diumenge, 29 d’octubre del 2017

L’última brigadista a València

[Tafaneries valencianes, 29/10/2017, html ací, pdf ací]



El meu col·lega Miguel A. García Calavia em proposa escriure sobre l’estada a València de Lise London, una dona lluitadora amb una de les biografies més representatives de les tragèdies del segle XX. Lise estigué a València quan era la capital de la II República, per la seua implicació amb l’organització de les Brigades Internacionals. Però això fou només una part d’una existència molt difícil. 


El seu nom era Elisabet Ricol. Va nàixer a París el febrer de 1916, filla d’immigrants aragonesos. El seu pare fou miner, fins que la silicosi li ho impedí. Amb 15 anys, Lise ingressà en les Joventuts Comunistes. Com que era una militant amb domini del castellà i el francés, el 1934 marxà a Moscou, per formar part dels serveis de traducció de la Internacional Comunista. Hi va conéixer figures revolucionàries importantíssimes del segle XX, com ara Dolores Ibarruri, Ho Chi Minh, Palmiro Togliatti o André Marty. També hi havia a Moscou un comunista txec, un any major que ella, Artur London, conegut com «Gérard», amb qui formaria parella. El setembre del 1936, Lise tornà a París i treballà a les ordres d’André Marty en l’oficina d’afiliació de brigadistes internacionals. Quasi 60.000 joves arribaren a Espanya per combatre el feixisme. Artur ho va descriure així: la lluita dels brigadistes «és el compromís conscient i apassionat amb una causa justa de la qual depenen el futur immediat i el destí del món. A Madrid, el txecoslovac lluita per Praga; el francés, per París; l’austríac, per Viena... l’alemany lluita per alliberar el seu país de Hitler i l’italià per expulsar Mussolini...» 

A l’octubre del 1936, Lise rebé l’ordre de traslladar-se a Albacete, des d’on Marty dirigia les Brigades amb mà fèrria i, de vegades, cruel. S’hi retrobà amb Artur i quedà embarassada. Viatjà a Madrid, a València (on va perdre el fill) i a Barcelona. Novament embarassada, viatjà a París per donar a llum la seua filla Françoise. L’avanç de les tropes de Franco li impedí tornar a Espanya. A més, el setembre de 1938 s’ordenà la retirada de les Brigades Internacionals. Lise es retrobà amb Artur a França. Quan l’exèrcit nazi invadí aquest país, Lise i Artur s’uniren a la Resistència. El 1942 foren capturats. Ella ingressà a la pressó de Rennes, on donà a llum un segon fill. Posteriorment fou deportada al camp de concentració i extermini de Ravensbrück, un «Lager» on ingressaren sobretot dones, esclavitzades per a l’empresa Siemens o emprades com a objecte d’experiments cruels. Lise fou una de les dones que dirigiren l’organització comunista clandestina al camp. Artur també fou deportat el març del 1944 al terrible camp de Mauthausen (vegeu el capítol 46é). Els dos aconseguiren sobreviure. Es retrobaren i marxaren a viure a Txecoslovàquia. El 1949, Artur fou nomenat viceministre d’Afers Estrangers. Però el 1951 fou detingut en una depuració estalinista. Ell fou un dels catorze acusats al Procés de Praga del 1952, quan, sota tortures, admeteren haver conspirat contra l’Estat. Onze foren condemnats a mort i altres tres, entre ells Artur, a cadena perpètua. A la presó, Artur aconseguí passar petits paperets a Lise, escrits en francés, documentant els enganys del procés. El 1956, el nou cap de la Unió Soviètica, Nikita Khrusxov, encetà la «desestalinització» i Artur fou rehabilitat. El 1963, Lise i Artur s’instal·laren a París, on publicaran llibres per reivindicar les Brigades Internacionals i criticar l’estalinisme, com ara «Es van aixecar abans de l’alba. Memòries d’un combatent txec de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil» i «La confessió» (L’aveu), que el director Costa-Gavras dugué a la pantalla amb guió de Jorge Semprún i el mateix títol. Simone Signoret i Yves Montand, que en aquella època estaven casats, interpretaren a la parella. 

Lise i Artur conegueren el pitjor del feixisme i el pitjor de l’estalinisme. Montserrat Roig va escriure a les planes de Triunfo: «A pesar de todo ello, con Lise y Gerard [Artur] la esperanza sobrevive. En ellos la idea se convierte en algo tangible, en ellos la utopía toma forma humana». Artur morí el novembre de 1986. Deu anys després, Lise publicà un llibre de memòries en dos volums. En el primer, «La primavera dels camarades», contà la seua experiència a les Brigades Internacionals i parlà de la seua estada a València. 

Hi recordà com abandonà l’oficina d’Albacete de les Brigades quan el seu primer embaràs estava avançat. Volia tornar a França. Les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), dirigides per Santiago Carrillo, convidaren Lise a passar uns dies a València abans de dirigir-se a un aeròdrom d’Alacant. Però, poc abans del vol, va patir un avortament i fou ingressada a l’hospital. Va perdre molta sang. Recorda que, sedada, demanava taronges. En eixir de l’hospital, marxà a viure amb «Carmen» (probablement un nom fictici), una alemanya que era la delegada de la Internacional Comunista Juvenil i la dona del comandant Pedro Martínez Cartón, que hostigava les tropes de Franco a la rereguarda andalusa. A la casa (sembla que al carrer Ribera) es trobà també refugiada Fuencisla, que, com Lise, procedia d’Aragó i estava embarassada. El seu home, Dimitri, havia mort en la defensa de Madrid. Lise consolava Fuencisla i col·laborava amb l’oficina de les JSU. Allí li dien afectuosament «Mona Lisa», una ocurrència del pintor José Bardasano Baos, que va fundar el taller gràfic «La Gallofa». A València, Lise es retrobà amb Artur, que viatjava contínuament als fronts. La ciutat estava sota les bombes. Lise volia tornar a París, però la intervenció de «Luis» (Vittorio) Codovila, el delegat de la Internacional Comunista, la retingué a València, treballant per al partit. Una fotografia d’ella d’aquesta època està feta al carrer Ciscar 12 (segons la ubicació de l’especialista Ángel Martínez, coautor de la sèrie «La Valencia desaparecida»). Després, el partit la traslladà. La posaren a viure a la casa, rememorava ella, «d’una parella de petits burgesos, amos d’una fàbrica de sabates d’Elx». El nou habitatge es trobava al carrer Julio Antonio. Anys després recordava amb afecte la palmera que hi havia. La parella d’elxans de la casa on s’allotjà tenia un fill, també membre del Partit Comunista, que estava mobilitzat a les oficines de la Intendència com a comptable. Una vesprada anaren al cinema el pare, el fill i ella, a veure la pel·lícula soviètica, «Txapaïev», sobre un comandant bolxevic a la revolució russa (un batalló de les Brigades Internacionals prengué aquest nom). En les seues memòries recorda aquesta conversa. El fill digué: «Quina llàstima que hem nascut una generació més tard... Mai no coneixerem una època tan heroica i exaltant!». Lise, que no va poder contindre el riure, li replicà: «Però, ¿potser la nostra generació no viu, no escriu una pàgina d’història única? ¿No està Espanya a la primera línia de combat dels pobles contra el feixisme i per preservar la democràcia i la pau? ¿No succeïxen tots els dies, al front i a la reraguarda, actes heroics que res no tenen a envejar als dels revolucionaris russos?». Després de la seua estada a València, com hem dit, Lise arribà a París. Anys després retrobà en aquesta ciutat a Fuencisla, que s’havia casat amb un altre comunista, Pierre Rougier. Després de París, la presó, el camp de concentració i extermini, les depuracions estalinistes... 

Lise London morí a París el març del 2012. No deixà de considerar-se comunista i de criticar l’abandonament «imperdonable» que les democràcies occidentals feren de la II República Espanyola. Aquell mateix any morí també Adelina Abramson, coneguda també com a Adelina Kondratieva. Eren les dues últimes brigadistes internacionals vives. 

diumenge, 8 d’octubre del 2017

L’escenògraf que matà el comte de dos tirs

[Tafaneries valencianes, 8/10/2017, html ací i ací, pdf acíací]


A principis del 1917, Rosita Rodrigo era una vedet valenciana de 26 anys, molt atractiva i amb magnífiques dots per al cant, que actuava amb gran èxit al Romea de Madrid. Havia començat com a tiple al Teatre Apolo de València i feia poc que s'havia separat del seu home, Ángel Romero (vegeu la tafaneria del 26/6/2016), amb el qual havia tingut dos fills: una filla que cuidava la mare de l'artista al seu pis del carrer Jesús i un fill, del qual s'encarregava la família de l'home. Al febrer d'aquell any, Rosita viatjà a València i, com que s'acostava el carnestoltes, anà a l'estudi de Tadeo Villalba Monasterio, pintor i escenògraf, al carrer Alfredo Calderón (actual carrer Correus) per encarregar-li una màscara. Tadeo, que estava casat i tenia tres fills, li proposà que, si considerava que li havia fet una màscara original, l'acompanyaria al ball organitzat pel Cercle de Belles Arts. Ella acceptà. L'originalitat fou que l'artista pintà el rostre de Rosita en la màscara. Rosita complí el compromís. També anà a la festa de carnestoltes del Teatre Martí i a una festa organitzada per la Penya Valenciana, on concedí un ball al noble José Fernando Hernández de la Figuera Ferrer de Plegamans, únic fill mascle dels comtes de Villamar i Plegamans i quatre anys més jove que l'artista. 

El diumenge 25 de febrer se celebrà una correguda de bous (en realitat, sis jònecs de la ramaderia de Moreno) a València, a benefici del «Club Belmonte». Participaren Juan Belmonte, el seu germà Manolito, Silveti i Saleri. L'interés pel torero de Triana i el fet que l'acte inaugurava la temporada taurina, convertí la correguda en tot un esdeveniment social a València. Des de la vespra, no n'hi havia entrades. 

Fernando s'oferí a portar Rosita a la plaça de bous. En realitat havia acordat amb un «chauffeur», anomenat Gaspar Guillen, que en arreplegar la dona i encara que li donara una altra adreça, ell havia de portar-lo amb la cantant a un hotel d'El Vedat de Torrent. Quan el conductor isqué del carrer Jesús i girà per la ronda allunyant-se de la plaça de bous, Rosita se n'adonà de la jugada i amenaçà de tirar-se en marxa. El vehicle s'aturà i ella marxà a peu a la plaça. Malgrat això, durant la correguda de bous, Fernando anà a saludar Rosita a la seua llotja. També hi anà Tadeo, l'artista de la màscara, acompanyat d'uns amics portuguesos, ja que la cantant tenia previst actuar poc després a Lisboa. La dona fou amable amb els dos. 

Quan conclogué la correguda, hi hagué un altercat entre els dos joves. La gent formà un rotlle al carrer Xàtiva. Casualment hi passava amb el seu cotxe el governador civil, senyor Cortina. Es recuperava d'una malaltia i parlava amb el metge del Cos de Seguretat José Vila. El governador donà ordre al seu «chauffeur» d'acostar-s'hi. En arribar, Tadeo se li adreçà, denunciant-li una agressió de Fernando de paraula i obra (el noble l'havia bufetejat). El governador intentà calmar els ànims. Va fer pujar l'escenògraf al seu vehicle i, junt amb el metge Vila, s'adreçaren al Teatre Apolo, on el governador volia veure la representació. El teatre estava al carrer Sequiola (ara, Joan d'Àustria). Aquell dia s'interpretava «El Gato Montés», de Manuel Penella, amb una sessió teatral prèvia. El governador entrà al teatre i a Tadeo li donà temps de marxar al casino de la Societat d'Agricultura, on va escriure a dos amics explicant-los l'assumpte esdevingut a les portes de la plaça i demantant-los que plantejaren una qüestió d'honor, val a dir, que, en nom seu, retaren el fill dels comtes en duel. Després tornà al teatre. 

En arribar al vestíbul, Fernando estava dient-li al conductor del governador: «Ha vist vosté què dues bufetades li he donat a Villalba?». Allò ja fou massa per a Tadeo. Sonaren dos trets d'un revolver Smith & Wesson. La primera bala li penetrà a Fernando pel llavi superior; la segona, pel pols esquerre, produint-li pèrdua de massa cerebral. Encara que el xofer intentà agafar-lo, el jove caigué a plom i morí ràpidament per l'hemorràgia. Hi hagué gran confusió al vestíbul, on hi havia porters de la sala, revenedors i, fins i tot, un sacerdot, el pare Moreno. 

El governador ordenà tancar les portes del teatre, però Tadeo s'havia escapat per la porta posterior. El jutjat del Mercat es personà immediatament. El cadàver es traslladà al dipòsit judicial, mentre ordenaven la detenció del pintor i també, per prendre declaracions, la del xofer del governador i la de la mateixa Rosita. La policia escorcollà l'habitatge de la seua mare. 

Poc després de les nou de la nit, Tadeo s'entregà al governador, que el remeté al jutjat. Després fou empresonat. Quan li comunicaren els fets, la mare de Fernando, Teresa, que estava a la casa seua al carrer Comèdies 25, caigué malalta. El pare, Fernando, que estava a la casa pairal de Requena, no pogué tornar immediatament perquè s'havia produït un descarrilament del ferrocarril entre Xest i Xiva. Així que el cadàver de Fernando fou portat al Cementeri General, on fou vetllat pels criats dels comtes. Les autoritats invitaren la cantant a deixar la ciutat. La premsa de Madrid anuncià la tornada: «¡Ojo los empresarios, que la bella Rosa es un filón en estas circunstancias!». A Madrid estant, Rosita concedí entrevistes per netejar la seua imatge i, fins i tot, visità una escola regentada per unes monges per regalar llibres als orfes i orar. El periodista Mateo Santos publicà una obreta literària sobre els esdeveniments: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo» (1917). Santos era un periodista que va fer algunes novel·les curtes, que concebia com eines didàctiques. 

El 10 de desembre de 1917 començà la vista per escollir el jurat per al judici. Les sessions del judici es realitzaren entre la fi gener i febrer del 1918. Totes les Societats Obreres de València lliuraren una carta al comte, pare de la víctima, demanant-li s'abstinguera d'influir al jurat. Hi havia gran expectació i la població mostrava el seu suport a Tadeo. Hi hagué revenda dels llocs de l'Audiència. Finalment, el dia 2 de febrer es dictà sentència de inculpabilitat i Tadeo, que fou defensat per Juan Barral, quedà absolt. Un diari escrigué: «Fué la dignidad del pueblo, que se irguió una vez más frente a la aristocracia». 

Després de la mort de Fernando, els seus pares se separaren. En morir la mare, el pare tingué un fill, anomenat Santiago, amb una dona humil, Emilia Ferrer. El comte contragué matrimoni amb Victorina Amigó i es quedaren amb el xiquet. Cap al 17 d'agost de 1936, un grup de milicians tornà el xiquet a sa mare natural i executà el comte. En concloure la guerra, el xiquet passà novament a la vídua del comte. 

Com ja contàrem en la Tafaneria del 27/3/2016, el pintor i escenògraf Tadeo Villalba arribà a presidir la Casa de Llevant a Madrid i fou l'origen d'una nissaga important: el seu fill, Tadeo Villalba Ruiz, fou decorador, artista faller i productor (creà «Valencia Films»); el fill d'aquest, Tadeo Villalba Rodríguez «Tedy» fou escenògraf, i productor, així com fundador i membre de l'Acadèmia del Cinema, que el guardonà amb un Goya d'Honor el 2006. I un fill d'aquest, Tadeo Villalba Carmona, també és productor cinematogràfic. Ha produït, entre altres obres, «Vicky, Cristina, Barcelona» de Woody Allen o la minisèrie «La Bella Otero», sobre la cupletista Carolina Otero, a la qual la bella Rosita no tenia res a envejar.