diumenge, 28 de maig del 2017

Šakić, un criminal de guerra entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 28/05/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]




El 4 de juliol del 1944, un jove estudiant anomenat Ivan Volner, nascut a Zàgreb, escapà del camp d’extermini de Jasenovac, conegut com «l’Auschwitz dels Balcans». El fugitiu fou capturat i executat. Aleshores Dinko Šakić, el cap del camp, ordenà que unes 25 persones foren executades com a escarment. Hi moriren, entre altres, el professor Samlajić i el seu germà, Jakob Danon de Sarajevo, el doctor Slavko Goldšmith i Albert Altarac de Sarajevo. El mateix cap del camp matà amb les seues mans dos joves, de 16 i 17 anys. Al setembre d’aquell any, Šakić autoritzà l’ús de la flama d’un bufador com a mitjà de tortura. Per estalviar munició, des del principi es practicaven execucions amb colps de martell o degollant amb ganivets o serres. Šakić matà més de dues mil persones: serbis, jueus i gitanos.


Ljubomir (o Vjobomir) Bilanović (alias «Dinko») Šakić va nàixer el 8 de setembre del 1921 a Studenci (Bòsnia-Herzegovina). Cursà estudis superiors d’economia. Assolí responsabilitats a l’ústaixa, el partit feixista de l’Estat Independent de Croàcia. Amb 21 anys, arribà a Jasenovac, que formava part d’un conglomerat de camps de concentració i extermini de quasi quatre-cents quilòmetres quadrats. L’abril del 1944 fou nomenat cap del camp. L’últim dia d’aquell any va contraure matrimoni amb la joveneta Nada Luburić, nascuda l’agost del 1926 i germana de l’anterior cap del camp, el general Vjekoslav («Maks») Luburić. La dona havia estat ocupada al camp des dels 16 anys. El 1945, Šakić i la seua dona, com molts altres membres de l’ústaixa, abandonaren Jasenovac abans de l’arribada de les milícies de Josip Broz «Tito». Fugiren per Àustria i Itàlia fins arribar a Roma, on gaudiren de la protecció del secretari d’Estat del Vaticà Giovanni Montini (que el 1963 fou elegit papa, amb el nom de Pau VI). Com altres criminals de guerra (Erich Priebke, Erich Müller, Josef Mengele, Adolf Eichmann, Klaus Barbie o Gerhard Bohne), aconseguí un salconduit del Comité de la Creu Roja Internacional de Roma, datat el 8 de gener de 1947, per viatjar a l’estranger; però a diferència d’altres nazis, als documents trobem el seu nom autèntic.

Fent servir el salconduit, salpà del port de Gènova i arribà el 22 de desembre de 1947 a l’Argentina. S’instal·là a Rosario. Sembla que treballà de cambrer al café «El Platal» del barri Pichincha i, posteriorment, exercí de petit empresari tèxtil. A l’Argentina, la seua dona canvià el seu nom pel d’Esperanza. El 1956, Dinko Šakić aconseguí passaport argentí i un certificat de bona conducta que li permitien viatjar per Canadà i Espanya. Arribà a València per col·laborar amb la Ressistència Nacional Croata, fundada un any abans pel seu cunyat, Vjekoslav Luburić. Aquest vivia a Carcaixent amb el nom de Vicente Pérez García, una identitat falsa proporcionada pel règim franquista, i regentava una imprempta al carrer Santa Anna.

El 1959, el consolat argentí a Barcelona ordenà la repatriació de Šakić. S’instal·la a San Justo, una ciutat que forma part del Gran Buenos Aires. Des del 1960 fins el 1972, fou un dels portaveus de la comunitat croata a l’Argentina, formada per unes 10.000 persones, i viatjà freqüentment a Paraguai, on regentà una mena de residència per a antics membres de l’ústaixa. Segons el Washington Post, mantingué relacions amb el dictador Alfredo Stroessner i conegué Juan Domingo Perón, gràcies al seu guardaespatles i també membre de l’ ústaixa Mile Ravlić (que es feia dir Milo Gobetich), i que també va fugir amb papers de la Creu Rotja.

El 1965 renovà el passaport a l’Argentina per poder viatjar a Espanya i Canadà; també ho va fer el 1969, per poder visitar els Estats Units; el 1971, novament a Espanya, i el 1972 als Estats Units. Cal remarcar que Šakić elaborà plans per tornar a Espanya, encara que el 20 d’abril del 1969, el seu cunyat Vjekoslav Luburić havia estat mort a la seua casa de Carcaixent per Ilija Stanić, treballador de la impremta i, presumptament, agent iugoslau (un crim estudiat per Francesc Bayarri al seu llibre «Cita a Sarajevo»). Stanić també estigué relacionat amb Željko Bebek, que en aquell temps visqué a l’avinguda Cardenal Benlloch, 89, de València. El 1971, els dos socis de Luburić en la impremta protagonitzaren un conflicte: Logarić Celtic Slavko apunyalà Stephan Ferniski (segons el nom que apareix a la premsa; més bé seria Stjepan, Štef, Crnički, 1903-2006). Slavko fou empresonat i Ferniski o Crnički es recuperà i continuà a València amb un negoci d’impremta. Malgrat la mort de Luburić i l’enfrontament dels seus socis, hagué d’existir un nucli relacionat amb l’antiga ústaixa ací, com es demostraria no només pel retorn de Šakić, esdevingut anys més tard, sinó també per un altre esdeveniment. Al setembre del 1972, un grup format per nou croats segrestà l’avió «Gunder Viking», un DC-9, que era el vol 130 de la companyia sueca SAS. Entre els segrestadors estaven Miro Barešić i Jelco Brajkovic, condemnats a cadena perpètua per l’assassinat l’any anterior de l’ambaixador iugoslau a Suècia. L’agència Europa Press comunicà que els segrestadors, que demanaren refugi a Espanya, tenien previst viatjar a Carcaixent, on hi havia una colònia croata, i això, malgrat que ja no s’hi trobaven Luburić, Slavko o Crnički. Els pirates aeris reberen una condemna molt lleu, d’un any, després de la qual marxaren al Paraguai. Alguns, com Barešić, tornaren a Croàcia durant els conflictes bèl·lics relacionats amb la independència.

El 2 de setembre del 1976, hi hagué una requisitòria contra Šakić del Banco Provincia de Buenos Aires. Dues setmanes després, el 14 de setembre, ja estava novament a València. Amb aquesta data renovà el seu passaport davant de les autoritats consolars argentines. Es presentà com a comerciant i establí la seua residència a València.

El diumenge 7 de novembre de 1976, la «Hermandad de la División Azul» realitzà una sèrie d’actes a València per commemorar el 35é aniversari del bateig de foc de la Divisió Blava. S’hi va fer una misa a l’església de Sant Doménec, presidida pel capità general, Antonio Taix Planas, i el president de la «Hermandad», Juan José Enriques; es posà una corona de llorer a la Creu dels Caiguts (Porta de la Mar), es va fer una assemblea de la «Hermandad» al saló de plens de l’Ajuntament i al migdia hi hagué una conferència a la Llotja del falangista Roberto Reyes. La premsa parla de l’assistència del general croat Dinko Šakić. En finalitzar, els assistents cantaren el «Cara al Sol». Després, feren un dinar de germanor als Vivers, on participà també el general José Luis Aramburu de la Guàrdia civil.

Šakić es mogué amb plena llibertat. El 1982 estava a l’Argentina, on denuncià la pèrdua del passaport. El setembre del 1985 el renovà, amb la pretensió d’anar a Espanya. La mort del líder iugoslau Tito (1980) i, sobretot, l’inici de la «perestroika» de Mikhaïl Gorbatxov (1985), animaren les aspiracions dels antics membres de la l’ústaixa, que volien rearmar el moviment croat. Šakić hi estigué implicat. En aquella època apareix vinculat amb processos per estafes econòmiques. El 31 de març del 1986 fou detingut a l’aeroport de Barajas, amb passatges cap a Iran, amb Juan Luis Pelikan, també investigat per estafes i falsificació de moneda. A principis dels 90, Šakić estigué novament a Espanya. La policia controlà la seua presència a Marbella. De tornada a l’Argentina, fixà la seua residència a Santa Teresita, una ciutat costanera a poc més de 300 km al sud de Buenos Aires.

El febrer de 1990, Interpol d’Ottawa informà que l’Oficina de Crims de Guerra estava investigant Šakić per crims durant la II Guerra Mundial. Durant 1990 i 1991 es va produir el procés d’independència de Croàcia, a la qual seguí un període de confrontació bèl·lica fins el 1995. En tot aquest temps, no només no s’investigà Šakić pel seu passat, sinó que fins i tot el criminal de guerra s’entrevistà amb el president croat Franjo Tuđman quan visità l’Argentina el 1994. Pocs anys després, però, Croàcia demanà l’extradició de Šakić. El poder judicial argentí obri una investigació el 14 d’abril i, finalment, el 30 d’abril s’ordenà la seua detenció. Acceptada l’extradició, el juny del 1998 fou traslladat a Zagreb. Any i mig després fou condemnat per crims de guerra i crims contra la humanitat a vint anys de reclusió, que havia de complir a la presó de Lepoglava. Morí a un hospital de Zagreb el 20 de juliol de 2008.

diumenge, 21 de maig del 2017

La mestra del cànem

[Tafeneries valencianes, 21/05/2017, html ací, jpg ací i  ací (fragment), pdf ací]



Fa uns anys, a les terres valencianes es conreava el cànem, una herba (cannabis sativa), les fibres de la qual podien ser teixides, com també ho eren les del lli o les de l'espart. Aquesta fou una activitat practicada des del neolític i que, pel que fa a les nostres terres, ja fou esmentada pels antics historiadors romans. Amb el cànem (que al renaixement també es deia popularment «cànyem») es feien espardenyes (paraula que deriva precisament d'espart), cordes i cordills, sacs, nanses de pesca, etc. Com expliquen Alcover i Moll, el cànem se sembrava a la fi de març o primeries d'abril. Hi havia la dita: «Cànem gentil: sembrat en març i eixit en abril». La collita es feia cap a Sant Jaume. Després d'un procés d'elaboració en el qual destacaven els llauradors valencians (com reconeix el llibre «Arte de cultivar el cáñamo, lino y algodón», 1844), es classificaven les fibres segons la seua qualitat: la millor era el «bri» o «canal», després hi havia el «clarell» i per últim el més grosser rebia el nom d'«estopa». Com que les fibres es mesuraven al pes, el més fi era, lògicament, el que costava més temps de filar. De teixir les fibres del cànem s'encarregaven generalment les dones.

A la fi del segle XVIII, una mestra de la ciutat de València, María Ynés Pomares (encara que en alguns documents és esmentada com Isabel María Pomares) perfeccionà el mètode per filar el cànem. El 1791 adreçà una carta amb una caligrafia acurada a la Societat Econòmica d'Amics del País de València, entitat que estava disposada a finançar millores productives com la que proposà la mestra. María Ynés estava casada amb Francisco Molina, que era fabricant de calces de seda. Els dos ocupaven una cambra en una casa que hi havia a l'actual plaça del Comte de Carlet, en la demarcació de la parròquia de Sant Salvador. En la seua epístola a la Societat per demanar el seu suport, María Ynés explicava que, amb el seu procediment, no calia filosa, ni humidificar les fibres amb saliva o aigua. Afirmava a més no només ser capaç de multiplicar per quatre el que podia filar qualsevol altra dona, sinó que també les filadores que empraren el seu mètode aprendrien paulatinament a filar més ràpid.

La Societat es mostrà interessada en la innovació proposada per María Ynés i nomenaren una comissió que entrà en contacte amb la dona, formada pels membres Bernabé de Muzquiz, Vicente Oliag i Manuel de Velasco. Anaren a casa seua, proveïts de rellotge i fibres de cànem de diversa grossària i de lli per avaluar amb rigor la innovació. Durant algunes jornades, la dona es posà a filar. Amb tres hores convertí en fil mitja lliura de fibra del cànem més gruixut. Després tardà quatre hores i mitja en filar tres onzes de cànem fi i cinc hores i tres quarts per elaborar la mateixa quantitat de lli, encara que, segons ella, mai havia practicat amb aquesta fibra. La comissió es mostrà satisfeta i defensà davant la Societat que el mètode proposat per María Ynés tenia moltes utilitats. En lloc de posar el cànem a la filosa, la dona se l'embolicava a la cintura, com feien els soguers, és a dir, els fabricants de cordes i sogues. D'aquesta manera, tenia les dos mans lliures i així podia distribuir el filat al torn, amb la qual cosa aquest podia mantenir un moviment constant. Les fibres havien estat prèviament humides, però no als extrems, la qual cosa afavoria també la producció del fil. L'informe favorable de la comissió de la Societat Econòmica d'Amics del País de València proposava que es blanquejara el fil, a fi de comprovar la seua durada, i incloïa el compromís d'afavorir l'ensenyament del nou mètode. I així fou fet. Al març del 1792, la Societat finançà la construcció de sis torns. S'havien de triar sis jovenetes: tres de la ciutat (intramurs) i sis dels ravals, que havien de ser instruïdes per María Ynés. Si aprenien el nou mètode de manera profitosa, la Societat els donaria premis i una compensació econòmica a les jovenetes i a la mestra. La Societat també es feia càrrec de comprar les fibres. L'agost ja havien estat formades les sis jovenetes i novament una comissió procedí a avaluar el seus aprenentatges. El dia de sant Llorenç, a les quatre i trenta-huit minuts, començà la prova, a la que foren sotmeses: Rosa Vicent, Manuela Segura, Pasquala Falcó, Raymunda Blanch, Rosa Montalt i Tomasa Salvador. A Rosa Montalt li atorgaren un primer premi de 60 reals i a Raymunda Blanch un segon premi de 40 reals (finalment, reconsideraren el dictamen i li donaren el primer premi a Pasquala Falcó i el segon a Rosa Montalt). Les setanta quatre lliures de fibra que havien filat foren donades, com s'havia acordat, a María Ynés, que també rebé pel seu mestratge una remuneració de sis-cents reals de billó. Com que de les sis xiques hi havien dos de la Casa de la Misericòrdia, la Societat es plantejà fer donació de més torns a aquesta institució, a fi que les internes aprengueren el nou mètode de les jovenetes que ja havien estat formades. També se li atorgà una gratificació de 20 o 30 reals a María Capilla, una xiqueta de nou anys que María Ynés tenia com a deixebla. La comissió avaluadora proposà continuar amb el suport a la mestra innovadora i finançar estades seues, a fi d'ensenyar el seu mètode, a escoles d'Alzira, Castelló, Torrent o Xàtiva (Sant Felip, en aquella època).

L'octubre de 1792, la Societat decidí que María Ynés oferira els seus ensenyaments a Castelló. Amb els sis torns, la dona formà dotze jovenetes, en grups de matí i vesprada. La Societat pagà els viatges de la mestra i un sou diari de 10 reals. Hagué d'estar més de dos mesos a Castelló, perquè li abonaren, per mitjà de Vicente Oliag, 654 reals i tres maravedís de billó. Així mateix, la Societat comunicà la innovació a la Junta de Comerç de Barcelona. També, segons informava el tresorer, Manuel de Velasco, s'havien pagat unes quantitats per l'ensenyament del mètode a Torrent, on María Ynés formà altres dotze jovenetes, com acredità en una altra carta el rector Vicente Ximeno. No s'ha de confondre aquest prevere amb l'històriador i bibliògraf valencià homònim. Aquest rector va prendre possessió de la seua plaça a Torrent (que portava associades unes rendes considerables) l'agost de 1791, vint-i-set anys després de la mort de l'historiador. Per a les jovenetes filadores de Torrent també s'havien comprat set torns i una arroba de cànem, i també se'ls concediren dos premis. Així mateix, es compraren sis torns per a la «Real Casa de Arrepentidas de San Gregorio», que es trobava al carrer Sant Vicent de València i a altres institucions benèfiques. El 1794, la Societat finançà formació en el nou mètode a Alaquàs, Alboraia i Aldaia. També hi ha un altre document de la Societat (que es pot consultar al repositori digital de la UPV) que acredita que una jove, anomenada Mariana Ferrer Ferrando que vivia a Aldaia, encara que havia aprés el mètode a Alaquàs, tenia gran aprofitament en filar el cànem. I el mateix any, la Societat tornà a anunciar diversos premis per a la persona que, en aprendre el nou mètode, filara millor una madeixa de lli o cànem, per la qual cosa rebria cent cinquanta reals de billó.

L'impuls de la Societat Econòmica d'Amics del País de València no decaigué. El 1796 comunicaren la innovació a les autoritats de Múrcia i el 1799 convocaren un premi de 300 reals al poble que, segons certificació de la Justicia i del rector, hi haguera més torns que aplicaren el mètode de María Ynés Pomares, premi que s'havia de repartir entre les filadores.

Amb el començament del segle XIX desapareix el rastre de la mestra innovadora.

diumenge, 7 de maig del 2017

El notari que preferia la gramàtica i els melons

[Tafaneries valencianes, 7/5/2017, html ací; jpg ací; pdf ací]


Al segle XVIII, el procés de castellanització lingüística estava molt avançat a les nostres terres. Un curiós personatge s’hi oposà, amb la consciència de ser «el único mantenedor del materno idioma» (com va escriure en la carta dedicatòria de la seua obra «Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana», 1752). Fou Carles Ros Hebrera, un home de tarannà peculiar, que anava d’ací cap allà escrivint llibres i, sobretot, obretes menors sobre les classes populars. Vicent Pitarch les qualificà de «literatura de misèria» i té raó si entenem que misèria es refereix a la situació molt precària en la qual es trobava el valencià. El caràcter i l’activitat de Ros estan ben descrits al judici d’un contemporani seu, José Orga, que afirmà: «Era lo aire personificat i viu com ell».

Carles Ros va nàixer a València, el 4 de novembre de 1703. Un dia després fou batejat en l’església de Sant Nicolau. Fou fill de Manuela Hebrera i Vicent Ros, que vivien al carrer Calatrava. El pare era «notari apostòlic» des del 1699 i escrivent reial des del 1707, professions que també havia exercit el seu avi matern, Joan Hebrera. Carles Ros estudià a la Universitat de València, on fou deixeble de Tomàs Ródenas, eclesiàstic d’Aiora que potser li encomanà l’afició per les lletres. Segons Francisco Martí Grajales, amb tretze anys ja col·laborava Ros amb el seu pare. Com aquest, també exerci de notari el nostre peculiar defensor de la llengua. L’agost de 1733 fou promogut a notari apostòlic i el setembre de 1740 fou nomenat escrivent reial. Amb tot, sembla que autoritzà pocs documents al Cap i Casal, i sí ho va fer a Albal, Alaquàs, Benimodo, Catadau, Polinyà i Xiva. Potser fou, com va escriure Sanchis Guarner, un notari «d'escassa clientela».

Encara que és difícil determinar amb precisió l’abast de la seua obra, podem considerar que publicà llibres durant més de cinquanta anys. L’estudi bibliogràfic del rector Eduard Genovés (ja esmentat a les Tafaneries de 15/5/2016 i 8/1/2017) només arreplega dos llibrets en valencià en els vint anys posteriors a la desfeta d’Almansa i el Decret de Nova Planta: precisament dos col·loquis de Carles Ros. Podem donar una ullada a la seua producció literària, tot distingint quatre grups d’obres.

En primer lloc va fer obres gramaticals. El 1732 ja publicà una «Práctica de Ortographia, para los dos idiomas Castellano y Valenciano», que encetà una important sèrie de llibres per dignificar les llengües i, sobretot, el valencià. Publicà textos d’ortografia a la manera de les novenes dels sants («nonnes», 1735 i 1737); diccionaris valencià-castellà (1739 i 1764); l’obra «Qualidades y blasones de la Lengua Valenciana» (1752), que es clou amb un parell de romanços en monosíl·labs, que mostren el seu domini lèxic: «No pot dir al lo que yò, / puix he vist lo que huì es vèu...»; «Corrección de vozes, y phrases, etc.» (1771) i altres obres perdudes, com ara unes «Beceroles valencianes»; també va fer una «Norma breu» d’ortografia castellana, unes «Regles de retòrica» i un «Tratat de adages, y refranys valencians», molt modern didàcticament, perquè volia «fer cosa gustosa, que fàcilment se queda en la memòria». També reedità el «Llibre de les dones» de Jaume Roig.

L’esmentat José Orga, membre d’una família d’impressors, escrigué una anècdota que li havia contat el seu pare sobre aquesta preocupació de Carles Ros per editar llibres en valencià. Sembla que Ros va escrire també un «Diccionari general de la llengua», l’edició de la qual (probablement en la mateixa tipografia dels Orga) havia de ser finançada per l’ajuntament. Quan els originals estaven en imprempta, l’editor reclamà diners a la corporació municipal «per a comprar les lletres que no existien ni llurs accents, aguts, greus i circumflexos». Però l’ajuntament no aportà la quantitat necessària per fer les adquisicions tipogràfiques escaients i Ros, segons el relat d’Orga, arreplegà enfurismat els seus papers i en «feu una falla de Sant Josep».

Un segon grup d’obres de Carles Ros són les jurídiques, generalment instruccions per a notaris o escrivans. Precisament el pare i l’oncle de José Orga, que signaven Joseph i Thomas, publicaren uns «Formularios de escrituras públicas» de Ros.

En tercer grup d’obres inclou aquelles que composà Ros sobre esdeveniments coetanis: «Relación de la grande avenida del rio Turia en 16 de Setiembre de 1731», l’aparició d’un cometa al cel el 1744, la proclamació de Ferran VI el 1746, l’execució d’una dona de 22 anys el mateix any o la consagració del bisbe Ascensio Sales Moreno a la catedral de Sogorb.

El quart grup d’obres, sens dubte les més nombroses, foren col·loquis de llauradors, fets amb la pretensió, ja esmentada, de difondre el valencià d’una manera entretinguda. Els títols solen començar «Col·loqui graciós» o «Romanç entretingut» i parlen de les peripècies dels llauradors, que tenen pèrdues per no haver «avivat la llavor dels cucs de seda» o baralles «que solen passar entre les sogres i les nores». També de colombaires o de pescadors de canya. En aquests llibrets de vegades Ros feia servir pseudònims (com «la Musa Lapera») o els deixava anònims. Martí Grajales escriu: «También se le atribuyen gran número de romances de valientes, de enamorados, de milagros, de hechos de armas, coplas para profesiones de monjas y diversas fiestas que durante su vida se celebraron en Valencia y que circulan sin nombre de autor». Encara que aquestes obretes pretenien difondre i depurar la nostra llengua, tingueren també l’efecte de reforçar el tòpic de l’home de poble (valencianoparlant), enfrontat als habitants de la capital (castellanoparlants), un recurs humorístic explotat posteriorment per una abundant literatura i cinematografia de baixa qualitat. Amb tot i això, les obres de Ros permeten també conéixer la societat valenciana del segle XVIII, amb textos amb un rerefons crític, com ara: «Romans nou, hon se reciten los treballs de la gent pobra, per lo cares que shan posat en Valencia totes les coses, y en especial lo menjatiu, de modo que hui costa el viure mes afanys» (1772).

Una altra anècdota sobre el tarannà de Carles Ros ens ha pervingut pel testimoni de l’esmentat Orga. Un dia que Ros estava a la tipografia de Joseph i Thomas Orga, corregint proves d’impremta, va veure un parell de melons: «Bons melons, amic Orga! Són de Foios? –Sí, senyor; li respongué aquell, i anem a tastar-los. I dient i fent, en partiren u damunt lo taulell del magatzem de comèdies. Ros, fent l’elogi dels melons, se’n menjà dues corbes tallades com la mitja lluna, i el suc li xorrava per les mans. –Rosa, cridà l’impressor, davalla la toballola per a eixugar-se Don Carlos. Bah! Res d’això –digué aquest–, ja està. De la grava del carrer, n’agafà un pessic de pols, i al seu vestit de negre, tal vegada d’ofici, ho refregà, i allò fou l’eixugamans, i seguí corregint proves».

Carles Ros morí el 6 d’abril de 1773. La mort el sorprengué corregint les proves d’impremta dels «Formularios de escrituras públicas». El seu cos fou soterrat junt a l’església del Carme.