres que hi ha a San Fernando (Cadis), on s´instal·là una làpida que recorda el seu grau de tinent general i la seua participació a la reunió de París.

diumenge, 12 de març de 2017

Nazis a València (i II)

[Tafaneries valencianes, 12/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]


En un informe desclassificat per la CIA, datat el 16 d’abril de 1946, que es basa en les declaracions a la presó de Fritz Hummel, un nazi acusat de crims de guerra, es detallen les activitats de saboteig que el comando sota les seues ordres realitzà als ports de Gibraltar i Espanya contra vaixells britànics. S’hi explica com, en febrer de 1944, dos membres del comando, Joseph Waber i Paul Hoffman, introduïren càrregues explosives en una nau ancorada a València. Les càrregues explotaren quan el vaixell estava al port de Londres, encara que no aconseguiren enfonsar-lo. En un altre informe remés des de Madrid el desembre de 1947, amb una relació d’agents nazis a Espanya, es parla de Walter Junghanss, important membre de la Gestapo que vivia a Madrid i que participà també en la col·locació d’una bomba en un vaixell que transportava taronges des de València fins a Londres.

En un altre informe de l’ambaixada americana de febrer de 1946, amb una llista d’agents de la intel·ligència alemanya, es fa esment de Hans (o Juan) Bruno Meyer, que tenia l’habitatge al carrer Comte de Salvatierra, 21. Meyer va nàixer l’agost de 1883 a Hamburg. Estava casat amb Hildegard Ecklebe. Era directiu a València de la consignatària «Baquera, Kusche and Martin». També empleat a la mateix firma trobem a la llista de nazis amb prioritat per ser repatriats Benno Rudolf, amb l’adreça al carrer Ribera, 3.

En l’informe esmentat de desembre de 1947 es fa esment també d’agent Kurt Kaehler (o Kakhler), que es presentava com a delegat del ministeri alemany d’Alimentació i Agricultura, estava relacionat amb els espies de Barcelona, encara que vivia a València, al carrer Sorní, 24. S’hi parla també als documents desclassificats d’Alfred E. Radeke, que vivia a Torre del Gerro (Dénia) i de Carlos Wolfgang Schneider, agent de les SS que vivia a Gandia amb la cobertura d’activitats comercials. Radecke era propietari de la firma «Valenciana Exportation SA». En els llistats de nazis a repatriar apareix també Wilhelm Kolbe, delegat de l’empresa alemanya Knoll A. G., propietat de H. K. Andress, destacat empresari de filiació nacionalsocialista que rebia 3.000 pessetes al mes. L’any 1929, Kolbe va publicar la seua tesi doctoral sobre la influència de les corregudes de bous en el llenguatge col·loquial espanyol. Com a professor d’alemany, també passà per València Bruno Lessel (o Lesser), nascut a Merzig l’abril de 1897 i cassat amb Herma Lessel Seidel. Als llistats de nazis a repatriar també es fa esment de l’empresari bàvar Josef Funke, amb adreça al carrer Pizarro, 27. També Hans Gross, nascut el juny de 1901 a Lindenberg, que era representant de «Productos Agrícolas», amb adreça al carrer Sant Vicent, 113. Cal fer esment també de Franz (Francisco) Lipperheide Henke, que va viure un temps al carrer del Nord, 8, de València.

En un informe desclassificat per la CIA sobre activitats durant la guerra del cos diplomàtic alemany, elaborat per la Divisió d’Intel·ligència del Comandament Europeu de l’exércit nord-americà, amb data de novembre del 1949, es fa esment de Rudesindo Querol Serrano, que es presentava com a periodista (encara que no hem pogut trobar articles seus) i que estaria al servei de Fritz Rueggeberg, agent de l’espionatge alemany ja des de la I Guerra Mundial. Rueggeberg fou enviat a Espanya com a delegat de l’empresa I. G. Farben i, posteriorment, fou viceconsul a Barcelona, legació on estava acompanyat del seu fill Alfred, que també actuava a la capital catalana. També estaven al seu servei Gregorio Moreno Bravo, l’advocat falangista José María Poblador Álvarez i altre agent espanyol anomenat Ruíz del Valle. Querol s’encarregava de contactar amb els agents alemanys als ports de Barcelona i València, per la qual cosa suposarem que freqüentava la nostra ciutat. Als anys cinquanta, Querol i Poblador integraren la penya literària «Los Galeotos Ibéricos», que organitzava recitals poètics «al glorioso Alzamiento Nacional». En aquella època, Querol es presentava com un falangista de la «Vieja Guardia». Morí el novembre de 1979 a Barcelona.

El Servei d’Intel·ligència dels Estats Units també posà el focus al consolat alemany a València, regit per la nissaga Buch. Máximo Buch Weigant s’instal·là a la nostra ciutat el 1885 i obrí una fàbrica de raspalls al carrer Quart, 140, extramurs. Aquell mateix any assumí el consolat alemany. El seu fill, Máximo Buch Rienacker (mort el 1983) també s’encarregà de la legació alemanya, així com el fill d’aquest d’igual nom. Doncs bé, en un informe datat el 30 de juliol de 1946 i desclassificat per la CIA, s’hi parla del cònsol, al qual també se cita com «Max Buchrienacker», com informant, relacionat amb la captació d’agents per al Servei d’Intel·ligència alemany durant la Guerra Mundial. Es fa esment de l’empresa consignatària «Baquera, Kusche and Martin», ja esmentada, que tindria la delegació valenciana en la mateixa adreça que l’antiga fàbrica de raspalls, i es parla de la relació entre Buch i Gustav Bey, un agent alemany que es presentaria com a comercial de fruites a Hamburg. L’informe desclassificat per la CIA explica també que Buch havia retirat l’agost del 1945 una forta suma de diners del banc, que no havia emprat en els seus negocis.

En l’informe de l’interrogatori a Friedrich Dernbach, coronel de la Intel·ligència alemanya, datat l’11 de desembre de 1946, es fa esment d’un tal Mathei (Matthei?), que fou cònsol general d’Argentina a Marsella i, després, a València. Havia estudiat a Alemanya i Itàlia i enviava informació a l’espionatge «purely from sympathy with Fascism». També es relaciona amb el consolat valencià Carl Anton Juelius Hertel (també: Franz Karl Hertel Brabante), nascut a Bremen l’octubre de 1910. És qualificat com un dels més perillosos agents de les SS. Arribà a València el 1942 des de Ciudad Trujillo (República Dominicana). Fou representant de l’empresa Schenker, que feia transport de taronges. D’altres agents nazis només tenim lleus referències, com un tal Peters, alias Jiménez, que actuà a València.

Segons la relació publicada per Eliah Meyer, de nazis als quals els aliats demanaren la repatriació per ser jutjats, recalà a València també Georg Albert Querchfeld (o Querschfeld), el qual fou el cap de la «Deutscher Unterstuetzungs», associació d’ajuda alemanya, i el responsable de NSV (Nationalsozialistische Volkswohlfahrt), organització de benestar social, establida durant el Tercer Reich. Querchfeld tenia al seu càrrec un dipòsit d’aliments, ubicat al garatge propietat de Franz Götz Götz, al carrer Amadeu de Savoia, 1, de València (amb el temps un conegut concessionari d’automòbils Opel i Chevrolet). El 1936, Querchfeld havia fundat a València la firma «Jorge Querchfeld». Més endavant fundà «Querchfeld Bronces Artísticos», empresa que estigué activa fins als anys setanta amb el nom «E. Jorge Querchfeld Howahrde» (Bronces Artísticos Talva), ubicada al carrer Gonzalo Ramiro Pedrer, 10. En data més recent, el nom apareix simplificat com «Bronces Talva».

Willy (o Villy) Mengel també fou proposat per a la seua repatriació com a agent nazi. Arribà a València el 1912 i des del 1931 era el delegat a València de la «Deutsche Gold und Silber Scheideanstalt» (DEGUSSA), amb adreça a la plaça d’Emilio Castelar, després «del Caudillo», 18 (després 7). Aquesta empresa s’encarregà de fondre metalls preciosos arrabassats als jueus (l’anomenat «Robatori de l’or»); la seua divisió de química, la «Deutsche Gesellschaft für Schädlingsbekämpfung» (DEGESH), fabricà del gas Zyklon, emprat a las cambres d’extermini. Abans de la «solució final», els gasos letals de DEGESH s’havien experimentat amb els nostres tarongers.

diumenge, 5 de març de 2017

Nazis a València (I)

[Tafaneries valencianes, 5/3/2017]


Un element important per explicar la presència d'agents nazis al nostre territori foren les seues relacions amb empreses alemanyes, que tingueren un factor decisiu en la creació de la «Sociedad Financiera Industrial» (SOFINDUS), dirigida per Johannes E. F. Bernhardt, (1897-1980) general que fou general de les SS. Bernhardt jugà un paper decisiu en la Guerra Civil. Segons l'historiador Ángel Viñas, fou ell qui, el 25 de juliol de 1936, quan la República havia aconseguit contindre la insurrecció dels feixistes, volà a Alemanya des del Marroc espanyol, on Bernhardt era empresari i dirigent nazi, per convéncer Hitler, que estava al festival de Bayreuth, perquè prestara suport als sublevats. Una setmana després, el 31 de juliol de 1936, es va constituir a Tetuán la Societat Hispano-Marroquí de Transport (HISMA), encapçalada per Bernhardt, que organitzà, amb avions alemanys, els subministraments a les tropes de Franco. Més endavant es va constituir una empresa comercial (ROWAK), que canalitzà el suport econòmic als feixistes. HISMA i ROWAK s'integraren en SOFINDUS, un grup empresarial que, a més, reunia 16 empreses alemanyes i que serví de cobertura a l'activitat dels nazis.

Després de la Guerra Mundial, Bernhardt, que en agraïment gaudí de la protecció de Franco, possà en marxa molts negocis. En un informe del 3 d'octubre de 1948, desclassificat per la CIA, es fa esment, entre altres, de la productora Sagitario Films, el laboratori cinematogràfic Cine Arte, una companyia d'importació i exportació, anomenada Erce S.A., una fàbrica de sabó a Cantàbria i una fàbrica de motors de camions diesel amb seu a Madrid que estava relacionada amb una altra a València. Segon l'informe, l'antic general de les SS disposava d'una finca a Dénia. Per això, Bernhardt i la seua dona, Ellen, visitaven València. Hi ha, per exemple, un altre informe desclassificat que parla d'una estada seua a l'Hotel Reina Victòria de València, el 30 de gener de 1945, fent escala entre Dénia i Madrid.

En el llibre de H. M. Enzensberger sobre el general alemany Kurt von Hammerstein es conta com la seua filla, Marie Therese, treballà a una oficina d'importació de taronges que hi havia a la Lürzowplatz de Berlín, dirigida per un Baró Roland (o Rolland), que en realitat era una tapadora del servei d'intel·ligència alemany, l'anomenat «Abwehr». Un altre exemple de la relació entre agents nazis i el comerç de taronges el tinguérem a casa nostra amb Heinrich Kummermann Fichtner, relacionat amb l'empresa fundada per Ramón Huguet Diago.

Ramón Huguet va contraure matrimoni amb Josefa Grau Piera. Tingueren tres fills, entre els quals hi havia Josefina (1913-1985), que va contraure matrimoni amb Heinrich Kummermann, que es va fer dir també Enrique Junemann. Aquest va nàixer a Meissen, l'abril de 1904. També tingueren almenys tres fills, entre els quals es trobà Julián (mort el 1998).

En morir Ramón Huguet, la seua empresa d'exportació de taronges es convertí en «Viuda de Ramón Huguet Diago». Tenia la seu a València, al carrer Pintor Sorolla, 4-6. L'encarregat era Kummermann, el gendre de la propietària. A la fi de la II Guerra Mundial, les autoritats nord-americanes demanaren la repatriació des d'Espanya de Kummermann, per ser membre del partit nazi i del seu sindicat, DAF.

Entre els documents desclassificats per la CIA, hi ha un «Informe sobre Hans Hermerschmith i altres», datat a Madrid, el 14 de juny de 1946 i signat pels agents nord-americans amb noms en clau F-35 i F-37, que aporta informació sobre Kummermann. Segons aquest informe, Kummermann també feia negocis amb articles d'oficina d'un altre empresari alemany, A. M. Neudermuth, que vivia al carrer Maestro Gozalbo, 31, de València. Quan Kummermann fou inclós en la llista per ser repatriat i jutjat, la seua sogra Josefa Grau, s'adreçà al general Aranda, llavors capità general de València, per trobar una eixida a l'assumpte. Segons l'informe, Kummermann era molt amic del nazi Hans Hermerschmith. Aquest residia a França, però, quan els aliats desembarcaren a Normandia, viatjà a València i s'allotjà a la casa de Kummermann. Amb ell portava una gran quantitat de diners, amb els quals comprà propietats a Julio Ysauro, de Polinyà del Xúquer, per valor de mig milió de pessetes. L'any 1946, quan els policies anaren a per ell per, si ho autoritzava el règim, repatriar-lo, Hermerschmith fugí, per l'advertiment d'un altre policia. Un amic de Hermerschmith i de Kummermann, Manuel Porta, de Beniarjó, li deixà un automòbil Fiat, matrícula VI-2194, amb el qual el primer (probablement amb Kummermann) arribà a Madrid el 31 de maig de 1946. A la capital estant, es posà en contacte amb Pedro Monzón, un falangista que tenia un lloc de fruita (la parada 102) al mercat de la plaça de Legazpi i que vivia al Passeig de les Delícies, 126, de Madrid. S'hi va allotjar Hermerschmith, que portava amb ell 250.000 pessetes. També visità un altre alemany que vivia clandestinament a Madrid i es feia dir «Jorge». Aquest estava casat amb una dona alemanya i havia entrat a Espanya camuflat en una expedició de treballadors espanyols repatriats. Aquest «Jorge» era un gran amic de Miguel Primo de Rivera, fill del dictador homònim i germà de José Antonio, el fundador de la falange, i al qual Franco havia fet ministre d'Agricultura entre 1941 i 1945. Tots dos, «Jorge» i l'exministre, vivien al carrer Velázquez, 134, de Madrid i sembla que, gràcies l'amistat i l'afinitat ideològica, Primo de Rivera havia aconseguit la documentació necessària per a «Jorge». Aquest, per resoldre la situació de Hermerschmith, també es posà en contacte amb Ramon Feced Gresa, un antic polític de Partit Republicà Radical, que s'havia integrat posteriorment en la seua ala dretana, i que, casualment, també havia estat ministre d'Agricultura en temps de la República (1933-1934). Feced intercedí per Hermerschmith davant l'ambaixada britànica, amb la qual mantenia bones relacions, a fi que els aliats retiraren Hermerschmith de la llista d'alemanys a repatriar. Mentrestant, també la vídua d'Huguet li va remetre a Madrid un «afidàvit» a favor de Hermerschmith de l'alcalde de València, Juan Antonio Gómez Trénor. Aquest document, més altres que aconseguiren a Madrid de Rafael Calvo de Garcillán i del Director General de Seguretat, Francisco Rodríguez Martínez (un militar, que fou director general des del 1942 fins al 1951), fou documentació suficient perquè Hermerschmith poguera tornar a València sense por de ser detingut. Comprà una motocicleta DKW per 15.000 pessetes i arribà a València el 9 de juny.

[CONTINUARÀ]