diumenge, 18 de juny de 2017

Un fulletó a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, hmtl ací, jpg ací, pdf ací]


A la València dels cinc-cents hi hagué un pleit sobre la baronia de Riba-roja que donaria per a un llarg fulletó televisiu. És la història de l'àvia Beatriu, les seues filles (de pares distints) Joana i Hipòlita i les filles d'aquestes, Beatriu i Estefania, respectivament. I dels conflictes que hi hagué entre elles. Hem d'anar a pams, perquè la història, com passa en els bons fulletons, és una mica embolicada.

Beatriu de Montcada i Vilaragut (que anomenarem l'àvia Beatriu) va contraure matrimoni amb Bernat de Requesens i Montcada, virrei de Sicília. Tingueren una filla, Joana Mateua de Requesens i de Montcada (abreviarem: Joana). En morir Bernat, l'àvia Beatriu es va tornar a casar amb Joan Roís de Liori, a la família del qual pertanyia la baronia de Riba-roja. L'àvia Beatriu emprà l'herència que la seua filla Joana havia rebut del seu pare Bernat en les capitulacions del seu segon matrimoni, per comprar la baronia als Roís de Liori. La baronia passà així dels Roís de Liori a Beatriu l'àvia. Com aquesta, però, havia emprat l'herència de la filla Joana, amb la qual no mantingué bones relacions, temps després aquesta i el seu primer home, Galceran de Requesens, pugnaren amb l'àvia Beatriu i aconseguiren que els venguera la baronia de Riba-roja. En morir Galceran, Joana va contraure matrimoni amb Lluís Margarit de Requesens. Així doncs, la baronia passà a Joana (la filla de l'avia Beatriu) i el seu segon home, Lluís. Aquests tingueren una filla, Beatriu Margarit de Requesens (abreviarem: Beatriu la jove).

L'octubre de 1520, Joana va fer testament a València. Hi establí una clàusula peculiar. Si la seua filla Beatriu (la jove) tenia fills legítims, aleshores heretaria les seues propietats; si no en tenia, els seus béns haurien de ser repartits equitativament entre un nebot, anomenat també Bernat, i la seua germanastra Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (abreviarem: Hipòlita).

Ara parlarem de l'altra branca. Aquesta Hipòlita era filla de Beatriu l'àvia i del seu segon marit ja esmentat, Joan Roís de Liori, el de la família Roís de Liori que posseïen tradicionalment la baronia de Riba-roja. El 1501, Hipòlita va contraure matrimoni amb Lluís de Requesens Joan de Soler, governador general de Catalunya. Tingué un fill que morí prompte, Gaspar, i una filla, Estefania de Requesens. Hipòlita quedà vídua per segona vegada el 1509, i es dedicà a administrar les seues propietats des del seu comtat de Palamós. La filla, Estefania, va contraure matrimoni amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, camarlenc i capità de la guàrdia del rei Carles i preceptor del seu fill Felip, amb el temps Felip II, del qual esdevingué el 1539 majordom major. Aquest Juan de Zúñiga era cosí germà de Mencía de Mendoza, la virreina de València de la qual ja hem parlat ací (vegeu Tafaneria de l'11/12/2016), la qual, en morir sense fills, deixà hereus els seus descendents, és a dir, Estefania i els seus fills. Així doncs, mare i filla, Hipòlita i Estefania, ocuparen llocs molt notables gràcies als seus matrimonis. També mantingueren una abundant correspondència. N'hem conservat 870 cartes, que el 2003 foren editades per Laia de Ahumada i publicades per la Universitat de València ( Max Cahner n'havia publicat algunes el 1978). En resum, tenim cinc dones: l'àvia Beatriu, les seues filles, de pares distints, Joana i Hipòlita, i les filles d'aquestes, Beatriu la jove i Estefania, respectivament, disputant-se la baronia de Riba-roja.

A més d'establir la peculiar clàusula testamentària, Joana també ordenà que la seua filla Beatriu (la jove) havia d'estar reclosa, fins que contraguera matrimoni, al convent dominic de Santa Caterina de Siena a València. Aquest cenobi havia estat fundat el 1491 i es trobava on ara és El Corte Inglés del carrer Pintor Sorolla (també aparegué en la tafaneria de fa un parell de setmanes a propòsit de sant Lluís Bertran). Joana li tenia molta devoció al convent. Allà havia estat soterrada l'àvia Beatriu i allà volia ser soterrada ella mateixa. Seguint les ordres de la seua mare, Beatriu ingressà al convent el divendres 5 d'agost de 1521. Aleshores, Hipòlita i la seua filla trobaren una oportunitat d'enriquiment en què Beatriu no deixara el convent. I ho intentaren, com acredita la correspondència entre elles. Si Beatriu professava de monja dominica, la baronia passava a Hipòlita i al nebot Bernat de Requesens (que estava a Sicília). Potser coaccionada per les religioses, Beatriu decidí fer-se monja. Fins i tot, també les dominiques tenien pretensions sobre la baronia de Riba-roja, en considerar-la una dot per l'ingrés de Beatriu en l'orde dels predicadors. Temps després, però, Beatriu es penedí i volgué abandonar l'orde, la qual cosa llançava a perdre les pretensions d'Hipòlita i de les monges. Mentre Beatriu intentava que la dispensaren dels vots i mantenia un comportament poc devot, les monges la retenien i Hipòlita reclamava que la traslladaren a un altre convent d'observança més estricta perquè, al de Santa Caterina, Beatriu gaudia de privilegis com anar amb els seus vestits o disposar d'una serventa.

Hipòlita, que es feia dir «la trista comtessa de Palamós», es traslladà a València el 1534 i prengué possessió de la baronia de Riba-roja. A la ciutat estigué fins el 1538, quan tornà a les seues propietats catalanes, encara que mantingué cura del pleit. Mentrestant, Estefania movia fils a la cort per mitjà del seu home. Per exemple, el 2/1/1535, li escriu a sa mare que l'emperador Carles li ha dit al seu marit Juan: «Ved qué puedo yo hazer, y si son menester más cartas para el duque [de Calàbria, virrei a València], o inquisidor [general]; hazedlas hacer que yo las firmaré». De tota manera, Beatriu també tenia suports entre importants famílies valencianes, com ara els Mascó i els Cardona. I els frares, adverteix Estefania en l'epístola de 31/1/1535, «es giren a tots vents». El que Estefania desitjava, en definitiva, és que Beatriu es comportés com «pròpia filla» d'Hipòlita, i així, «en aquest compte la tendrem tots» (15/1/1535). Però no ho va fer.

Beatriu demanà dispensa dels vots per casar-se precisament amb un membre de la família Cardona: Joan de Cardona, fill d' Alfons de Cardona, almirall d'Aragó i baró de Guadalest. Tant l'almirall com el lloctinent, el duc de Calàbria, donaven suport a Beatriu. Per això, per canviar el seu parer, havia de remetre-li cartes l'emperador, com hem vist.

L'estiu de 1534, Llàtzer de Margarit escalà la tàpia del convent de Santa Caterina per endur-se Beatriu, però no ho aconseguí. Per embolicar-ho més, Llàtzer era cosí germà de Beatriu, per part de pare, però també cosí germà d'Estefania, per part de mare. Per la qual cosa no sabem ben bé si volia alliberar-la, com sembla, o segrestar-la. El virrei no prengué mesures contra Llàtzer, però potser Beatriu sí que fou traslladada a un cenobi més rigorós. Finalment, Beatriu pogué deixar el convent i contraure matrimoni amb Gabriel de Rojas, emparentat amb els marquesos de Dénia. Aleshores encetà un procés per recuperar no només la baronia de Riba-roja, sinó també les rendes que s'havien produït mentre estava en possessió d'Hipòlita. Guanyà el pleit, el que significà una pèrdua de patrimoni de la família d'Estefania.

Després de l'estada a València, Hipòlita tornà a Catalunya, on portà cura de les seues propietats, continuà amb el pleit i posà en marxa un enginy per cardar les fibres tèxtils, que va fer construir a un mestre de Segòvia i que provaren a Barcelona i Martorell. Als últims anys de la seua vida anà a viure a Madrid, amb la seua filla Estefania, que va quedar vídua el 1545. Un any després morí Hipòlita i Estefania el 1549. Beatriu encara visqué uns anys més. L'últim document que porta la seua signatura està datat el 1552. Tot un fulletó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.