diumenge, 30 de juliol del 2017

Sagnies i sangoneres

[Tafaneries valencianes, 30/07/2017, html ací, pdf ací]

Els valencians i les valencianes hem tingut una certa afició per la sang, com ho demostra el gust per menjar botifarres o sang amb ceba, però també el recurs freqüent a practicar sagnies i emprar sangoneres, uns cucs xucla-sang molt populars. Recordeu el personatge de «Sangonera» de «Cañas y barro», que rebia aquest malnom per la seua capacitat d’absorbir alcohol i que Blasco Ibáñez fa morir, paradoxalment, d’una fartera de botifarres.

La «hirudoterapia», val a dir, la suposada curació amb sagnies i sangoneres, té una certa tradició en els llibres de medicina. A València, la célebre tipografia de Joan de Mey, publicà el 1559 un «Libro de la sangría artificial y cómo se ha de hazer, útil y provechoso a los Médicos y chirurgianos», obra d’Antonio Juan Villafranca, un metge i escriptor, que havia mort a València tres anys abans. Durant els segles XVIII i XIX, es reedità també a València el llibre «Doctrina moderna para los sangradores», escrit per Ricardo Lepreux, en el qual s’explicaven la «flebotomia», la «arteriotomia», l’ús de ventoses i sangoneres. La cinquena edició fou impresa per Ildefonso Mompié, el 1822. Per aquella mateixa època, François Broussais (1772-1838), un metge francés molt prestigiós en la primera meitat del segle XIX, proposà una concepció pseudomèdica, anomenada «antiflogística», segons la qual tota teràpia s’havia de reduir a dieta i sagnies. L’any 1819 va emprar cent mil sangoneres a la seua clínica. Les idees de Broussais tingueren molta difusió a França, on l’any 1824 s’arribaren a consumir més de 80 milions de sangoneres.

Potser al caliu d’aquest revifament francés, també a València proliferaren les teràpies sanguinolentes. El 1858 hi havia un gran comerç de venda de sangoneres al carrer de la Séquia Podrida (ara Maldonado). Es feia publicitat als diaris, anunciant que la botiga havia rebut sangoneres del llac de Bujalí, al desert africà (probablement es referia als salts de Bujalagi, a l’actual Uganda). En aquella època, cent sangoneres costaven entre 20 i 40 reals (és a dir, entre 5 i 10 pessetes). En definitiva, era una teràpia econòmica, perquè cada bestiola xucladora de sang no costava més que uns pocs cèntims. N’hi havia un altre comerç de sangoneres al carrer Sant Vicent, núm. 127, front al convent de Sant Gregori (que estava on ara és el teatre Olympia). Aquest establiment era propietat del metge José Chinesta i s’oferien sangoneres del Guadiana i africanes de les anomenades «octaculatas».

L’establiment disposava de practicants que les aplicaven gratuïtament. El doctor Chinesta també prestà serveis en la presó de Serrans, fins que, per alienació mental, abandonà la professió el 1882. També n’hi hagué un altre establiment al Tossal, que tingué diverses ubicacions front a la Bosseria. En aquella època negociaven amb sangoneres, a més dels establiments esmentats, Miguel Alabau, Tomás Giner i Ignacio Torrás, que també comerciava amb altres productes d’importació.

La sang estava relacionada amb moltes figures associades a la medicina. En «Una excursión médica a Valencia», redactada pel doctor Guitard el 1861, ell comenta que el diploma de sagnador és lliurat a tots els barbers i confia que prompte hi haja només una classe de mèdics.

El febrer de 1866, l’Hospital Provincial va traure a pública subhasta el subministrament de 13.500 sangoneres per a consum de la institució hospitalària. També les assegurances privades tenien servei de sagnadors i proveïdors de sangoneres. El 1880, el quadre mèdic de la Societat de Socors Mutus «El Taller», potser la més important de València en aquella època, comptava amb un metge sagnador, el doctor Juan Bautista Ots Portolés, que vivia al carrer de la Pelleria Vella (ara, dels Drets), número 6, baix. Fou fill de Juan Bautista Ots Cerdá (d’Albaida) i Leocriera Portolés González (de Sueca) i germà d’una altre doctor que ocupà plaça de metge 2n del Cos Municipal de Sanitat de València, anomenat José María. Un fill d’aquest, José María Ots Capdequí, arribà a catedràtic de dret de la Universitat de València. Juan Bautista, el sagnador, va desempenyar la seua responsabilitat més de vint anys, fins que va obtenir la plaça de metge titular de Benimodo. A aquest poble de la Ribera Alta, el doctor Ots animà també el Sindicat Agrícola «La Vidriola». El 1882, la plaça de sagnador de la Societat de Socors Mutus «El Taller» es va traure a concurs. Estava dotada amb una remuneració de 2.000 reals, és a dir, 500 pessetes a l’any. El juny del 1880, la premsa informava que Cayetano Martel havia estat nomenat «barber sagnador» de la Casa de la Beneficència, amb unes remuneracions de 456,5 pessetes anuals. El mateix any, el sagnador de Catarroja cobrava 255 pessetes anuals. El 1882, una plaça a Nules per atendre com a sagnador les famílies pobres tenia una remuneració de 100 pessetes anuals.

Les sangoneres per a la Societat de Socors Mutus esmentada les proporcionava Vicenta Oller, que vivia al carrer L’Estamenyeria Vella, 10, baix. Vicenta era vídua de Salvador Gay, també sagnador i comerciant del dipòsit de sangoneres que hi havia en aquella adreça, junt a la plaça de la Llotja, i on es podien comprar una varietat d’aquests cucs que xuclaven la sang: «Las hay africanas de todas clases, húngaras y del país. Se espenden desde medio real á real y medio, segun su clase y tamaño; debiendo advertir que las de á real y medio son muy superiores a las verdes de Bujali, siendo ya conocidas del público las pardas por su prontitud en prenderse y activas en chupar. El dueño del establecimiento pasa á domicilio de las personas que lo deseen, haciendo las aplicaciones gratis».

Les sangoneres s’empraven per a moltes malalties, fins i tot quan s’interrompia la menstruació o per curar hemorroides. De la popularitat de les pràctiques de sagnies i l’ús de sangoneres dóna raó també un fragment d’un article anònim, publicat en diversos periòdics espanyols el desembre del 1881, i on llegim: «También en España, y principalmente en ciertas comarcas, es una costumbre perfectamente arraigada el sangrarse por lo menos una vez al mes. En la huerta de Valencia, así lo hacen y muchas criadas al ajustarse para servir en una casa, ponen por condición, además de su salario, el importe de una sangría mensual».

Amb el canvi de segle, l’afició per sagnies i sangoneres va decaure. El doctor Juan López de Rego, un estudiós i divulgador de la història de la medicina, ho comenta ja com una cosa del passat en un article publicat el 1913: «Nuestros abuelos, que tenían especialísimas ideas sobre estos asuntos de la sangre, solían purgarse cuando llegaba la época de la poda. Tomaban durante el mes de febrero (primavera médica) cocimientos de sanguinaria y dulcamara, tintura de acónito, influsiones de saponarias, rabos de cerezas y otras pócimas, que gozaban, y aun gozan, de gran prestigio terapéutico para depurar y fluidificar la sangre. En algunos casos no vacilaban en aplicarse media docenita de sanguijuelas, y las personas con temperamento congestivo, como se decía entonces, hacíanse sangrar periódicamente en la última decena de marzo». Tanmateix, encara podem llegir en «La Correspondencia de Valencia» del 1928 que la Primera Guerra Mundial havia rehabilitat aquestes tècniques sanguinolentes. Referint-se a l’ús bèl·lic de gasos tòxics, l’article afirmava que «han sido muchos los casos de intoxicación por gases en que, gracias a ella [a la sagnia] se han salvado muchas vidas». No sabem la raó per la qual li podia anar bé perdre sang a un soldat amb els pulmons desfets pel gas clor.

diumenge, 16 de juliol del 2017

Bales contra el governador

[Tafaneries valencianes, 16/07/2017, html ací, pdf ací]

El gener de 1921, el governador civil de València, Salvador Muñoz Pérez, fou tirotejat. Muñoz era un terratinent i advocat cordovés, nascut a Adamuz el 1876. Havia estat alcalde de Còrdova en dos períodes (1912-1913 i 1916-1917), abans de dirigir la Federació Patronal Agrària de Còrdova i ser promogut a governador civil de València pel govern d’Eduardo Dato. El dissabte 8 de gener de 1921, el governador i la seua dona, Adela Navas Delgado, assistiren per la vesprada al teatre Olympia, al carrer Sant Vicent. Aquells dies actuava la companyia d’Emilio Díaz i Antonia Plana (La Petenera), amb un programa doble que variava cada dia. El dissabte, les funcions eren en «benefici» de l’actriu, molt estimada pel públic valencià. A les sis de la vesprada es representava «Amores y amoríos», una comèdia en quatre actes de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, i a les deu menys quart «Alfonso XII, 13», de José Fernández del Villar. Salvador Muñoz i Adela Navas assistiren a la primera obra. A la fi del tercer acte, el governador va fer gest de marxar, però esperà fins a la fi. Quan l’obra finalitzà, a les nou de la nit, el governador i la seua dona foren els primers en abandonar el teatre.

Els hi estava esperant un landó, un carruatge de quatre rodes amb capota, tirat per dos cavalls, que els havia de dur al Palau del Temple. Conduïa el landó Rafael Tonda i el custodiaven dos guàrdies de seguretat en bicicleta, Luis Doñate, per la dreta, i Sebastián Orts Morell, per l’esquerra. En deixar el teatre, el carruatge marxà al trot, seguit pels ciclistes. Potser hagué de circular per l’esquerra del carrer Sant Vicent per avançar un tramvia de la línia 7, Russafa-Escorxador. En arribar a l’altura del carrer de la Llanterna, a l’esquerra de Sant Vicent, en una zona poc il·luminada on hi havia una fàbrica de xocolata, vàries persones començaren a disparar simultàniament al carruatge del governador. Els testimonis parlen d’uns trenta trets, que se sentiren com una traca o el crepitar d’una ametralladora. El conductor colpejà amb el fuet els cavalls i accelerà, encara que, segons algunes cròniques, el governador li demanava que s’aturara per enfrontar-se als agressors, mentre brandava una pistola «browning». Els pistolers fugiren pel carrer Llanterna i desaparegueren pels carrers Saluders o Ribalta. El conductor llançà al galop els cavalls i, en lloc d’anar per Peris y Valero (ara, carrer de la Pau), enfilà pel camí més recte i més laberíntic cap al Temple: la plaça de Caixers (que era la resta del carrer de Sant Vicent), la plaça de la Reina, el carrer del Mar, el d’Avellanes, la plaça de Mossen Milà i el carrer del mestre Chapí (ara, de l’Almirall). Per l’estretor dels carrers, la llança del carruatge es colpejà amb un cantó i s’esberlà; també s’hi va perdre la goma d’una roda. Al carruatge, que pertanyia a la cotxera de Salvador Regües Vives, trobaren quatre trets: dos junt a la porteta i altres dos en el seient anterior. El guàrdia Salvador Orts, de 27 anys, que marxava més a prop del carrer Llanterna, quedà a terra, amb dues ferides de bala als glutis i la fractura del fèmur dret. L’altre, Luis Doñate, perseguí els pistolers fins consumir les bales del tambor del revòlver. Una bala perduda d’aquest guàrdia ferí superficialment la cuixa del jove Francisco Carrión Parra, que es trobava a la porta de la seua casa, al carrer Llanterna, 26. Carrión probablement tornava després de la jornada com a dependent d’una papereria. També es ferí en una mà el guàrdia Antonio Hortelano Pérez quan traslladava el guàrdia ferit a l’hospital. Una bala dels atacants trencà un rètol de vidre i tres projectils més travessaren la porta metàl·lica de la botiga de mobles de Salvador Pascual que hi havia al carrer Sant Vicent, front al carrer Llanterna. Així mateix quedaren marques dels trets a la façana. També hi havia impactes a les portes i el vidre de l’aparador del comerç de teixits de José Gras Fatjó, conegut pel nom comercial de magatzems «El Rey Don Jaime», al carrer Sant Vicent, números 81-85, i l’antic carrer Rojas Clemente, 3. Quan passava per davant d’aquest magatzem, resultà ferit també Guillermo Zeppenffeld Rommel, el qual donava classes d’alemany al Centre Escolar i Mercantil, regentat pels jesuïtes, i, per als metges, a l’Institut Mèdic Valencià.

En arribar al Temple després de l’atac, la dona del governador patí una crisi nerviosa. Plorava pensant en el perill que hauria patit el fillet, Rafael, si els haguera acompanyat. Segons les cròniques, no parava de recomanar al seu home que deixaren la ciutat. L’alcalde Samper i altres autoritats acudiren a la delegació del Govern. L’endemà, el governador i la seua dona assistiren a una missa d’agraïment a la Basílica de la Mare de Déu; els hi acompanyava el governador militar, Gil Dolz, i la seua dona. A l’eixida del temple, el governador recompensà amb un bitllet de mil pessetes Rafael Tonda, el cotxer del landó; com que tenia dos fills, li digué «Mañana les pones en el banco una libreta de 500 pesetas a cada uno».

Deu dies després de l’atemptat, Salvador Muñoz estava a Madrid, entrevistant-se amb el president del govern i distints ministres. Declarà a la premsa que no havia dimitit, ni pensava fer-ho. Després, es traslladà a Còrdova i visità les seues possessions a Adamuz. El 22 de febrer, la premsa informava que el sindicalista José López Salvador, àlies «Tamajón», havia estat mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. El sargent José Correa Molina i altres dos guàrdia civils s’havien enfrontat a trets amb tres persones que, suposadament, tenien la pretensió de volar una torre de conducció elèctrica al Camí d’Albors. José López havia rebut dos trets mortals de necessitat. La Guàrdia Civil li atribuí, basant-se en confidències, la participació en l’atemptat al governador. La versió oficial, tanmateix, presentava alguns punts foscos: el sindicalista havia estat detés, després posat en llibertat i, mentre la seua família encara continuava buscant-lo, havia estat abatut pels guàrdia civils, amb un cartutx de dinamita a la butxaca. D’on l’havia tret si acabava d’eixir de presó? Es vivien dies de plom. El 8 de març morí Eduardo Dato, president del Govern, tirotejat des d’un sidecar.

El 13 de març foren detinguts els advocats Juan Bort, que havia estat alcalde de València, d’orientació republicana, i Pedro Vergara, per la relació amb l’atemptat. Foren empresonats a la Porta de Quart. Prestaren declaració i foren posats en llibertat. Encara que havia afirmat que no dimitiria, a principis d’abril ja s’havia procedit al relleu de Salvador Muñoz com a governador civil de València. Anys deprés, Muñoz participà activament en el colp d’Estat del 18 de juliol del 1936. El polític dretà José Calvo Sotelo, que també fou governador de València, ja havia recomanat que, quan es produïra la sublevació militar, fora nomenat alcalde de Còrdova. Així fou, des de la mateixa nit del 19 de juliol fins al 23 de setembre de 1936, quan, després de realitzar una aferrissada repressió amb nombrosos afusellaments, fou substituït, bé perquè els generals colpistes preferien militars bé perquè el general Varela havia detectat malversació de fons. Morí el 9 febrer de 1947.

El guardia de seguretat ferit, Sebastián Orts Morell, es retirà del servei com a membre del Cos de la Policia Armada i de Trànsit el setembre de 1952. El 1965 morí Francisco Carrión Parra, el jove ferit al carrer Llanterna. Salvador Regües, l’empresari dels carruatge del governador, i el seu germà, José María, regentaren durant anys un circ-teatre junt a l’antiga estació de ferrocarril (a la plaça d’Emilio Castelar), junt al qual es trobava la cotxera. Un net del propietari del landó fou Salvador Regües Gil, autor de la columna «Granotes» a Levante-EMV.

diumenge, 9 de juliol del 2017

El Túria, navegable

[Tafaneries valencianes, 09/07/2017, html ací, pdf ací i ací]





El primer projecte modern d'un port per a València fou fet el 1686 pel valencià Thomas Güelda. L'obra era necessària perquè set anys abans la ciutat havia obtés privilegi reial per comerciar amb altres regnes i només disposava d'un precari embarcador. Al remat, aquell projecte no fou realitzat, com tampoc ho fou un altre que Güelda havia concebut el 1676: fer un canal navegable entre el Grau i els voltants de València.


Penseu que en aquells anys estava construint-se el Canal Reial del Llenguadoc (que la Revolució Francesa anomenà del Migdia). Amb tot, aquests tipus d'obres hidràuliques es desenvoluparen molt durant la segona meitat del segle XVIII. El 1753 s'encetaren les obres del Canal de Castella i el 1770 les del Canal del Manzanares, dissenyat per Ramon Durán. Posteriorment començarien les obres de l'ambiciós canal, dissenyat per Carlos Lemaur, entre la Serra de Guadarrama i Sanlúcar de Barrameda (del qual només es feren 27 km) i el canal de Reus al port de Salou, obra de Juan Soler Fanega.

Potser la proliferació d'obres hidràuliques esmentada animà en Tomás de Barrachina Marzo una idea agosarada, que formulà el 1773: fer navegable el Túria entre Terol i València. En aquella època, Barrachina era regidor de Terol. Havia estat promogut a gentilhome junt amb el seu pare, Miguel, el 1753, i seria posteriorment regidor perpetu en l'última dècada del segle XVIII. Sembla que fou un home d'un tarannà just, perquè s'inhibí dels pleits on hi havia implicats altres persones amb cognom Barrachina, alguna vegada renuncià al seu sou i estava molt interessat en la història del seu poble, com ho demostra el fet que animà estudis sobre el moviment de les Comunitats a Aragó. Però, malgrat les virtuts del promotor i l'interés de la seua proposta, sembla que cap autoritat valenciana fou receptiva a la seua idea.

Setze anys després hi hagué un altre projecte de canal per tal d'unir València al mar. Probablement fou començat per Vicente Fornells, un arquitecte valencià que havia fet obres hidràuliques a Aranjuez. En morir, cap al 1780, el projecte seria continuat, sota les ordres de l'inquisidor de la ciutat Pedro Joaquín de Murcia, per Mauro Minguet, mestre d'obres de la ciutat de València, que fou un dels encarregats de donar notícia a les autoritats dels efectes que patí la ciutat pel terratrèmol del 1775. El projecte de canal de Fornells i Minguet, que fou informat per Francisco Benito Escuder i pel torrentí Vicente Guerau de Arellano Puchades, tampoc no progressà.

El maig del 1796, una Reial Ordre encarregava la redacció d'un altre projecte de canal navegable entre València i el Grau al capità de fragata i enginyer Joaquín Maximiliano de la Croix y Vidal.

Joaquín de la Croix va nàixer el 1759. Fou fill de José María la Croix, baró de la Bruère, un dels fundadors, junt amb Pascual Marín, del «Diario de Valencia», que va veure la llum el 1790 i que fou dirigit pel baró fins al 1801. Després, entre 1792 i 1808, José María la Croix fundà altres periòdics: «Diario Histórico y Político de Sevilla», «Correo de Cádiz», «Postillón», «Diario Mercantil de Cádiz» i «Correo de las Damas». El fill, Joaquín, va fer estudis de Química i Botànica a la Universitat. El 1776 ingressà a l'acadèmia de cavallers guardiamarines d'El Ferrol. Abans de fer el projecte del canal navegable valencià fou promogut a diversos graus seguint la carrera militar: alferes i tinent de fragata i alferes, tinent i capità de navili. També havia estat reconegut com a enginyer extraordinari i ordinari. El 1793 anà a Conca, per senyalar tales de fusta per a l'Armada, responsabilitat que tornaria a fer anys després a les serres de Granada. També va fer un informe sobre els boscos valencians i la manera d'extreure'n la fusta. Fou un gran defensor del bosc: «Sin bosques no puede haber marina de guerra ni mercantil, comercio, artes, fuentes, ríos, pureza y salubridad en los aires, ni perfecta y floreciente agricultura».

Potser en veure les possibilitats de transport fluvial dels troncs, Joaquín de la Croix albirà la possibilitat de fer navegable el Túria. Aquell mateix any ingressà en la Societat Econòmica d'Amics del País de València, on fou molt actiu en fer informes sobre diverses millores fins el 1802. Per aquella època va contraure matrimoni amb María Rita Gómez Cantero. El febrer del 1794 assolí el grau d'enginyer segon i capità de fragata i a partir del 1796 es capficà en el projecte de canal navegable entre València i el Grau.

Per a Joaquín de la Croix, hi havia avantatges evidents en el canal. El fet que les mercaderies es carregaven o es descarregaven al Grau i hagueren de transportar-se fins a la ciutat suposava una despesa afegida: un vaixell amb un parell de mariners podia transportar 300 lliures de mercaderies, mentre que un carro amb dos arriers no en podia portar més de 30 lliures. Una estimació de la Reial Societat calculava que, per a l'any 1776, les despeses de transport en un any havien pujat a 2.477 reals de billó. Un exemple de l'estalvi estava en el transport de blat. El 1789, dos terceres parts del blat importat havia arribat a València per via marítima; si es disposara d'un canal, l'estalvi hauria estat de 5.000 pesos valencians, només en aquesta mercaderia. Pel que fa al transport de persones, una tartana podia allotjar, com a molt, 12 persones, mentre que un vaixell en transportava fins a 60.

El recorregut del canal previst per Joaquín de la Croix partia de la part exterior de la Porta de la Mar, prop de la Duana, allò que coneguem ara com el Pla del Remei (carrer Navarro Reverter). S'hi trobaria la primera drassana i un llac artificial per facilitar el moviment de les naus. A l'altura de Montolivet, l'enginyer havia previst una pressa, que permetria que el canal es creuara amb el riu. Un poc més endavant, on hi havia el Camí Nou al Grau, l'enginyer havia previst una segona drassana. Es trobaria prop de la partida de Penya-roja, on, dècades després, es construí una petita ermita, imperceptible ara entre les construccions de l'avinguda de França. Des d'ací fins a la mar, el canal navegable comptaria amb una sèrie de rescloses.

L'enginyer havia fet mesuraments del cabal del Túria des de l'any 1793 i afirmava que, si es construïa una pressa, n'hi havia suficient per controlar la velocitat del riu i proporcionar cabal al canal navegable. Però també podrien afegir-se aigües de la séquia de Mestalla, que després de moure els molins de Pilars (a l'Albereda) i de Penya-roja, no tenien ús per a l'horta. Cas de sequera, també podrien emprar-se extraordinàriament les aigües provinents del molí de Morera, que es trobava en entre la Porta de la Mar i la de Russafa. El febrer de 1767, en contra de l'ajuntament, l'intendent general i corregidor autoritzà Vicente Morera per obrir un molí de farina extramurs. El molí tingué altres propietaris, com ara Vicenta Morera Dodero (suposem que filla de l'anterior), Josefa Roca i Eduardo Oroval, que l'enderrocà per construir el «Palauet Oroval». També s'afegirien aigües des del «roll» o séquia coberta de Sant Doménec. Aquesta séquia és la que explica l'elevació del claustre del convent, on ara està Capitania General. També hi haurien aportacions d'aigua des del «vall» a Montolivet. Amb aquests cabals i en temporades humides, l'enginyer calculava que fins i tot navilis grans, com els llaguts, podrien remuntar el canal fins a la ciutat.

Joaquín de la Croix completà una magnífica carrera militar. Arribà a brigadier de l'Armada, cap d'Esquadra i mariscal de camp. També fou comandant general interí dels Enginyers de la Marina. Morí el 1836, sense aconseguir fer navegable el Túria.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Els consumers i els matuters dels fielats

[Tafaneries valencianes, 02/07/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]


Fins fa uns cinquanta anys, els accessos a València estaven marcats per fielats o burots, petites dependències on eren sotmeses a control les mercaderies que havien de pagar una taxa per ser introduïdes a la ciutat. En realitat, el fet de disposar d’aquest tipus de duanes on es cobraven impostos és antic, es remunta a les «alcabales» àrabs (paraula relacionada, tal vegada, amb les «càbales» dels jueus). Probablement, aquest control estiga a l’origen dels topònims la «Xerea», derivat de l’àrab «Bab al Xaria», la «Porta de la Llei», que tindria a veure amb el control de les mercaderies que anaven o tornaven del Grau pel carrer del Mar, i el «Contrast», que indicaria, com em va explicar l’investigador Rafel Sena, el lloc on es controlarien o «contrastarien» les mercaderies pel camí de Russafa. Més modernament hi hagueren els fielats. Amb el temps se’n feren unes vint oficines fixes, on es cobraven els drets d’entrada dels articles que llauradors o viatgers volien introduir a la ciutat. Es trobaven, per exemple, a l’Escorxador, a la Porta de Quart, a l’antiga de Sant Josep o la Petxina, al Pla de la Saïdia, a la Porta de Serrans, al pont del Mar, a Russafa, a Sant Pau, al carrer Jesús, a Sant Vicent Extramurs, és a dir, al camí ral de Madrid, prop de la Creu Coberta, a Orriols, tot just a la cruïlla de les avingudes Doctor Peset Aleixandre, Primat Reig i Constitució, i els carrers Sagunt i Sant Domènec Savio (un indret anomenat popularment «el fielat»), al carrer Conca, junt a l’antiga via del ferrocarril, al de Colom i a l’eixida de les estacions de tren: a l’antiga del Nord (de la companyia Caminos de Hierro del Norte de España), que estava a l’actual plaça de l’Ajuntament, a la de Castelló de la Ribera, a l’estació d’Aragó, de la qual es conserven les dues torres que funcionaren com a fielats i bàscules municipals, i la nova estació del Nord, que enguany fa un segle d’existència i que potser hauria de rebatejar-se, aprofitant l’avinentesa, com a «Estació de València», i llevar-li la seua antiga denominació. També n’hi hagueren llocs de control menys importants a carreteres i camins, anomenats «registres». En algun temps, la premsa informava fins i tot de les quantitats econòmiques arreplegades per les taxes, allò que també s’anomenava «drets de portes».

Els fielats estaven atesos per uns empleats d’una companyia arrendatària, anomenats «consumers» o «burots», com el nom de la dependència mateixa, paraula que potser derive del francés «bureau», però també, com indica el diccionari d’Alcover i Moll, del significat de «burot» com a «persona indiscreta, que xerra massa o obra apressadament» (allò que en castellà diuen «botarate»). Els enemics naturals dels consumers eren els «matuters», val a dir, aquelles persones que es dedicaven a passar mercaderies «de matuta», és a dir, a introduir la «matuta» sense pagar les taxes. A les dependències dels fielats també hi havia freqüentment guàrdies municipals, veterinaris de servei, per controlar la salut del bestiar, i una «matrona», una agent per escorcollar les dones, i que va resultar necessària quan, per exemple, dues monges intentaren introduir de matuta oli i botifarres el setembre de 1903 pel fielat de Serrans. Curiosament, el mateix mes, el frare Luis Pérez intentà introduir subreptíciament una llonganissa d’un quilo i una ampolla de Xerés per la Glorieta. També es detectaven de vegades bicicletes o carruatges amb dipòsits d’alcohol clandestins.

Les fràgils casetes dels fielats construïdes de fusta eren freqüentment objecte de la ira popular. En les revoltes de juliol de 1899, unes cent persones envoltaren el fielat de la Petxina, ruixaren de petroli la caseta i li calaren foc. També es cremaren tres casetes i una bàscula el gener de 1904. L’enfrontament entre consumers i matuters podia provocar incidents. Per exemple, el novembre de 1881, l’alcalde de València s’entrevistà amb el governador civil per demanar-li protecció per al fielat d’Orriols, que els matuters amenaçaven amb calar-li foc. De vegades, els agents eren agredits per matuters, freqüentment carreters irats; altres vegades, aquells que portaven mercaderies eren víctimes dels punxons dels consumers, que no dubtaven a brandar els revòlvers. La premsa arreplegava periòdicament denúncies d’abusos: persones obligades a guardar llargues cues o a ser objecte d’escorcolls amb poca cura, com els que es practicaven al tramvia que arribava per l’Albereda o als de la línia de Catarroja, que eren controlats al fielat de la Creu Coberta. L’agost de 1906, una llauradora de Rafelbunyol va veure com els consumers del fielat del carrer Sagunt introduïen els punxos per una cistella de bresquilles que havia de dur a la ciutat i llançaven a perdre les fruites, tot perquè no volgué donar-les a tastar als consumers. Un mes després un home gran fou apallissat al mateix fielat. L’alcalde, José Sanchis Bergón, semblava disposat a aturar els excesos. Convocà reunions, però foren inútils, també per l’augment de la conflictivitat laboral. Quasi coincidint amb la incorporació del nou alcalde, Miguel Paredes García, els consumers declararen una vaga. El 22 de gener de 1907 hi hagueren conflictes. A l’Estació del Nord actuà el piquet. Una crònica relata: «A la llegada de los trenes, una comisión daba cuenta de lo que ocurría á los ordinarios y pasajeros que traian géneros sujetos al impuesto de consumos. La noticia, como es natural, era recibida por los viajeros con gran júbilo y algazara, presentando un efecto de cinta cinematográfica el desfile apresurado que hacían por los diferentes huecos de la estación». Cal recordar que, al cinema primitiu, com que la velocitat del projector generalment era més ràpida que aquella amb la qual el «cameràman» havia rodat el manubri de la càmera, els personatges apareixien accelerats. En total, es destruïren quaranta-quatre casetes. Per resoldre el conflicte, es constituí una comissió d’arbitratge. El dia 23 continuaren els enfrontaments i foren detingudes quatre persones: Manuel Granero Granero, Pedro Eseberri Contini, José Martínez Badía i Mariano Valero Martínez. Els tres primers pertanyien a la comissió d’arbitratge, en representació dels vigilants de consums. Les mobilitzacions es mantingueren alguns dies més i els disturbis arribaren a la premsa estrangera. La revista «Caras y caretas» de Buenos Aires informà del conflicte i publicà tres fotografies, una amb el peu: «El público, en el Puente del Mar, aplaudiendo a los introductores de matute». Cal dir que l’esmentat Manuel Granero Granero fou el pare de Manuel Granero Valls, que, quan el conflicte dels fielats, era un xiquet de quatre anys, però que, amb el temps, arribaria a ser un dels toreros valencians més importants. Com se sap, fou mort per «Pocapena» el maig del 1922. Per les revoltes i els indicidents, el govern de Canalejas suprimí l’impost de consums, que fou reintroduït posteriorment i es mantingué fins el 1963, aproximadament, quan fou definitivament retirat. Amb la desaparició dels fielats, s’extingiren aquells consumers i matuters.