diumenge, 18 de juny de 2017

Un fulletó a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, hmtl ací, jpg ací, pdf ací]


A la València dels cinc-cents hi hagué un pleit sobre la baronia de Riba-roja que donaria per a un llarg fulletó televisiu. És la història de l'àvia Beatriu, les seues filles (de pares distints) Joana i Hipòlita i les filles d'aquestes, Beatriu i Estefania, respectivament. I dels conflictes que hi hagué entre elles. Hem d'anar a pams, perquè la història, com passa en els bons fulletons, és una mica embolicada.

Beatriu de Montcada i Vilaragut (que anomenarem l'àvia Beatriu) va contraure matrimoni amb Bernat de Requesens i Montcada, virrei de Sicília. Tingueren una filla, Joana Mateua de Requesens i de Montcada (abreviarem: Joana). En morir Bernat, l'àvia Beatriu es va tornar a casar amb Joan Roís de Liori, a la família del qual pertanyia la baronia de Riba-roja. L'àvia Beatriu emprà l'herència que la seua filla Joana havia rebut del seu pare Bernat en les capitulacions del seu segon matrimoni, per comprar la baronia als Roís de Liori. La baronia passà així dels Roís de Liori a Beatriu l'àvia. Com aquesta, però, havia emprat l'herència de la filla Joana, amb la qual no mantingué bones relacions, temps després aquesta i el seu primer home, Galceran de Requesens, pugnaren amb l'àvia Beatriu i aconseguiren que els venguera la baronia de Riba-roja. En morir Galceran, Joana va contraure matrimoni amb Lluís Margarit de Requesens. Així doncs, la baronia passà a Joana (la filla de l'avia Beatriu) i el seu segon home, Lluís. Aquests tingueren una filla, Beatriu Margarit de Requesens (abreviarem: Beatriu la jove).

L'octubre de 1520, Joana va fer testament a València. Hi establí una clàusula peculiar. Si la seua filla Beatriu (la jove) tenia fills legítims, aleshores heretaria les seues propietats; si no en tenia, els seus béns haurien de ser repartits equitativament entre un nebot, anomenat també Bernat, i la seua germanastra Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (abreviarem: Hipòlita).

Ara parlarem de l'altra branca. Aquesta Hipòlita era filla de Beatriu l'àvia i del seu segon marit ja esmentat, Joan Roís de Liori, el de la família Roís de Liori que posseïen tradicionalment la baronia de Riba-roja. El 1501, Hipòlita va contraure matrimoni amb Lluís de Requesens Joan de Soler, governador general de Catalunya. Tingué un fill que morí prompte, Gaspar, i una filla, Estefania de Requesens. Hipòlita quedà vídua per segona vegada el 1509, i es dedicà a administrar les seues propietats des del seu comtat de Palamós. La filla, Estefania, va contraure matrimoni amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, camarlenc i capità de la guàrdia del rei Carles i preceptor del seu fill Felip, amb el temps Felip II, del qual esdevingué el 1539 majordom major. Aquest Juan de Zúñiga era cosí germà de Mencía de Mendoza, la virreina de València de la qual ja hem parlat ací (vegeu Tafaneria de l'11/12/2016), la qual, en morir sense fills, deixà hereus els seus descendents, és a dir, Estefania i els seus fills. Així doncs, mare i filla, Hipòlita i Estefania, ocuparen llocs molt notables gràcies als seus matrimonis. També mantingueren una abundant correspondència. N'hem conservat 870 cartes, que el 2003 foren editades per Laia de Ahumada i publicades per la Universitat de València ( Max Cahner n'havia publicat algunes el 1978). En resum, tenim cinc dones: l'àvia Beatriu, les seues filles, de pares distints, Joana i Hipòlita, i les filles d'aquestes, Beatriu la jove i Estefania, respectivament, disputant-se la baronia de Riba-roja.

A més d'establir la peculiar clàusula testamentària, Joana també ordenà que la seua filla Beatriu (la jove) havia d'estar reclosa, fins que contraguera matrimoni, al convent dominic de Santa Caterina de Siena a València. Aquest cenobi havia estat fundat el 1491 i es trobava on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla (també aparegué en la tafaneria de fa un parell de setmanes a propòsit de sant Lluís Bertran). Joana li tenia molta devoció al convent. Allà havia estat soterrada l'àvia Beatriu i allà volia ser soterrada ella mateixa. Seguint les ordres de la seua mare, Beatriu ingressà al convent el divendres 5 d'agost de 1521. Aleshores, Hipòlita i la seua filla trobaren una oportunitat d'enriquiment en què Beatriu no deixara el convent. I ho intentaren, com acredita la correspondència entre elles. Si Beatriu professava de monja dominica, la baronia passava a Hipòlita i al nebot Bernat de Requesens (que estava a Sicília). Potser coaccionada per les religioses, Beatriu decidí fer-se monja. Fins i tot, també les dominiques tenien pretensions sobre la baronia de Riba-roja, en considerar-la una dot per l'ingrés de Beatriu en l'orde dels predicadors. Temps després, però, Beatriu es penedí i volgué abandonar l'orde, la qual cosa llançava a perdre les pretensions d'Hipòlita i de les monges. Mentre Beatriu intentava que la dispensaren dels vots i mantenia un comportament poc devot, les monges la retenien i Hipòlita reclamava que la traslladaren a un altre convent d'observança més estricta perquè, al de Santa Caterina, Beatriu gaudia de privilegis com anar amb els seus vestits o disposar d'una serventa.

Hipòlita, que es feia dir «la trista comtessa de Palamós», es traslladà a València el 1534 i prengué possessió de la baronia de Riba-roja. A la ciutat estigué fins el 1538, quan tornà a les seues propietats catalanes, encara que mantingué cura del pleit. Mentrestant, Estefania movia fils a la cort per mitjà del seu home. Per exemple, el 2/1/1535, li escriu a sa mare que l'emperador Carles li ha dit al seu marit Juan: «Ved qué puedo yo hazer, y si son menester más cartas para el duque [de Calàbria, virrei a València], o inquisidor [general]; hazedlas hacer que yo las firmaré». De tota manera, Beatriu també tenia suports entre importants famílies valencianes, com ara els Mascó i els Cardona. I els frares, adverteix Estefania en l'epístola de 31/1/1535, «es giren a tots vents». El que Estefania desitjava, en definitiva, és que Beatriu es comportés com «pròpia filla» d'Hipòlita, i així, «en aquest compte la tendrem tots» (15/1/1535). Però no ho va fer.

Beatriu demanà dispensa dels vots per casar-se precisament amb un membre de la família Cardona: Joan de Cardona, fill d' Alfons de Cardona, almirall d'Aragó i baró de Guadalest. Tant l'almirall com el lloctinent, el duc de Calàbria, donaven suport a Beatriu. Per això, per canviar el seu parer, havia de remetre-li cartes l'emperador, com hem vist.

L'estiu de 1534, Llàtzer de Margarit escalà la tàpia del convent de Santa Caterina per endur-se Beatriu, però no ho aconseguí. Per embolicar-ho més, Llàtzer era cosí germà de Beatriu, per part de pare, però també cosí germà d'Estefania, per part de mare. Per la qual cosa no sabem ben bé si volia alliberar-la, com sembla, o segrestar-la. El virrei no prengué mesures contra Llàtzer, però potser Beatriu sí que fou traslladada a un cenobi més rigorós. Finalment, Beatriu pogué deixar el convent i contraure matrimoni amb Gabriel de Rojas, emparentat amb els marquesos de Dénia. Aleshores encetà un procés per recuperar no només la baronia de Riba-roja, sinó també les rendes que s'havien produït mentre estava en possessió d'Hipòlita. Guanyà el pleit, el que significà una pèrdua de patrimoni de la família d'Estefania.

Després de l'estada a València, Hipòlita tornà a Catalunya, on portà cura de les seues propietats, continuà amb el pleit i posà en marxa un enginy per cardar les fibres tèxtils, que va fer construir a un mestre de Segòvia i que provaren a Barcelona i Martorell. Als últims anys de la seua vida anà a viure a Madrid, amb la seua filla Estefania, que va quedar vídua el 1545. Un any després morí Hipòlita i Estefania el 1549. Beatriu encara visqué uns anys més. L'últim document que porta la seua signatura està datat el 1552. Tot un fulletó.

divendres, 16 de juny de 2017

Formació de Persones Adultes

[Opinió, 16/06/2017, html ací, pdf ací]


L’article 10.2 de la Constitució Espanyola estableix que els drets fonamentals s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 26.1 d’aquesta Declaració proclama, entre altres coses, que «la instrucció elemental serà obligatòria». La legislació espanyola identifica la instrucció elemental amb l’Educació Secundària Obligatòria, que té, per això, aquest caràcter preceptiu. Una persona adulta que no dispose d’aquesta instrucció senzillament té vulnerat un dret fonamental.

¿Quantes persones no tenen aquesta instrucció elemental entre nosaltres i, per tant, tenen vulnerat el seu dret a l’educació? Al País Valencià, segons l’última Enquesta de Població Activa, 185.000 dones i 116.000 homes majors de 16 anys no disposen de l’equivalent de la instrucció elemental, que és la certificació de l’Educació Secundària Obligatòria. En total, poc més de 300.000 persones. No hi ha cap altre problema educatiu que afecte més persones al nostre país de manera més significativa. Malgrat això, la inversió pública que es destina a formació de persones adultes no arriba a l’1% del pressupost educatiu, un bandejament que és habitual en totes les comunitats autònomes i en els pressuposts ministerials. Però a més, hi ha evidència estadística que els països europeus que invertixen més en aprenentatge al llarg de tota la vida també obtenen millors rendiments educatius, pel que fa als ensenyaments reglats (tal i com es mesuren, per exemple, en les proves PISA).

Al principi d’aquest curs, més de 500 persones es matricularen a l’Escola de Formació de Persones Adultes Vicent Ventura però no han pogut rebre els ensenyaments no només desitjats sinó als quals tenien dret. L’Escola Vicent Ventura és una entitat promoguda pel sindicat Comissions Obreres, que durant més de vint anys ha realitzat una tasca formativa paradigmàtica, ha afavorit la integració de persones immigrants o en situacions desafavorides i ha oferit una orientació personal i laboral.

Els successius governs del Partit Popular no havien resol certs desajusts normatius del funcionament de l’escola, requisits merament formals. A principi de curs, aquesta inacció obligà les noves autoritats de l’Avinguda de Campanar a no actualitzar el seu conveni de funcionament fins resoldre els desajusts. Encara que ara el curs ja està pròxim a la seua conclusió, caldria resoldre la situació el més prompte possible. Accelerar els tràmits escaients permetrà disposar d’una eina més (i no precisament d’eficàcia menor) en la lluita contra aquella vulneració de drets que afecta més de 300 mil persones al País Valencià. També en la formació de persones adultes, tota pedra fa paret; millor dit, satisfà un dret vulnerat.


diumenge, 11 de juny de 2017

La terrible Brigada Político-Social a València

[Tafaneries valencianes, 11/06/2017, html ací, jpg ací,  pdf ací]



Durant els últims anys de la Dictadura, l’anomenada «Brigada Político-Social» (BPS) de la policia es caracteritzà per la seua violència i per la practicà de tortures, entre molts altres, a Antonio Palomares, que resistí uns maltractaments que li causaren lesions cròniques, o a un nombrós grup d’estudiants universitaris detinguts el maig del 1971. Malgrat això, els membres de la BPS foren freqüentment ascendits. Les actuacions de la BPS han estat estudiades per Benito Sanz i Lucas Martín, dels quals prenem algunes informacions.
Durant molts anys, la BPS valenciana fou dirigida per Antonio Cano González, un policia que començà la seua carrera abans de la Guerra Civil. Fou guardonat per la seua participació en la repressió dels moviments vaguístics del 1934 i també per la seua actuació a Barcelona, des d’on s’incorporà a València el 1956. Vivia molt a prop de la comissaria central. Als anys 60-70, quan la BPS fou molt activa en reprimir els moviments democratitzadors, en formava part també Florencio Rubio Aguilar, que morí el 1971, i Manuel Mancebo Conde, que arribà a la nostra ciutat a principis dels anys cinquanta, procedent de Madrid, encara que d’origen segovià. Durant els estius, Mancebo formava part de la guàrdia personal de Franco en les seues vacances a Sant Sebastià. Visqué a Benicalap. Tingué una família molt nombrosa i morí el 1986. També formà part de la BPS valenciana José de Oleza Zaforteza. El 1960 rebé la medalla al mèrit policial en un acte presidit per la dona de Franco. I això, encara que sembla que el seu germà fou executat durant la guerra pels franquistes. Mancebo i Oleza foren denunciats com a pressumptes torturadors, com també ho fou Jacinto López Acosta, que, temps després, fou promogut a president de les corregudes de bous de la Plaça de València fins abril de 1989.

L’afició als bous era compartida per bona part dels membres de la BPS. Aquest fou el cas de, per exemple, Félix Crespo Castillo, procedent de Conca i d’origen humil. Crespo va desenvolupar bona part de la seua trajectòria policial a València. Era un habitual del «burladero» del delegat governatiu de les places de València i Benidorm. Morí el juliol del 2007 i al seu soterrament assistí l’alcaldessa de València, Rita Barberá, per la rellevància política del seu fill. Era molt amic d’altres membres de la BPS, també assenyalats com a pressumptes torturadors, com ara Gerardo Almenar Rojo, Julián Lucas García o l’esmentat Jacinto López.

El pas per la BPS valenciana permeté a alguns membres particularment cruels ascendir en l’escalafó. Aquest fou el cas de Manuel Ballesteros García i Benjamín Solsona Cortés, que passaren pel País Basc en els temps de la «guerra bruta» contra el terrorisme. Ballesteros era conegut per la brutalitat que aplicava als detinguts del moviment sindical o estudiantil, com ara als meus col·legues Pere Beneyto i José Luis Monzón, actualment professors de la Universitat de València. Després del seu pas per la BPS de València, que encapçalà a partir del 1973, Ballesteros fou promogut a comissari en cap de Sant Sebastià (1974-76), Bilbao (1977-79) i, posteriorment, fou designat director de la Comissaria General d’Informació. Va dimitir quan un jutge decretà presó preventiva a cinc policies que havien torturat fins la mort al jove Joseba Arregi Izagirre, el febrer de 1981. Ballesteros també fou condemnat per afavorir tres terroristes de l’anomenat Batallón Vasco Español (l’antecedent dels GAL), encara que el Suprem l’absolgué. Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat amb el primer govern socialista, li donà responsabilitats en la lluita antiterrorista. Vera també fou posteriorment condemnat a presó en relació als GAL. Ballesteros morí el 2008.

A Benjamín Solsona també el pas per la BPS valenciana li serví per ascendir en la seua carrera. Fou comissari en cap a Màlaga i, després de passar per Sant Sebastià, cap superior de la policia a Bilbao (1980-82) i a les Illes Balears (fins el 1988). Sobre ell fou dictada una ordre internacional de detenció pels seus antecedents com a torturador. Segons algunes fonts (que no hem pogut confirmar), a les seues ordres estigué a la policia valenciana Antonio Moreno Piquer, que actuaria d’infiltrat en el moviment universitari i que fou cèlebre per referir-se públicament als estudiants de secundària com «l’enemic» en les jornades de la Primavera Valenciana. Poc temps després d’aquells dies d’excesos policials, Moreno també fou ascendit a comissari principal pel ministre Jorge Fernández Díaz.

També fou membre de la BPS Pedro Roncales Pérez, el qual, quan formava part del grup adscrit a l’Audiència Territorial de València, fou objecte d’un expedient per participar il·legalment en el negoci de les màquines de monedes. L’octubre de 1986, un jutge valencià descobrí casualment que hi havia un grup de policies implicats en l’explotació de màquines escurabutxaques. El propietari d’un club de cambreres tancat per ordre judicial demanà autorització al jutge per retirar del seu local unes màquines d’aquest tipus. El jutge tingué curiositat per averiguar quines persones eren els socis del propietari del local en l’explotació de les màquines i descobrí que eren el subcomissari Pedro Roncales, i els inspectors Manuel Amadeo Abonjo Blanco i Ángel Ventimilla. Així mateix aparegué relacionat amb les investigacions el subcomissari Miguel Herrero, també adscrit a l’Audiència valenciana, que fou investigat pel delicte de suborn. L’esmentat Amadeo Abonjo, que havia estat destinat abans al País Basc, fou condemnat el març del 1984 a 10 mesos de presó, amb la pena accessòria de 10 anys d’inhabilitació per l’Audiència Provincial de Bilbao, per considerar-lo partícep de les tortures comeses contra el dirigent sindical Xabier Onaindía Ribera, sentència que fou ratificada pel Tribunal Suprem el 1985. Temps després, la premsa denuncià que, malgrat la ratificació, la inhabilitació no s’acomplí ni en el cas d’Abonjo, destinat a València, ni en el de l’altre policia condemnat, Miguel Ángel Gabino Balbuena. En novembre del 1986 hi hagué una pregunta parlamentària sobre el tema i el ministre José Barrionuevo Peña argumentà certs tecnicismes per l’incompliment de la inhabilitació. Barrionuevo també fou condemnat pel Suprem per un cas relacionat amb els GAL i indultat pel govern. Abonjo es relacionà posteriorment amb empreses de seguretat privada.

Els problemes de l’antic membre de la BPS Pedro Roncales amb la justícia no finalitzaren amb el cas de les màquines escurabutxaques. També fou condemnat per l’Audiència Provincial de València, en abril del 1992, a sis anys i un dia de presó major per un delicte de fallida fraudulenta, amb les penes accessòries de suspensió de càrrec públic i del dret de sufragi. Afortunadament per a ell, el consell de ministres del 23 de desembre de 1994 deliberà atorgar-li un indult, a proposta del ministre de Justícia, Juan Alberto Belloch Julbe, i el mateix dia el signà el rei. Cal recordar que en aquella època Belloch era un superministre, ja que ostentava també la cartera d’Interior, i que estava negociant amb Luis Roldan la seua entrega a la policia espanyola, que esdevingué dos mesos després.

També passaren per la BPS de València i foren assenyalats en la premsa clandestina per cometre pressumptament delictes de tortura: Adolfo Alonso Ariza, Luis Ávila Barbero, Emilio Barranquero de la Salud, Ángel Castellanos Domínguez, que morí el 1997, Arturo Lacave Sandua, Francisco Revelles (o Rivelles) Martín, Mariano Sánchez Martínez i Alfredo Torres Vielba. També Manuel Berenguer Cid (que ja fou comentada en la Tafaneria del 24/4/2016), perquè era net d’un bibliòfil valencianista i fill del metge que descobrí Pilar Prades, l’enverinadora de València.


(El text en negreta no aparegué en l'edició del dia 11, sinó en una nota de correcció del dia 18)

diumenge, 4 de juny de 2017

Lluís Bertran, el sant que també tenia deutes

[Tafaneries valencianes, 04/06/2017, html ací, pdf ací]



Hem conservat una carta, escrita en valencià, de Sant Lluís Bertran a sa mare, on li demana que li pague un deute seu de vint lliures. Aquest text fou copiat per un frare dominic, estudiós de la història de l'orde dels predicadors, Nicolau Figueres, al final d'un manuscrit d'un altre frare, Jaume Falcó (1565-1641), en el qual composà una història del convent de predicadors de València. Figueres també va portar cura de l'edició d'obres d'altre dominic valencià ben conegut: Sant Vicent Ferrer. L'epístola esmentada de Lluís Bertran fou editada el 1961 per Lluís B. Lluch i reeditada el 1978 per Max Cahner.

Lluís Bertran fou el fill major del notari Joan Lluís Bertran i de Joana Àngela Eixarc, que tingueren altres huit fills i filles. Lluís fou el major. Va nàixer a València, el 1526, a la casa que encara es conserva a la plaça que du el nom del sant. El 1544 ingressà en el convent de l'orde dominica de l'actual plaça de Tetuan, quan hi era prior Joan Micó. L'anterior prior, Amador Espí, nascut a Llutxent, i el provincial de l'orde dels predicadors Domingo de Cordova de Montemayor, havien mort deu anys abans, quan tornaven de visitar el convent femení de Santa Caterina de Siena (on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla), ganivetats per dos frares exclaustrats per la reforma que aquests havien promogut.

El 1547, Bertran fou ordenat sacerdot i nomenat mestre de novicis en el mateix convent, una responsabilitat important perquè s'hi formaven els frares de la província d'Aragó de l'orde dels predicadors. Amb tot, Bertran volgué fer estudis a Salamanca per esdevenir mestre d'estudiants, però es conta que, en arribar a Villaescusa de Haro (Conca), un altre frare el dissuadí, i retornà a València.

El 1557 fou nomenat vicari del convent de Santa Anna, prop d'Albaida. Se li atribueix un miracle quan un comte d'Albaida, enfurismat pels seus sermons, li disparà un tret; el frare convertí l'arma en un crucifix. Potser per aquest enfrontament seu amb la noblesa local, es diu que llançà una maledicció als marquesos d'Albaida, pronosticant que morien sense descendència. I encara que el marquesat es creà el 1605, després de la mort de Bertran, sí que és cert que la majoria dels seus posseïdors no reberen el títol nobiliari dels seus pares sinó que l'heretaren d'altres familiars i freqüentment després de pleits.

De nou a València com mestre de novicis, Bertran creuà correspondència amb Santa Teresa de Jesús sobre la reforma que la religiosa es proposava de l'orde carmelita. El 1562, Lluís Bertran partí des de Sevilla cap a Amèrica. En el viatge al Nou Món patí un colp a la cama, que li deixà una coixesa permanent i nafres a les cames. S'instal·là al convent dominicà de Cartagena de les Índies (Colòmbia). Conten que penetrava a la selva per evangelitzar les comunitats indígenes i que era més entés quan, en lloc de portar un traductor, predicava en valencià.

En aquest període se li atribueixen altres prodigis, com ara una nova conversió miraculosa de l'arma amb la qual era atacat o quan, a l'illa de Sant Vicent estant i davant d'un cacic local, feu emergir l'empremta de la creu d'un arbre. Bertran estigué en contacte amb Bartolomé de las Casas, també membre de l'orde dels predicadors i bisbe de Chiapas, que denunciava els abusos de «conquistadores y encomenderos».

Finalment, Bertran tornà a València el 1569. Cinc anys després fou nomenat predicador general de la província d'Aragó de l'orde dels dominics i el 1575 arribà a prior. En aquest període estigué relacionat amb altres religiosos notables, com el franciscà Pere Nicolau Factor, que seria promogut a beat, o el patriarca Joan de Ribera, que arribaria a sant. Bertran assessorà Ribera sobre els moriscos. Es conserva a la Biblioteca Nacional (signatura mss/10388) una volum que es composa de moltes obres enquadernades juntes que tracten de com s'ha de garantir la fe dels àrabs convertits, els moriscos. Hi trobem un resum manuscrit de 122 pàgines, fet per Lluís Bertran, del llibre d'un altre dominic, Jaume Bleda, sobre els moriscos (n'hi ha una edició de la Universitat de Huelva, 2009). Com se sap, finalment Felip III decretà l'expulsió dels moriscos (1609), la qual cosa tingué conseqüències molt negatives per al poblament i l'economia de la Corona d'Aragó en general i la valenciana en particular.

Doncs bé, l'epístola de Bertran a la seua mare és d'aquest període en el qual el sant tenia resposabilitats com a prior i estava relacionat amb altres religiosos. Després d'una llarga i afectuosa introducció, explica la raó per la qual li demana diners. Bertran, que, recordem-ho, patia coixesa des del viatge a Amèrica, havia de fer un viatge, probablement una visita pastoral a algun convent de l'orde, i, com que no podia anar a peu, necessitava diners per al transport. Però no els demanà a sa mare: «per no donar fatiga a la vostra mercé», li escriu. Així que li'ls demanà a un «comerciant», anomenat Esteve Moreno, «que està entre la carnisseria de Roteros i el Carme», escriu Bertran. Trobem aquest Esteve Moreno citat en un protocol del notari Joan Baptista Ferrer del 1568, pel qual es constituí a València una companyia de llibreters («omnes bibliofile sive librerii presentis civitatis Valencie habitatores...»), en la qual també estava l'impressor i lletraferit Joan Timoneda (que composà «Só qui só» i «Bella, de vós só enamorós», que cantà Raimon). Vicente Justiniano Antist, en la seua biografia del sant, escriu que «no hay religioso que tantos libros haya leído de cabo a rabo».

Podem deduir, per tant, que Bertran tingué bones relacions amb els llibreters locals i que és raonable que un d'ells, Esteve Moreno, li deixara els diners per al seu viatge. Aquest comerciant, com escriu Bertran en l'epístola a la seua mare: «m'ha deixat quant he volgut, que són vint lliures». I el sant li demana a Joana Àngela Eixarc que salde el deute. Paga la pena llegir l'argumentació literal: «I confiant jo de vostra mercé que em descarregarà d'aquesta obligació, les hi he emprades [les vint lliures], perquè d'altra manera més estimaria anar-me'n a peu i aceptant que restar en dingun càrrec. Així li suplique que lo més prest que puga li vulla satisfer la bona obra que m'ha feta; perquè li he promés de satisfer-lo dins un mes que em los deixà, i ell m'ho donà lo segon dia de Pasqua; i així li pregue que com fins ací nunca m'ha faltat, que ara no em falte, perquè redundaria en ma deshonra si no complia en ma paraula, i seria de dany i pena en lo que m'ha fet bona obra». Quina mare podria negar-se'n?.

Anys després, empitjorà la salut de Lluís Bertran. Va fer una estada a la casa arquebisbal que el patriarca Joan de Ribera tenia a Godella, atapeïda de quadres religiosos. Segons els biògrafs el mateix patriarca li feia el llit, li donava el menjar quan estava postrat i li posava draps a les nafres de les cames. Encara obrà Bertran alguns prodigis, segons els seus biògrafs, com ara la recuperació d'Isabel, la filla de Joan Boïl d'Arenós, que tingué un part amb complicacions. La relació d'aquest noble i Bertran és comprensible perquè el palau dels Escrivà i Boïl estava junt a la casa pairal de Bertran.

Es conta que Lluís Bertran va predir la data del seu propi falliment, que es produí el 9 d'octubre de 1581, el dia de Sant Dionis. El papa Pau V el beatificà el 1608 i Clement X el declarà sant el 1671.